divendres, 26 de maig de 2017

Ramon Calderé: "Pujar a Segona és el meu objectiu final"

El 4 de juny del 2016, encara no fa un any, la Unió Esportiva Olot presentava Ramon Maria Calderé (Vila-rodona, Alt Camp, 16 de gener de 1959) com a nou entrenador. Els olotins venien de descendir de Segona B després de tres cursos estrenant la categoria i Calderé, expert i experimentat, pretenia "crear il·lusió" i fer de l'esforç la clàusula obligada per aspirar al retorn al bronze. Onze mesos i mig després, l'Olot, amb Calderé al capdavant, és a 90 minuts d'assolir l'objectiu. Pocs dies abans, en una tarda assoleiada al Municipal olotí, entrevistem el tècnic, un home que parla ras i curt, directe i entenedor ("jo sóc de pagès, què vols?") i que manté intacta l'ambició, vinculada a un fort caràcter guanyador.
Calderé, amb set campionats de Tercera, persegueix el seu quart ascens a Segona B // Tercera.cat
Una entrevista de Carles Garcia i Roger Sánchez.

Com està Ramon Maria Calderé, com està el vestidor a pocs dies, poques hores, del duel decisiu contra l'Sporting de Gijón B?
Tranquils, els he dit als jugadors que aquesta setmana el nom de l'Sporting no existeix. Sí que existeix l'entrenament, la manera com ens entrenem, la tranquil·litat i la consciència que el diumenge pot significar una fita important. Hi ha tranquil·litat, i fins dissabte no tornarem a parlar del rival. Parlarem dels entrenaments i de com jugar diumenge.

És un concepte que l'Olot ha arrossegat molt durant el curs, i pel qual t'hauran preguntat molts cops, el de la pressió que pot tenir l'equip, el club, de ser favorit a la lliga. Has notat, o notes ara que arriba el moment culminant, un punt de pressió per respondre a les expectatives, de campionat primer i ara d'ascens?
En el cas d'aquest play-off, crec que des de Gijón el seu entrenador ens trasllada la pressió, pel resultat de l'anada, que fa que ells no tinguin res a perdre, etcètera. És una reacció lògica i ho entenc perfectament, és molt normal. Entenc que no pot haver pressió a una sèrie de jugadors com l'Héctor Simón, que acumula molts partits a sobre, o el Xavi Ginard, el Jose Martínez, el Marc Mas... però sí que reconec que pot ser que en algun cas, confio en ells i en el seu tarannà, perquè nanos encara joves, que poden ser titulars o poden sortir durant el partit, com ara el Dembo, l'Alfredo o l'Éric Vilanova, que són partits que per a ells han de ser importants perquè és una experiència que han de passar i que potser encara no han passat. I pot ser que en aquests casos sí que, i confiem que no, els pugui suposar pressió. Però hem de pensar que la gent estarà al nostre costat, ajudant-nos, donant-nos suport. Per això, per aquesta pressió afegida, no vull parlar del partit fins al dia abans.

Per a un partit d'aquestes característiques, llavors, s'entén que hi ha jugadors millors que d'altres, pel simple fet de tenir una experiència i un pes específic que d'altres no tenen.
És que hi ha dos tipus de jugadors: el que mentalment és fort de forma innata, que pot ser jove o veterà; hi ha joves que són molt forts mentalment i a qui no els afecta; i n'hi ha d'altres de més veterans que potser els afecta. Aquest és un aspecte, el factor mental. I l'altre aspecte és l'experiència. I els casos que us comentava abans, o el de l'Uri Santos, un jugador que està més que bregat, amb l'experiència d'haver-ho viscut, òbviament no els hauria d'afectar. D'altres de més joves que són forts mentalment potser no han viscut aquesta experiència, i l'han de viure. I això els podria afectar, esperem que no.

Hem recuperat la teva presentació com a tècnic de la UE Olot, fa un any, i parlaves d'un concepte, "que l'esforç sigui innegociable". Veient on heu arribat, entenem que els jugadors han complert la seva part del tracte.
Per a mi al futbol hi ha dos aspectes, la tàctica, que per això se'm fitxa, i per a això hi ha un cos tècnic, que situa el camí en l'àmbit tàctic per assolir els objectius; i l'esforç. Més que l'actitud, l'esforç. I és innegociable. Crec que els jugadors ho han entès des del primer dia. Vaig dir també quan vaig arribar que m'agradaria no vendre il·lusió, sinó crear-la després del descens de l'equip des de Segona B. Afortunadament ha estat així, però ha sigut gràcies als grans actors que tenim, que tinc. Ells són els protagonistes d'aquesta pel·lícula. Ho han entès. I hi ha hagut partits en què ens hem caigut, que han estat complicats, com ara la derrota a casa contra el Sant Andreu, en què anàvem guanyant 2-0 i el perdem nosaltres aquell partit [2-3 final]. Al camp del Peralada vam fer un partidàs i vam perdre al temps afegit, rebem al minut 93 el 2-1. Però l'equip s'ha tornat a aixecar, i això diu molt de la maduresa del bloc. De com ho ha entès tot. I estic molt satisfet, passi el que passi, del comportament d'aquests nanos.

Com ha estat la gestió d'un vestidor al qual li demanaves tantíssim? Entenem que per a tu és el mínim exigible, però al final estàs demanant un gran esforç.
No és fàcil, he tingut la gran sort de tenir bons futbolistes. Ser un gran futbolista va lligat a ser una gran persona, normalment més és així. Hi ha pocs casos de grans futbolistes, molt bons, que siguin tios complicats, tot i que també n'hi ha. En aquest cas he tingut grans futbolistes que són grans persones. Hi pot haver algun cas, no vull quedar bé davant de tothom, que potser no ha entès al començament el camí que he marcat, i els altres sí. Però ràpidament ha entès que hi ha una paraula que sobresurt per damunt de tot, la paraula equip, grup. Que és difícil? Clar que ho és. Tenim una plantilla curta, 18 jugadors i un juvenil, 19. Però tots han entès el missatge. I crec que és molt important l'exemple del Reial Madrid, i jo sóc culer a mort. Però reconec les coses que el tècnic, Zinedine Zidane, ha fet bé. La manera de comportar-se dins d'un vestidor, i tractar tots els jugadors per igual. Jo tinc tres filles, una de 18 anys, una altra de 32 i una de 33, i m'estimo les tres per igual. Em puc portar millor amb una que amb l'altra, però en definitiva estimes a les tres per igual. Al vestidor és el mateix, a tots per igual. Si veuen que no hi ha diferències, que vas de cara, al final ho entenen, i el que pugui estar una mica més molest perquè no juga també ho acaba entenent i ell mateix es posa al camí.
"Esforç", la paraula preferida del Calderé entrenador // Tercera.cat
Ha estat el teu setè campionat de Tercera (el quart al grup català), persegueixes el teu quart ascens a Segona B (en vas assolir dos més a Tercera). Que siguis col·leccionista de títols o d'ascensos no fa que aquestes fites amb l'Olot siguin menys especials, oi?
Ser campió a Tercera Divisió, i en totes les comunitats en què ho he estat, no és fàcil [a més dels quatre títols catalans, Calderé ha estat campió amb el Teruel, el Burgos i el Castellón]. És perquè he tingut la sort d'estar en grans clubs, i sobretot que tots els vestidors han entès tot això del que parlàvem. I aquí també. Potser és dels vestidors que he tingut -també a Burgos- que més ha entès tot aquest sentit de què és el grup, i de la dinàmica d'equip. Hi ha gent amb experiència, tenir a Tercera jugadors com l'Hèctor Simón, per dir-ne un, és genial. No és fàcil tenir-lo a Tercera, és un futbolista que, independentment de l'edat, és d'una altra qualitat que hauria d'estar jugant en una altra categoria. Si està a Tercera és perquè ell ho ha decidit.

I per a tu, tampoc és fàcil estar a Tercera Divisió?
Molta gent m'ho pregunta, això. Ho he fet molts cops, he pujat equips de Tercera a Segona B. A mi m'agradaria, i parlo a cor obert, una cosa que mai he tingut a Segona B. He pujat, però després sempre m'han donat pressupostos per mantenir la categoria. I com diu la dita castellana, prefereixo ser cabeza de ratón que cola de león. A mi m'agradaria que a Segona B em donessin un bon pressupost, apropiat per pujar a Segona. Però és que no me l'ha donat ningú. Llavors, prefereixo anar a Tercera, que em donin pressupost per ser competitiu i guanyar. Sóc un guanyador nat. Per anar a Segona B a no baixar l'equip... d'acord que està molt maco. Amb el Badalona vaig pujar [la temporada 2004/2005, única de Calderé a Segona B amb un equip català] i a la primera volta estàvem a play-off. Amb el Teruel vam pujar i la primera volta [2010/2011] estàvem a play-off. Amb el Burgos vam pujar i la primera volta [2013/2014] estàvem a prop de les places de play-off. Però què passa? Que a la segona volta ens anem caient, perquè jo no tinc la matèria primera que tenen equips com l'Alcoyano, el Villarreal, el Barça B, l'Hércules... dona'm pressupostos com els d'aquests equips (o el Cartagena, el Murcia, l'Albacete) dona-me'ls, però no he tingut aquesta sort. Hauré de seguir buscant el meu camí, que és pujar a Segona B i allà tenir la sort de comptar amb un pressupost amb què pugui lluitar per pujar a Segona, que és el meu objectiu final. [A més dels equips citats, Calderé ha dirigit a Segona B el Ceuta, 2005/2006, i el Palencia 2011/2012. A la categoria ha dirigit 177 partits de lliga i dos de promoció de permanència en cinc temporades i cinc equips diferents; l'última experiència, a Burgos el 2013/2014]

Per com està creixent aquest club els últims anys, podria ser la UE Olot el club que al final et doni aquest suport que dius que necessites?
Bé, és una possibilitat. Primer he de fer els deures, som a poques hores de tenir la primera oportunitat, després de tota una temporada. Olot és un lloc, i ho he dit sense amagar-me'n, que si pensaven que jo podia ser un dels entrenadors que hi encaixaven, jo benvingut. Vaig moure coses per intentar venir a Olot, amb tot el respecte del món. Van entrevistar-se amb el Sergi Raset [director esportiu i secretari tècnic del club] i van dir que sí, i estic molt content. Olot, amb matisos, m'agrada ser sincer, pot ser el lloc. El mateix president [Joan Agustí], en el cas hipotètic de pujar a Segona B, ja té l'experiència d'haver estat tres anys a la categoria [2013-2016, l'estrena dels olotins al bronze], ja sap per on anar. I no es vol quedar a mitges. Ja sabem que la Segona B és deficitària: o t'amotlles al pressupost que pugui tenir l'Olot, per patir i mantenir la categoria, perquè és deficitària. I o bé estàs al futbol amateur, o bé estàs al futbol professional. El president no vol terme mig, i en això estic d'acord, coincideixo plenament amb ell. Perquè jo si fos president faria el mateix, o m'adaptaria al pressupost que podria tenir l'Olot a Segona B. Però patiria molt... perquè a Segona B hi ha clubs interessants, però és una categoria molt complicada. Olot pot ser el club? Sí, perquè el president està implicat i s'està preparant per saber què s'hauria de fer per intentar algun dia no gaire llunyà fer el salt a Segona Divisió. M'ha consultat, jo he tingut l'experiència com a jugador, i li he donat el meu parer.
Des d'Olot, Calderé espera poder fer la passa definitiva per ser en una banqueta a l'elit // Tercera.cat
També el fet que vingui al camp entre 1.000 i 2.000 persones entenem que ajuda, encara que econòmicament no puguin fer gaire res més que pagar la quota, clar.
Sí, ajuda, perquè són molt fidels. M'ho havien dit, perquè jo no ho coneixia, que era una gran afició i efectivament, no és per quedar bé. Ens ha donat suport des del primer dia, i hem tornat a generar aquesta il·lusió que dèiem. I ara pot ser un bon moment per a l'Olot. Els clubs tenen èpoques, com els casos que tenim a Tercera, del Vilafranca, ja empeny, lluita per pujar, perquè no? Té un gran equip, un gran entrenador, l'afició es va animant. Els clubs han d'aprofitar els seus moments: també tenim casos com els del Terrassa; el Peralada perquè és filial del Girona, també bé que ho pot fer i ho farà; o el Cornellà, que va tenir el moment i s'està mantenint molt dignament a Segona B, fent coses molt maques; hi vaig estar dos anys, vaig pujar amb ells a Tercera. Olot pot trobar-se en un bon moment ara.

Ara que citaves el Peralada, el vostre gran rival a la lluita pel títol, al final del partit contra el Castelldefels, en què us proclameu campions de grup, dius en roda de premsa que el Peralada era el gran favorit en aquesta lliga. Creus que tenien més arguments per ser campions que vosaltres?
Sí, i ho vaig dir perquè és la veritat, que no ofengui a ningú. A més amb l'entrenador, l'Arnau Sala, al final tenim una bona relació ara, perquè vam parlar de cara, i vam comentar el petit incident que vam tenir quan vam enfrontar-nos aquí. El Peralada a la primera volta, aquí, a la primera part, ens va passar per sobre. I de fet vam sortir ben lliurats, que només perdíem 0-1 quan podíem anar perdent 0-3 [el partit va acabar amb empat a un]. Tècnicament és el millor equip de la categoria, ningú s'ha d'enfadar, és el filial del Girona, un equip seleccionat amb jugadors molt bons, alguns d'ells a qui nosaltres volíem, i que no vam poder fitxar, no hi vam poder optar en l'aspecte econòmic. A tot l'Estat no crec que hi hagi un equip tan complet. No conec tots els filials, o l'Olímpic de Xàtiva, o el Cacereño, el Malagueño... però difícilment hi haurà un equip tan fort com el Peralada a tot Espanya. Per això dic que té molt de mèrit ser campions. Però també cal tenir en compte que la lliga no és només Peralada-Vilafranca, Vilafranca-Olot, Olot-Peralada... o Terrassa. Hi ha molts camps complicats, en què has de saber a què vas. I en això crec que hem estat millors que ells.

Cap comentari:

Publica un comentari