Amb el final de la primera volta, i l'aturada nadalenca, hem volgut plantejar des de tercera.cat una sèrie de quatre entrevistes a protagonistes de cadascuna de les zones que ha dibuixat la classificació a la primera volta. Les publicarem durant la primera quinzena de gener, i volem que serveixin per situar la lliga fins ara i per conèixer una mica més quatre dels molts protagonistes que formen part de la Tercera.
El Santboià acabava la primera volta en una zona més que tranquil·la, sent l'equip menys golejat del grup... i així ha continuat després de la primera jornada de la segona volta, amb l'empat contra el Sant Andreu. Sent nouvingut, després de tres temporades a Primera Catalana, els vermells es van sobreposar a un mal inici (van caure en descens a la J6, quan havien sumat 4 punts de 24 possibles) per esdevenir un equip sòlid a qui és molt difícil derrotar. El seu tècnic, Piti Belmonte, s'estrena a la categoria després de cinc anys a Segona B i d'agafar l'equip de Sant Boi fa poc més d'un any, assolir el campionat al grup 2 de Primera Catalana i tancar un objectiu bàsic per a la centenària entitat: retornar el primer equip a Tercera. Amb el sabadellenc posem al dia la lliga, la situació del Santboià i la professió de ser entrenador.
Un entorn senzill
S'ha organitzat l'agenda perfectament. Vaig contactar amb Piti Belmonte poc abans de les festes de Nadal. Males dates per quadrar una trobada. Li vaig explicar què volia, quan ho volia, i que em podia adaptar. Quedem el dia del primer entrenament de 2018. L'espero al bar del Joan Baptista Milà, fent un tallat. Els futbolistes van arribant per a la prèvia d'un entrenament que comença una hora després. "No ens l'entretinguis massa que després acabarem més tard", diu el totcampista Oriol Molins davant la mirada del seu tècnic. "No pateixis que ho tinc tot controlat", respon Piti.
Una persona senzilla (en el bon sentit del terme) en un entorn senzill, gairebé familiar (en el bon sentit del terme, de nou). Al Santboià se sent a gust, ho diu, i es nota. Un empleat del club li acosta un exemplar d'avui de L'Esportiu de Catalunya, en què Piti ha opinat sobre la primera volta de Tercera com 18 entrenadors més de la categoria. Gravem l'entrevista en una sala plena de trofeus. Hi busco l'Històrics de 2012, no el trobo, però ell sí que té localitzada la copa de campions de Catalunya amateur, la que van conquerir el juny de l'any passat en el duel entre campions de grup de Primera Catalana. La conversa dura una mitja hora i dona per molt, en un ambient relaxat i que convida a deixar-se portar per aquesta senzillesa... sense passar-se de l'hora, que l'entrenament acaba a dos quarts d'onze i no és qüestió d'allargar el dia per a una plantilla i un cos tècnic que inicia un ambiciós 2018.
 |
| Piti fulleja Infrafútbol, d'Enrique Ballester; llibre més que recomanable // Roger Sánchez - tercera.cat |
Pere Belmonte Rincón (Sabadell, 13 de setembre de 1973; 44 anys) va iniciar la seva carrera com a futbolista amateur a l'equip de la seva ciutat, el CE Sabadell, amb què va debutar a Segona amb tan sols 18 anys, al començament de la temporada 1992/1993. El 1994 va marxar a formar part, durant dos cursos, del filial del València, on va iniciar una dècada al futbol de bronze, passant pel Polideportivo Almeria, el retorn al Sabadell, quatre temporades al Figueres i un curs a l'Hércules. Va formar part de la UE Lleida que va obtenir l'ascens a Segona el 2004, però sense poder disputar un minut a la categoria de plata va tornar a emprendre un lustre de futbol de bronze amb què culminava la seva carrera com a futbolista, passant per l'Algeciras, el Terrassa, un curs a cavall del Jaén i el Badalona, dues temporades a Gavà, amb un play-off a Segona, i la retirada amb la UDA Gramenet, el curs 2009/2010, en què acabava com a tècnic dels colomencs.
El 21 de febrer de 2010 disputa el seu últim partit com a futbolista... i sis dies després s'estrenava com a entrenador al camp d'un dels seus exequips, el filial del València. L'agònica salvació, 12 partits després, amb els gols d'Alfaro i Pedro García davant l'Sporting Mahonés, tancava uns primers mesos a la banqueta que tindrien continuïtat, gairebé un any després... i dues categories per sota. A mig curs 2010/2011, Piti assumia la direcció del San Cristóbal, amb qui aconseguia la permanència al grup 1 de Primera Catalana. L'estiu següent retornava a Segona B per dirigir l'equip pel qual més se'l recordava fins ara, la UE Sant Andreu, amb dos cursos de zona mitjana-alta a Segona B, i especialment la Copa Federació de 2013. Aquell estiu canviava d'equip però no de categoria, per dirigir el Badalona, amb qui va acabar tretzè la temporada. Un any després tornava al Narcís Sala però els resultats no acompanyaven, i era destituït a la jornada 17, a finals de 2014. Gairebé dos anys després, el novembre de 2016, el Santboià confiava en Piti Belmonte per assolir un ascens a Tercera que s'havia escapat a les dues anteriors promocions... i l'equip tancava la temporada passada amb campionat al grup 2, ascens a Tercera i títol del Campionat de Catalunya amateur. Aquest curs s'estrena com a entrenador a Tercera.
Una entrevista de Roger Sánchez.
Amb quines sensacions comença l'equip aquesta segona volta?
Molt bones, l'equip ha anat millorant progressivament, quant a estructura, rendiment, eficàcia... tots els aspectes. Als últims partits, o els darrers mesos fins i tot, les sensacions són molt bones, vam acabar l'any molt satisfets.
És cert que l'inici va ser molt dolent, l'equip rebia massa càstig per a tot el que feia, regalàvem els partits al rival perquè cometíem errades no forçades. Lògicament, quan estàs construint un equip el que necessites són resultats positius, per reforçar allò que estàs fent i que el jugador confiï en el que fas. No ens arribaven els resultats, estàvem en una categoria nova, l'equip s'estava adapant, hi havia futbolistes que debutaven a Tercera... Va ser dur, però vam tenir la sort, primer, perquè els jugadors van estar tranquils dins del que permet una situació així, i sobretot pel club, que va estar totalment tranquil. Miro de transmetre-ho als jugadors i als meus companys del cos tècnic. Tenim la sort de treballar en un club que és bastant atípic al món del futbol, per les persones que el dirigeixen. Confien molt en la persona a qui donen el càrrec d'entrenador, que té les forces, les eines per a que pugui desenvolupar la seva feina, sense interferir. I això al món del futbol és molt complicat. Eren els primers que tenien molta tranquil·litat, tot i que la situació no la proporcionava, i això va ajudar molt a treure-ho endavant. El que ens tocava com a cos tècnic, a més, era corregir tot allò que fèiem malament.
Si mirem les dades, sou l'equip menys golejat del grup (12 dianes encaixades, tan sols una als últims nou partits). Són registres molt positius, i més en la lliga en què competiu?
És una feina que omple molt, perquè el jugador veu que treballar, córrer, esforçar-se, dona resultats. Sabem que no encaixar ajuda molt més a poder guanyar un partit. Si exceptuem les sis primeres jornades, que van ser molt dolentes, i vam encaixar molt [un total de 8 dianes], les estadístiques pel que fa a gols rebuts en les 14 jornades següents [només 4 gols en contra] són extraordinàries, en una categoria tan complicada. Ens reforça, ens dona tranquil·litat per continuar treballant, i sobretot perquè rebre pocs gols no vol dir que l'equip no generi, no proposi... però el que ens falta potser és aconseguir marcar més.
 |
| Piti, durant un partit al Joan Baptista Milà aquest curs // David Ferrer |
Aquesta és l'altra cara de la moneda, oi? Sou el segon equip menys golejador, 14 dianes, juntament amb Granollers i Gavà... de fet, només el Vilassar de Mar n'ha marcat menys, 10.
És un aspecte que, evidentment, hem de millorar. De la mateixa manera que rebem pocs gols, i estem contents, d'això no ho podem estar tant. Creiem que hi ha hagut molts partits en què hem tingut possibilitats de guanyar, perquè hem generat les opcions necessàries. Em sembla que només ens han xiulat un penal, que no vol dir que els àrbitres ho facin malament, sinó que hem de generar més situacions per disposar-ne de més. Un bon exemple del que ens passa va ser en l'empat davant l'Espanyol B [0-0]: vam fer un partit molt complet, i vam ser superiors per poder guanyar. No vam marcar i, per tant, només vam aconseguir un punt. Però estem satisfets, perquè sabem que és un equip que no és d'aquesta categoria, s'hi troba circumstancialment, pot competir perfectament a Segona B.
Heu sumat nou empats, sou l'equip que més empata, juntament amb el Terrassa, creus que us pot acabar passant factura, o pel contrari, sumar sempre és positiu?
A nosaltres ens agradaria tornar 20 o 25 anys enrere, quan les victòries valien dos punts, es notaria molt més a la classificació [riu]. Evidentment, s'ha de premiar el fet de guanyar. Empatar t'ajuda a sumar, però el que volem és guanyar. I hi ha partits que hauríem d'haver guanyat però que no hem sabut aconseguir el gol victoriós. Més que mirar només el resultat, busquem com ha arribat aquest empat. Si has estat a prop de guanyar o dones gràcies per haver empatat. I crec que fins ara hem tingut molts empats en què hauríem pogut guanyar. La manca d'encert o de capacitat no ens ha permès aconseguir-ho, i per tant ho mirem des del punt de vista del gol mig ple.
A l'agost, abans de començar la lliga, a l'entorn parlàvem molt que seria la Tercera més igualada dels últims anys, la que tindria més candidats a la part alta... podies esperar-te que acabessiu la primera volta amb 13 punts de coixí sobre el descens (després de la J20 són 14), més a prop del play-off, en una zona més que còmoda?
Aquest és el nostre objectiu: volem acabar aquí la temporada, en aquesta zona tranquil·la. Sempre els diem als jugadors: hem ser els "líders" dels humils. Perquè considero que en aquesta lliga hi ha l'Espanyol B, que seria com Messi al món del futbol d'elit; després hi hauria la part d'equips favorits, que són uns quants, inclouria fins al Reus B Cambrils [desè classificat], equips amb molt potencial. I després estem la resta, que lluitem per fer una temporada digna, intentar guanyar molts partits i salvar-nos al més aviat possible. Vam acabar la primera volta en una posició en què ens agradaria acabar la lliga. Seria un objectiu assolit. En una lliga tan competida trobar-nos aquí després de l'inici que vam fer no ens ho pensàvem; estem contents i esperem millorar-ho.
 |
| El Santboià va tancar la primera volta de manera molt sòlida // David Ferrer |
El vestidor va variar respecte el curs passat, en què vau ser campions del grup 2 de Primera Catalana. Llevat de l'inici que ja hem comentat, s'està vivint una bona adaptació... toca a la segona volta ser un punt més ambiciosos, potser?
Vam renovar gairebé la meitat de la plantilla al final del curs passat, amb la intenció de poder millorar, d'adaptar-nos a la categoria, de fitxar jugadors que la coneguessin. El primer objectiu era construir un equip. Crec que els fonaments que ens van quedar són bàsics, perquè són els que han d'ensenyar el camí als nouvinguts, per a que caminin sols, de caminar ja en saben. Això l'equip ho va aconseguir, a les vacances de Nadal vam poder relaxar-nos, desconnectar després de la primera volta. Ara ens toca ser ambiciosos, tenim el punt de partida, on ja som, i hem d'intentar fer més, sense perdre de vista el principal objectiu: salvar la categoria.
Als entrenadors no us agrada personalitzar, i ho entenc, però no puc evitar preguntar-te per la figura de Rafa Leva: jugador emblema del club, de la categoria... i porter menys golejat de la categoria. Què aporta un futbolista com ell en un vestidor com el del Santboià?
Sí que és cert, als entrenadors no ens agrada dir noms concrets... Rafa Leva és més que conegut al futbol català. Més enllà de les seves capacitats sota pals, per la seva experiència, pel rendiment que està donant tot i la seva edat, ell gaudeix molt quan competeix. Li agrada molt competir, s'hi troba bé i això ens aporta moltíssim. Perquè és el que veuen els jugadors joves, es fixen en els que tenen més anys. No només en ell, hi ha una figura que voldria anomenar, perquè ha passat un any bastant difícil, en Libo. És al club des de fa anys, ja hi era l'any del descens al camp del Gavà [al final del curs 2013/2014], va patir els dos intents de pujar a Tercera [les promocions d'ascens perdudes el 2015 i el 2016] i just quan jo vaig arribar [a finals de 2016] es va lesionar el genoll i encara està en un procés de recuperació. Per a nosaltres és una figura molt important, perquè un vestidor no és només sortir al camp, córrer i fer gols, sinó que darrere les portes passen moltes coses que els mateixos jugadors han de solucionar. I crec que figures com les de Libo i Rafa Leva tenen molta importància.
 |
| Rafa Leva, un dels capitans del Santboià, és el porter menys golejat del grup // David Ferrer |
Hi ha uns quants aspirants, però ja els ho vaig comentar. El Prat crec que no pot fallar, ja hi he col·locat Espanyol B i Sant Andreu... per al quart en discòrdia tothom posa l'Hospitalet, jo veig el Terrassa molt perillós... però segurament d'altres equips també lluitaran fins al final, però crec que les plantilles acabarant fent la diferència.
És anecdòtic, però aquest curs t'estàs estrenant com a tècnic a Tercera, després de fer carrera especialment a Segona B (amb tres equips diferents, comptant els inicis a la Grama) i d'un parell d'experiències a Primera Catalana (al San Cristóbal i el curs passat ja a Sant Boi). T'esperaves la categoria així?
No m'ha sorprès gaire. El que sí m'ha sorprès és la qualitat de certs jugadors. En aquesta categoria trobes futbolistes de molt nivell; ja el té la categoria, però a alguns jugadors la Tercera se'ls fa petita, a la majoria d'equip en veus un o dos d'aquest perfil.
Sempre dic el mateix, ja quan impartia classes per a la Federació ho comentava: el vestidor d'un equip de futbol és exactament igual a un conjunt de Champions League que a un de Quarta Catalana. El perfil de persones que hi trobes és el mateix, el que canvia són els zeros que hi ha als seus comptes corrents. I com més zeros hi ha, el teu ego es va fent més gran. Però hi ha els mateixos perfils: l'obert, el callat, el professional, el que cal que hi estiguis a sobre, el que manega el grup, el que intenta amagar-se, el graciós, l'atrevit... és cert que la diferència se situa entre la professionalitat i l'amateurisme. I això fa que els grups es divideixin. La Segona B, quan jo hi entrenava, era totalment professional, tot i que els sous molts cops no ho eren. Però sí l'estructura dels jugadors, i actuàvem com a tal. I tots els futbolistes volen jugar, ser titulars... A Tercera i a Primera Catalana el fet de no jugar és un aspecte més aviat secundari, en el sentit que el futbolista ja té els seus estudis, la seva feina, que ajuden a "oblidar" com et pugui castigar el futbol, si no jugues. Quan ets professional, o jugues a Segona B, només tens aquest pensament i això fa que les relacions dins el grup siguin més complicades i el grau d'egoisme, més alt.
 |
| La Copa Federació assolida el 2013 amb el Sant Andreu, amb Piti a la banqueta // UE Sant Andreu |
Continues treballant fora del futbol, oi?
Sí, soc cap de Recursos Humans.
Què t'aporta el teu dia a dia al món empresarial, o de la gestió de personal, a la teva vessant d'entrenador?
Al final les dues coses es basen en el tracte amb les persones. Té molt poc a veure una empresa en què tens tracte amb una setantena de persones, en què tens molts perfils, edats molt diferents, amb càrregues familiars molt diverses, amb el tracte amb jugadors que venen a desenvolupar una professió secundària. Arriben per practicar un esport que els agrada, els paguen, es mantenen en forma. És totalment diferent en aquest sentit, però sí que hi ha molta connexió i en els dos casos pots conèixer molt les persones, que és el que t'ajuda a gestionar bé un grup.
En l'any i mig en què vas estar sense entrenar, en una entrevista de Jordi Mestres a Futbol Catalunya, comentaves en una resposta que el que fa el Barça "no és futbol". Ho argumentaves molt bé, però et pregunto si amb aquest tipus d'idees no correm el risc que pugui passar al revès, que el públic del futbol d'elit pugui afirmar que el futbol de Segona B, de Tercera, de Primera Catalana, "no és futbol"?
Sí, li vaig dir bàsicament perquè un alt percentatge de la gent que veu futbol, et diria un 75% o un 80%, només veu el Barça. Ja no dic que vegin Tercera, sinó que probablement tampoc veuen partits d'altres equips de la mateixa Primera Divisió o de Segona. Només coneixen el futbol que surt a la televisió, i aquest està totalment allunyat de la realitat del futbol. Quan en parlem, posem l'exemple de la piràmide, el futbol base seria la part més àmplia, i com més amunt anem més petit es fa. Per tant, realment el Barça no és futbol, en cap aspecte. Ni pel que fa a la tàctica dins del terreny de joc, ni el vestidor, per a mi no és futbol.
Però el joc en sí és el mateix.
Sí, juguen al mateix... és el mateix esport, però amb diferents eines i realitats. No sabria com definir-ho...
Sí, és que l'argument l'entenc, però en el meu cas he vist el contrari, gent que només veu futbol d'elit, o partits del Barça si concretem més, que cau en l'argument que el futbol de Tercera "no és futbol". I penso en un possible risc que des del desconeixement es tendeixi a devaluar aquest futbol allunyat dels focus mediàtics.
A més, Ernesto Valverde segur que és un bon entrenador, però les seves capacitats com a tècnic s'han de reduir a un 5%. Ha de tenir un 95% de feina de gestionar un grup de cracs. Aquí com a entrenador també has de gestionar, lògicament, un grup de persones, però també has de saber de futbol. No és el mateix preparar un partit al Camp Nou, a San Mamés o al Santiago Bernabéu, que preparar-lo, com quan estava al San Cristóbal, per visitar el camp de l'Alpicat, per exemple. [El d'elit] No és futbol, o és un altre futbol.
Què és el que més gaudeixes de la professió d'entrenador?
Segurament, cremar l'adrenalina que et dona la tensió de cada partit. Encara que sembli mentida, cada partit, no sé quants n'acumulo ja com a entrenador, abans com a jugador, però a cada un, el dia abans et trobes donant-hi voltes, i el matí anterior t'entren com si fossin cucs a la panxa... i això segurament és el que fa que surti de la feina ràpid per venir a entrenar. També hi ha més coses: desenvolupar-te com a entrenador, veure les capacitats que tens per construir un equip. Quan era jugador tenia clar que volia ser entrenador. Notar que la gent creu en el teu missatge... són aspectes molt importants, que t'omplen i que t'ajuden a desenvolupar-te com a persona.
També has exercit la docència dins del món del futbol. Entrenar té molt de professor, de gestionar caràcters, de fer una feina formativa amb gent que també és jove...
Sí, el fet de tractar amb persones, i d'intentar ajudar-los a desenvolupar-se, que és al final el que hem de fer els entrenadors. Agafar el jugador de la mà i empènyer-lo perquè vagi evolucionant i millorant com a futbolista. Quan miro enrere i penso en jugadors que he tingut, que han debutat molt joves, als quals veia bones condicions, i a qui vaig ajudar, en un tant per cent molt petit segurament, i veig ara que es desenvolupen i han tingut molt recorregut, no parlo exactament d'arribar al futbol professional, sinó que gaudeixen de la professió, em fa omplir. Estàs ajudant una persona a desenvolupar aquelles capacitats que té i que potser no sabia que tenia.
A l'altra cara de la moneda, trobes a faltar jugar a futbol?
Ara mateix, no [riu]. Hi va haver uns anys, els primers després de retirar-me, en què sí que ho trobava bastant a faltar, la veritat. Qualsevol excusa era necessària per posar-me a jugar. Però ara, han passat els anys, el cos ja tampoc ajuda [riu] ...ara mateix no ho trobo a faltar.
 |
| El juny de 2017, després de l'ascens, Piti renovava amb el Santboià // FC Santboià |
Veus moltes diferències entre el futbol en què tu jugaves amb el futbol que vius ara com a entrenador?
Crec que s'ha millorat en l'aspecte tàctic, moltíssim. Ho explico i imagino que els entrenadors que es puguin donar per al·ludits no sabran comptar enrere: a mi un entrenador no em va ensenyar un aspecte tàctic fins que vaig tenir 24 anys. I entre els 19 i els 24 anys ja havia jugat a Tercera, Segona i Segona B... i fins i tot havia jugat en un filial, al València B [entre 1994 i 1995, 33 partits a Segona B, quan Piti Belmonte tenia 21 anys]. No em van ensenyar res tàctic. Ho expliques i dius "no és possible". És la realitat. Sorties i et deien: "un par de huevos!", "vigila que aquell és molt bo"... era així. En aquest aspecte s'ha millorat, els tècnics cada vegada estan més capacitats, cada cop s'intenten aplicar més coses de futbol, i amb això no vull dir només jugar al futbol de toc, sinó aspectes de com superar el rival, evitar que et puguin marcar gols. Els jugadors que van arribant estan millor formats que anteriorment. Molt menys del que haurien d'estar, perquè crec que hi ha moltes carències al futbol base, però sí que millor formats que abans.
I els grups humans, els vestidors del futbol d'ara, són més peculiars que abans? A vegades també tenim a idealitzar el passat, tot sigui dit...
En aquest aspecte no crec que hagi canviat. Sí que ara tenen el cap abaixat per mirar el mòbil, enlloc de comunicar-se entre ells, que abans sí que ens comunicàvem més, però per la resta crec que els grups humans continuen sent bastant similars a anys anteriors, i repeteixo el que deia abans: el que fa que l'ego que tots tenim dins surti més a la superfície és el nombre de zeros que hi ha a la dreta al compte corrent.
 |
| Piti i Carles Gimeno, tàndem tècnic del Santboià // David Ferrer |
Diu el tòpic que "el futbol no té memòria", però tu en tens, o en vols tenir molta. Abans m'has citat l'exemple de Libo, que ha viscut de tot en aquest club i passa per una dura recuperació d'una lesió, i quan vas ser entrevistat a l'En joc de La Xarxa, després de l'ascens del Santboià (el 4 de juny de 2017), vas voler fer un apunt final destacant la feina de Juan Camilo Vázquez, tècnic a qui vas substituir, i que havia viscut dues promocions d'ascens sense premi final anteriorment.
La veritat és que ni el record a la feina del Juan Camilo, ni recordar-me de Libo tampoc, eren premeditats. Comences a parlar de futbol, de situacions, a partir del que em formules, apareixen, i crec que és adient dir-ho, no té més motiu que aquest. Pel que fa a Libo, està patint moltíssim i hem de recordar-nos d'ell. I la menció a la tasca del Juan Camilo té un origen: la feina d'entrenador és una autèntica putada. Està molt castigat ser entrenador, se'l respecta molt poc. Arribes aquí i aconsegueixes una fita... i tot el temps que fa que es treballa anteriorment s'ha de tenir en compte, és evident. El futbol era per a mi el principal, dels 19 anys als 36, quan em vaig retirar, vivia d'això i era el que més m'agradava. Després vaig poder continuar fent el mateix i era la meva principal font d'ingressos... però ara mateix no ho és. I no sé si ho tornarà a ser a mitjà o llarg termini, perquè no és el meu objectiu, ja tinc la meva feina. Per tant, aquest grau de posar el colze per fer-se espai al món del futbol crec que sempre ha existit, existirà, i potser pel fet d'estar més relaxat en aquest aspecte, que faig això perquè m'agrada, quan no estigui a gust em quedaré a casa. Et dona una certa tranquil·litat que potser abans no tenies.
Sí, tot i que crec que això forma part del joc. Com a entrenador que no està entrenant, en el moment en què hi ha una possibilitat, ja no pel fet que un tècnic estigui a la corda fluixa sinó perquè tu com a entrenador tens l'obligació de conèixer tots els equips, el màxim de jugadors possibles, per si et toca. Cadascú té la seva opinió.
