dimecres, 10 de gener de 2018

"La unió és la força del Vilassar de Mar. El camí per donar guerra fins al final"

Amb el final de la primera volta, i l'aturada nadalenca, hem volgut plantejar des de tercera.cat una sèrie de quatre entrevistes a protagonistes de cadascuna de les zones que ha dibuixat la classificació a la primera volta. Les publicarem durant la primera quinzena de gener, i volem que serveixin per situar la lliga fins ara i per conèixer una mica més quatre dels molts protagonistes que formen part de la Tercera.

El Vilassar de Mar ha estat un dels equips patidors de la primera volta. Ha viscut en zona de descens des de l'inici del curs i té ara tota la segona meitat de curs per endavant per capgirar la situació. La temporada passada ja va aconseguir la gesta de la permanència partint d'una situació similar. Enguany, a dos punts de la salvació, els de Manel Moya volen accelerar els tràmits per abandonar la zona calenta. Amb el porter maresmenc, Imanol Castilla, valorem la primera meitat de curs d'un equip que ja sap què és salvar-se in extremis.

Imanol Castilla, una institució a Vilassar de Mar // Pedro Salado

El porter automàtic
Quedem amb Imanol Castilla de bon matí a la part alta del barri d'Horta, a Barcelona. Ell ja ha començat la seva jornada laboral a la Fundació Marcet, però s'escapa una hora de la feina per trobar-se amb nosaltres. Fa fred a la ciutat, però decidim seure en la terrassa d'un bar proper per poder xerrar. Tenim tantes ganes de parlar que abans que ens atenguin comencem a parlar. L'Imanol no té temps d'acabar la primera resposta i una cambrera ens demana què volem i encén l'estufa de gas amb hospitalitat asiàtica. Amb tres cafès amb llet sobre la taula i algun croissant, l'escalfor d'una conversa de futbol ens fa oblidar que el vent colpeja.
La conversa de futbol, intensa, ens fa oblidar el fred ben aviat // Carles Garcia - Tercera.cat
Imanol Castilla Rubio (Mataró, 15 d'abril de 1988) Va debutar com a amateur al Mataró, després d'haver jugat al juvenil del Barcelona. La temporada 2009/2010 se'n va anar a fer fortuna a l'Aragó, fent vida a Saragossa i jugant a l'Andorra de Terol. Aquell mateix any acaba tornant al #futbolcat per ajudar el Prat durant el play-off, després de la lesió de Toni Texeira. El curs 2011/2012 el juga al Manlleu, però acaba marxant del club per aterrar a l'equip que es convertirà en casa seva: el Vilassar de Mar. Retornat al Maresme, Imanol es converteix en l'amo i senyor de la porteria del Xevi Ramon, on s'hi està dues temporades i mitja. A meitat de curs de la temporada 2014/2015, les desavinences amb el cos tècnic, fan que Vilassar de Mar i Rubí intercanvien els seus porters. A Rubí, Imanol tanca l'any en vuitena posició i el Vilassar perd la categoria. Tot i això, el porter decideix tornar a vestir la samarreta blanc-i-vermella a Primera Catalana, amb el canvi d'entrenador. Amb Imanol guardant la porteria, els maresmencs tornen a Tercera i s'hi instal·len tot i el patiment de ser sempre a la zona límit.

Amb 29 anys i la plena consolidació a la categoria i al seu club, Imanol Castilla compagina el futbol amb la seva feina d'analista de porters a la Fundació Marcet i la col·laboració amb el Juvenil i el Cadet del Vilassar de Mar, com entrenador de porters.

Una entrevista de Carles Garcia i Roger Sánchez.

Com encara l'equip la segona volta, tenint en compte que és a la zona de descens, però que va acabar la primera volta d'una gran manera, guanyant al camp de l'Europa, i que està a només dos punts de la permanència. Com està el vestidor?
És un vestidor que està molt il·lusionat, que està molt unit des del principi, tot i que ha estat una primera volta molt molt complicada. El vestidor sap que realitzar el que vam aconseguir l'any passat és molt complicat, perquè estem en una situació similar, però també té molt clar que potser aquest any la permanència no estarà en els 40 llargs com la temporada passada. L'equip està mentalitzat que serà una segona volta molt dura, però que serem un equip que donarà guerra, que no els agradarà jugar contra nosaltres. Rocosos, durs, que la gent quan vingui al Xevi Ramon digui: "Uff, es deixaran la pell i faran tot el possible per treure el partit endavant." Estem molt mentalitzats i amb moltes ganes de fer una segona volta digna.

En aquestes situacions, el més habitual és fer saltar l'entrenador abans de seguir avançant jornades. Teníeu aquesta por dins el vestuari?
El Vilassar, si per alguna cosa es caracteritza, és perquè és un club en què hi ha memòria, que en el futbol és difícil, i en què es mira de treballar des de la coherència. I en Vilassar ha entès que si hi havia un entrenador preparat per capgirar la situació era Manel Moya. Tot i que hi ha hagut moments molt delicats, des de la directiva i el vestidor sabíem que en Manel té aquesta capacitat de no donar-se mai per vençut i continuar buscant la manera de motivar el grup per tirar endavant. En aquest sentit des del Vilassar estem sempre molt tranquils. Sabem que el club mai prendrà mesures extremes. Van confiar en el Manel l'any passat en una situació similar i aquest any tornen a fer-ho. En un moment, fins i tot, Manel Moya va posar el seu càrrec a disposició del club i el club li va negar. Estem tranquils, i part de l'èxit és aquesta serenor que el club dona al vestuari. Sinó, el vestuari estaria inquiet i neguitós. I tot i que sabem que la situació és difícil i que no ho hem fet bé, tenim 19 jornades per intentar arreglar-ho.


Heu estat tota la volta en descens. Com gestiona això un vestidor amb molts jugadors joves i que potser no estan tan acostumats a competir a la Tercera Divisió. Com es gestiona veure's cada setmana entre els tres últims?
Per a mi, hi ha tres blocs molt importants. El primer i més important: l'entrenador. Partit des de la paciència, saber donar tranquil·litat i confiança. I això en Manel ho sap portar molt bé perquè és un gat vell i sap com dur aquestes situacions; L'altre bloc: els jugadors. Fer pinya, fer grup. Els jugadors que portem més anys, Ramon Rovira, Nando, jo mateix, fer pinya i donar missatges sempre de calma i serenor. I el tercer, la directiva. Mai ha baixat el president a cridar l'atenció. Si que han parlat amb nosaltres, però sempre amb missatge de coherència i tranquil·litat. Com que ja ha donat el seu fruit diverses vegades, confien en aquesta línia i és la que segueix. Si aquests tres blocs van de la mà, és la millor manera per sortir de la situació en la que estem.

Us esperàveu, a l'estiu, ser en aquesta lliga per eludir el descens? Recordem l'Històrics, que l'equip va transmetre bones sensacions. Era pretemporada, però us esperàveu des del dia 1 estar en descens i tenir aquests problemes?
Després del final de temporada de l'any passat, la idea del club sí que era lluitar per la permanència, però des d'una posició no tan complicada com en la que estem. El club sabia que havia de renovar alguns jugadors de la plantilla i renovar certs jugadors, però la intenció no era patir com s'està patint. Sí que potser, en els vuit primers partits, vam jugar contra els vuit primers classificats. I jugadors molt importants, com Valderas, està lesionat, Èric, que també marca diferències, tenia problemes físics, o Soufiane. I ho vam patir sobretot al principi. Sí que sabíem que era la Tercera Divisió més complicada dels últims anys, però la intenció era lluitar per una zona més tranquil·la.


Per Imanol, la unió del vestidor és el més important per assolir objectius // Carles Garcia - Tercera.cat
És realment la Tercera Divisió més complicada dels últims anys. Ho noteu des de la gespa?
La Tercera ja no és com quan jo vaig començar, que era bestial. Tots professionals, vivíem del futbol... però sí que és veritat que, en comparació amb els últims cinc anys, és on hi ha més qualitat. Segueix sent una Tercera molt física on un equip amb jugadors físicament bons té molts punts a guanyar, però en comparació amb d'altres anys hi ha 8 o 9 equips amb un plus de qualitat. Altres anys eren 4 o 5.

Es parla molt de la part alta i aquest plus de qualitat que comentes, però també hi ha força igualtat a baix. Deies que la permanència no anirà tan cara, potser això. Hi ha una guerra a moltes bandes. No se n'acaba de parlar gaire, però està tot molt igualat, i més amb l'obra dels compensats, que sempre hi son.
Correcte. Quan s'està en una situació compromesa sempre s'acaben traient punts. I a mesura que avança la lliga, més encara. I anirà l'Espanyol B, que no ha perdut cap partit, potser al camp del Vilassar i potser perd punts. I és això: la necessitat et dona aquest plus que fa que un equip teòricament inferior tregui punts. I és el que dius, sabem que baixen tres però potser hi ha algun compensat que caurà cap avall. I s'han de fer molts punts i intentar ser a la lluita.

Heu patit molts canvis a la plantilla. Alguns, per ofertes d'altres equips que han posat més diners. Com ho gestiona un equip que veu que està en descens i li van marxant jugadors?
És difícil perquè la gent que és nova potser no han viscut això. I pot haver cert nerviosisme. És important donar missatges de calma i serenor per saber que quan un jugador ho dona tot en aquest club mai li diran: "espavila". I la gent jove ho comença a veure i va jugant cada cop més tranquil·la. Per això anem al camp de l'Europa i fem el millor partit de la temporada i guanyem a un equip que estava fent una primera volta molt interessant. Jo crec molt en el bon ambient. M'agrada que hi hagi bon ambient i gresca, tot i que hi ha moments en què no toca fer gresca. Però la força de l'equip passa per la unió. Tot i que hi ha hagut canvis, aquesta unió és la força del Vilassar. I és el camí per donar guerra fins al final.

El Vilassar ha acumulat moltes derrotes, però quan ha puntuat ho ha fet contra rivals directes. En aquesta lliga sí que l'equip ha estat més fort que el que sembla per context de la primera volta.
Com et deia, les primeres 8 jornades van marcar molt. Perquè vam jugat contra equips que estaven molt bé. Les dinàmiques són súper importants. Al final de primera volta es va donar la casualitat que teníem partits contra rivals més directes i la necessitat et fa donar aquest plus que fa treure punts. Lògicament, si estem a baix i juguem contra un equip que està a baix serà per alguna cosa. Potser és més fàcil puntuar a casa contra el Gavà, que al camp de l'Hospitalet. I si a mi em donen a triar on vols puntuar, sempre et diré que contra rivals directes. Tot i que queden moltes jornades, aquests partits ens els hem pres com una final.

Que existeixin aquestes "finals" contra rivals directes, fa que quan us toqui jugar contra equips punters, prepareu la setmana d'una forma diferent?
La planificació és la mateixa, però sempre treballem en funció de l'equip. No és el mateix potser treballar contra l'Espanyol que prepares no tenir tant la pilota i jugar al contraatac, que si ve el Gavà a casa i saps que hauràs de tenir la iniciativa Canvia la preparació de la setmana, sí. Però la mentalitat nostra segueix sent treure el màxim de punts. Sí que t'ho prens d'una manera o una altra, després. Si el dia de l'Espanyol perds 1-2 en l'últim minut, et mors de ràbia, però dius: "ep, compte!". Si això passa contra el Gavà no dius "ep, compte!", t'emprenyes de veritat. Parlant amb tot el respecte pel Gavà, que posem aquest nom com podria ser el de qualsevol altre equip de la nostra zona.

T'esperaves que a la part baixa hi hagués aquests equips? Cerdanyola, Castelldefels, Santfeliuenc, Granollers, Palamós...
M'ho esperava, sobretot, per haver descartat d'altres. Sabíem que Prat, l'Hospitalet, Espanyol B, estarien amunt. I els pressupostos marquen el futbol. Després tu pots fer-ho millor o pitjor amb el pressupost, però marquen. Mirant això, jo ja sabia que ens acabaríem jugant la permanència amb Gavà pels problemes econòmics, amb Palamós perquè semblava que no era el mateix que abans, amb el Cerdanyola, etcètera. I és normal. Si tu tens 10 ho tens més fàcil que el que té 4.


Imanol protagonitza una aturada durant una "final" // Alex Gallardo - UECastelldefels

Des del punt de vista del porter d'un equip que està a la zona baixa. En tres partits la porteria s'ha quedat a zero, però hem vist molts partits amb bones actuacions teves que han acabat amb derrota. Com ho gestiona un porter que fa tants anys que juga?
Fa més ràbia perdre que encaixar gols. Potser hi ha un partit en què jo puc estar molt bé i a l'últim minut em fa gol i perdem. Estaré més emprenyat que en un partit en què jo jugui fatal, però guanyem. I això t'ho donen els anys. Al principi, quan ets jove ets més egoista. Et dius, 0-1, hem perdut però he fet un partidàs. I un altre dia guanyes 3-2, els dos gols són errades teves i estas emprenyat com un mico. Però això t'ho canvia l'experiència. Jo prefereixo no tocar ni una pilota i guanyar, que tocar-ne 10 boníssimes i perdre. Abans, quan entrava al camp pensava que volia ser protagonista i volia que m'arribessin, vull fer aturades. Ara quan entro al camp penso que no vull ser protagonista. Si no es parla de mi significa que no hi ha hagut gols i que, almenys, hem tret un punt. Prefereixo haver de gestionar l'equip, fotre quatre crits i perdre temps, que haver de fer aturades salvadores.

Ets mataroní, però ja vius la teva sisena temporada al Vilassar de Mar i has dit diverses vegades que és casa teva. Què té aquest club que el fa tan especial sense ser el teu club més proper?
El tracte que hi ha és molt bo. Ja no només per part de la directiva sinó també la gent del poble, els nois del futbol base. A mi, sobretot, hi ha una cosa que m'ha marcat molt i és el tracte de la gent del club. La gent està molt involucrada i s'estima molt el club. El president el tens tots els dies al camp, a tots els entrenaments, a tots els partits. Mai té una mala paraula per a tu, sempre que et pot ajudar ho fa i si li demanes un parell de guants perquè arriba Nadal i els vols renovar, te'ls dona. Són petites coses que es valoren i fan que sigui tot una família. Quan hi ha jugadors que es queden tant anys, és per alguna cosa. I després, a mi Manel Moya i Juan Carlos Cordero són els meus pares futbolístics. Els vaig tenir a Mataró, els he tingut a Vilassar cinc temporades i qua no els tenia parlàvem gairebé cada setmana. Hi ha un feeling especial que fa que jo també estigui a mort amb ells.

Tens 29 anys, ni 30, però tenim en l'imaginari que fa molts anys que hi ets. De fet, ja fa 10 que vas debutar com amateur. Notes també aquest pas dels anys? Ets un Imanol molt diferent al que va debutar el 2007?
Jo sempre dic que l'Imanol del 2007 era un porter parón i el de 2017 un porter amb experiència. Es nota el pas del temps i es nota que ara s'ha de treballar i que no ho és tot el futbol. I jo he canviat molt. Abans era un porter molt explosiu i ràpid, molt parón, i ara potser sóc més un porter més sobri, tranquil, que potser no atura algunes pilotes que aturava fa 10 anys, però potser sóc més regular, més tranquil i tot això es va notant.

I després de 10 anys, continues aprenent coses?
Sí, sempre s'aprèn. Potser abans, on arribava perquè era molt ràpid, ara arribo perquè m'anticipo o perquè estic més ben col·locat i perquè faig una millor lectura. I segur que quan em retiri, l'últim any, també estaré aprenent. La competició et dona noves vivències i aprenentatge dia a dia. Ja sigui pel que fa al camp com al vestidor, o la relació amb l'entrenador.



Amb 29 anys, Imanol és un porter consolidat al #futbolcat // Carles Garcia - Tercera.cat
Tens 29 anys, però sembla que ja faci molt temps que t'has consolidat. El porter sempre és el que més triga a tenir pes i un nom.
Jo vaig tenir sort. El meu primer any d'amateur vaig jugar 29 partits. En el segon, 38, en el tercer, 30 més un de play-off amb el Prat perquè Toni Texeira estava lesionat. En tres anys ja portem pràcticament 100 partits. El que et dona l'experiència i el bagatge són els partits. Per molt que entrenis a Tercera, si tu no t'equivoques en una sortida en el joc aeri o no t'equivoques en un blocatge que has de desviar, o aprens. Jo he tingut aquesta sort i m'ha permès, potser amb 25 anys, haver patit un descens, haver jugat un play-off i que m'haguessin fet fora d'un equip. Hi ha porters que això ho pateixen amb l'edat que tinc ara. Això té les seves coses positives i negatives, potser la il·lusió. Que porto ja tants anys que ara em queden potser només dues temporades de futbol. Però jo em considero un afortunat. Sempre he tingut més o menys protagonisme i aprens jugant. Entrenant s'aprèn molt, però la posició te la dona el terreny de joc. I això sempre ho dic als més joves. He tingut companys molt bons que la impaciència de voler jugar els ha fet anar una categoria un punt inferior i ja s'han perdut. Això jo m'ho va dir una vegada Jaume Langa: "Sempre que puguis ser en una categoria més alta, has de ser-hi. Si te'n vas a Segona Catalana, et quedes aquí. Si ets a Tercera i aguantes dues temporades de jugar 10 partits, potser a la tercera jugues 15, a la quarta 25." Jo als joves sempre intento animar-los a tenir paciència. No tothom ha tingut la meva sort o la de Rovira, que amb 24 anys ja havia fet dos play-off.

La figura del porter està més marcada que cap altra per l'error. És un jugador que ha de saber errar i estar tan concentrat que un minut després ha de saber oblidar-ho i tornar-hi a ser.
És el que dèiem abans. Si un jugador fa un partit horrible i al minut 89 marca un golarro, és un crack. Si és al revés, si un porter fa un partit espectacular i al minut 89 se li escapa la pilota i li marquen gol, ja està assenyalat. S'ha de saber conviure amb l'error. És part de l'aprenentatge. I aquí és molt important la figura de l'entrenador. Si hi ha un entrenador mai has de matxacar el teu porter perquè s'enfonsa i tens un problema. Lògicament, si fa tres errors per partit t'has de plantejar buscar solucions.
Jo crec que sempre he estat bastant regular i, mentalment, sóc molt fort. I confio bastant en mi. Si faig un error, canvio de xip i em consciencio que ho he de fer bé. I si en algun moment, ningú creia en mi, jo creia més que mai en mi. I això, després es nota molt al camp. És molt important saber conviure amb l'error i entendre que t'ajuda a créixer i et fa ser millor porter.

Recordes algun error que hagi estat un punt d'inflexió. D'aquells que penses: sort que no m'hi vaig capficar gaire...
Errors, crec que cada any n'he tingut. Però sí que en tinc un de molt anecdòtic, de juvenil, quan jugava al Barça. Jo era company del Crosas, el Busquets... i en Marc [Crosas] sempre anava a la selecció. I em va dir que venia l'entrenador sub17, a veure jugadors. Just aquell dia vaig fer una pífia grossa i li vaig dir al Marc que no em convocarà ni que no hi hagi més porters de la categoria.

Un altre tòpic dels porters és la convivència entre el porter que juga i el que no. Com ho has viscut tu?
Cada any em passa. Que amb qui em porto millor sempre és amb el company de porteria. Sempre hi ha casos especials, i porters als que no fas gràcia i no hi ha bon ambient. Però en general, hi tenim un ambient i relació espectacular. De fet, continuo parlant amb molts d'ells. Sempre ho remarco. Som tan especials que ens posem molt en la pell de l'altre. I això ens fa ser més forts. Si tu mires un partit, si hi ha una errada del porter, el primer que li envia un suport positiu, és el seu company porter des de la banqueta. Crec que no tinc cap company amb el que tingui males paraules, i això és una de les coses boniques que m'emporto.


També estas vinculat al futbol, fora de la competició pura i dura. En què treballes?
Estic treballant a la Fundació Marcet, que fa molts anys que treballa en l'àmbit futbolístic. En els darrers anys han creat un programa professional, un centre d'alt rendiment, per a nens de tot el món. I fa dos anys necessitaven un analista de porters i jo acabava de sortir de la carrera de magisteri i buscava una feina. Quan vaig arribar, em trobo, com a cap, a Franco Sanchírico, al meu costat, Carlos Guzmán, un altre mític. I la meva funció simplement és veure els vídeos dels partits del cap de setmana i fer un anàlisi tècnic i tàctic dels porters de forma individual. És una feina molt enriquidora perquè es compleixen dues de les coses que m'agraden. El futbol i la docència. A més, el grup i l'ambient és espectacular.

I com entrenador t'hi veus? Havies estat entrenador de base al Vilassar de Mar.
Ara hi estic col·laborant. Amb el Juvenil A i el Cadet A. Faig una hora d'entrenament específic amb ells un parell de dies a la setmana, però ho faig com a col·laboració. M'agrada el club, m'agrada entrenar i no volia deixar-ho. Porto molts anys entrenant nens i el club em va donar aquesta opció i jo encantat.

Per tant, no seria estrany veure't entrenant de forma regular d'aquí un temps.
La meva intenció és poder dedicar-me a l'entrenament de porters en un futur.

També tens dots de narrador. Vam escoltar el tall en què narraves el gol d'Èric López, a la Xarxa. És una cosa que fas habitualment?
Mira, m'agrada molt la gresca. El meu cap sempre està fent voltes per intentar fer bon ambient. Jo crec que el que m'ho va proposar va creure que ho faria una mica tímid i em va sortir del cor. Em vaig venir amunt. I al vestidor sempre estic fent alguna broma, m'agrada molt imitar. Són coses que sempre ajuda a que hi hagi bona gresca. No tinc vergonya en aquest sentit. Sóc el prototip de porter, que no tenen vergonya... Sóc una mica així.

Cap comentari:

Publica un comentari