dilluns, 26 de juny de 2017

Sobreviure

El Peralada s'ha quedat a les portes de l'ascens a Segona B. En el primer any d'un nou projecte, amb la filiació amb el Girona FC, el club empordanès ha completat la millor temporada de la seva centenària història: acabava la lliga segon, disputava el primer play-off d'ascens a Segona B, superava dues rondes... i queia quedant a un sol gol de l'ascens. Un final amarg que no amaga una temporada excel·lent, que volia viure el seu punt culminant en una càlida tarda de juny a l'Alt Empordà. El nostre company Cristian Garcia hi era per viure un dia històric de per si, que detalla en aquesta contracrònica.

La decepció del minut 96 // Vídeocaptura Esport3

Una contracrònica de Cristian Garcia

S'ha acabat, de moment. Diumenge el #futbolcat va abaixar el teló amb el retorn del Barcelona B al futbol professional, amb la victòria d'honor del Seagull a la fase d'ascens a Primera femenina i amb la cruel decepció a Peralada, on els xampanyers van opositar a un desenllaç molt més dolç del que va fer-se realitat. Maig i juny són mesos de balanç, d'analitzar què s'ha fet bé i què s'ha fet malament; també, per a molts, és època de no fer autocrítica i culpar qui calgui abans d'assumir les culpes en primera persona. Si fa falta, l'atzar, la sort, la desgràcia, justificaran les males eleccions al llarg del curs; si fa falta, recorreran a aquell tòpic que ve a dir que "el futbol ens en deu una". Tot per fer més lleuger el mal tràngol d'una decepció que minimitza o fa desaparèixer les coses que s'han fet bé durant tot el curs. Aquella sensació que va envair el Peralada després que el valencià Baño Solera xiulés el final del partit aquest diumenge a l'Empordà.

El Peralada rebia el Rápido de Bouzas després d'un regal enverinat; l'1-1 de la setmana anterior a Vigo situava els gironins amb un lleuger avantatge en l'eliminatòria, però amb un marcador difícil de gestionar, més si es tenia en compte l'estil i les formes del quadre gallec, dirigit per un Patxi Salinas que va descriure a la perfecció el hashtag #noespodiasaber. Suposo que el futbol modest també és l'altre futbol, controlar i explotar aspectes que no tenen a veure directament amb el joc però que el poden condicionar de manera decisiva. D'això Salinas en sap un munt, ves a saber si alliçonat per l'experiència d'haver compartit illa deserta amb Karmele Marchante i Joselito l'any 2008 a Supervivientes. Aquest diumenge, el tècnic basc va desplegar totes les males arts possibles per treure de polleguera el Peralada i convertir el tram final del matx en un camp minat, en una cursa d'obstacles per enllaçar més d'un minut de joc sense cap interrupció. Rampes constants dels seus futbolistes (seria miraculós que renovés el preparador físic), pilotes llançades al camp, enfrontaments amb la banqueta i jugadors locals, provocacions cap a l'afició del Peralada. I de vegades, passa que a la vida els dolents se surten amb la seva i guanyen.

La tensió, especialment a la zona de banquetes, va presidir els minuts finals // Vídeocaptura Esport3

Gairebé inevitable, doncs, no prendre partit pel Peralada, no per ser català –que un altre dia en podríem parlar, d'això de donar suport a un equip pel sol fet de ser del país- sinó perquè havia de convertir-se en l'antídot del dolent de la pel·lícula, fins al punt d'arraconar la perversa idea d'anul·lar un club amb cert recorregut dins el futbol català per convertir-lo en un filial de torn d'un club professional. Tanmateix, la inèrcia del partit decantava la preferència del teòric aficionat neutral cap al verd-i-blanc d'un Peralada que sabia que podia fer-ho, que es veia capaç d'ascendir a Segona B per primer cop a la seva història. Potser per això, gairebé 2.000 persones van citar-se al Municipal del Peralada, que difícilment haurà vist mai una entrada similar, ni tan sols quan l'Espanyol hi jugava els típics partits de pretemporada (?).

