dimecres, 6 de juny de 2018

Fem balanç, capítol 10: L'Hospitalet

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 10 repassem el curs de l'Hospitalet, que retornava a la categoria, descendit, l'estiu passat, i que ha acabat la temporada amb accés al play-off, però caient a la primera eliminatòria de la promoció davant el Náxara de La Rioja (0-0 a casa, 3-0 a domicili). Els riberencs acabaven la lliga tercers, amb 71 punts. Escriu sobre la temporada de l'Hospitalet el Cristian Garcia, cèlebre en el seu dia per El Blog de l'Hospi, ara per viatjar pels camps de futbol a The Catalan Groundhopper i per exhibir, en els seus articles, però també a les xarxes socials, un estil molt marcat: àcid, amb opinions fermes, crítiques i iròniques. Algú clau per seguir, no només al món del futbol català.

Un onze titular de l'Hospi als inicis de temporada // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Cristian Garcia per resumir l'any de l'Hospitalet és:

'El momento', de La Casa Azul
"Nunca tuvimos demasiado valor
Estábamos cansados y con mucha presión
Dejamos de reírnos de la vida
Y fuimos poco a poco a la deriva sí
Eso nos pasó

Por cada día entero de alegría y color

Semanas y semanas de letargo feroz"



"Sigan, sigan"
Un article de Cristian Garcia @somdelhospi

Diuen que l'ésser humà (que no home, per allò del llenguatge sexista) és l'únic que ensopega dos cops en una mateixa pedra. I qui diu dos cops, també poden ser tres. Després d'un projecte 2016/2017 fallit, que va culminar amb el descens a Tercera Divisió, les coses a Can Hospi no han anat millor enguany, amb un projecte esportiu molt més potent (que no notable ni equilibrat) del que interessadament s'ha volgut vendre però que ha quedat força lluny del que tots podríem esperar. Potser (i només potser), haver mantingut els responsables (no pun intended) del primer error va ser la gènesi del segon error. Però qui dia passa any empeny, i al futbol actual, no hi ha res com tenir la paella pel mànec per fer i desfer sense massa més criteri que el d'envoltar-se d'amics, coneguts i saludats.

Qualificar de fracàs la temporada 2017/2018 del Centre d’Esports l’Hospitalet em semblaria entre exagerat i fora de lloc, per allò que "només fracassa qui ni tan sols ho intenta", però el cert és que la plantilla riberenca ha quedat lluny, massa lluny, dels objectius reals pels quals hauria d'haver competit. En primer lloc, perquè tot i valorar com a excel·lent la temporada regular de l'Espanyol B, a aquest Hospi se li havia d'exigir molt més que acabar a 19 punts del campió. I en segon lloc, perquè caure a la primera eliminatòria del play-off, contra el Náxara i, sobretot, amb la lliçó que els de la franja vermella van rebre a La Rioja, és inacceptable per a una entitat històrica com el Centre d'Esports l'Hospitalet. Una altra cosa és que els que manen (que no els dirigents) estiguin mínimament preocupats per aquesta història. Perquè la major preocupació del curs ha estat fer colar l'indigne i fantasiós discurs de l'escàs pressupost, un discurs preventiu per
fer més digerible el previsible #noespodiasaber de l'altre dia a Nájera.

L'Hospi lamentava les opcions no convertides a casa davant el Náxara // Dani Martínez - RadioAficionLH

El 3-0 a La Salera va ser, per a molts, la crònica d'una mort anunciada. D'altres, sincerament, conservàvem l'esperança de veure progressar l'Hospi, si més no, un parell de partits més. Res més lluny de la realitat, l'Hospi eminentment gris de bona part del curs advertia el fatal desenllaç de Nájera. I és que en ben poques fases del campionat, l'Hospitalet va donar la sensació de poder aspirar a competir el campionat a l'Espanyol B i de poder fer front al play-off amb garanties d'èxit. Futbolísticament, l'equip s'ha mostrat pla en molts partits i amb prou feines ha permès definir un estil de joc concret, a diferència de companys de viatge com el Sant Andreu, el Terrassa, o el mateix Espanyol B. Independentment dels resultats, els dubtes sobrevolaven l'entorn riberenc des de gairebé l'inici de la temporada. Quant als intangibles, tampoc hi ha hagut una connexió destacable entre la graderia i el tècnic, Xavi Molist, en una relació que potser ha recordat més a l'època de Martí Cifuentes que a la d'altres entrenadors que sí van saber gestionar amb diplomàcia l'aspecte emocional del futbol, aquell que també guanya punts.

Tot això, malgrat un planter trufat de jugadors experts, a Tercera però sobretot a Segona Divisió B. No és arriscat dir, de fet, que els futbolistes aparentment amb menys recorregut futbolístic de cartell (Óscar García, Eudald, Fernando Losada, Agi o Manzi) han estat els més destacats, mentre que futbolistes amb sobrada experiència en categories superiors ni tan sols han estat capaços de marcar diferències en moments decisius quan, segurament, era una de les raons per les quals es van incorporar a l'Hospi. L'amanida no va sortir bé (és difícil que qualsevol cosa on les verdures predominin tingui un bon futur, vaja) i l'equip va començar a trontollar amb la inesperada ensopegada a la Bòbila (1-0, jornada 4). Poc després, dues ensopegades consecutives a casa davant el Castelldefels i el Reus B Cambrils van activar les alarmes. I és que l'Hospi s'ha deixat fins a 18 punts a l'Estadi, una pèrdua de punts excessiva per a un equip amb la vitola dels riberencs. Els punts perduts de forma incomprensible contra equips preocupats per no descendir també han tingut les seves imperdonables conseqüències.

Els reforços al mercat d'hivern –i esdeveniments posteriors- van aportar més aviat poc i, fins i tot, van escurçar els efectius: Draman, lesionat, amb prou feines ha tingut presència; Christian Alfonso ha quedat molt lluny (molt) de ser l'Alfonso de la primera etapa, i encara lluny de ser el de la segona. I Alonzo... bé... és igual. Per acabar-ho d'adobar, el cas Sierra, immers en l'escàndol per les apostes, una situació que desitjaria qualificar de tancada en fals si no fos perquè el club ha fet veure que no passava res, sense ni tan sols esmerçar-se en aclarir el perquè no s'ha arribat a cap acord per resoldre una situació que va afectar directament l'ànim del vestidor. Un vestidor que, a més, rebria poc després un toc important d'atenció amb la renovació de Xavi Molist després de caure contra el Figueres i el Santboià, una renovació kamikaze amb tot el que quedava per davant, una decisió presa amb més cor que no pas cap (per les dues parts, diria) i amb la buidor de qui busca donar un cop d’efecte sense saber massa més què fer. Hipoteques.

Cinc partits sense perdre van semblar treure raó als que vam criticar aquesta decisió, però el 3-0 que l'Hospi va encaixar al Narcís Sala va tornar a escalfar els ànims d'un equip que va acabar en tercera posició i que no va lligar el play-off matemàtic fins la penúltima jornada. El duel al camp del Sant Andreu s'havia venut com una mena de test pràctic de cara al play-off... i vaja sí ho va ser. Tant que el resultat final va acabar resultant premonitori i tot. Perquè l'únic salvable del play-off va ser l'afició –tot i la notòria desafecció dels últims temps-, la que va respondre a la crida del club al partit d'anada i la que, malgrat tot, no va deixar sol l'equip a Nájera. Perquè sí, també s'han fet coses bé. Treballar per apropar el club a la ciutat (o és a l'inrevés) o apostar, després d'anys de desídia, per la professionalitat en l'àrea de comunicació (i lo que surja) han estat algunes d'aquestes bones obres. Hi haurà qui ho sàpiga valorar. D'altres, entestats a ser el mort a l'enterrament i la núvia al casament, maleeixen no ser protagonistes d'un conte del qual no deixen de ser simples figurants.



Cap comentari:

Publica un comentari