dijous, 5 de novembre de 2015

David Fontanils, de les Planes a Vilafranca, de central a arquitecte

Garrotxí de naixement, vilafranquí d'adopció (personal i futbolística) i amb bons records de les etapes passades a clubs com la Gramenet o el Rubí, David Fontanils és un futbolista establert al grup català de Tercera. Arquitecte de professió, alterna les seves primeres experiències professionals amb el retorn al FC Vilafranca, on busca formar part de l'ambició col·lectiva sempre tocant de peus a terra.

David Fontanils, arquitecte, central del Vilafranca, sisena temporada a Tercera // Roger Sánchez - tercera.cat

Quedo amb David Fontanils a Mollet del Vallès, aprofitant el seu descans per dinar. Potser es pensa que me'l vull guanyar per a l'entrevista quan li dic que és molt més jove del que sembla. No busco l'elogi fàcil (aquest cop no), sinó que li faig la reflexió: veure'l consolidat a Tercera durant sis temporades fa que arrossegui una aura de jugador experimentat (més de 150 partits a la categoria), quan acaba de complir els 26. No havíem tingut tracte personal abans, però fa la sensació que ens coneixem quan comencem a parlar de futbol, de Tercera, de partits que recordem com si s'haguessin jugat ahir o de com, en aquest futbol tan proper (m'atreviria a dir "tan real", evitaria el "de debò") la presa de decisions es veu afectada, al mateix pla, pels aspectes personals, laborals o acadèmics. 


Ets nascut a les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa; vius al Penedès, allà jugues, treballes a Parets del Vallès... com diu aquell: d'on ets... o d'on vens?
Em considero un ciutadà de Catalunya. Fins als 18 anys vaig ser a les Planes d'Hostoles, i des que vaig començar la carrera universitària a Barcelona la meva vida va començar a donar voltes per tot Catalunya. I aquí lligo el futbol, des de les etapes a Vilafranca, Manlleu, Gramenet o Rubí; i el lloc de viure, que arran del futbol o els estudis ha variat, entre Barcelona i Vilafranca. I tot això, sense perdre el contacte amb les Planes. La meva família em ve a veure cada setmana als partits, jo intento pujar cada dues o tres setmanes... Miro de mantenir les arrels amb les Planes i Olot.

Un dia dels teus, com un dels meus o dels lectors, té 24 hores... però els teus deuen ser ben comprimits, no? Entre la feina, el futbol i els desplaçaments.
Sobretot últimament. Fa un mes i mig que treballo a Parets del Vallès. Agafo el cotxe a primera hora del matí, al voltant de les set, i els dies d'entrenament ja encadeno la feina amb l'entrenament i acabo tornant a casa entre dos i tres quarts d'onze de la nit. I hi sumem els caps de setmana, que intento fer alguna feina pel meu compte si tinc temps... realment vaig just de temps, sempre escopetejat.

Un planenc pel món, que diria l'amic Oriol Boix. Fontanils té les coses clares // Roger Sánchez - tercera.cat

Vas decidir estudiar Arquitectura, a la UPC, carrera que has cursat entre 2007 i 2015. Era vocacional, de sempre ho tenies clar? El futbol mai et va limitar l'elecció?
És una tria que m'arriba a segon de Batxillerat, arran d'un professor de Dibuix Tècnic que m'hi introdueix i m'hi encamina. M'agradava i vaig decidir intentar-ho. Mai havia estat un tema vocacional, no em venia de petit. Vaig fer el primer curs, a mi m'agrada i actualment és una cosa que m'apassiona. Sí que el futbol ha estat una petita limitació. Sóc del parer que si tens només un camí a la vida i t'hi bolques et pot sortir blanc o negre, no hi ha més opcions; però és molt més factible que li pugui sortir que no pas algú que intenta portar dues coses a la vegada. He intentat fer-ho així, des que vaig començar la carrera. Hi ha hagut moments en què he estat molt satisfet amb les dues, i d'altres moments en què m'he qüestionat fer dues coses si no me'n sortia cap de bé, en què em plantejava si prioritzar el futbol o no. Al final he compaginat les dues coses, i estic molt content de com m'ha anat fins al dia d'avui. El futbol m'ha servit de sobresou per als estudis o per al lloguer dels pisos. Estic molt content i intentaré compaginar-ho un temps més fins penjar les botes.

