Acabada la temporada, a tercera.cat hem presentat la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.
A l'última edició, el capítol 20 repassem el curs de l'Olot, el gran triomfador de la temporada, campió del grup català de Tercera i ascendit a Segona B un any després d'haver-ne descendit. Els garrotxins acabaven la lliga campions, amb 80 punts. Escriu sobre la temporada de l'Olot el periodista garrotxí David Planella, encarregat, entre d'altres, de narrar els partits dels vermells a Ràdio Olot, així com a fer-ne seguiment durant la temporada.
Gràcies, Tercera
 |
| Foto: Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
Gràcies, Tercera
Tens raó, la Segona B no ens tractava bé i vam venir a parar als teus braços. També tens raó, és una categoria ruïnosa i de futbol sovint poc agraït, però has d'entendre que teníem un camí marcat per anar cap amunt i no cap avall. Et som sincers: tornar a casa teva va ser un cop dur, però la perspectiva d'aquest any ens ha demostrat que era necessari per agafar aire. Gràcies a tu, hem recuperat velles rivalitats gironines, n'hem descobert una de nova que ens ha tingut entretinguts tota la lliga i, sobretot, hem recordat el més bonic del futbol modest: jugar un play-off d'ascens i guanyar-lo. Les sidres de Gijón, el gol d'Uri a Mareo, el patiment extrem a l'Estadi Municipal i l'explosió col·lectiva d'eufòria amb l'1-1 de Marc Mas i el xiulet final de l'àrbitre. Pinzellades d'història inoblidables que hem tingut la sort de viure i que ja no ens treurà ningú.
Però no tot han estat flors i violes. Al cràter del volcà no s'hi arriba amb ascensor i fer-lo despertar no es fa clicant un botó. El camí de tota la temporada ha estat llarg i difícil. Potser no tant com fa quatre anys, és veritat. En la temporada 2012/2013, el Cornellà va fer de Peralada, l'ascens a Segona B el vam haver de celebrar passat Sant Joan i a la banqueta de l'Olot s'hi van asseure tres entrenadors –que, en realitat, van ser quatre–. El futbol és tan imprevisible que l'estabilitat ens ha arribat de la mà d'un tècnic d'esperit volcànic com Ramon Maria Calderé. Amb l'ajuda de Marc Cabestany, que s'ha multiplicat per fer d'assistent, de coach i de preparador físic, ha tingut la plantilla activada tota la temporada. Les constants rotacions de la primera volta van tenir un sentit, per bé que alguns experiments van ser difícils d'entendre.
La tossuderia i haver sabut reaccionar a temps expliquen gran part de l'èxit. Tres exemples: l'Olot esgarrapa un punt de la important visita del Peralada a la primera volta perquè es recompon a la segona part, guanya la lliga contra el Castelldefels perquè canvia de sistema al cap de pocs minuts d'haver començat el partit i supera l'eliminatòria d'ascens contra l'Sporting B perquè és capaç de resistir i tapar l'hemorràgia abans no fos massa tard. En moltes ocasions, els olotins no han hagut de menester ni jugar bé per guanyar, i aquesta ha estat una altra de les seves virtuts. És especialment remarcable perquè, en els últims anys, l'Olot sempre havia estat un club molt romàntic amb el seu famós model de joc. Calderé ha estat valent: si ha fet falta, l'ha canviat, i ningú no li ho ha criticat. Perquè, al final, el que tothom vol és celebrar gols i guanyar.
Marc Mas és qui n'ha fet més. El Carlos Martínez d'aquesta temporada, amb 31 gols, ha estat acompanyat de les catorze dianes de Sergio, de la brega d'Uri, de les aparicions de jugadors joves com Dembo, Kike i Alfredo, del talent d'Hèctor Simon, de l'equilibri imprescindible de Roger Vidal, del lideratge defensiu de Jose i de les aturades providencials de Ginard, entre d'altres. Han estat algunes peces importants en l'engranatge d'una màquina de fer punts que ha carburat durant tot el curs i que només va patir dues derrotes consecutives una vegada. I si bé es podien permetre per la qualitat de dos rivals en trajectòria ascendent (Terrassa i Sant Andreu), el moment va ser delicat. Es van produir a les portes de la recta final del curs, però no van fer trontollar l'equip, que, de seguida, va reprendre la regularitat que havia traçat des de la primera jornada.
