Sobreviure

El Peralada s'ha quedat a les portes de l'ascens a Segona B. En el primer any d'un nou projecte, amb la filiació amb el Girona FC, el club empordanès ha completat la millor temporada de la seva centenària història: acabava la lliga segon, disputava el primer play-off d'ascens a Segona B, superava dues rondes... i queia quedant a un sol gol de l'ascens. Un final amarg que no amaga una temporada excel·lent, que volia viure el seu punt culminant en una càlida tarda de juny a l'Alt Empordà. El nostre company Cristian Garcia hi era per viure un dia històric de per si, que detalla en aquesta contracrònica.

La decepció del minut 96 // Vídeocaptura Esport3

Una contracrònica de Cristian Garcia

S'ha acabat, de moment. Diumenge el #futbolcat va abaixar el teló amb el retorn del Barcelona B al futbol professional, amb la victòria d'honor del Seagull a la fase d'ascens a Primera femenina i amb la cruel decepció a Peralada, on els xampanyers van opositar a un desenllaç molt més dolç del que va fer-se realitat. Maig i juny són mesos de balanç, d'analitzar què s'ha fet bé i què s'ha fet malament; també, per a molts, és època de no fer autocrítica i culpar qui calgui abans d'assumir les culpes en primera persona. Si fa falta, l'atzar, la sort, la desgràcia, justificaran les males eleccions al llarg del curs; si fa falta, recorreran a aquell tòpic que ve a dir que "el futbol ens en deu una". Tot per fer més lleuger el mal tràngol d'una decepció que minimitza o fa desaparèixer les coses que s'han fet bé durant tot el curs. Aquella sensació que va envair el Peralada després que el valencià Baño Solera xiulés el final del partit aquest diumenge a l'Empordà.

El Peralada rebia el Rápido de Bouzas després d'un regal enverinat; l'1-1 de la setmana anterior a Vigo situava els gironins amb un lleuger avantatge en l'eliminatòria, però amb un marcador difícil de gestionar, més si es tenia en compte l'estil i les formes del quadre gallec, dirigit per un Patxi Salinas que va descriure a la perfecció el hashtag #noespodiasaber. Suposo que el futbol modest també és l'altre futbol, controlar i explotar aspectes que no tenen a veure directament amb el joc però que el poden condicionar de manera decisiva. D'això Salinas en sap un munt, ves a saber si alliçonat per l'experiència d'haver compartit illa deserta amb Karmele Marchante i Joselito l'any 2008 a Supervivientes. Aquest diumenge, el tècnic basc va desplegar totes les males arts possibles per treure de polleguera el Peralada i convertir el tram final del matx en un camp minat, en una cursa d'obstacles per enllaçar més d'un minut de joc sense cap interrupció. Rampes constants dels seus futbolistes (seria miraculós que renovés el preparador físic), pilotes llançades al camp, enfrontaments amb la banqueta i jugadors locals, provocacions cap a l'afició del Peralada. I de vegades, passa que a la vida els dolents se surten amb la seva i guanyen.

La tensió, especialment a la zona de banquetes, va presidir els minuts finals // Vídeocaptura Esport3

Gairebé inevitable, doncs, no prendre partit pel Peralada, no per ser català –que un altre dia en podríem parlar, d'això de donar suport a un equip pel sol fet de ser del país- sinó perquè havia de convertir-se en l'antídot del dolent de la pel·lícula, fins al punt d'arraconar la perversa idea d'anul·lar un club amb cert recorregut dins el futbol català per convertir-lo en un filial de torn d'un club professional. Tanmateix, la inèrcia del partit decantava la preferència del teòric aficionat neutral cap al verd-i-blanc d'un Peralada que sabia que podia fer-ho, que es veia capaç d'ascendir a Segona B per primer cop a la seva història. Potser per això, gairebé 2.000 persones van citar-se al Municipal del Peralada, que difícilment haurà vist mai una entrada similar, ni tan sols quan l'Espanyol hi jugava els típics partits de pretemporada (?).

Des de gairebé una hora abans, la tribuna coberta ja estava plena de gom a gom i les samarretes vintage que el club havia dipositat en una capsa a l'entrada del camp s'anaven exhaurint igual que l'aigua sense gas del bar del camp (perquè amb gas encara en quedava, al final del partit). Presència d'aficionats gallecs, alguns d'ells amb gaita. Se'm fa complicat pensar què pot empènyer un ésser humà a creuar la península un cap de setmana del mes de juny per acabar veient un partit de futbol de Tercera Divisió (fins aquí tot ok)... per acabar tocant la gaita (i els ous, tot sigui dit) durant gairebé tot el partit. Per si això no fos suficient, al costat l'acompanyaven un parell de persones amb una pandereta.

Carnero obria la llauna... // Vídeocaptura Esport3

Amb puntualitat digna de Roger Federer a Wimbledon començava el partit a la gespa, a la graderia i a la piscina annexa al camp. De cop i volta, com per art de màgia, els banyistes que pal·liaven la calor empordanesa dins el clor havien convertit les ànsies de refresc en fam de futbol: van arramblar amb totes les cadires del recinte i les van apropar a la tanca que separa la piscina del camp de futbol. Els Ultras Swimming Pool havien arribat per quedar-se. Sobre el terreny de joc, el Peralada hi va posar el futbol, l'ambició i la intenció. Al Rápido no li van fer massa falta cap d'aquests tres elements per avançar-se en el marcador amb un golàs de Carnero un cop superada la primera mitja hora de partit; de fet, els gallecs en feien prou amb intensitat i veterania (aquell eufemisme de jugar al límit de reglament) per copejar un rival jove com el Peralada. Del cop es va reposar ràpidament el quadre d’Arnau Sala, ja que dos minuts després Xavi Boniquet igualava el partit i l'eliminatòria.

...però Boniquet empatava just abans del descans // Vídeocaptura Esport3

A la represa, pocs canvis en la dinàmica d'un partit que va tenir el Peralada com a clar dominador i David Corominas com a executor de la remuntada momentània. El maresmenc va transformar una falta picada amb molta mala llet que va acabar al fons de la xarxa i que situava, aleshores sí, el Peralada per davant en l'eliminatòria. 

La falta que Coro convertia en el 2 a 1 // Vídeocaptura Esport3

Un d'aquells gols que, a vegades, tenen l'efecte contrari. Perquè tal com reconeixia Arnau Sala en el postpartit, el vertigen i tenir l'ascens tan a prop van generar un punt d'ansietat a l'equip, que va perdre el nord durant els minuts anteriors i posteriors al gol de Diz, que als 60 i escaig minuts empatava el 2-2 i convidava la gaita a sonar de nou.

Diz, autor del gol de l'ascens gallec // Vídeocaptura Esport3

L'empat dels viguesos va conduir el partit a una dimensió en què els gallecs van sentir-se còmodes amb les constants interrupcions que l'àrbitre tampoc no va saber gestionar. La seva permissivitat –també el penal no xiulat sobre Javi Sánchez- va donar ales al Rápido, que tot i gaudir d'un parell de contracops d'or, va concentrar el seu esforç a gestionar l'exigu avantatge.

Jugada polèmica: penal no assenyalat de Xisco a Javi Sánchez // Vídeocaptura Esport3

Però com dèiem abans, cal mirar-se el melic abans de culpar els demés, i si bé és cert que les males arts de Patxi Salinas i algun membre del seu cos tècnic van embrutar un final de partit ple de nervis, el cert és que el Peralada va tenir moments, jocs i ocasions sobrades per no haver hagut d'arribar amb el ganxo al final de l'eliminatòria. Perquè va tenir l'opció, set dies abans, d'encarrilar l'ascens amb una gran primera meitat al Baltasar Pujales i perquè ahir, al primer temps però també al final del matx, va tenir aquelles clàssiques ocasions desesperades que resulten èpiques o, com va ser el cas, desesperants. Els gironins es van fer un fart de penjar pilotes a l'olla, però mai no van trobar el camí del gol per bé que Vallho i Estellés, tots dos dins els escassos cinc minuts de propina, no van ser capaços de transformar la insistència en joia.

El Rápido, amb Patxi Salinas al capdavant, celebrava l'ascens // Vídeocaptura Esport3

Un final cruel per als gironins, ideal per als gallecs i deliciosament dramàtic per als amants dels play-off, un dels millors invents de la Història de la humanitat, fins i tot per sobre de la penicil·lina i els cachopos. Hi ha un punt de perversitat en això de jugar-te l'ascens a una carta després de 44 partits -46 si parléssim de l'Olímpic de Xàtiva- i de mesos d'entrenaments i de feina d'aquella que no es veu. Però és una perversitat èpica quan surt cara a la moneda: com a la vida, hi ha qui riu, hi ha qui plora, però no hi ha cap més final que la mort. Mentre no arriba, sempre hi haurà un demà i el que reia tornarà a fer-ho o tastarà el salat de les llàgrimes. En positiu o en negatiu, però, sentirà i s'emocionarà. I al futbol, sentir s'està convertint en un luxe.

Un ascens ben cuinat

L'Olot és nou equip de Segona B. Una gesta que ha aconseguit passant només un any al grup cinquè de Tercera Divisió. Els garrotxins han recuperat la categoria aprofitant la primera oportunitat que se'ls ha presentat per fer-ho en una temporada per no oblidar, que ens deixa centenars d'imatges i que va culminar amb gairebé 3.000 persones al Municipal olotí. Una festa amb moltes històries paral·leles i punts de vista diferents. Un d'ells és el del nostre company Cristian Garcia, que va veure i viure l'ascens en primera persona.

La pinya olotina després del gol de l'ascens // Cristian Garcia

Una contracrònica de Cristian Garcia

Quan algú trepitja territori garrotxí per anar a veure el futbol és obligatori i innegociable fer una incursió per la gastronomia de la comarca, bé sigui a Olot o pels seus voltants. D’especialitats n’hi ha per donar i per vendre, tantes com innovacions permet la cuina actual. Ahir, servidor va poder tastar la galta de porc amb xocolata negra, una combinació aparentment tan esbojarrada com deliciosa, un cop tastada. A vegades, a la vida, cal arriscar; d’altres, n’hi ha prou amb tenir un mínim de sentit comú i confiar-ho (gairebé) tot a qui hi entén. I de futbol i d’ascensos de categoria, en Ramon Maria Calderé en sap una mica. Davant l’Sporting B, el de Vila-rodona executava el seu enèsim ascens a la categoria de bronze del futbol espanyol després d’una tarda frenètica, amb un crescendo que va traslladar els dubtes inicials a un racó i va fer aflorar l’eufòria final, lògicament incontrolada (i incontrolable), després que la Unió Esportiva Olot confirmés el seu retorn a Segona B per la via més ràpida possible, campionat i ascens a la primera oportunitat, després de l’amarg descens de fa només un curs.

Calderé és, ‘només’, un dels noms d’aquesta aventura. Un dels més de 2.900 afortunats que ahir van deixar-se veure un dels estadis més autèntics i bucòlics del futbol català. Això, després d’un dia que arrencava prest, al centre de la ciutat, amb un seguit d’activitats que pretenia anticipar la festa que en alguns moments, sobre la gespa, va semblar que no tindria lloc. Tot plegat, en una nova demostració que això de jugar-se una eliminatòria a la teva guarida o a la cova rival és, cada cop, menys rellevant. De fet, un bon marcador com pot ser un 0-1 favorable de l’anada es pot convertir, gairebé per art de màgia, en un caramel enverinat d’aquells que, quan érem petits, els pares i els avis et prohibien agafar. Sense més dolç que el de la ratafia del bar del camp (un altre clàssic de les visites a Olot), l’inici del partit va ser més aviat amarg, amb un Sporting B tossut i manaire que va executar a la perfecció i des del primer compàs la melodia que havia d’interpretar.

Deu minuts, només deu, van trigar els asturians a eixamplar els dubtes d’un Olot tímid, desconegut pels que l’havien vist diversos cops enguany. Un xut de Pablo Fernández, un refús, Claudio, aquella sort de ser en el lloc i moment adequats... i barraca. I silenci només trencat per l’eufòria a la banqueta sportinguista i al gol del bar, d’on apareixien un grapat d’aficionats visitants. Eliminatòria igualada i molt de partit per davant. Guió de pel·lícula d’intriga amb final incert, per bé que les següents escenes tampoc no feien preveure el millor per als de Calderé, que mai no es van trobar còmodes sobre la catifa verda de l’Estadi Municipal d’Olot. De fet, com si de la tercera alarma matinera es tractés, l’impacte del cacau de Pedro Díaz a la fusta de la porteria de Xavi Ginard va mig despertar el quadre local; sense escarafalls, això sí. Però la passa endavant i la cada cop major presència en territori asturià va generar un efecte positiu que no va trobar traducció en gol. Sí que hi va haver aproximacions, reintegraments, cinquens premis... i un Ui! important, a tocar del descans, quan Uri Santos va desaprofitar una ocasió d’or per empatar després d’una bona incursió de Lluís Micaló.

Almenys, el camí estava marcat, com quan Hansel i Gretel deixaven els dolços per saber com tornar del seu viatge. I l’Olot va saber sortir de Tercera Divisió en 45 minuts, els de la segona part. Amb convicció i futbol, els garrotxins van fer una passa endavant. Empesos per una afició cada cop més engrescada, els locals van començar a sovintejar l’àrea de Dani Martín. L’entrada de Dembo va aportar més frescor a l’atac olotí, i de fet ell va ser qui va posar a prova els reflexos del meta visitant per primer cop en tot el partit. Ho va fer tot just d’una acció en què va acabar lesionat, cruelment arraconat del matx que ningú mai no es vol perdre. El destí, però, no va voler ser més dramàtic amb l’Olot, i fins i tot s’atreviria a penalitzar el punt garrepa d’un Sporting B còmode amb l’eliminatòria empatada. Amb tota la carn, la botifarra i les patates a la graella, és a dir Sergio i Alfredo, l’Olot va trobar el premi a la insistència per mitjà d’un tio que tot i haver perforat 31 vegades la porteria rival aquest curs encara s’ha hagut d’escoltar alguna crítica. I quan millor que en un examen final per exercir càtedra? Amb el Mas Style, com enguany s’ha cansat de piular el cap de premsa i de semantisme de l’Olot, Marc Mas prestava el seu últim servei de la temporada rematant amb el peu, però també amb cap, cor, ànima i collons, i enviant l’esfèrica al fons de la xarxa. Una diana que a quinze minuts del final desfermava l’eufòria en la parròquia olotina, que va començar a rugir en un tram final intens.

L’Sporting B, comprensiblement, va buscar amb més insistència la porteria de Ginard sense que l’Olot renunciés a sentenciar l’ascens en algun contracop que agafés la defensa asturiana amb els pixats al ventre. De gols no n’hi va haver més, però les dosis de tensió van acabar de guarnir un final de mossegar-se les ungles. Les dels peus, fins i tot. El visitant Cristian va acabar expulsat, l’Olot va saber jugar les seves cartes i va mirar d’adormir el partit en la mesura del possible. I quan ja se superaven els cinc minuts d’afegit... tres xiulets i corredisses. Olot se citava al cercle central per engegar, ara sí, la festa d’un retorn treballat, gairebé, des del dia després del descens contra l’Atlético Levante, que minuts després desfeia el camí de l’Olot i baixava a Tercera en una cruenta tanda de penals a San Sebastián de los Reyes. El criteri i la lògica se sentien premiats: 1 any i 13 dies després, Olot tornava a ser de bronze.

En la salut i en la malaltia

Diumenge passat el Gavà assolia l'ascens a Segona B en una tanda de penals agònica contra el Castellón. L'equip vencedor tindria una plaça al grup tercer i el derrotat, seguiria un curs més a Tercera. Després de l'eufòria i els nervis d'un partit d'aquestes característiques, tornem a mirar-lo des d'una altra perspectiva. Avui, el company Cristian Garcia, autor del Blog de l'Hospi, ens fa la contracrònica del Gavà-Castellón

Gavà i Castellón van protagonitzar una eliminatòria molt atractiva // Javi Borrego - FCF

En la salut i en la malaltia

Un article de Cristian Garcia

L’altre dia em van dir que encara hi ha gent que té l’estranya mania de casar-se i que a sobre, alguns, ho fan per l’Església. Serà per creença o pels regals (?), o per complir amb la tradició i sentir el capellà dir allò tan típic: “en la salut i en la malaltia, fins que la mort us separi”. Sempre he pensat que aquesta frase té un punt sectari però, sobretot, irreal, ara que molts matrimonis duren menys que algunes seleccions a l’Eurocopa. M’atreviria a dir que no difereix massa de la irracionalitat que envolta els sentiments que desprèn la pertinença a un club de futbol, una pertinença que curiosament va acompanyada d’una fidelitat (gairebé) eterna. Igual que la salut i la malaltia en les nostres vides, al futbol la victòria i la derrota (que no l’èxit i el fracàs), són complicades (molts cops impossibles) d’evitar.

És una percepció molt personal, però sempre he pensat que la derrota ajuda més a créixer que no pas la victòria. Hi ajuda, sobretot, la forma. Ahir a la Bòbila, la tanda de penals va ser el punt de no retorn per a Gavà i Castellón, dos equips que després de 3.990 minuts de joc reglamentari, de gairebé un any de preparació i més de deu mesos de competició, es jugaven el seu futur esportiu immediat des del punt dels onze metres. Un dels dos assoliria la glòria i l’altre, per contrast, acabaria vessant llàgrimes per haver estat a prop, a mil·límetres de l’objectiu que havia il·lusionat un club, un poble, una ciutat. Tal com va passar a Castàlia set dies abans, i es va repetir durant els 120 minuts de partit a Gavà, la tanda de penals va estar marcada per la bipolaritat d’un marcador que va regalar boles d’ascens a blaugranes i a albinegres; Álvaro Campos aturava el quart penal del Gavà, executat per Èric Pujol. Acte seguit, Antonio, que durant el partit havia tirat un capot al seu equip tot accelerant la producció ofensiva dels de Kiko Ramírez, deixava escapar l’opció de pujar i acabava maleint l’estirada d’Èric Alcaraz, que acabava sumant al currículum familiar l’ascens que el seu germà gran, Rubén, no havia pogut aconseguir amb el Girona la setmana passada. Boris Garrós conduïa el destí a la mort súbita i després d’una ronda d’encerts, el setè torn acabaria per determinar l’afortunat amb una plaça al ‘pou’ de la Segona Divisió B. Luismi enviava el seu penal i, a efectes pràctics, l’ascens orellut al cel gavanenc. Però calia que els locals rematessin la feina i l’encarregat d’executar el Castellón seria el senegalès Jean-Marc Fayé; amb el 14 a l’esquena, Marco empenyia l’esfèric i el Gavà cap al fons de la xarxa i, sis anys després, cap a una Segona Divisió B que havia abandonat en una temporada 2009-2010, amb Claudiu Raducanu en aquella plantilla, que va finalitzar esportivament parlant amb el cruel gol de David Torres, davanter de l’Ontinyent, un 25 d’abril de 2010 al Clariano.

En aquell equip hi havia Dani Iglesias, ahir suplent en un Gavà que va veure com el partit i l’ascens se li posava de cara gràcies a dos golassos, el primer del lateral dret Jaime i el segon, d’un David Jiménez que ha estat un dels homes destacats en aquesta fase d’ascens. El 2-0 posava les coses complicades al Castellón, però amb el #Kikismo per bandera i amb una afició que és capaç de viatjar sense entrada per enfilar-se a la tanca que envolta la Bòbila o per buscar lloc, dos hores i pico abans de començar en un turonet que permet veure el 70% del terreny de joc, donar el partit per tancat era un risc massa temptador com evitable. 97 anys d’història i massa cops durs els darrers anys, començant per un descens administratiu fa cinc estius, mereixien un final molt més feliç del que va tenir el CD Castellón ahir a Gavà. Per molt que Antonio i Raúl Fabiani, dos tios tan alts com experts en això del futbol modest, van decidir rescatar l’equip per empatar l’eliminatòria, el desencert visitant davant d’Èric Alcaraz va acabar convertint-se en una premonició del destí inhumà que estava escrit pels orelluts.

Aficionats orelluts aplaudeixen el seu equip després de l'eliminació // CD Castellón

Pels que hem viscut algun ascens (pocs) i més de dues i de tres ‘finals’ perdudes, derrotes com la d’ahir del Castelló són tan doloroses com reconfortants. Doloroses perquè estic segur que quan Marco va batre Campos tots i cadascun dels aficionats del Castellón van maleir que aquella rematada de Gaizka Saizar a la pròrroga no hagués picat la fusta, potser que Antonio hagués estat titular en lloc d’Ebwelle o, simplement, que Èric Alcaraz no hagués aturat el llançament que els va privar de l’eufòria i els va abocar a la llàgrima. Doloroses i causants d’un sentiment d’impotència: en el fons saps que poc o res depèn de tu, que és futbol, que el que ha de passar ho fa al rectangle de joc. Que l’encert i el desencert, l’atzar marcaran el destí del teu club. I et planteges quina lògica té això de confiar cegament, de deixar-se emportar per un sentiment de pertinença a un club de futbol, d’adonar-te que el que li passa al teu equip t’afecta més d’algunes coses que passen en el nostre dia a dia. Hi penses i acceptes que probablement mai no trobaràs una resposta a la teva pregunta i que val més la pena resignar-se a la realitat i viure aquesta passió. Plorar i abraçar-te amb gent que comparteix bogeria. La gent de Castelló s’il·lusionava amb l’ascens recordant Còrdova, Linares o Haro; l’any vinent, quan pugin, recordaran Gavà com una pedra més en un camí que, com la vida, no és gens fàcil. I celebraran el moment de salut igual que mai no van defallir quan la derrota, la malaltia, va afectar el seu cor albinegre.