Boran Minic més enllà del terreny de joc

Boran Minic 'Botxi' és una de les moltes cares noves que conformen el Peralada d'Arnau Sala. Bosnià de naixement i escalenc d'adopció, Botxi explica a Tercera.cat la seva història, que comença enmig d'una odissea entre Sarajevo i l'Escala durant la guerra de Bòsnia.

Botxi ha estat titular en tots els partits d'aquesta temporada // Carles Garcia - Tercera.cat

Des de fa mesos, la crisi de refugiats sirians inunda les pàgines dels diaris (en paper i digitals) i ocupa hores als informatius de televisió i les tertúlies radiofòniques. Enmig del soroll mediàtic, Goran Minic, mestre de professió, explicava en un article al Diari de l'Educació, a partir de la seva experiència, les necessitats d'un nen refugiat.

El nom de l'autor va cridar l'atenció d'en Roger Sánchez. Va descobrir que es tractava del germà gran de Boran Minic, central del Peralada. Immediatament em va proposar entrevistar-lo per conèixer, una mica més a fons, la història d'un futbolista que va arribar a Catalunya en condició de refugiat. Diumenge passat vam seure amb ell després de la victòria davant el Sant Andreu (0-4) [Veure Pantalla #3div5] per descobrir les seves vivències. Un relat personal d'un dels homes amb més minuts aquesta temporada (només s'ha perdut 39 minuts aquest curs).

Minic ha debutat aquest curs a Tercera // Carles Garcia - Tercera.cat

Et dius Boran, però et diuen Botxi. Per què aquest sobrenom?

Boran va ser el nom que va escollir el meu pare quan va començar la guerra i ma mare va decidir el nom del meu germà, que es diu Goran. Llavors, a casa hi havia una mica de merder quan ens cridaven. A Bòsnia era Borxi, i a l’Escala es van començar a menjar la R i gairebé tothom em coneix per Botxi.

El nom té algun significat?
Botxi és un diminutiu, però etimològicament no té cap significat.

Vau arribar a l’Escala amb la teva mare i el teu germà quan tenies un any. Com van ser els primers mesos? 

Com et pots imaginar, marxar del teu país i la teva gent, i a més d'aquesta manera, és complicat. El meu pare era director de Ràdio Sarajevo, i treballava pràcticament 24 hores al dia durant la guerra. Gràcies a uns contactes i a una ONG de Barcelona, vam aconseguir sortir de Bòsnia amb un comboi de casc blau.

Un cop aquí, nova llengua, nova feina, nous amics, nou país... Pel meu germà i per a mi va ser tot una mica més fàcil perquè érem petits i pràcticament es pot dir que som escalencs, però per a la meva mare, i sobretot per al meu pare, que va venir més tard, és complicat deixar tota una vida enrere. 

Com és l'adaptació lingüística a l'Escala? 

Per a mi i per al meu germà, com deia, va ser tot molt més fàcil, especialment la llengua. Jo em puc considerar català perquè parlo en català i penso en català, tot i que a casa s'han esforçat per no perdre la llengua materna. El meu germà, com que tenia 4 anys, ja tenia la base de serbocroat i el domina més que jo. A casa parlem en bosnià, però el meu germà i jo ràpidament passem al català. 

Dius que a casa conserveu la llengua, però manteniu alguna altra tradició? 

Som molt maniàtics amb el moment del cafè. A Bòsnia és tradició fer cafès artesans i moldre'ls. És com un petit ritual acompanyar-lo de pastetes i dolços típics d'allà. Sempre tenim un moment en què estem en família, que normalment no solem fallar, i tenim aquesta hora en què ens fem el cafè nosaltres. La 'meu' mare també ens fa molt de menjar típic de Bòsnia, i són petites coses que encara perduren. 

Quan comences a tenir consciència que has marxat del teu país, amb tan sols un any, i que ets en un altre amb una cultura diferent de la dels teus companys? 

Sobretot a l'inici es nota una mica perquè es veu d'una hora lluny. Et dius Boran, et diuen Botxi, saben que vens d'un país en guerra, que vam venir només amb la mare i el meu germà, que mon pare no hi era... I no és que et mirin de forma estranya, però sí que crides l'atenció. I més a l'Escala, que és un poble molt petit i la gent se n'assabenta de quan ve una nova família. Potser sí que va costar al principi que la gent s'adaptés a tenir una família refugiada: parles una altra llengua i al principi costa, però amb el pas dels anys es normalitza i jo sóc un escalenc més. Fins i tot més que d'altres que són de l'Escala de tota la vida!

Sabem que el teu pare és periodista, una professió basada essencialment en el llenguatge. Com l'ha adaptat al nou entorn? 
Tant el meu pare com la meva mare són periodistes i els dos han anat fent feinetes. El meu pare va treballar al Periódico de Catalunya fent articles i acaba d'escriure un llibre [Bienvenido a Sarajevo, hermano], i la meva mare també ha anat fent de tant en tant. Els dos han intentat mantenir la feina que ja feien a Bòsnia, però ha estat molt complicat.

Van portar un bar a l'Escala durant 14 anys, gràcies a l'ONG de Barcelona i a l'Escala. Quan arribes a un país nou t'aferres al que tens i donem gràcies a això perquè sense aquesta feina, hauria costat molt més tirar endavant i començar una nova vida.

Botxi cobrint una jugada d'atac del Sant Andreu, diumenge passat // Carles Garcia - Tercera.cat

Ara veiem cada dia refugiats que vénen de Síria. Persones de classe social mitjana o mitjana-alta, que al seu país tenien un determinat estatus social. Imagino que deu ser difícil de mantenir. 
Els primers anys són complicats. Mon pare tenia un bon sou, era director de la ràdio de la capital, ma mare treballava al diari Oslobodenje, que l'any 92 és premiat com a millor diari internacional... Vivíem molt bé a Bòsnia, però gràcies a Déu a l'Escala amb el bar del poble ens anava molt bé i vam treballar molt. A casa no parlem gaire d'aquests temes, però suposo que va ser una gran ajuda que ens va permetre tirar endavant.

Els teus pares t'han explicat alguna història de Bòsnia? 

Sí, me n'han explicat algunes. Una és del dia que decidim marxar de Bòsnia, enmig d'una guerra que va durar quatre anys, i la veritat és que ningú vol marxar del seu país.

Un matí es van llevar els meus pares perquè van sentir un tret que impactava a la finestra on dormia i quan van anar a veure el meu llitet es van trobar la bala de franctirador a un pam del meu cap. Llavors la meva mare va dir al meu pare que ja n'hi havia prou i volia marxar sí o sí. 

Heu tornat a Bòsnia? 
Cada any intentem anar-hi. Hi ha anys que pel tema del futbol o qüestions laborals és complicat, però els meus pares hi van dos cops l'any. Jo ara fa un any que no hi vaig, però suposo que hi tornaré aquest estiu. 

Comentes que, pel futbol, no hi has pogut tornar cada any. Trobes que difereix gaire la forma de viure el futbol a Catalunya i a Bòsnia? 

A Bòsnia, arran de la guerra i els moviments que hi va haver, és un xic més radical. Quan s'enfronten els equips de la ciutat, sobretot de Sarajevo, hi ha molta tensió, però alhora també animen molt més. Bòsnia va entrar al passat mundial i va ser una autèntica festa. Ara som a la repesca de l'Eurocopa, a veure si tenim sort... La veritat és que allà es viu més, però en el bo i el dolent.

Minic lluita una pilota per alt // Carles Garcia - Tercera.cat

Convertit en escalenc, parles la llengua i vas a escola. Llavors, comences a jugar a futbol... 
Jo començo l'escola a l'Escala i amb quatre o cinc anys ja corro amb la pilota. A més, vaig començar futbol amb molts companys de l'escola i va ser tot molt fàcil. De tota manera, el futbol sempre és una gran ajuda. A part de l'idioma, fas esport i coneixes altra gent de la teva localitat i del voltant. És un factor que em va ajudar força. El meu germà també va començar a fer futbol i després es va passar al bàsquet, però realment l'esport és una eina molt forta per ajudar a integrar la gent. 

Vas triar el futbol per algun motiu? 

Realment no sé si va ser casualitat o inèrcia. El meu pare va jugar també al Sarajevo de petit, però va haver de deixar-ho per una malaltia amb 16-17 anys. A la família, per part de pare, tenim una cultura molt esportista, a banda del futbol. Tinc cosins que juguen a bàsquet i que han estat entrenadors professionals. 

A banda del futbol, et dediques a alguna altra cosa? 

Després de Batxillerat vaig fer el Grau Superior d'Esport, i vaig intentar-ho amb dues carreres, però sense gaire sort. Vaig provar Literatura Castellana perquè m'agradava molt la llengua, però no va anar gaire bé. Vaig començar turisme i no em vaig acabar de decidir. Aquest any, si no és INEFC, miraré alguna cosa que m'interessi, perquè crec que una carrera és una cosa que s'ha de tenir aquí o on sigui.

Boran Minic ha aterrat al Peralada després de tota la vida al FC l'Escala // Carles Garcia - Tercera.cat

Si el futbol et dugués un altre cop a Bòsnia, et plantejaries anar-hi? 
La veritat és que no em crida gaire l'atenció. És una lliga minoritària i és tot complicat i els sous no són gaire elevats. M'agradaria que Bòsnia veiés que té un jugador que viu a Catalunya i que va marxar de la guerra. Tornar-hi per jugar a futbol seria una història bonica, però és una cosa que no m'ha passat pel cap.

En els partits internacionals què tries? 
Sempre intento escombrar cap a casa. A casa som tots bosnians, jo sóc bosnià i som una selecció minoritària. Toca animar Bòsnia. Sempre Bòsnia, sempre, sempre.

Si ens centrem en el present, aquest curs has començat a jugar al Peralada, després de tota una vida al FC L'Escala. Com ha estat el canvi de categoria? 

Feia uns quants anys que era a l'Escala, amb la generació que hem estat de moda amb els ascensos consecutius, però el canvi l'he notat. Tot i això durant dos mesos vaig treballar molt fort amb un preparador físic de l'Escala perquè no m'enganxés, sobretot, la diferència física. Duem nou partits de lliga i he estat titular en tots ells. Jo, particularment, estic molt content. Només ens falta que ens acompanyin els resultats per fer-ho encara millor.