Aquesta temporada, l'Olot ha recuperat els orígens i s'ha omplert d'autoestima. Soc de lletres, però reconec que els números són útils per parlar clar i 1.267 espectadors de mitjana a l'Estadi Municipal no és una xifra pròpia de la Tercera Divisió. Per això, Tercera, ens acomiadem. Sempre et recordarem, però no t'enganyarem: esperem trigar molts anys a tornar-nos a veure. Voldrà dir que l'Olot ha fet realitat el seu somni.
I si ens retrobem, que ens torni a servir d'impuls. Gràcies per tot.
Però no tot han estat flors i violes. Al cràter del volcà no s'hi arriba amb ascensor i fer-lo despertar no es fa clicant un botó. El camí de tota la temporada ha estat llarg i difícil. Potser no tant com fa quatre anys, és veritat. En la temporada 2012/2013, el Cornellà va fer de Peralada, l'ascens a Segona B el vam haver de celebrar passat Sant Joan i a la banqueta de l'Olot s'hi van asseure tres entrenadors –que, en realitat, van ser quatre–. El futbol és tan imprevisible que l'estabilitat ens ha arribat de la mà d'un tècnic d'esperit volcànic com Ramon Maria Calderé. Amb l'ajuda de Marc Cabestany, que s'ha multiplicat per fer d'assistent, de coach i de preparador físic, ha tingut la plantilla activada tota la temporada. Les constants rotacions de la primera volta van tenir un sentit, per bé que alguns experiments van ser difícils d'entendre.
La tossuderia i haver sabut reaccionar a temps expliquen gran part de l'èxit. Tres exemples: l'Olot esgarrapa un punt de la important visita del Peralada a la primera volta perquè es recompon a la segona part, guanya la lliga contra el Castelldefels perquè canvia de sistema al cap de pocs minuts d'haver començat el partit i supera l'eliminatòria d'ascens contra l'Sporting B perquè és capaç de resistir i tapar l'hemorràgia abans no fos massa tard. En moltes ocasions, els olotins no han hagut de menester ni jugar bé per guanyar, i aquesta ha estat una altra de les seves virtuts. És especialment remarcable perquè, en els últims anys, l'Olot sempre havia estat un club molt romàntic amb el seu famós model de joc. Calderé ha estat valent: si ha fet falta, l'ha canviat, i ningú no li ho ha criticat. Perquè, al final, el que tothom vol és celebrar gols i guanyar.
 |
| Les celebracions a la gespa després d'ascendir // Cristian Garcia |
Marc Mas és qui n'ha fet més. El Carlos Martínez d'aquesta temporada, amb 31 gols, ha estat acompanyat de les catorze dianes de Sergio, de la brega d'Uri, de les aparicions de jugadors joves com Dembo, Kike i Alfredo, del talent d'Hèctor Simon, de l'equilibri imprescindible de Roger Vidal, del lideratge defensiu de Jose i de les aturades providencials de Ginard, entre d'altres. Han estat algunes peces importants en l'engranatge d'una màquina de fer punts que ha carburat durant tot el curs i que només va patir dues derrotes consecutives una vegada. I si bé es podien permetre per la qualitat de dos rivals en trajectòria ascendent (Terrassa i Sant Andreu), el moment va ser delicat. Es van produir a les portes de la recta final del curs, però no van fer trontollar l'equip, que, de seguida, va reprendre la regularitat que havia traçat des de la primera jornada.
Aquesta temporada, l'Olot ha recuperat els orígens i s'ha omplert d'autoestima. Soc de lletres, però reconec que els números són útils per parlar clar i 1.267 espectadors de mitjana a l'Estadi Municipal no és una xifra pròpia de la Tercera Divisió. Per això, Tercera, ens acomiadem. Sempre et recordarem, però no t'enganyarem: esperem trigar molts anys a tornar-nos a veure. Voldrà dir que l'Olot ha fet realitat el seu somni.
I si ens retrobem, que ens torni a servir d'impuls. Gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada