dilluns, 29 de maig de 2017

Un ascens ben cuinat

L'Olot és nou equip de Segona B. Una gesta que ha aconseguit passant només un any al grup cinquè de Tercera Divisió. Els garrotxins han recuperat la categoria aprofitant la primera oportunitat que se'ls ha presentat per fer-ho en una temporada per no oblidar, que ens deixa centenars d'imatges i que va culminar amb gairebé 3.000 persones al Municipal olotí. Una festa amb moltes històries paral·leles i punts de vista diferents. Un d'ells és el del nostre company Cristian Garcia, que va veure i viure l'ascens en primera persona.
La pinya olotina després del gol de l'ascens // Cristian Garcia
Una contracrònica de Cristian Garcia
Quan algú trepitja territori garrotxí per anar a veure el futbol és obligatori i innegociable fer una incursió per la gastronomia de la comarca, bé sigui a Olot o pels seus voltants. D’especialitats n’hi ha per donar i per vendre, tantes com innovacions permet la cuina actual. Ahir, servidor va poder tastar la galta de porc amb xocolata negra, una combinació aparentment tan esbojarrada com deliciosa, un cop tastada. A vegades, a la vida, cal arriscar; d’altres, n’hi ha prou amb tenir un mínim de sentit comú i confiar-ho (gairebé) tot a qui hi entén. I de futbol i d’ascensos de categoria, en Ramon Maria Calderé en sap una mica. Davant l’Sporting B, el de Vila-rodona executava el seu enèsim ascens a la categoria de bronze del futbol espanyol després d’una tarda frenètica, amb un crescendo que va traslladar els dubtes inicials a un racó i va fer aflorar l’eufòria final, lògicament incontrolada (i incontrolable), després que la Unió Esportiva Olot confirmés el seu retorn a Segona B per la via més ràpida possible, campionat i ascens a la primera oportunitat, després de l’amarg descens de fa només un curs.
Calderé és, ‘només’, un dels noms d’aquesta aventura. Un dels més de 2.900 afortunats que ahir van deixar-se veure un dels estadis més autèntics i bucòlics del futbol català. Això, després d’un dia que arrencava prest, al centre de la ciutat, amb un seguit d’activitats que pretenia anticipar la festa que en alguns moments, sobre la gespa, va semblar que no tindria lloc. Tot plegat, en una nova demostració que això de jugar-se una eliminatòria a la teva guarida o a la cova rival és, cada cop, menys rellevant. De fet, un bon marcador com pot ser un 0-1 favorable de l’anada es pot convertir, gairebé per art de màgia, en un caramel enverinat d’aquells que, quan érem petits, els pares i els avis et prohibien agafar. Sense més dolç que el de la ratafia del bar del camp (un altre clàssic de les visites a Olot), l’inici del partit va ser més aviat amarg, amb un Sporting B tossut i manaire que va executar a la perfecció i des del primer compàs la melodia que havia d’interpretar.
Deu minuts, només deu, van trigar els asturians a eixamplar els dubtes d’un Olot tímid, desconegut pels que l’havien vist diversos cops enguany. Un xut de Pablo Fernández, un refús, Claudio, aquella sort de ser en el lloc i moment adequats... i barraca. I silenci només trencat per l’eufòria a la banqueta sportinguista i al gol del bar, d’on apareixien un grapat d’aficionats visitants. Eliminatòria igualada i molt de partit per davant. Guió de pel·lícula d’intriga amb final incert, per bé que les següents escenes tampoc no feien preveure el millor per als de Calderé, que mai no es van trobar còmodes sobre la catifa verda de l’Estadi Municipal d’Olot. De fet, com si de la tercera alarma matinera es tractés, l’impacte del cacau de Pedro Díaz a la fusta de la porteria de Xavi Ginard va mig despertar el quadre local; sense escarafalls, això sí. Però la passa endavant i la cada cop major presència en territori asturià va generar un efecte positiu que no va trobar traducció en gol. Sí que hi va haver aproximacions, reintegraments, cinquens premis... i un Ui! important, a tocar del descans, quan Uri Santos va desaprofitar una ocasió d’or per empatar després d’una bona incursió de Lluís Micaló.
Almenys, el camí estava marcat, com quan Hansel i Gretel deixaven els dolços per saber com tornar del seu viatge. I l’Olot va saber sortir de Tercera Divisió en 45 minuts, els de la segona part. Amb convicció i futbol, els garrotxins van fer una passa endavant. Empesos per una afició cada cop més engrescada, els locals van començar a sovintejar l’àrea de Dani Martín. L’entrada de Dembo va aportar més frescor a l’atac olotí, i de fet ell va ser qui va posar a prova els reflexos del meta visitant per primer cop en tot el partit. Ho va fer tot just d’una acció en què va acabar lesionat, cruelment arraconat del matx que ningú mai no es vol perdre. El destí, però, no va voler ser més dramàtic amb l’Olot, i fins i tot s’atreviria a penalitzar el punt garrepa d’un Sporting B còmode amb l’eliminatòria empatada. Amb tota la carn, la botifarra i les patates a la graella, és a dir Sergio i Alfredo, l’Olot va trobar el premi a la insistència per mitjà d’un tio que tot i haver perforat 31 vegades la porteria rival aquest curs encara s’ha hagut d’escoltar alguna crítica. I quan millor que en un examen final per exercir càtedra? Amb el Mas Style, com enguany s’ha cansat de piular el cap de premsa i de semantisme de l’Olot, Marc Mas prestava el seu últim servei de la temporada rematant amb el peu, però també amb cap, cor, ànima i collons, i enviant l’esfèrica al fons de la xarxa. Una diana que a quinze minuts del final desfermava l’eufòria en la parròquia olotina, que va començar a rugir en un tram final intens.
L’Sporting B, comprensiblement, va buscar amb més insistència la porteria de Ginard sense que l’Olot renunciés a sentenciar l’ascens en algun contracop que agafés la defensa asturiana amb els pixats al ventre. De gols no n’hi va haver més, però les dosis de tensió van acabar de guarnir un final de mossegar-se les ungles. Les dels peus, fins i tot. El visitant Cristian va acabar expulsat, l’Olot va saber jugar les seves cartes i va mirar d’adormir el partit en la mesura del possible. I quan ja se superaven els cinc minuts d’afegit... tres xiulets i corredisses. Olot se citava al cercle central per engegar, ara sí, la festa d’un retorn treballat, gairebé, des del dia després del descens contra l’Atlético Levante, que minuts després desfeia el camí de l’Olot i baixava a Tercera en una cruenta tanda de penals a San Sebastián de los Reyes. El criteri i la lògica se sentien premiats: 1 any i 13 dies després, Olot tornava a ser de bronze.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada