dimarts, 3 de juliol de 2012

Postals de la Tercera 11/12: Carlos de Frutos

Foto de la postal: Alex Gallardo






 
Remitent
Carlos de Frutos


Tot i que només fa ‘quatre’ dies del final del campionat de lliga del grup 5 de la Tercera Divisió 11/12, la realitat és que molts dels que seguim l’actualitat informativa de la categoria tenim ganes que la pilota comenci a rodar novament, encara que sigui per explicar les incidències del més insignificant amistós estiuenc.

Gairebé 1.000 gols en 380 partits, concretament 996, 2’63 de mitjana, evidencien el tarannà atacant i desinhibit que han mostrat la majoria dels equips, que fugint de plantejaments especulatius han cercat el resultat a copia de futbol vistós i ‘xarxes’.


La Tercera 11/12 ha estat sens dubte la Tercera de l’AE Prat. El conjunt potablava, després d’anys de seny, coherència i bona gestió ha arribat al cim, i ho ha fet amb idees clares i un entrenador ‘format a casa’. Agustín Vacas ha guiat amb mestria un bon grapat de notables futbolistes, que en tot moment han posat al servei del col·lectiu el seu indubtable talent individual. Gairebé infalibles a domicili i defensivament petris, els blancs van posar la cirereta al pastís superant el Sanluqueño en la promoció de campions de Tercera amb dos dels destacats de la temporada com a herois: el gran porter Toni Texeira i el lateral dret Óscar Sierra. El Prat ja és de Segona B. Alegria a dojo, malgrat perdre en segona ronda de promoció contra el Binissalem, és igualment la que s’ha viscut a Manlleu. El conjunt quadribarrat osonenc ha trobat per fi justícia als seus mèrits, classificant-se entre els quatre primers, i és que una dada ho diu tot: només ha perdut 22 partits en les darreres tres temporades –d’un total de 114-. Francesc Cargol ha estat capaç de crear un bloc conjuntat i tàcticament treballadíssim, capaç de refer-se i de quina manera a baixes en ple exercici d’homes importants com Fortet, Gely o Crous. Però és que la tripleta Planagumà-Aumatell-Baruc és de molts quirats!

Els dos filials de la categoria, per motius ben oposats, van concloure el curs anterior amb l’objectiu de passar pàgina i vindicar-se en una 11/12 que els havia de portar millors notícies. I així ha estat. L’Espanyol B, malgrat escriure un guió semblant al precedent –bon inici però crisi cap a l’equador del curs, sobretot a casa-, n’ha canviat enguany el desenllaç domèstic –competició del grup català-. Els de Raúl Longhi van redreçar el rumb a temps. Disposar dels jugadors a cavall entre primer Equip i filial ha estat decisiu per a no fracassar d’entrada per segon curs seguit i classificar-se entre els millors. Altra cosa ha estat la promoció, en què l’experimentat Extremadura ha tret a relluir els dubtes pericos. D’una altra mena ha estat la vindicació del filial grana. La badada burocràtica del juny del 2011 ha donat pas al merescut segon accés consecutiu a la promoció d’ascens malgrat no poder gaudir del premi final degut al descens del Nàstic. Kiko Ramírez, que ja ha estat presentat com a ocupant de la banqueta del primer equip tarragoní 12/13, ha comandat una plantilla plena de futbolistes amb gana, que sense l’estètica d’altres cursos ha anat més per feina, amb un futbol no exempt de la lògica qualitat de futbolistes escollits. El grup dels perseguidors ens deixa sensacions oposades segons l’equip de què parlem. Amb l’esperança pròpia dels seus colors afronta el Cornellà present i futur. El debut de Jordi Roger a les banquetes de la Tercera Divisió s’ha saldat amb una notable cinquena posició, més que interesssant si tenim en compte que el gruix de la plantilla cornellanenca no depassa els 23 anys. Equip construït majoritàriament a casa -el Cornellà com sap tothom ja és a dia d’avui el tercer planter de Catalunya-, potser és a la Via Fèrria on ha perdut les seves opcions d’èxit. Tanmateix, però, el canvi d’escenari i la qualitat que atresoren els seus efectius han de fer del Cornellà 12/13 un aspirant a tot. La dinàmica guanyadora dels seus veïns comarcals, Santboià i Prat, ascendits en els dos cursos precedents, pot traslladar-se perfectament a Cornellà. En té pinta.

D’extraordinàries cal titllar les campanyes de Rubí i Vilafranca, dues esquadres que han romàs fins al final en posicions de privilegi a còpia de coherència, coneixement del mercat i les categories i bon treball estiuenc en la confecció de les plantilles. Ras i curt, parlem de blocs compensats i molt ben parits. El Rei Mides Alberto Fernández ha aconseguit a Can Rosés posar a l’aparador futbolistes amb poc o escàs recorregut a Tercera, practicant a més un futbol vistós i elegant. Per la seva banda el mestre del Besós, Agustín Pujibert ‘Puchi’ ha extret tot el suc possible d’un gran Vilafranca, exemplar per compromís, competitivitat i esforç, sense oblidar la gran qualitat de molts futbolistes infravalorats per d’altres. Puchi i FC Vilafranca, parella d’èxit.

Ben diverses han estat finalment les sensacions que el curs ha deixat en dos dels equips rojos de la categoria: Santboià i Terrassa. Els del Joan Baptista Milà han acabat pagant de forma evident el seu fluix inici –fa la sensació que si el canvi a la banqueta s’hagués produït una mica abans els baixllobregatins haguessin fet promoció-, mentre que el Terrassa s’ha enfonsat en uns 19 partits finals per oblidar. Han esdevingut els dos extrems de la segona meitat del campionat. Als de Miguel López els hi ha mancat lliga, sent cabdal en el ressorgiment, i s’ha de dir quan funcionen, el rendiment d’alguns dels fitxatges del mercat d’hivern com per exemple Cristian del Moral.

Tranquil·litat esportiva, no pas en la majoria de casos institucional o econòmica, és la que han viscut equips com Gavà, Olot, Balaguer i Castelldefels. L’aposta per un bloc fet purament a casa es manté inalterable a La Bòbila, i certament els d’Albert Poch tenen motius per a l’optimisme. Amb una plantilla jove i cada cop més curtida a la categoria, i una fornada que acaba d’ascendir a Divisió d’Honor Juvenil esperant, seguir a Tercera amb una plantilla treballada des del propi futbol base té cada cop més sentit. Un cop més, els blaugrana s’han mostrat forts a casa. També prou sòlid davant la seva parròquia s’ha mostrat el veí Castelldefels, que malgrat la seva irregularitat no ha patit gens per viure entre la 9a i la 13a posició durant tot el curs. Molt millor en defensa que en atac, ha combinat partits d’alt nivell contra equips grans amb d’altres actuacions més discretes, però al cap i a la fi l’entitat marinera ha acomplert els objectius esportius i viurà a la 12/13 la seva històrica desena campanya a Tercera. L’Olot partia com aspirant i possible revelació, però malgrat el seu bon inici, la categoria no perdona i la manca de resultats durant gairebé tres mesos li va costar el càrrec a l’home que va conduir els garrotxins a la glòria 18 anys després: Nitus Santos. El binomi Álex Terma-Rodri ha assolit la permanència sense problemes, quelcom lògic per a una plantilla plena de talent. Amb molt de mèrit segueix un curs més a la categoria el Balaguer. El debut de Jordi Cortés com a tècnic de Tercera ha estat satisfactori, i malgrat les evidents dificultats que els rojos han tingut per trobar el gol; quan l’han cercat l’han rendibilitzat com ningú, especialment de la mà d’Ermengol Graus. Els de la capital de la Noguera han basat gran part del seu èxit en les seves bones prestacions a domicili, on han tret resultats prou bons, de vegades sorprenents, que els han estalviat patiments.

Una mica més han hagut de suar Vic, Muntanyesa, Europa i Gramenet. Lluny de les expectatives dipositades en ells han tancat exercici els de la Vila de Gràcia, que tot i la seva fulgurant posada en escena es van anar diluint amb el decurs de les jornades, concloent la lliga més preocupats per la zona de descens que no pas per la noble, quelcom impensable al mes de novembre. Pedro Dólera arrencarà el seu quart projecte al carrer de les Camèlies, on s’albiren canvis significatius. El final de l’era Miki Carrillo a Nou Barris ha arribat després d’una campanya en què la Monta -hagués estat ‘de traca’ el contrari- no ha pogut mantenir l’increïble inèrcia de la 10/11. Trigarem molts anys a viure una proesa futbolística de tal magnitud, i és normal que després d’un moment de tanta brillantor els protagonistes de tot allò perdin pistonada, malgrat que la gran família de Nou Barris ha acabat salvant l’expedient i assegurant la permanència amb bona nota. Dos equips que procedien de categories i gairebé ‘mons’ diferents han acabat obtenint el mateix premi: Vic i Gramenet. Meritòria continuïtat a Tercera l’assolida pels de Pere Vila, sobretot perquè han estat capaços de refer-se a un discretíssim inici. Tradicionalment començar tan malament ha estat sinònim de descens, però a còpia de confiança, esforç, ofici i victòries per la mínima el Vic seguirà sent de Tercera. També continuarà a la categoria de coure la Gramenet, que després de gairebé 20 anys a Segona B afrontava enguany el punt de partida d’una nova etapa, basada com no podía ser d’altra forma en la modèstia económica, la joventut i les ganes de seguir portant el ‘segell Grama’ a les més altes cotes. Tres entrenadors i un grapat de futbolistes després, la novell plantilla blava ha assolit l’objectiu, i tenint en compte l’humilitat del seu pressupost es fa pal·lès un cop més que el talonari no ho és tot. Talent, treball i convenciment obren moltes portes.

Cada temporada són tres els equips que ens diuen adéu, i enguany Vilanova, Amposta i Masnou han estat els desafortunats. No ha estat l’exercici del Masnou, que com més d’un cop ens ha comentat en Claudio Festa, ha viscut una d’aquelles temporades en què “si les coses poden sortir malament, acaben sortint pitjor”. El baix pressupost, unit a lesions d’homes fonamentals i molts resultats ajustats en què la creu s’ha imposat a la cara de la moneda han deixat els maresmencs cuers. Tampoc ha obtingut el premi de la permanència la coneguda aposta pel bon futbol de l’Amposta i dels equips de Jordi Fabregat en general. Veritablement la blanc-i-negra és d’aquelles esquadres que feia goig de veure jugar quan el seu talent s’associava, però la feblesa defensiva es paga i molt a aquests nivells, i els blanc-i-negres no han estat capaços de guardar la seva porteria amb la contundència necessària per ser competitius.

Capítol apart mereix el Vilanova. El 13 de maig es va posar fi a una brillant etapa de 10 temporades a Tercera a la capital del Garraf. Sí que és veritat que a l’Alumnes Obrers acumulaven diverses campanyes jugant amb foc, però en l’hora de l'a reveure cal recordar les aturades de Massana, Guti, Manel o Mario León, el gran rendiment dels Javi González, Dani Gimeno, Valldosera, Víctor Durán, Alfonso Reillo, Maceda o Puado, el talent etern dels Juanje, David Ávila o Boira o els gols dels Luismi, Santi Triguero, Ibrahim o Sellarès. Tots ells i d’altres han escrit pàgines de glòria a la Tercera Divisió defensant els colors blaus, i per a un equip que ha disputat dos cops a la promoció d’ascens a Segona B i que s’ha acostumat a viure entre els grans, practicant bon futbol, es fa dur tornar a tastar la Primera Catalana. El CFV ha estat un dels indiscutibles referents de la nostra categoria en la darrera dècada. Se’n va un gran, però segur segur que tornarà aviat.

Tot i que de jugadors de camp que han ofert extraordinàries prestacions individuals n’hi ha una pila, la temporada que acabem de deixar enrera, en la meva modesta opinió, ha estat patrimoni dels porters. Enguany el nivell dels homes que han defensat els pals de Tercera ha augmentat de forma exponencial. El Zamora ha estat ben guanyat per l’immens Toni Texeira, que segueix augmentant la seva llegenda i de qui se’ns esgoten els adjectius, sobretot després de les seves heroïcitats contra el Sanluqueño, però és que José Bermúdez (Cornellà), Tato Burgada (Vilafranca/Castelldefels), Sergio López i els seus rècords (Pobla de Mafumet), Dani Barragán (Manlleu) en el tram final, Joan Suriñach (Rubí), Adrià Fradera (Gavà), Adri Buetas (Vic), Jaume Nogués (Balaguer) o Miguel Ramos (Gramenet), per esmentar-ne alguns, han ofert unes prestacions extraordinàries en tot moment, deixant-nos a la retina un autèntic estol d’intervencions prodigioses. En aquest llistat veiem de tot, des de veterans consolidats a joves que comencen, però el que sembla clar és que el present i el futur de les nostres porteries està plenament assegurat.

La Tercera 11/12 ja és història. Que comenci la 12/13 ja, si us plau!

 

Cap comentari:

Publica un comentari