dijous, 14 de gener de 2016

Sellarès i Triguero es retroben aquest dissabte

El partit que obrirà la J21 de Tercera inclourà un retrobament molt destacat. Dissabte, a les 17h, el CD Morell i el FC Vilafranca s'enfronten en un partit que inclou un duel personal d'alçada. S'enfrontaran, per primer cop en un partit oficial, Marc Sellarès i Santi Triguero, que sumen més de 1.200 partits i gairebé 400 gols en les seves carreres. De fet, s'enfrontaran deu anys després de compartir equip... en el Vilanova que disputava un segon play-off d'ascens a Segona B, el 2006.


Sellarès i Triguero, al Vilanova-Barça C de principis de curs 2005/2006 // Miquel Vall - Diari de Vilanova


En aquell Vilanova 2005/2006 que meravellava el grup català de Tercera (l'anterior play-off l'havia disputat el 2003) les xifres golejadores de Marc Sellarès i de Santi Triguero eren espectaculars: 21 gols cadascun en lliga, xifres que no s'han tornat a repetir des de llavors. Hi ha hagut tàndems futbolístics que han arribat als 40 gols (Carlos Martínez i Uri Santos a l'Olot 12/13, per exemple), però cap que en lliga regular n'hagi sumat 42, amb dos futbolistes superant els 20 gols. De fet, Sellarès i Triguero marcaven 42 gols dels 61 que anotaven els vilanovins en lliga, un 68'85% del total.

Deu anys després els dos jugadors les han viscut de tots colors. Ens (i els) posem al dia des d'aquell juny de 2006.


Marc Sellarès, en el seu debut al Morell, el passat 19 de setembre // ElTravesser.cat


Marc Sellarès de Pedro (Sant Sebastià, Guipúscoa, 3 de maig de 1980) va deixar el Vilanova després d'aquell play-off... i va deixar la Tercera per fer un pas endavant en la seva trajectòria personal. A Segona B la cosa no li va anar gens malament: 293 partits i 74 gols. Un descens inicial (amb el Miapuesta Castelldefels) va precedir el seu establiment clar a la categoria de bronze, amb els passos per la UE Lleida, el Badalona o la Real Unión. Amb els badalonins ja va assaborir el que és disputar un play-off d'ascens a Segona Divisió.

L'etapa daurada, però, li va arribar a Llagostera. Aterrava al Gironès el 2012, en el segon curs dels d'Oriol Alsina a Segona B. En clara trajectòria ascendent, el juny de 2014 arribava al sostre de la seva carrera, amb l'ascens a Segona Divisió amb els llagosterencs. Setmanes després firmava pel Reus, amb qui disputava de nou un play-off d'ascens a Segona.

Superat un càncer testicular que alertava la gent del futbol català a principis de l'estiu passat, el futbolista i el conjunt reusenc acordaven mantenir la seva vinculació amb una nova fórmula: continuaria jugant al Morell, equip vinculat del Reus, al grup català de Tercera, i s'integrava a l'estructura tècnica del conjunt roig-i-negre. Després d'alguns problemes amb la seva fitxa, Sellarès ja ha entrat de ple en la dinàmica del Morell, equip jove al qual hi aporta també la seva experiència.


Santi Triguero disputa el seu tercer curs al Vilafranca (en l'etapa actual) // Àngel Garreta


Santi Triguero Blanch (Vilanova i la Geltrú, 4 d'octubre de 1976) va continuar quatre cursos més al CF Vilanova, marcant constantment (71 gols en les quatre temporades següents). El 2010 decidia sortir de la teòrica zona de comfort (per ser l'equip de la seva vila) i fitxava, acompanyat de Gerard Boira, pel Gavà. Un curs i mig després, en una decisió molt polèmica, el club gavanenc li donava la baixa per alliberar fitxes, després de 48 partits de lliga i 13 gols amb els blaugrana. Tornava (obrint la cinquena i última etapa fins ara) al CF Vilanova, però no podia evitar el descens de l'equip en una amarga golejada estèril al Masnou (1-5), el maig de 2012. Continuava un curs més a l'equip vilanoví, a Primera Catalana (amb el record d'un pòquer contra el Reddis) i el 2013 feia el seu últim moviment: fitxava pel Vilafranca.

"Tard o d'hora voldria tornar al Vilafranca", deia en una entrevista el 2010. El club té clars vincles sentimentals amb Triguero (el seu tiet en va ser jugador, la seva mare és vilafranquina) i des del primer moment el davanter vilanoví va liderar el joc d'atac quadribarrat. N'ha estat el màxim golejador els dos últims cursos: 11 dianes a la 13/14 i 21 gols, màxim golejador del grup català de Tercera per primer cop, l'any passat, en què els vilafranquins es quedaven a les portes de disputar el play-off. Aquest curs ja n'ha marcat 12, i s'apropa en les xifres globals de la seva carrera als 200 gols a Tercera (ja en suma 199) i als 300 com a jugador amateur (n'ha anotat 292 fins ara).

Camí dels 40 anys (els complirà el proper mes d'octubre), les xifres de Triguero ho diuen tot: gairebé 700 partits i 300 gols en més de 20 anys de carrera.

I ara, un dissabte de gener de 2016, es retroben.

Quin és el primer record que teniu d'aquell Vilanova?
Santi Triguero: Crec que ha sigut la vegada a la història (tot i que el play-off de 2003, a Llorca teníem opcions de pujar, com que era una lligueta les opcions se'ns van acabar) que millor ho he passat. Jo arribava a l'equip procedent del Sant Andreu, amb qui havia pujat a Segona B, en què vaig ser màxim golejador de l'equip, el Chechu Soldevilla al final no em va renovar. Em va trucar [Santi] Palanca; aquell any van mantenir la base del Vilanova que gairebé perd la categoria [el curs 04/05 el Vilanova va ser 14è] i només incorporen Óscar Alquézar, Toni Pérez Torán, Álex Alarcón i jo. I amb la mateixa base, i amb aquests retocs, crec que vam fer la millor, o una de les millors, campanyes del CF Vilanova de la història. Vam estar deu jornades líders, competint amb el Girona, l'Espanyol B, el Gavà... molt bons equips hi havia. No teníem fons d'armari, i al final ens vam classificar pel play-off [el Vilanova va acabar quart]. Mirant aquell equip, jugador per jugador, ara aquella plantilla seria de Segona B.

Marc Sellarès: Me'n queden records molt bons, et podria dir que va ser un dels millors anys de la meva vida, perquè em vaig trobar físicament molt bé, va ser la meva explosió a Tercera, en l'aspecte futbolístic, vaig aconseguir una maduresa també en la manera de jugar, i també en l'aspecte mental o personal. Un any en què vaig aprendre moltíssim. Vam superar tots els registres, vam fer història amb el Vilanova, i el grup que teníem al vestidor va ajudar també a que gaudís molt del futbol i em donés ales per fer el salt a Segona Divisió B.

De fet quan vaig fer cerca de fotos li vaig demanar a l'Àngel Garreta un onze del Vilanova d'aquella temporada i quan me la va enviar em va dir "quina plantillassa!".
ST: L'equip titular era: Manel Martínez a la porteria; laterals per a Javi González i Gerard Boira, centrals Víctor Durán i Dani Gimeno, ara entrenador del Vilanova; tot i que Valldu [Carles Valldosera] va entrant; mig del camp amb Iván Cristino, Juanje i Alquézar; i davant juguem Sellarès, David Ávila i jo. Un equipàs! Tenies de reserves Nefta, Toni Pérez Torán, Álex Alarcón i de porter en Mario León. La clau de l'èxit va ser que l'entrenador, Santi Palanca, era exfutbolista, i va saber portar perfectament aquell vestidor. Ell arriba al Vilanova el curs anterior, amb l'equip a prop del descens a Primera Catalana, i el salva. I a partir de llavors mira, en un any i mig es queda a un gol de pujar a Segona B.

MS: A Vilanova es vivia molt bé, era una època en què a Tercera s'oferien molts més diners, mai més tornarà a ser així, coincidia amb la bombolla immobiliària. El futbol estava disparat. Això feia que hi hagués la possibilitat que vinguessin jugadors destacats, es podien oferir bones condicions. L'Alumnes Obrers és un camp molt bonic, la ciutat de Vilanova i la Geltrú és bonica... era un lloc atractiu per al jugador, per fer-hi vida. L'afició del Vilanova sempre havia tingut fama de ser molt intensa, especialment a l'antic camp. Era un lloc atractiu en què la gent no refusava venir. 


Un onze titular del Vilanova aquell curs // Àngel Garreta


Tu, Santi, retornes al Vilanova i a l'equip ja hi ha en Marc. Ja us coneixíeu personalment, o només del contacte com a rivals de la categoria? Quin record teniu l'un de l'altre en aquella temporada?
ST: És curiós, perquè molts cops fa la sensació que dos davanters que marquen gols no són compatibles, o por haver-hi un problema. Aquí no, era una rivalitat molt sana. Fins i tot, si recordem una anècdota, el Marc en pot donar fe, hi ha un partit en què ens jugàvem el lideratge, contra el Girona [2-1, el 6 de desembre de 2005, crònica de Mundo Deportivo]. Aquell Girona va ser campió de lliga i va pujar a Segona B. Abans de començar el partit em ve el Marc i em diu: "Santi, avui m'interessa marcar un gol per què aquesta gent si pugen a Segona B l'any que ve em volen fitxar". I jo, en broma, tot i que va acabar convertint-se en resposta ferma, li dic: "Doncs ja saps que tot això té un preu". "Per cada assistència que em facis que sigui gol meu, et dono 50 euros", em diu. Minut 5, l'agafo per l'esquerra, centrada i des de l'àrea petita la fot dins, amb el cap. 1 a 0, gol de Sella. Al final del partit, guanyem, en plena eufòria, "ostres, Santi, hem guanyat, de puta mare, merci"; i li dic: "merci no, ara què?". I el paio m'ho va pagar! Després no sé si vam anar a prendre alguna cosa... hi havia molt bona relació. 

MS: Sí, ara no recordo de qui va ser la idea, seva o meva... ben bé que estàvem sempre volent més gols, teníem molta ambició. Havíem d'aprofitar el moment, vivíem enratxats. I molts cops arribàvem amb tanta superioritat, no només perquè els dos estiguéssim fent un bon any, sinó perquè era un equipàs: el David Ávila era un recital, els migcampistes ens oferien pilotes constantment... i molts cops ens trobàvem en dues situacions de dos contra un... i molts cops li deia: "tio, passa-me-la!" i ell tenia la opció i xutava. I sí que alguns cops li deia: "Santi, avui és un dia important, m'estaran veient, si et trobes en un dos contra un amb el porter, passa-me-la, ja et pagaré alguna cosa". I ell m'ho va fer assegurar, ens vam donar la mà. I al final, mira, assistència seva, gol meu, jo content i ell content, un 'win-win' claríssim.

ST: Quan no marcava ell marcava jo. Ell té unes qualitats i unes virtuts molt destacades, que jo no tinc: jugar d'esquena o la rematada de cap. 

MS: ...però això últim no és cap secret: el Santi al joc aeri era una mica 'cagón' [riu]. I ha anat millorant molt i ha fet gols de cap, cosa que és sorprenent en ell, era més d'evitar aquest tipus de xocs amb els centrals. Però ell tenia una virtut, de sempre, que és que sabia llegir on queien aquelles pilotes tontes que jo seria el burro que posa el cap allà i queia en un altre lloc. Ell era allà per intuir on queia, tenia aquest factor molt favorable, que li estalviava el xoc i a més la fotia dins!

ST: Sí, jo tindria d'altres virtuts, com la velocitat, el xut amb les dues cames... érem molt compatibles. Per a les defenses contràries, marcar-nos als dos era realment difícil.

MS: Quan ell arriba a aquell Vilanova jo només el coneixia de seguir el futbol català, de tenir-lo de rival... la impressió que em va donar quan el vaig conèixer era la d'un tio molt divertit, de vestidor... un 'cabronet', un tio que està sempre buscant les pessigolles... un tio intel·ligent. Molt intel·ligent, perquè sap estar als llocs, sap quan mantenir una conversa seriosa, quan fer broma... a part que és molt responsable, per la seva manera de ser. En tinc el record d'un gran company, en els bons i en els mals moments. S'hi podia parlar i alhora ajudava molt a buscar solucions a les coses, no només estava allà per al jiji-jaja, per quan tot anava bé. També hi era quan hi havia alts i baixos. Buscava solucions, es carregava l'equip a l'esquena. I dins el camp era per a mi un assistent de luxe! Ens enteníem molt bé, jo el buscava a l'espai de primeres, i ell és molt ràpid... en aquella època encara ho era més... [riu] i tenia un guant a les dues cames, tant per assistir i centrar com per marcar. Va ser una gran satisfacció trobar-me'l al meu camí, conèixer-lo. 

Es podria veure al futbol amateur un altre equip amb dos davanters que marquessin tants gols? Des d'aquell 05/06 no hi ha hagut cap altre cas d'equip amb dos futbolistes que arribin als 20 gols, el més proper va ser el cas de Carlos Martínez i Uri Santos, 40 gols a la lliga (26+14).
ST: Crec que és molt complicat; en aquell Vilanova hi havia a més David Ávila, que em sembla que va ser el tercer màxim golejador de l'equip, i va marcar 14 o 15 gols. Són xifres espectaculars. La clau va ser que dins d'aquell equip, tot i haver molt bons jugadors, cadascú tenia clar quin era el seu rol dins l'equip. No hi havia onze jugadors que volguessin ser l'estrella o onze que es creguessin el cervell de l'equip. I això va ser la clau.

MS: A més, jo feia més de davanter pur, el clàssic 9, la boia que pentina pilotes, remata de cap, i amb en Santi ens complementàvem a la perfecció, ell tendia a caure a bandes, jo era fix al mig. A cada partit ens inflàvem: jo la pentinava i ell anava a l'espai... o al revés, buscàvem la banda perquè ell me la posés centrada. Sent davanters els dos però en posicions diferents ens ajudava a complementar-nos, a estar cada dia al cas per tenir més opcions. 


Sellarès (dreta) en un partit d'aquell curs 2005/2006 // Àngel Garreta

El més curiós, però, és que lluny del que passa molts cops, en què els egos també juguen, no hi va haver mai una lluitar per acaparar més reconeixement, no?
MS: No, no. Estic convençut, segur que ell pensa igual, que els dos sí que volíem ser el màxim golejador de l'equip. Tot i això, sempre que hi havia la possibilitat de fer gol hi havia generositat. Però sí que teníem un 'pique' sa important, de "quants gols has fet tu?", "jo en vull fer més". Era molt sa, amb els egos molt controlat. Buscàvem l'orgull de ser el màxim golejador d'aquell equip, superar els nostres propis registres, i al final això va ser important per assolir aquells èxits.

El millor rècord d'aquell equip seria el play-off? Tu, Marc, n'has viscut uns quants més després, un amb el premi majúscul de pujar a Segona, amb el Llagostera el 2014, però aquell va ser el sostre del Vilanova.
ST: I el que gaudíem dins el camp. I ara faré una confessió, ja que el Santi Palanca ja no entrena, i tot i que li tinc molta estima: no vèiem ni un vídeo dels rivals. Ni un, ni mig. És més, hi havia vegades que quan volia analitzar els equips contraris no recordava ni els noms dels jugadors. Recordo una victòria en què guanyem gràcies a un gol de córner i a la roda de premsa posterior s'alegrava que "hagués funcionat l'estratègia que havíem treballat divendres". I no entrenàvem estratègia. Què vull dir amb això, que s'ha de fer això? No, però que sí que la dinàmica de grup era i és molt important. En aquell equip recordo que cada mes i mig o dos mesos tots anàvem a sopar. Estava molt unit. Hi havia lesionats, sancionats, baixes, però un tirava de l'altre. Anàvem a jugar per tot Catalunya i l'ambient a l'autobús era immillorable, bromes... però quan havíem d'esforçar-nos érem els primers. Vam entrar en dinàmica positiva... fins a la promoció. Quan arribes al play-off vols evitar sí o sí tres equips: el filial del Madrid, el filial del Barça o el filial del València. I ens va tocar [el València Mestalla va evitar l'ascens del Vilanova]. Per què si no jo crec que hauríem pujat.

MS: Sí que és cert que aconseguir un ascens a Segona, com el que vaig aconseguir amb el Llagostera, és el que m'ha donat més satisfacció i orgull. Però aquell play-off amb el Vilanova va ser la meva primera promoció d'ascens, n'havia viscut un altre amb el Badalona [el 2003, quan estava a cavall del filial i el primer equip] però no participava tant com vaig fer-ho amb el Vilanova. Fent la vista enrere va ser una satisfacció molt gran. En aquell moment va ser un orgull, pensar que havíem estat a punt de fer història, el fet de creure durant el play-off que ho aconseguiríem, i al final molta tristesa després de quedar-nos a un gol de l'ascens al camp del València Mestalla. Va ser dur, però en queda molt d'orgull.

Des de llavors, Marc i Santi, només us heu enfrontat un cop, i va ser la Copa Catalunya, l'estiu de 2014, amb victòria del Reus als penals. En lliga mai. Què recordeu d'aquell retrobament?
ST: Va ser molt emotiu. A més, te n'adones que, tot i que havien passat vuit anys des d'aquella època i que els dos havíem fet la nostra vida futbolística per separat, quan coincidim en aquell partit ell, el Boira i jo, et retrobes i acabes parlant de totes les vivències viscudes aquell any. "Recordes aquell play-off? Quan vam anar al camp del Girona? De l'Espanyol B?". Abans del partit ens vam fer una foto els tres; hi ha molt bon record, també de la convivència durant el play-off, a Santa Eulàlia (Eivissa), a València... records molt bons. Cal tenir en compte que aquell any Sellarès fa el salt a Segona B gràcies a la temporada brutal que fa. Tots vam tenir moltes ofertes després d'aquell curs: ell va tenir opcions d'anar al Miapuesta Figueres, que és on acaba anant; però també em van fer una oferta a mi, em vaig arribar a reunir amb l'Enric Flix; ell prioritza això als estudis i el temps li ha donat la raó. Jo vaig decidir d'una altra manera. I tot el que parles quan et retrobes són vivències d'aquest tipus. 

MS: Em sembla que a més ens hem enfrontat un parell de cops en amistosos, recordo un Gavà-Badalona de pretemporada... però en competició oficial només aquell Vilafranca-Reus de Copa Catalunya. 


Triguero, Sellarès i Boira; la foto del retrobament // Lluís Montaner

En paral·lel al futbol, però, heu mantingut el contacte durant aquesta dècada, oi?
ST: Sí, perquè hi ha hagut diversos casaments de companys que vam tenir en comú, com en Mario León o el Carles Valldosera. A més tenim un grup a WhatsApp, "Mítics #futbolcat" (amb Boira, León, Valldosera, Guillem Prieto i més gent), en què anem quedant per sopar. Això és el que queda del futbol. Som gent que potser estàs dos o tres anys sense veure't, però quan coincideixes es manté aquella estima, una química natural, gens forçada.

MS: Sempre hem mantingut el contacte menys del que voldríem, això segur. Costa, però segur que si ara mateix diguéssim de quedar amb els companys d'aquell Vilanova, amb lloc i hora concretes, pocs fallarien. Amb el Santi, a més, érem del grup d'amics que hem mantingut més el contacte, també amb el Valldu, l'Óscar Alquézar, el Mario León, el Gerard Boira, el Manel Martínez... aquesta colla ens hem anat trobant. És un plaer sempre anar-nos trobant.

I suposo que, Santi, vas viure amb certa angoixa el procés de malaltia i tractament que en Marc va superar amb èxit l'estiu passat.
ST: I tant. A més va ser curiós per què vaig llegir a la premsa: "Sellarès és baixa per una apendicitis". Automàticament li truco, li pregunto què ha passat, i quan li parlo de l'apendicitis em diu: "no, Santi, no ho sap ningú; no és una apendicitis". I clar, em vaig quedar molt impactat. Em va demanar que no ho digués, perquè volia passar-ho tranquil, i fer una roda de premsa quan toqués. Això et demostra que realment hi ha una amistat; el fet que jo li truco per saber com està i per si necessita alguna cosa; i que ell em confiï això. I sempre ha estat així, també en altres moments clau de la seva carrera: quan va jugar amb la selecció catalana absoluta el vaig felicitar, quan em va tocar a mi ell també. Hem tingut moltes coses en comú, que tot i no mantenir un vincle molt gran, sí que l'estima ho és.

Tu, Marc, vas deixar el Vilanova aquell 2006 per anar a Segona B... i d'allà no t'has mogut fins l'estiu passat, amb grans èxits com els tres play-off d'ascens a Segona disputats i, sobretot, l'ascens a la categoria de plata amb el Llagostera el 2014. En el teu cas, Santi, la Segona B és potser l'assignatura pendent, tot i que sempre has dit que en el seu moment has prioritzat altres coses?
ST: Sí, i és cert que molts cops hi he donat voltes, de què hauria passat si hagués apostat per la Segona B... però ja entres en hipòtesis contínues. Ell tenia unes característiques, com he dit abans, que per la manera de jugar el feia encaixar molt més a Segona B. I potser la meva manera de jugar no hi encaixava tant. Jo hauria tingut molta més competència que no pas un davanter com ell, que no te'n trobes gaires al mercat. Però el motiu no va ser aquest, va ser la idea de prioritzar un projecte familiar. Jo sóc més gran que en Marc, ho vaig plantejar d'una altra manera, vaig mirar molt més enllà de l'aspecte futbolístic. I no me'n penedeixo. Hauria pogut firmar per diversos clubs, vaig tenir moltes ofertes aquell mateix 2006: Girona, Gavà, Sabadell, Badalona... equips contrastats, també d'altres grups. Però les coses van com van. 

MS: Sempre m'ho ha comentat, en Santi. A vegades t'hi trobes, ets conscient de la volatilitat de l'esport, de no saber què passarà, i quan tens una molt bona opció, sigui personal o professional, el Santi ha fet el que molta gent fa: ho poses en una balança. I jo l'entenc perfectament; jo havia acabat uns estudis, i quan em va sortir l'opció de jugar a Segona B no tenia res que m'impedís fer l'aposta. Crec que totes les opcions són encertades, perquè el Santi ha escollit bé. Estic convençut que hauria donat molta guerra a la Segona B, hauria gaudit d'una categoria més exigent, amb uns estadis una mica més bons, però al final el futbol és competir, sentir-te bé amb tu mateix i desenvolupar una mentalitat per créixer dia a dia i superar els teus propis límits. Si ho vius d'aquesta manera, com ho vivim el Santi i jo, tant és la categoria o el lloc on juguis. Al final la categoria és dins de cadascú, i ell ha demostrat amb les seves actuacions que ell pot fer el que vulgui. I de fet fa el que vol: juga i se sent competitiu, manté bons registres.


Santi Triguero, de visitant en un Europa-Vilanova // Àngel Garreta

De fet, ho hauràs seguit, està vivint una segona joventut, camí dels 40. El curs passat, màxim golejador a Tercera, aquest curs manté bons registres, 12 gols, i el seu equip és protagonista de la part alta, quart classificat.
MS: Sí, sí, és una passada. No hi ha qualificatius per descriure el que està fent el Santi. Està fent història, és un rècord que caldrà valorar on ha de ser col·locat, i és un exemple a seguir per a tots els joves... i els no tan joves que a vegades creuen que no es pot seguir gaudint de la Tercera Divisió, o de compaginar feina i esport. Amb l'actitud aquesta de superar-se a si mateix cada dia, millorar a cada entrenament. 

Una altra coincidència és que els dos vau ser internacionals absoluts amb Catalunya, en Marc el 2005, 15 minuts contra el Paraguai (a les fotos surts assegut a la banqueta al costat de Pep Guardiola); i en Santi el 2007, contra l'Argentina. Ho heu dit altres vegades, un dels premis més grans per a un futbolista amateur, oi?
ST: Quan ell va ser convocat vaig tenir una enveja sana. No ets jugador de Tercera fins que disputes un play-off, perquè llavors vius realment el que és la Tercera Divisió, tot l'ambient que es genera al voltant d'una promoció. En aquella època, ara no existeix tot i que jo sempre ho he reclamat, es premiava la selecció catalana amateur amb la convocatòria d'un jugador amb l'absoluta. Amb en Sella va passar i, una altra casualitat, després va passar amb mi. Els dos vam jugar al Camp Nou, un dels millors estadis del món. Va ser una passada.

MS: És una foto [la d'ell i Guardiola a la banqueta del Camp Nou] que tinc sempre amb mi. Quan tens 25 anys, i que sempre havia sortit de baix, havia picat molta pedra, primer per madurar com a jugador, em vaig trobar amb una oportunitat molt bonica de tocar el futbol professional. Va ser una experiència brutal, preciosa. Tant de bo tothom, tot i que ja sé que tothom és impossible, però que no es perdi l'opció de convocar un jugador de Tercera amb la selecció catalana absoluta. S'hi transmeten molts valors i és molt bonic.

El Vilafranca també el teniu en comú. Marc, tu hi vas jugar el 2000/2001 i tu, Santi, abans de l'etapa actual, iniciada el 2013, ja hi havies estat uns anys enrere. Què ha canviat al Vilafranca d'abans a ara, Santi, i quin record en tens de la teva etapa allà, Marc?
ST: És diferent. Aquell Vilafranca era tot de gent de la comarca, tot l'equip, futbolistes del Garraf i el Penedès. Ha canviat molt, el camp era de terra... però l'essència del futbol és la mateixa. En Sella segur que es trobarà un Vilafranca molt canviat de l'època en què va estar ell, perquè no queda ningú de llavors, només el mític delegat Pepe Fos, a qui se li hauria de fer un monument, també. L'únic que li puc dir al Sella és que ja que hem fet carreres paral·leles: Vilafranca, 21 gols en aquell Vilanova, selecció catalana... podria acabar amb mi al Vilafranca, tampoc estaria malament, no? [riu]. De fet, l'estiu passat el vaig pressionar molt, sé que va estar en converses per venir però finalment no va concretar-se l'opció.

MS: Sí, jo estava obert a veure com podia anar tot. Però la idea que teníem al Reus, en un any de canvis per a mi, era acceptar la oferta del club per formar part de la família reusenca, al cos tècnic del primer equip, i volia completar el cercle també a casa, i no competir en contra d'un filial nostre. Tot quedava a casa, jugant al Morell, i podia treballar al club en els dos àmbits.

Pel que fa al meu pas per Vilafranca, aquell curs 00/01 va ser un moment complicat a la meva vida, perquè sortia de l'Igualada, anava a Vilafranca sense una seguretat en el fitxatge, venia de baixar amb l'Igualada. Buscava seguir progressant, mantenir-me a Primera Catalana, per créixer com a jugador. I vaig anar-hi una mica amb una mà davant i una mà darrere. I em va anar bé, perquè vaig convèncer l'entrenador, el Manel Rodríguez. Era una etapa dura, perquè encara estava bastant verd en molts aspectes. Però em vaig adaptar, vaig superar la primera prova de cara o creu, i vaig acabar aconseguint uns bons registres, 10 gols, participant bastant [30 partits], madurant, i ens vam quedar a un punt de pujar a Tercera. Hi havia un bon grup, el camp era de terra. En tinc un bon record, amb les seves ombres, però un bon record.


Sellarès (dalt, 3r per l'esquerra), amb el Vilafranca al camp del Badalona // Arxiu Lluís Montaner

Per tant, per tornar a veure el tàndem Triguero-Sellarès junt ja haurà de ser en alguna banqueta futura?
MS: [Riu] O això o en algun torneig de futbol platja de Vilanova! O mai se sap, potser l'any que ve es tornen a parlar les coses. Ens va semblar que el més normal, o coherent, era prendre la decisió que vaig prendre. Per a mi encantat de tenir el Santi al vestidor, i tant de bo pugui ser abans que pleguem, per què no.

A més de recordar etapes comunes, hem aprofitat per repassar el moment que viu cadascun als seus respectius equips.


Iván Moreno i Santi Triguero, un binomi molt ben avingut // Lluís Montaner


Santi Triguero


Comenceu la J21 en play-off, allà on volíeu ser... però ara ve el més difícil, mantenir-ho en unes 18 jornades finals en què jugareu molt més a domicili que com a locals.

Sí, tiraré d'un clàssic: el més difícil no és arribar, és mantenir-se. Ningú ens ha regalat res durant aquesta primera volta. Les coses s'estan fent molt bé a Vilafranca, pel que fa a l'entrenament, a la gestió. Sí que la gent, pels mèrits que vam fer l'any passat, ens ha posat l'etiqueta de candidats. Continuo pensant que no hem de ser hipòcrites: som candidats, però no favorits. Evidentment, si a la jornada 38 som entre els quatre primers els castellers de Vilafranca es podrien permetre el luxe de fer un 3 de 10, no? [riu]. Si no ho aconseguim, per a mi no seria un fracàs. Per a d'altres equips sí que seria un fracàs no ser-hi, per a nosaltres no. Però no et diré que no: un cop ets allà, qualsevol que hi sigui, el play-off passa a ser l'objectiu.

Dissabte visiteu el Morell, equip que lluita per la permanència, ara mateix marca l'última plaça de salvació... però ve d'empatar al camp del líder, el Prat (2-2). Què n'espereu?

A la primera volta [triomf del Vilafranca, 2-1] el Morell em va agradar moltíssim. Al meu excompany, de quan vaig ser al Nàstic, Joan Anton Pallarès, entrenador del Morell, li vaig dir al final del partit: "Palla, el futbol avui ha sigut injust amb el Morell". Van fer un molt bon partit, però com que això del futbol són gols, en vam fer un més que ells i vam guanyar. Però em va semblar un molt bon equip. S'han reforçat, amb Bicho al mig del camp, tenen en Sella a dalt... evidentment que no serà fàcil. I estic convençut que el Morell sortirà d'allà baix, segur.

El mes d'octubre d'aquest any compliràs 40 anys. La pregunta que tots et fan: et veus amb corda per estona, per seguir una temporada més?

Si m'hagués mirat el DNI ja faria anys que hauria plegat. Però em miro la il·lusió que tinc, les ganes de preparar-me, de motivar-me, i mentre les tingui, i les lesions em respectin, que fins ara ho han fet, i toco fusta, seguiré competint.

El futbol cada cop menys entén d'edats. Quan era més jove recordo que molts cops s'associava a jugador "gran" el que passava dels 30, als 35 ja eren gairebé prop de la retirada... i al futbol català actual, del teu any, 1976, hi ha futbolistes rendint a un molt bon nivell: Jordi Matamala (Palamós), Óscar Ambrós (Torredembarra) o José Miguel Morales (Badalona). Què té aquesta generació?

Crec que s'han perdut molts valors i hàbits. La mateixa societat ha fet que les noves generacions, els joves d'ara, ho hagin tingut tot sempre. Ho han tingut tot, i de manera molt fàcil. Per aconseguir una cosa només l'han hagut de demanar, no se l'han treballat. Amb nosaltres això no passava. Hem hagut de picar pedra. Ara qualsevol nen està jugant a Tercera, i no valora què és ser a Tercera. Tot i que jo sempre dic que el futbol acaba posant cadascú al seu lloc. Suposo que els de la meva quinta tenim això, saber com ens ha costat arribar fins aquí i ser reticents ara a perdre-ho. Evidentment que un dia s'ha d'acabar, però mentre tens la il·lusió vas competint. I suposo que els casos de Matamala, Ambrós o Morales, que em deies, són similars. Perquè ja et dic jo que per calers no serà [riu].

Aquesta temporada has complert 20 anys com a amateur, des de 1995. Què ha canviat al futbol des de llavors, amb què et quedes com a variacions més significatives?

Pel que fa als entrenadors, s'han modernitzat molt, amb les noves tecnologies. Es vol imitar molt allò que es fa al futbol professional, aprofundir en l'anàlisi dels partits, molts vídeos. Anys enrere això era impensable. No hi havia vídeos, i l'entrenador si anava a veure el rival et deia qui era el que havies de vigilar, qui feia els gols i poc més. No s'estudiava tant l'estratègia... i a final de temporada feies promocions igual, i pujaves o no. També ara hi ha molta gent que, a l'haver perdut la il·lusió, o pel fet que ara no es guanyen tants diners en aquestes categories, la gent ho deixa abans. Llavors potser s'aguantava més perquè valia la pena econòmicament. Ara no. També és cert que si comparem la Tercera actual amb la de fa deu o dotze anys, el nivell de llavors, i salvant les distàncies i amb molt de respecte, seria el de la Segona B actual, on hi hauria els Barça B, Badalona, Sabadell, Llagostera, L'Hospitalet, d'ara. No és que el nivell hagi baixat, però sí que ha variat la tipologia del futbolista. Abans hi havia molts jugadors que, després de passar pel futbol professional, baixava a retirar-se a Segona B o Tercera perquè s'hi movien molts calers. I això feia apujar el nivell. Ara aquest tipus de futbolista no hi és. I ara els jugadors que llavors eren a Preferent, o a Primera Regional, han ocupat aquests buits. Els camps sí que han millorat, llavors de terra, ara tot és gespa. 

L'any passat vas ser per primer cop màxim golejador de Tercera, 21 gols, igualant el teu sostre anotador a la categoria, ja assolit els cursos 05/06 i 08/09. T'esperaves ser el màxim anotador? Sàpigues que alguns companys teus, com Carlos Martínez (ara al Vila-real B) ja havien fet d'endevins i havien predit que series el màxim golejador.

[Riu] Doncs li dono les gràcies al Carlos, deu ser dels pocs que confia en mi, a part de l'Iván Moreno; i li torno des d'aquí els mateixos desitjos, que sigui màxim golejador i que pugi a Segona, ja m'agradaria! Això va com va. Suposo que l'estat d'ànim, la situació familiar, social... tot té a veure. He estat anys que he marcat els mateixos gols, però he tingut al davant 'animals' com Micky Albert, Dani Planagumà, o el mateix Carlos Martínez. El curs passat es va donar la casualitat, en cap moment m'ho vaig plantejar. Aquest any tampoc m'obsessiona. Ja et dic ara que canvio el fet de ser màxim golejador per jugar el play-off d'ascens a Segona B amb el Vilafranca. Però si arribo a les últimes jornades amb opcions de ser-ho, lluitarem, perquè fa il·lusió. És un mèrit simbòlic que queda allà, ningú m'ho traurà.

Amb els teus companys de vestidor al FC Vilafranca notes que exerceixes una mica de mestre... per no dir de 'pare', salvant molt les distàncies?

A vegades sí, tot i que hi ha alguns alumnes rebels [riu]. Però me'ls aprecio molt. Alguns es deixen assessorar més, d'altres menys, però estic molt content amb els companys d'equip. Hi ha un grup molt unit, amb molt bons jugadors. He tingut el plaer de jugar amb gent com Víctor Oribe, Dani Medina, Joan Castillo, David Fontanils, Gerard Boira... jugadors més joves com Sergi Gestí, Guti, Durán... són gent molt receptiva, amb ganes de tirar endavant i de fer les coses ben fetes.


La fitxa de Marc Sellarès amb el Vilafranca 2000/2001 // Arxiu Lluís Montaner



Marc Sellarès

Com et sents? Plenament recuperat físicament? Hem vist que diumenge passat vas jugar els 90 minuts al camp del Prat, quines sensacions vas tenir?
M'està costant. Vaig passar un primer període, des de principis de temporada fins al novembre ben bé, en què em va costar agafar la forma física. Va ser una pretemporada molt en solitari, i al meu cos, a causa de la malaltia i el tractament, li costava agafar de nou la capacitat física d'abans. A finals de novembre ja estava bé, ara em trobo molt bé físicament. Però també és cert que el canvi d'hàbits, passar de ser jugador professional a no ser-ho, com ara, i fer més feina durant el dia, no em dóna tant descans com abans, i fa sortir petits problemes físics, que abans tenia més controlats per què em dedicava exclusivament al meu cos. M'està costant una mica aquesta adaptació, però cada dia estic millor. I ara amb molt bones sensacions després dels 90 minuts al camp del Prat. Espero i desitjo que a la segona volta pugui tornar a marcar les diferències que encara puc marcar, i ajudar el Morell a salvar-se.

Tot el procés de la malaltia i el posterior tractament suposo que t'ha fet més fort i alhora t'ha fet valorar els vertaders suports, no?
Sóc una persona molt positiva, i tot ho vaig agafar com una experiència que havia de passar, que em faria una persona molt més rica i molt més experimentada un cop ho superés. Valorava els beneficis que podia treure d'una situació així. I les mostres de suport ja és una cosa que no t'esperes; penses en tu, en com tiraràs endavant, i no esperes l'ajuda que t'arriba en forma de missatges d'ànim, abraçades, petons... van ser uns mesos complicats però alhora molt enriquidors. El Santi també em va trucar, com ell deia, i és una mica el que dèiem: està per la broma però també és un tio que es vesteix pels peus, un senyor, i quan et truca i necessites la seva ajuda sempre és allà, tens la confiança per parlar-ne amb calma.

Al Morell formes part d'un grup de jugadors joves, amb la base de l'equip que va assolir un ascens històric, ja que el conjunt tarragoní debuta a Tercera aquest curs. Com vius l'encaix al vestidor?
El meu paper, el que intento desenvolupar i que crec que pot ser bo per a l'equip, és el d'aglutinar-ho tot. Poder fer el que he fet sempre: lluitar, treballar per l'equip, fer gols, que ho he de començar a fer aquest 2016; i alhora aportar l'experiència que tinc amb 35 anys. Entendre en quin moment estem, què necessita el grup, com s'han de treballar les coses per estar més cohesionats i anar més a una. Ajudar els joves, també. Al grup però hi ha una mescla dels jugadors que ja hi eren i dels joves que cedeix el Reus Deportiu cap al Morell. Té coses bones, i d'altres que s'han de polir, perquè tot costa. Cada dia estem millor i confiem que arribarà una bona ratxa de resultats. Som aquí per corregir errors i millorar. Volem tenir més confiança a la segona volta, oblidar l'angoixa de ser a baix.

Al Reus Deportiu també continues a la dinàmica del primer equip, tot i que has passat de la gespa a la banqueta en un rol completament nou.
Sí, totalment, ha estat un gran canvi, i m'he hagut d'adaptar ràpid. Però estic molt satisfet, el Reus m'ha donat l'oportunitat de poder començar a treballar en allò a què em voldria dedicar la resta de la meva vida. Vull ajudar els futbolistes a través de la psicologia esportiva. El club m'ha ofert la possibilitat, ser al cos tècnic del Natxo González. Treballo amb alguns jugadors nous, amb d'altres que van ser companys meus l'any passat, i estic en el dia a dia de l'equip, vivint l'evolució de la competició, els entrenaments. Donant la meva ajuda, l'orientació, basant-me en l'experiència que tinc al futbol. Ser un complement més en aquest cos tècnic.

Has tornat a Tercera nou anys després. Has notat molt el canvi de Segona B a Tercera? I creus, com el Santi, que el nivell de la Tercera actual no és tan alt com el d'abans?
Estic d'acord amb ell, segurament no és la mateixa Tercera, la d'ara i la del 2006. Hi havia molts equips de la part alta molt intensos, amb més ritme. Però és el que dèiem, hi havia un altre context econòmic que afavoria que les categories tinguessin més nivell. Però sense desmerèixer la Tercera actual. Hi ha una igualtat molt gran entre tots els equips. Potser hi ha menys recursos per preparar els entrenaments, però el xoc físic i competitiu hi és igual. Amb diferències, però la Tercera continua sent atractiva.

Mirant la teva trajectòria, mai has estat més de dues temporades en un mateix equip... des de l'Igualada, l'equip del teu poble, en els teus inicis. Casualitat o recerca constant de reptes?
Tot i no marxar gaire lluny, només un any al Real Unión d'Irun, i un altre a Figueres, en què també vaig anar-hi a viure, he tingut una mena d'esperit aventurer a mitges, per què sempre m'he quedat per Catalunya. El fet de viure a Igualada, punt central de la geografia catalana, m'ha permès moure'm i mantenir el quarter general a casa. Però tot és a causa de les ganes de millorar. He tingut la sort de tenir opcions d'anar a diversos llocs, sempre he tingut una carrera molt progressiva, i cada any he pogut escollir. Estic molt satisfet amb tots els que han confiat en mi, i en aquells que m'han donat oportunitats d'escollir, de buscar què podia ser el millor, encara que mai saps si encertaràs. Estic molt content de tot el que he fet fins ara, no me'n penedeixo de res, i m'ha permès conèixer molts clubs, companys, tècnics, gent que treballa als clubs... que sempre m'ha agradat, les relacions personals, mentre buscava sempre una millora, més ambició. 



Cap comentari:

Publica un comentari