Però vist ara en perspectiva, creus que l'elecció de la carrera et pot haver tancat alguna porta al món del futbol? Creus que t'estaríem veient més amunt si no t'hi haguessis bolcat tant?
No ho sé i crec que no ho sabré mai, i si et digués que sí semblaria molt pretensiós. Sí que reconec que molts cops, per motius laborals, no he anat a entrenar-me o a jugar en les millors condicions, i possiblement sí que ha afectat el meu rendiment. Però sóc del parer que en l'aspecte futbolístic cadascú s'ha de conèixer les virtuts, un té les que té, amb els defectes que té, i procurem potenciar al màxim les virtuts sempre que ens hi podem dedicar. Si m'hi hagués dedicat més hauria arribat més lluny? No ho sé, i continuo pensant que tant de bo un dia pugui jugar a Segona B, estaria molt content, i més si ho puc fer compaginant el futbol i l'arquitectura.

Des dels 18 anys que has viscut lluny de casa, entre estudis i futbol. T'ha fet més fort?
Sens dubte. Anar a viure a Barcelona va ser una decisió molt important, a casa em van donar molt de suport, i em va fer créixer molt, viure sol des dels 18 anys. Són ja vuit o nou anys vivint sol en diferents pisos; et fa madurar molt ràpid. A més jo venia del poble, no havia viscut mai a la ciutat, pràcticament no havia anat a Barcelona; et fa obrir molt la ment.

Fontanils compleix la seva tercera temporada (primera de la segona etapa) al Vilafranca // Àngel Garreta

Vius a Vilafranca... però ja d'abans d'aquesta etapa al degà penedesenc. Hi ha un motiu sentimental i personal més enllà del futbol, oi?
Sí, hi ha un tema d'amor amb Vilafranca, futbolístic, perquè l'etapa que hi vaig viure anteriorment va ser molt maca [retorn a Tercera Divisió el 2010] i l'actual també espero que ho sigui; i també personal, pel fet d'haver conegut la Mariona, la meva parella, al segon curs a Vilafranca, el primer en què jugo a Tercera. El club em va donar un pis i al cap d'un mes vaig conèixer la Mariona. Jo a final de temporada decideixo marxar [al Manlleu], deixo el pis, la relació no es refreda però sí que hi ha el factor distància pel mig, però el vam saber gestionar bé i arriba fins al moment actual, en què em surt l'oportunitat de tornar al Vilafranca i després de cinc anys de relació ja ens plantegem que el pis on vivim no sigui transitori sinó que sigui nostre i que hi estem junts els dos, que és el que hem fet des del passat mes de març.

Llavors l'estiu passat, entre les diverses opcions que et deurien sorgir, la del Vilafranca tenia molts més números de ser acceptada, no?
Sí, n'hi ha unes quantes, estic content de tot el que va sorgir, crec que era bona senyal de la temporada feta al Rubí. Però quan surt la possibilitat de tornar al Vilafranca, vivint allà, es converteix en una prioritat. Tot i això, tant la Mariona com jo tenim clar que no és una condició indispensable. Pel futbol ja he fet molts quilòmetres, no em farà res si he de moure'm cap a algun altre equip si un dia no tinc lloc al Vilafranca.

Resseguim la teva trajectòria, breument. Els teus inicis són a l'Escola de Futbol Garrotxa, categories inferiors, debut com a futbolista amateur a Primera Regional, club que rivalitza amb la UE Olot al futbol de la comarca... quins records en tens? Hi mantens alguna vinculació?
Me'n queden molts, de records, i de fet hi vaig tenir l'entrenador que m'ha marcat més, en Nitus Granados. Li dec tot el futbol formatiu a ell. Hi tinc molts records, tant pel que fa a amics que hi vaig fer i que han quedat allà, com el mateix Nitus, amb qui intento veure'm cada cop que pujo a Olot, mentre ell entrena els nens, continuant fent un gran treball al club. Quant a records esportius, molts, des de l'última etapa de juvenil en què vaig anar a jugar algun torneig amb l'Espanyol, fins als meus primers partits com a amateur, a Primera Regional. Debuto en un partit a Sant Pere Pescador, quan tenia 16 anys. El meu entrenador, en Xavi Agustí, quan em tocava sortir al camp, els últims 20 minuts, em diu: "tranquil, marcaràs a un davanter que té el doble d'edat que tu". Càlcul ràpid, jo 16, ell 32... Bon debut! I a partir d'aquí, els partits contra l'Olot, a qui impedim disputar una promoció d'ascens quan quedaven una o dues jornades per al final... recordo molts partits a Primera Regional amb un bon grup de jugadors.

Haver jugat a l'EF Garrotxa t'impediria fitxar mai pel rival històric, la UE Olot, si es donés el cas?
És una pregunta que alguns cops em fan allà. I sempre els ho dic, la rivalitat entre Garrotxa i Olot, sobretot pel perfil dels primers, és més pel que fa al futbol formatiu, i és una rivalitat molt sana. Abans la UE Olot no tenia pròpiament futbol base, es nodria de l'Escola Pia. I aquesta rivalitat va estendre's al futbol amateur perquè l'Olot va passar alguns cursos a Pirmera Regional i hi va coincidir amb l'EF Garrotxa. Però no hi hauria cap problema per jugar a l'Olot, també perquè crec que tal com estan fent la feina podria ser un gran pas individual, seria pujar una categoria, estaria bé.

A la trobada s'afegeix Gerard Sanz, company de Fontanils a la Gramenet el curs 2012/2013 // Roger Sánchez - tercera.cat

El 2007 vas disputar el MIC, el prestigiós torneig de futbol base que es disputa cada setmana santa des de fa 15 anys, amb l'Espanyol, i us vau proclamar campions en categoria juvenil. És una mena d'espina clavada, no haver pogut tenir continuïtat al futbol base blanc-i-blau?
Sí, perquè crec que era una molt bona oportunitat, pocs mesos després baixava a estudiar a Barcelona, hauria estat el meu últim any de juvenil, poder-ho lligar tot hauria estat molt bé. A més hi havia grans jugadors, amb un molt bon entrenador, l'Òscar Perarnau [actual director esportiu del club barceloní]. M'hauria agradat molt estar allà, gaudir d'un any a un futbol formatiu d'alt nivell. No va ser el cas, sí que vaig poder organitzar-me l'any entrenant-me amb el juvenil B d'en Josep Clotet, gràcies al Josep Manel Casanovas, i continuava jugant els caps de setmana a l'amateur de l'EF Garrotxa.

Un cop deixes l'EF Garrotxa, el 2008, tres primers anys molt lligats a la figura del tècnic Agustín Pujibert 'Puchi': un curs al Poble Sec i dos més al Vilafranca. Què recordes d'ell en aquell moment de la teva carrera, en què encara et trobaves en una fase d'aprenentatge?
Ja el primer dia que ens veiem marca el que vindrà després. El conec a la Ciutat Esportiva de l'Espanyol, m'explica la seva idea de joc, com vol que siguem els defenses, de no complicar-se, que vol defenses que mosseguin, que vagin bé al joc aeri, a la pressió... Defineix molt el seu estil de joc. Pel que fa a la persona, sempre ha tingut un caràcter molt fort, que fa bo allò que es diu de l'"estàs amb ell o estàs contra ell". En aquells tres anys vaig estar molt bé al seu costat, jugant-ho tot, tenia molta confiança en mi. En tinc un molt bon record esportiu, pels anys, per haver jugat i per l'ascens del 2010 a Tercera amb el Vilafranca. Van ser uns anys molt macos.

Després del debut a Tercera amb el Vilafranca, l'estiu del 2011 decideixes marxar a Manlleu. No acaba de sortir del tot bé, no gaudeixes de minuts i tres mesos després te'n vas a la Grama. És un altre compte pendent, el fet que aquell Manlleu acabés disputant el play-off d'ascens a Segona B, que tens pendent encara?
Sí, però és un reflex del que és el futbol. Vaig anar a Manlleu amb molta il·lusió i al final per motius futbolístics i per decisió de l'entrenador [Francesc Cargol] no acabo tenint els minuts necessaris i no puc continuar-hi. A partir d'aquí vaig a la Grama i sí que el Manlleu a final de temporada disputa el play-off. Vaig estar molt content per ells, pel que van fer. D'espina clavada per no haver jugat el play-off en tinc més pel primer any a Rubí [2013-2014].

Fontanils, en la seva etapa a la UDA Gramenet // Àngel Garreta

Amb la UDA Gramenet marques el teu primer gol a Tercera, en un partit a Amposta (1-4, el 15 d'abril de 2012, enllaç amb imatges sense gols). N'has marcat molt pocs a la categoria, un total de sis (un amb la Grama, quatre amb el Rubí i un diumenge passat amb el Vilafranca al camp de l'Europa). Què recordes d'aquell primer gol?
Va ser una falta lateral, remato amb el cap gairebé dins de l'àrea petita perquè el porter no s'atreveix a sortir. Tinc molt clar el record de tot el que va envoltar aquell partit. L'Amposta també estava a la part baixa, ens jugàvem moltíssim, estàvem fent una bona segona volta, però necessitàvem guanyar. Recordo el viatge, que ens surt un partit rodó a Amposta, que Guillem Ramon fa un gol espectacular... acabo aquell partit expulsat, però satisfet pel gol i per la victòria.

De la Gramenet te'n vas al Rubí el 2013, on has fet dos anys en què has sigut un dels homes més destacats de l'equip. La sortida de l'equip, amb els problemes econòmics, entela una mica el balanç esportiu? Com se sent un futbolista quan elements extraesportius afecten la parcel·la estrictament esportiva?
Són coses que t'afecten, i et sap greu perquè no hi pots fer res. L'economia del club no la pots controlar. Si arrel d'això et trobes que molts companys no poden continuar i tenen millors opcions, i marxen, no hi pots fer res. I sap greu perquè hi havia un molt bon equip, els dos anys. Al segon vam fer una primera volta espectacular [Tercer classificat, amb 36 punts] i a la segona tenim molts problemes, arran de l'aspecte econòmic. Sap molt de greu, hi havia unes expectatives, en el balanç personal penses "aquest any sí, el play-off segur que sí; viurem un viatge per Espanya, dues o tres eliminatòries"... però no va poder ser.

Entre 2013 i 2015, establert a l'eix defensiu de la UE Rubí // Àngel Garreta

Pel que fa als impagaments, és un tema resolt, oi? De fet aquest mateix dijous  ja heu publicat un comunicat anunciant-ho.
Sí, fa tres setmanes la Federació Catalana de Futbol i la UE Rubí van arribar a un acord, la federació va fer arribar els diners a l'AFE [l'Associació de Futbolistes Espanyols] i ells s'han posat en contacte amb tots els futbolistes afectats. A finals de la setmana passada ja va cobrar l'últim futbolista al qual li tocava. Aquest mal temps viscut arrel de la situació econòmica del Rubí s'ha acabat, podem tancar l'etapa recordant l'aspecte esportiu, molt millor que l'econòmic.

Entre els companys del Rubí heu mantingut la relació, també per aquestes reivindicacions. El fet que hi hagi dos futbolistes que han continuat al club rubinenc ha afectat les relacions entre vosaltres?
No, cadascú té la seva situació personal al darrere, i pels motius que siguin pot decidir qualsevol cosa. Igual que quan comencen els problemes econòmics, el novembre o desembre de l'any passat, hi ha alguns jugadors amb millors ofertes que marxen, d'altres prefereixen quedar-se, doncs el mateix. Hi ha dos jugadors, Kiki i Marc Garcia, que decideixen quedar-se, i em sembla perfecte. Si és el millor per a ells i és el que han decidit, endavant i cap problema.

Tancada l'etapa al Rubí, tornes al Vilafranca quatre anys després d'haver marxat de l'equip. Quines sensacions has tingut en el retorn?
Tot ha canviat molt. El Vilafranca que jo deixo el 2011 té unes idees molt marcades, començant per l'entrenador, Puchi, que marca molt el seu perfil, i també pel president, Pere Montserrat, un home de club, amb una manera molt personal de fer. Aquest 2015 torno amb una directiva totalment nova, un entrenador molt diferent a Puchi. Pràcticament només hi ha el camp igual... i l'encarregat de material, a qui m'aprecio molt. La resta és molt diferent.

Diumenge, al Nou Sardenya, Fontanils s'estrenava com a golejador enguany // Àngel Garreta

Nou entrenador, dius, hi ha l'Iván Moreno, que va arribar a l'equip l'estiu de 2014. Què en destaques, després de treballar amb ell aquests mesos?
És un entrenador molt jove, amb les idees clares, amb una bona idea de futbol. Amb una trajectòria important, uns quants anys entrenant, i intenta transmetre al grup disciplina tàctica, companyonia... crec que és el perfil d'entrenador de qui puc aprendre moltes coses.

Sentiu com a grup que teniu una relativa pressió? No parlo d'etiquetes que a vegades ens agrada posar als periodistes, però sí que per noms el Vilafranca sembla un dels equips cridat a ser a la part alta. Juga en contra vostre?
No, no juga en contra, però també som molt conscients que els noms no serveixen per arribar a un play-off, si és que volem arribar-hi. El que t'hi fa arribar és consolidar un bon equip, ser sòlids, efectius a dalt. No pots fer un equip a còpia de noms. El Vilafranca té molts i molt bons jugadors, és de les millors plantilles en què he estat, però continuem treballant i cal encaixar un bon equip que ens pugui donar la possibilitat de ser molt amunt a final de temporada. Hem tingut un començament de lliga molt irregular, amb partits bons, d'altres no tan bons... en aquesta setmana de tres partits veníem d'un partit desastrós a Terrassa (4-1), i en els dos últims enfrontaments contra Prat i Europa crec que l'equip ha fet un pas endavant. L'empat a casa contra els pratencs (1-1) és bo però crec que mereixíem el triomf, i la victòria al camp de l'Europa (1-2) ens dóna molta moral. Aquests dos partits marquen la línia a seguir si volem ser a dalt.

És un tema futbolístic, de jugadors, el fet que els periodistes ens situeu com a aspirants. Si mirem els pressupostos crec que hi ha molts equips davant nostre: l'Europa, el Prat, l'Ascó, el Figueres... en l'àmbit econòmic són entitats molt més potents que el Vilafranca, que tampoc està entre els menys potents, però que per entitat està situat a la part mitjana-baixa, mai ha jugat un play-off d'ascens a Segona B. Sabem que hi ha un bon equip, intentarem que tirem endavant.

Els teus companys diuen de tu que ets una persona coherent, amb valors... suposo que la teva manera de fer també t'ha ajudat a encarar els moments difícils, les decisions principals, esportives i extraesportives, amb més fredor, en el bon sentit?
Sí, sóc una persona bastant freda, tant fora del camp com sobre el terreny de joc. No m'agrada protestar, veure'm immers en problemes. Des de petit sempre he tingut més el perfil del que separa en les baralles que no pas del que s'hi posa. I això fa que en totes les decisions intenti ser coherent, i valori de qualsevol decisió els aspectes bons i els dolents. Mai he estat una persona de ment tancada, o amb valors que ja venen imposats. Em puc adaptar molt, i en qualsevol debat sóc respectuós amb totes les opinions.

En Lluís Montaner, memòria viva del FC Vilafranca, es pregunta si tens algun tipus d'imant, perquè totes les pilotades van a tu...
[Riu] És una constant. Allà on he estat sempre he sigut molt el 'pupes'. Qualsevol cosa que passa sempre em passa a mi. En alguns partits vaig dos o tres cops a terra: una pilotada, una entrada... per això no m'agrada posar-me en problemes, perquè sé que si m'hi poso rebo segur.


Cap comentari:

Publica un comentari