Des de gairebé una hora abans, la tribuna coberta ja estava plena de gom a gom i les samarretes vintage que el club havia dipositat en una capsa a l'entrada del camp s'anaven exhaurint igual que l'aigua sense gas del bar del camp (perquè amb gas encara en quedava, al final del partit). Presència d'aficionats gallecs, alguns d'ells amb gaita. Se'm fa complicat pensar què pot empènyer un ésser humà a creuar la península un cap de setmana del mes de juny per acabar veient un partit de futbol de Tercera Divisió (fins aquí tot ok)... per acabar tocant la gaita (i els ous, tot sigui dit) durant gairebé tot el partit. Per si això no fos suficient, al costat l'acompanyaven un parell de persones amb una pandereta.

Carnero obria la llauna... // Vídeocaptura Esport3


Amb puntualitat digna de Roger Federer a Wimbledon començava el partit a la gespa, a la graderia i a la piscina annexa al camp. De cop i volta, com per art de màgia, els banyistes que pal·liaven la calor empordanesa dins el clor havien convertit les ànsies de refresc en fam de futbol: van arramblar amb totes les cadires del recinte i les van apropar a la tanca que separa la piscina del camp de futbol. Els Ultras Swimming Pool havien arribat per quedar-se. Sobre el terreny de joc, el Peralada hi va posar el futbol, l'ambició i la intenció. Al Rápido no li van fer massa falta cap d'aquests tres elements per avançar-se en el marcador amb un golàs de Carnero un cop superada la primera mitja hora de partit; de fet, els gallecs en feien prou amb intensitat i veterania (aquell eufemisme de jugar al límit de reglament) per copejar un rival jove com el Peralada. Del cop es va reposar ràpidament el quadre d’Arnau Sala, ja que dos minuts després Xavi Boniquet igualava el partit i l'eliminatòria.

...però Boniquet empatava just abans del descans // Vídeocaptura Esport3

A la represa, pocs canvis en la dinàmica d'un partit que va tenir el Peralada com a clar dominador i David Corominas com a executor de la remuntada momentània. El maresmenc va transformar una falta picada amb molta mala llet que va acabar al fons de la xarxa i que situava, aleshores sí, el Peralada per davant en l'eliminatòria. 

La falta que Coro convertia en el 2 a 1 // Vídeocaptura Esport3


Un d'aquells gols que, a vegades, tenen l'efecte contrari. Perquè tal com reconeixia Arnau Sala en el postpartit, el vertigen i tenir l'ascens tan a prop van generar un punt d'ansietat a l'equip, que va perdre el nord durant els minuts anteriors i posteriors al gol de Diz, que als 60 i escaig minuts empatava el 2-2 i convidava la gaita a sonar de nou.

Diz, autor del gol de l'ascens gallec // Vídeocaptura Esport3


L'empat dels viguesos va conduir el partit a una dimensió en què els gallecs van sentir-se còmodes amb les constants interrupcions que l'àrbitre tampoc no va saber gestionar. La seva permissivitat –també el penal no xiulat sobre Javi Sánchez- va donar ales al Rápido, que tot i gaudir d'un parell de contracops d'or, va concentrar el seu esforç a gestionar l'exigu avantatge.

Jugada polèmica: penal no assenyalat de Xisco a Javi Sánchez // Vídeocaptura Esport3

Però com dèiem abans, cal mirar-se el melic abans de culpar els demés, i si bé és cert que les males arts de Patxi Salinas i algun membre del seu cos tècnic van embrutar un final de partit ple de nervis, el cert és que el Peralada va tenir moments, jocs i ocasions sobrades per no haver hagut d'arribar amb el ganxo al final de l'eliminatòria. Perquè va tenir l'opció, set dies abans, d'encarrilar l'ascens amb una gran primera meitat al Baltasar Pujales i perquè ahir, al primer temps però també al final del matx, va tenir aquelles clàssiques ocasions desesperades que resulten èpiques o, com va ser el cas, desesperants. Els gironins es van fer un fart de penjar pilotes a l'olla, però mai no van trobar el camí del gol per bé que Vallho i Estellés, tots dos dins els escassos cinc minuts de propina, no van ser capaços de transformar la insistència en joia.

El Rápido, amb Patxi Salinas al capdavant, celebrava l'ascens // Vídeocaptura Esport3

Un final cruel per als gironins, ideal per als gallecs i deliciosament dramàtic per als amants dels play-off, un dels millors invents de la Història de la humanitat, fins i tot per sobre de la penicil·lina i els cachopos. Hi ha un punt de perversitat en això de jugar-te l'ascens a una carta després de 44 partits -46 si parléssim de l'Olímpic de Xàtiva- i de mesos d'entrenaments i de feina d'aquella que no es veu. Però és una perversitat èpica quan surt cara a la moneda: com a la vida, hi ha qui riu, hi ha qui plora, però no hi ha cap més final que la mort. Mentre no arriba, sempre hi haurà un demà i el que reia tornarà a fer-ho o tastarà el salat de les llàgrimes. En positiu o en negatiu, però, sentirà i s'emocionarà. I al futbol, sentir s'està convertint en un luxe.

Resultat Tornada 3a eliminatòria 'play-off'

El Peralada es queda a les portes de Segona B



El Rápido de Bouzas, nou equip de Segona B // Cristian Garcia

Aquest és el resultat del partit de tornada de la 2a eliminatòria:

DIUMENGE, 25 DE JUNY
Peralada 2-2 Rápido de Bouzas (Xavi Boniquet i David Corominas / Pablo Carnero i Diz)


Vídeoresum
Resum extens del Peralada 2-2 Rápido de Bouzas, recollir al web de La Xarxa:


Apunts de play-off
  • Amarg. L'empat del Peralada davant el Rápido de Bouzas (2-2) deixa els empordanesos a les portes de l'ascens, a un sol gol de pujar a Segona B.

  • Sense premi. Els xampanyers dominaven durant bona part del partit, però no convertien les principals opcions atacants, començant per la d'Ernest Forgas als 28 minuts.

  • Cop inicial. Poc després de la mitja hora de joc, Pablo Carnero avançava el Rápido. Un gol que donava als gallecs l'ascens virtual.

  • Reacció. Només dos minuts després, però, apareixia Xavi Boniquet per anotar l'empat per al Peralada (en el seu 8è gol del curs). L'eliminatòria, abans del descans, quedava plenament empatada.
La pinya del Peralada, a l'inici de cada part // Cristian Garcia

  • Coro. A la represa, un gol de falta de David Corominas 'Coro' (el seu 18è gol del curs) situava el Peralada al davant. Als empordanesos els calia guanyar el partit per pujar, i se situaven amb 2-1 quan quedaven 37 minuts...

  • Aigua freda. El gol de Diz, aprofitant una jugada amb refusos i una rematada al pal, glaçava el Municipal de Peralada.

  • Insistència. Des del 2-2 fins al final (mitja hora de joc), el Peralada no es rendia, insistia i insistia, i Vallho i Estellés, els centrals, gaudien de bones opcions. El gol, però, no arribava.

  • Polèmica al camp. El Peralada reclamava un penal a Javi Sánchez que l'àrbitre no xiulava i que inclou un contacte clar (vistes les imatges d'Esport3).

  • Polèmica a la banqueta. Des de l'àrea tècnica del Rápido de Bouzas es caldejava l'ambient als minuts finals: el llençament de pilotes al camp per interrompre el duel encenia els ànims de jugadors i afició local.

  • A les portes. Amb el xiulet final, els jugadors, cos tècnic i afició del Rápido celebraven l'ascens al mateix camp en què queien abatuts els membres del CF Peralada, que ha completat la millor temporada de la seva centenària història però s'ha acabat quedant a tocar de Segona B.

  • Descens no compensat. El no ascens del Peralada implica el descens de La Jonquera a Primera Catalana, per compensació. Els jonquerencs han estat un any a Tercera, i baixen tot i acabar setzens, cinquens per la cua.


dissabte, 24 de juny de 2017

Prèvia-Guia Tornada 3a eliminatòria 'play-off'

El Peralada és a 90 minuts de complir el seu somni. Els d'Arnau Sala duen un bon resultat de l'anada i buscaran certificar l'ascens fent un ple de victòries a casa durant la fase d'ascens.

Els empordanesos volen fer bo el resultat de l'anada // Pedro Seoane - RapidodeBouzas.com

Aquest és l'horari del partit de tornada de la 3a eliminatòria:

DIUMENGE, 25 DE JUNY
18'15h Peralada-Rápido de Bouzas

Somni històric
  • El Peralada vol segellar l'ascens a Segona B, a casa, davant la seva afició
  • Els de l'Alt Empordà arriben al partit amb un bon marge del duel d'anada
  • L'1-1 de la setmana passada a Galícia deixa els d'Arnau Sala amb un lleuger avantatge que el Rápido de Bouzas podria neutralitzar si fa un gol
  • Fins el xoc amb el Peralada, ningú li havia fet cap gol al Rápido de Bouzas en tot el play-off
  • Els empordanesos han guanyat els dos partits de promoció que han jugat a casa i encara no han encaixat cap gol en contra
  • El Peralada ha jugat els dos últims partits a domicili. Una derrota i un empat
  • El davanter David Corominas ens explica que l'equip només sap atacar i sortirà a especular amb el resultat
  • El Peralada pujarà a Segona B si... guanya o empata a zero.

divendres, 23 de juny de 2017

David Corominas: "Som un equip que no sap fer altra cosa que atacar"

El Peralada és a 90 minuts de la glòria. El partit més important de la història de l'entitat  de l'Alt Empordà es jugarà al municipal i podria significar l'ascens a Segona B. Un dels puntals del filial del Girona és David Corominas. Un home experimentat al món del futbol que, des d'aquesta temporada, s'ha instal·lat a l'onze tipus del Peralada per tirar del carro d'un equip que està a punt de fer història.

David Corominas, capitaneja el Peralada a les portes de Segona B // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT
Una entrevista de Carles Garcia

La primera pregunta és molt bàsica, però també obligada. Amb quines sensacions afronteu aquesta setmana decisiva?
Com el que és. Com una final. Com el partit en què t'ho jugues tot en 90 minuts. Hem d'estar concentrats i controlar les emocions, que és el més important en aquests partits.

Com està el vestidor? Noteu la pressió o esteu tranquils?
El vestidor està súper il·lusionat, amb moltes ganes. La setmana d'entrenaments està anant increïble i amb ganes, evidentment, que arribi el partit perquè aquestes setmanes es fan molt llargues.

Heu canviat alguna cosa a l'hora d'entrenar o heu mantingut les rutines de la temporada?
Els místers han decidit que la metodologia de treball que dúiem tot l'any ens ha fet arribar fins aquí i també ens servirà per aquest partit tant important que tenim diumenge.

Durant aquest play-off hi va haver un partit, potser clau, per diferent a la resta, que és el de Conca. Vau començar guanyant 0-1, acabeu perdent 3-1. Va ser una ensopegada potser inesperada, però vau aconseguir refer-vos en el partit següent. Com ho vau gestionar?
Aquesta eliminatòria no és que es decideixi, però portes tant d'avantatge del partit d'anada que hi ha un moment, en què et poses encara més per davant a la tornada i ja penses més en la propera que no pas amb el partit en aquell moment. Crec que ens va passar factura això. Marxant 0-1 al descans, tothom sabia que la gesta de fer-nos cinc gols a la segona part era molt molt complicat i crec que ens vam relaxar una mica i ells ho van aprofitar per fer-nos tres gols. Però més enllà d'això no crec que sigui important. Són partits de 180 minuts, no són a 90, i s'ha de jugar amb tot per poder pujar.

A banda d'aquests 45 minuts, des de fora, fa la sensació que durant el play-off l'equip és més ferm i més madur que durant la lliga. Ha canviat alguna cosa?
Estem veient el fruit de tot l'any. Ha estat un any molt bo, i si que és veritat que en algun partit o en alguna fase hem pecat una mica d'inexperiència o de filial, però crec que estem traient tots els fruits que hem anat sembrant i s'està veient un Peralada bastant combatiu en tots els aspectes i s'està veient un Peralada ferm en defensa i matador a les àrees.

Parles que heu pecat una mica d'inexperiència i durant tota la temporada dèieu que calia anar a poc a poc, que l'equip era molt jove i, sobretot, nou. Al final s'ha demostrat que us heu sabut compenetrar molt ràpid. Com es forja aquesta química en un equip que parteix totalment de zero?
En aquest sentit sí que no hi ha secret. L'única cosa, i molt important, és que el vestidor sigui sa. I hi ha hagut un vestidor molt sa i important durant tota la temporada. Hem estat com una petita família, molt jove, però una família, i on no han arribat uns en una etapa de la temporada, han arribat uns altres. I així és com es fan els equips forts. Des del vestidor. I tant els de dalt, com els místers, com els jugadors hem fet un gran esforç, ens hem compenetrat molt bé tots junts i això està donant fruits.

Dintre d'aquest col·lectiu tu has destacat com el jugador franquícia de l'equip. No sé si et sents així.
Jo he intentat aportar el meu granet de sorra. Sí que és cert que per fer una plantilla molt competitiva no només fan falta bons jugadors sinó un bon equip. I s'ha aconseguit. Sí que jo he tingut la sort de fer un bon any, però això no vol dir que sigui només o en gran part cosa meva. És de tothom. Tothom ha fet el seu treball, ha posat el seu granet de sorra. Sí que un aporta més que altres en quant a experiència, però dins del camp la realitat és que tots hem estat a un nivell excel·lent.

Aquests granets de sorra i aquest nivell excel·lent ha fet que el Peralada, un club que l'any passat patia per no baixar, de cop i volta es trobi a 90 minuts de ser a Segona B. Com ho viu la Vila?
Bé. Amb moltíssima, moltíssima, moltíssima il·lusió. Amb moltíssima humilitat, com caracteritza la gent d'allà. Jo crec, de veritat, que en pocs llocs es pot estar més còmode i més a gust. La gent de Peralada està entusiasmada. Han passat de mirar el descens a poder aconseguir una fita històrica i és normal. En aquesta situació és normal que la gent estigui molt trempada i amb ganes que arribi aquest partit.

I l'Arnau [Sala] i en Xavi [Punsí], que tot i tenir experiència a Segona B, ja eren a Peralada el curs passat, com ho porten?
M'imagino que amb molta il·lusió, també. I amb molta humilitat. Són dues persones que viuen molt això del futbol des de sempre, ja no només aquest any. Pateixen molt, fan molt bé les coses i per fi han pogut tenir un any per gaudir. No dic que no ho hagin fet abans sinó que, lluitar per estar a dalt sempre és molt més maco, i crec que també es mereixien un any així. 

Coro és el màxim golejador de l'equip empordanès, amb 17 dianes // Sònia Pérez - CEEUROPA.CAT
Centrant-nos ja en el partit. Ningú li havia fet un gol al Rápido de Bouzas fins que van topar amb vosaltres. Això us fa ser una mica més optimistes?
Jo crec que aquestes coses són molt anecdòtiques. Sí que és veritat que duien 8 gols a favor i cap en contra, però nosaltres també dúiem una bona renda. Som dos equips molt bons, sinó no haguéssim arribat fins aquí. Les casualitats que no et marquin durant quatre partits diu molt, que ets un equip defensivament molt bo. Però al final és futbol, i ja siguis un equip defensiu o el millor atacant, això no vol dir que no et facin gols ni que en facis segur. Són partits que són una altra història i les eliminatòries no tenen res a veure l'una amb l'altra. Hem d'intentar continuar amb la fermesa que ens caracteritza com a locals i superar el Rápido de Bouzas amb una victòria a casa.

Hi ha alguna cosa del Rápido de Bouzas que us faci estar especialment alerta?
És un equip complicat, que té les coses molt i molt clares. Mossega molt, té jugadors contrastats, com el Carnero, i la veritat que tenen un equip bastant equilibrat en totes les línies. Evidentment que nosaltres hem de pensar en nosaltres. Tenir un cop d'ull en el rival, però nosaltres hem fet moltes coses aquest any com per no creure que si fem el nostre joc i el nostre futbol podrem aconseguir perfectament la victòria.

Tancareu la temporada a casa amb el partit definitiu davant de la vostra gent. Us agrada fer-ho així o, preferiríeu que, just en aquest partit, el gol valgués doble per vosaltres?
Ja ho vaig dir quan ens van emparellar. Això toca com et toca i té avantatges i inconvenients. Però jugar-te l'ascens a casa, amb la teva afició recolzant-te a dos metres sempre et dóna un punch més. Jo crec que en aquest sentit estem molt contents i més amb el resultat d'anada, que està molt obert. El que volíem era portar una mica d'avantatge i el portem. El que hem de fer és, tots junts, de la mà dels nostres familiars i els nostres amics que seran al camp i ompliran el municipal, anar tots a per l'ascens.

Amb un 0-0 en faríeu prou, però és impensable que el Peralada plantegi un partit al 0-0.
Evidentment, ja t'asseguro que no el plantejarem pel 0-0. Anirem a pel partit. Som un equip que no sap fer una altra cosa que atacar, atacar i atacar i així es farà. Si després, les circumstàncies diuen que el partit ha acabat 0-0, doncs millor per nosaltres que haurem aconseguit l'objectiu, però no serà l'objectiu primer. Anirem a pel partit i a guanyar.

La valoració de la temporada canviarà si hi ha ascens de si no n'hi ha?
Suposo que sí. Des de dalt tenen planificada una cosa o una altra, però la gent ha fet suficients mèrits per continuar tant a Tercera com a Segona B. La majoria de jugadors han donat un nivell molt molt alt, i jo crec que  ho tindran en compte. Evidentment que els que manen i decideixen són els que es menjaran el cap a partir de dilluns.

Ja la última, seguim fent ficció. Passi el que passi, et veurem l'any vinent amb el Peralada?
En principi sí perquè tinc contracte en vigor, tant a Segona B com a Tercera. La meva predisposició és total i jo estic súper content. Crec que és difícil que et tractin millor, tant pel Girona com pel Peralada. I si no passa res, si no hi ha res d'estrany, en David Corominas seguirà. Evidentment.

dimecres, 21 de juny de 2017

Fem balanç, capítol 14: Terrassa

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.

Al capítol 14 repassem el curs del Terrassa, que ha tancat l'any amb el retorn a la disputa d'un play-off tres anys després. Una promoció en què queia a casa contra l'Ontinyent, a la primera eliminatòria. Els vallesans acabaven la lliga tercers, amb 66 punts. Escriu sobre la temporada del Terrassa la periodista Coral Andrés, que ha seguit el curs dels egarencs per a Radio Star Terrassa, una emissora local de la ciutat vallesana.

Foto: Àngel Garreta - CEEuropa.cat

La temporada de la il·lusió
Un article de Coral Andrés @Coral_Andres

Il·lusionant. Sense dubte, aquesta és la paraula que millor defineix la temporada 2016/2017 del Terrassa FC. Potser perquè l'equip venia d'un any per oblidar, salvant-se, en l'última jornada, del temut descens compensat, i potser també perquè, per primer cop després d'anys d'inestabilitat, hi havia la sensació que les coses s'estaven fent bé des del principi.

I és que un nom ho canviaria tot. Cristian García. Un referent egarenc, jugador de la ciutat que va iniciar el seu camí com a futbolista al club i va assolir l'històric ascens a Segona Divisió l'any 2002. Després de jugar 20 partits amb el CD Tenerife a la categoria de plata, i amb l'oportunitat de continuar a la Segona Divisió, Cristian decideix tornar a casa. El seu somni no és altre que penjar les botes al club que el va veure créixer com a futbolista, encara que això comporti jugar a Tercera. I és per això que el seu retorn és motiu d'esperança entre l'afició, que sent que, de la mà de Cristian García, el club tornarà a viure els seus millors moments. A més, el lateral egarenc ocupà també el càrrec de director esportiu i s'encarregà de planificar una plantilla amb noms de la ciutat. Jugadors amb passat al club, com Raúl Torres, Xapi Arnau i José Ortega, i jugadors egarencs que encara no havien vestit la samarreta del Terrassa FC, com David López, Álex Fernández, Enric Vega, Sergi Tienda i Roger Martínez. Una plantilla que compta també amb futbolistes de gran transcendència a la categoria i fitxatges procedents de la Segona B. Tot plegat, els ingredients perfectes per cuinar el plat més difícil: el play-off.

El segon projecte de Jordi Cuesta, president de l'entitat, tenia un objectiu clar: el liderat i l'ascens. Unes paraules sorgides de l'eufòria i que mesos més tard serien motiu de penediment, quan es veia que l'objectiu era massa ambiciós i, de fet, mai s'assoliria. La immillorable ratxa inicial d'Olot i Peralada contrastava amb la irregularitat dels egarencs. Tant és a així que 10 jornades van ser suficients per destituir Toni Rodríguez. L'entrenador que va salvar l’'equip del descens la temporada anterior i va ser renovat segurament més per la pressió de l'afició que no pas per voluntat de la directiva. Després de perdre de manera consecutiva els enfrontaments amb els tres primers classificats, el club decideix apostar per Agustín Vacas, entrenador amb passat terrassista com a jugador. En aquesta nova etapa, la irregularitat continua sent la principal protagonista i el punt feble de l'equip és evident: els partits fora de casa. No és fins la visita a Castelldefels, al gener, que els egarencs aconsegueixen guanyar lluny de l'Estadi Olímpic, després de més d'un any sense fer-ho.

La derrota a Manlleu (J30), punt d'inflexió // Juanma Medina - Terrassa FC

L'equip viu pràcticament tota la segona volta des de la cinquena plaça, però a falta d'onze jornades és superat pel Sant Andreu i veu perillar considerablement l'accés a la promoció. El punt d'inflexió va ser, sense dubte, la derrota a Manlleu. El Terrassa FC perd un partit clau a la jornada 30 i una part del vestidora dona un cop sobre la taula. L'equip és conscient que no pot tornar a fallar, i és aleshores quan els egarencs aconsegueixen 7 victòries i un empat i cap gol encaixat. Un final de temporada somiat que els porta fins la tercera plaça i fins al play-off.

L'atzar decideix que sigui l'Ontinyent el rival de la promoció, un equip amb poc pressupost i que no s'esperava lluitar per l'ascens. A priori, cap dels dos equips era favorit, però tant al partit d'anada a El Clariano com a la tornada a l'Olímpic, els egarencs van ser superiors al rival. De fet, l'eliminatòria es va decidir amb dos polèmics penals a favor dels valencians. A l'anada, quan el Terrassa guanyava 0-1, l'àrbitre xiula un penal a favor dels locals per una falta comesa fora de l'àrea. Amb l'1-1, els egarencs tenen l'oportunitat de classificar-se a casa, però la poca fortuna de cara a porteria -amb dos xuts al pal- i de nou, una polèmica actuació arbitral –amb un altre penal dubtós en contra del Terrassa FC i una acció no xiulada sobre Velillas dins l'àrea dels valencians- van decidir l'eliminatòria a favor de l'Ontinyent. I com l'última vegada que els egarencs van disputar un play-off, l'any 2014, l'equip no va aconseguir passar la primera ronda.

El Terrassa FC es despertava així del somni del retorn a Segona B, protagonitzant una imatge històrica a l'Olímpic: els aficionats egarencs a la gespa aplaudint els seus jugadors. I és que, encara que aquest any no s'ha assolit l'ascens, el club ha aconseguit una fita encara més difícil: il·lusionar aquells que feia anys que no trepitjaven l'Estadi i aquells que mai han deixat d'anar-hi. I aquesta és la recompensa al treball ben fet i motiu suficient per creure que, si no ha estat aquest any, serà el següent.