dimarts, 28 de juny de 2016

En la salut i en la malaltia

Diumenge passat el Gavà assolia l'ascens a Segona B en una tanda de penals agònica contra el Castellón. L'equip vencedor tindria una plaça al grup tercer i el derrotat, seguiria un curs més a Tercera. Després de l'eufòria i els nervis d'un partit d'aquestes característiques, tornem a mirar-lo des d'una altra perspectiva. Avui, el company Cristian Garcia, autor del Blog de l'Hospi, ens fa la contracrònica del Gavà-Castellón

Gavà i Castellón van protagonitzar una eliminatòria molt atractiva // Javi Borrego - FCF
En la salut i en la malaltia
Un article de Cristian Garcia

L’altre dia em van dir que encara hi ha gent que té l’estranya mania de casar-se i que a sobre, alguns, ho fan per l’Església. Serà per creença o pels regals (?), o per complir amb la tradició i sentir el capellà dir allò tan típic: “en la salut i en la malaltia, fins que la mort us separi”. Sempre he pensat que aquesta frase té un punt sectari però, sobretot, irreal, ara que molts matrimonis duren menys que algunes seleccions a l’Eurocopa. M’atreviria a dir que no difereix massa de la irracionalitat que envolta els sentiments que desprèn la pertinença a un club de futbol, una pertinença que curiosament va acompanyada d’una fidelitat (gairebé) eterna. Igual que la salut i la malaltia en les nostres vides, al futbol la victòria i la derrota (que no l’èxit i el fracàs), són complicades (molts cops impossibles) d’evitar.

És una percepció molt personal, però sempre he pensat que la derrota ajuda més a créixer que no pas la victòria. Hi ajuda, sobretot, la forma. Ahir a la Bòbila, la tanda de penals va ser el punt de no retorn per a Gavà i Castellón, dos equips que després de 3.990 minuts de joc reglamentari, de gairebé un any de preparació i més de deu mesos de competició, es jugaven el seu futur esportiu immediat des del punt dels onze metres. Un dels dos assoliria la glòria i l’altre, per contrast, acabaria vessant llàgrimes per haver estat a prop, a mil·límetres de l’objectiu que havia il·lusionat un club, un poble, una ciutat. Tal com va passar a Castàlia set dies abans, i es va repetir durant els 120 minuts de partit a Gavà, la tanda de penals va estar marcada per la bipolaritat d’un marcador que va regalar boles d’ascens a blaugranes i a albinegres; Álvaro Campos aturava el quart penal del Gavà, executat per Èric Pujol. Acte seguit, Antonio, que durant el partit havia tirat un capot al seu equip tot accelerant la producció ofensiva dels de Kiko Ramírez, deixava escapar l’opció de pujar i acabava maleint l’estirada d’Èric Alcaraz, que acabava sumant al currículum familiar l’ascens que el seu germà gran, Rubén, no havia pogut aconseguir amb el Girona la setmana passada. Boris Garrós conduïa el destí a la mort súbita i després d’una ronda d’encerts, el setè torn acabaria per determinar l’afortunat amb una plaça al ‘pou’ de la Segona Divisió B. Luismi enviava el seu penal i, a efectes pràctics, l’ascens orellut al cel gavanenc. Però calia que els locals rematessin la feina i l’encarregat d’executar el Castellón seria el senegalès Jean-Marc Fayé; amb el 14 a l’esquena, Marco empenyia l’esfèric i el Gavà cap al fons de la xarxa i, sis anys després, cap a una Segona Divisió B que havia abandonat en una temporada 2009-2010, amb Claudiu Raducanu en aquella plantilla, que va finalitzar esportivament parlant amb el cruel gol de David Torres, davanter de l’Ontinyent, un 25 d’abril de 2010 al Clariano.

En aquell equip hi havia Dani Iglesias, ahir suplent en un Gavà que va veure com el partit i l’ascens se li posava de cara gràcies a dos golassos, el primer del lateral dret Jaime i el segon, d’un David Jiménez que ha estat un dels homes destacats en aquesta fase d’ascens. El 2-0 posava les coses complicades al Castellón, però amb el #Kikismo per bandera i amb una afició que és capaç de viatjar sense entrada per enfilar-se a la tanca que envolta la Bòbila o per buscar lloc, dos hores i pico abans de començar en un turonet que permet veure el 70% del terreny de joc, donar el partit per tancat era un risc massa temptador com evitable. 97 anys d’història i massa cops durs els darrers anys, començant per un descens administratiu fa cinc estius, mereixien un final molt més feliç del que va tenir el CD Castellón ahir a Gavà. Per molt que Antonio i Raúl Fabiani, dos tios tan alts com experts en això del futbol modest, van decidir rescatar l’equip per empatar l’eliminatòria, el desencert visitant davant d’Èric Alcaraz va acabar convertint-se en una premonició del destí inhumà que estava escrit pels orelluts.

Aficionats orelluts aplaudeixen el seu equip després de l'eliminació // CD Castellón
Pels que hem viscut algun ascens (pocs) i més de dues i de tres ‘finals’ perdudes, derrotes com la d’ahir del Castelló són tan doloroses com reconfortants. Doloroses perquè estic segur que quan Marco va batre Campos tots i cadascun dels aficionats del Castellón van maleir que aquella rematada de Gaizka Saizar a la pròrroga no hagués picat la fusta, potser que Antonio hagués estat titular en lloc d’Ebwelle o, simplement, que Èric Alcaraz no hagués aturat el llançament que els va privar de l’eufòria i els va abocar a la llàgrima. Doloroses i causants d’un sentiment d’impotència: en el fons saps que poc o res depèn de tu, que és futbol, que el que ha de passar ho fa al rectangle de joc. Que l’encert i el desencert, l’atzar marcaran el destí del teu club. I et planteges quina lògica té això de confiar cegament, de deixar-se emportar per un sentiment de pertinença a un club de futbol, d’adonar-te que el que li passa al teu equip t’afecta més d’algunes coses que passen en el nostre dia a dia. Hi penses i acceptes que probablement mai no trobaràs una resposta a la teva pregunta i que val més la pena resignar-se a la realitat i viure aquesta passió. Plorar i abraçar-te amb gent que comparteix bogeria. La gent de Castelló s’il·lusionava amb l’ascens recordant Còrdova, Linares o Haro; l’any vinent, quan pugin, recordaran Gavà com una pedra més en un camí que, com la vida, no és gens fàcil. I celebraran el moment de salut igual que mai no van defallir quan la derrota, la malaltia, va afectar el seu cor albinegre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada