dimecres, 18 de juny de 2014

Fem balanç, capítol 16: Muntanyesa

El curs s'ha acabat per als 20 equips de la categoria i a tercera.cat som a punt de completar la sèrie habitual de final de temporada, el Fem balanç, en què 20 periodistes o informadors de cada un dels clubs que han participat al grup català de Tercera d'enguany analitzen com ha anat la temporada per al seu equip. L'ordre de publicació és completament aleatori; hem deixat per al final els quatre equips que han competit als play-off.

La Muntanyesa ha estat, probablement, el millor equip del grup català de Tercera de tot el curs, sense voler ofendre els altres protagonistes positius de la temporada. Els homes de Manolo González han fet callar, des del primer dia, tots aquells que, setmana rere setmana, pronosticaven que les victòries, l'entrega o la unió del vestidor que mantenia l'equip a dalt seria flor d'un dia. Amb un compromís més que envejable, els barcelonins acabaven la lliga segons, empatats amb el campió, i disputaven dues eliminatòries de play-off. Un any per recordar, novament. Escriu sobre la temporada de la Muntanyesa el periodista Víctor Hidalgo, que cobreix l'equip de Nou Barris per a L'Esportiu.



Foto: Àngel Garreta / CEEuropa.cat


La il·lusió d'un grup d'amics
un article de Victor Hidalgo / @victorhid78

Al voltant de les vuit del vespre del 26 de juny del 2011 va sonar un xiulet a Nou Barris. L'àrbitre acabava d'assenyalar el final del partit que enfrontava la Muntanyesa amb el Sestao al Municipal. Era la darrera eliminatòria per l'ascens a Segona Divisió B, i els dos equips havien empatat a 2 gols. La Muntanyesa no havia aconseguit remuntar. Vaig saltar a la gespa precipitat, volia les primeres reaccions.

Però aviat se'm va fer difícil. La imatge era cruel. Recordo Joan Roig llençat pel terra, plorant. A Edu San José amb la mirada perduda. A Quim Araujo de genolls. I a José Villegas absolutament perdut, sent consolat per la Cristina, fisioterapeuta d'aquell equip. Al costat, dempeus, i amb un dels seus fills en braços, a l'entrenador Miki Carrillo. Em vaig dirigir cap a ell. Volia escoltar la seva reacció. D'entre tot el que em va dir, recordo bé una frase: "...el que hem fet es pràcticament irrepetible, ha estat possible, en bona part, perquè això, més que un equip, és un grup d'amics que s'han ajuntat per jugar a futbol...". No ho oblidaré. I tenia clar que per a que un equip com la Muntanyesa tornés a igualar una gesta semblant, calia tornar a fer un vestidor on la solidaritat i l'amistat entre tots els seus membres fos semblant a la d'aquell equip que ens va meravellar l'any 2011. Molts van marxar i d'altres és van quedar. I aquell somni va semblar allunyar-se de Nou Barris per sempre més. Que equivocats estavem tots. Després d'una temporada discreta, a l'inici de la 2012/2013, un jove entrenador anomenat Manolo González va agafar les regnes d'aquell vestidor. I no ho va tenir gens fàcil. Aquell any, la deserció sí que va ser total. Li tocava fer un grup totalment nou. Va acabar utilitzant fins a una trentena de jugadors, i la fórmula no va donar resultat fins a gairebé el tram final. La Muntanyesa es va salvar a la darrera jornada després d'un treball titànic per part del cos tècnic a l'hora de conjuntar un vestidor amb tantes peces desconegudes. El que no sabíem és que la base de l'èxit s'estava forjant després d'aquella dura temporada. L'inici del nou curs va ser fulgurant: 8 victòries, tres empats i una sola derrota en 12 jornades. Era molt aviat per llançar falses esperances. Però tot feia indicar que alguna cosa passava en aquell vestidor. Tornava el grup d'amics. Nils, Roland i Poves s'estaven convertint en la sensació del que havíem disputat de temporada. Tato ho aturava tot, ben vigilat per Francis. Amantini i Borges semblaven un mur absolutament infranquejable a l'eix de la defensa, Rubén i Padilla havien tornat per meravellar el sorollós públic de Nou Barris. Sascha es menjava els defenses rivals. I vells coneguts com Ferran i Payán no deixaven espai per l'atac visitant. Al seu costat, Dani Sánchez i Uri Escabrós (les peces polivalents), no deixaven de treballar fins a l'extenuació. I la qualitat i l'experiència d'homes com Toni Pérez Torán permetien a l'equip mostrar la solvència d'anys enrere. El grup havia tornat. La pinya tornava a existir. I per molt que Manolo González em repetís a l'acabar cada partit que del que es tractava era de tancar la permanència al més aviat possible, se'ns feia complicat no començar a somiar. A finals d'any, la cosa va semblar torçar-se. L'equip va encadenar cinc partits sense guanyar. Però allò era un mirall.

Nou Barris ha viscut un any de somni // Alex Gallardo (GallardoPhoto.com) - UE Castelldefels

Derrotes i empats en el darrer minut sent molt superiors als rivals. Crec que aquell tram va ser decisiu per seguir creient. El grup d'amics s'estava enfortint. La moral no marxava. I la confiança de l'equip no va decaure mai. Alguns companys de la premsa em deien que allò s'havia acabat. És fàcil dir-ho ara. Però us juro que mai vaig dubtar. Segurament no coneixien aquella pinya de companys. La reacció va ser exemplar. "Que parlin, nosaltres anar fent" repetia el Manolo. "El grup està molt fort. Això va bé". La temporada va tenir sota el meu punt de vista dos moments més decisius encara: la certificació de la permanència davant de la Grama, a la jornada 23, després de guanyar els de Santa Coloma per un gol a zero a casa, i el moment més difícil: la gairebé marxa de Manolo González al Prat. Els potablava no anaven fins a Segona B, i el president pratenc es va fixar en la figura de l'entrenador dels de Nou Barris per salvar l'equip. Emilio Llamas, president de la Muntanyesa, no va deixar marxar l'entrenador. I tot i que durant un parell dies la situació es va fer molt tensa, la cosa per sort va tornar al seu lloc. Mai em podré posar del costat d'un o de l'altre. Entenia la postura de Manolo ("es una gran oportunitat per mi") però no podia deixar d'entendre la figura carismàtica de l'Emilio. La seva il·lusió i el seu treball per aixecar el club des de feia anys no es podia pagar amb diners. Volia repetir el que va passar el 2011. I amb tota seguretat, volia dedicar-li a la memòria de la seva dona, desapareguda aquesta mateixa temporada. I per arribar a tot això necessitava seguir comptant amb la presència de l'home que havia retornar la il·lusió a tot un barri. El Manolo va seguir a Nou Barris. I les expectatives creades no van reduir-se. L'equip va tornar. De fet,no havia marxat mai. Res els podia tombar. Homes com Martí Soler, que sumaven al grup tot i gaudir de pocs minuts; o Silver, que arribava de nou i del barri germà de Canyelles i Aleix Dalmau, van posar-se a treballar també. Calia suplir les absències per lesió d'homes clau com Payán o Sascha. Joshua, jove jugador del planter, va anar agafant protagonisme. I el somni es va anar fent realitat. L'equip va tornar a creure. El grup d'amics l'estava tornant a liar, i després d'encadenar cinc victòries consecutives, allò ja era imparable. Ni el tram final, amb desplaçaments complicadíssims, amb derrotes a Ascó o Rubí, van servir per posar fre a tota aquesta història. El 4 de maig, a Sant Boi, Amantini amb un gol a la sortida d'un córner va certificar la classificació per al play-off, i de poc que a la darrera jornada l'equip no acaba la lliga campió. Només el goal average amb el Cornellà va impedir, de fet, aquesta conseqüència. Les cares de tots després del darrer partit davant del Vilassar de Mar, però, eren de felicitat. Em vaig creuar amb l'incansable David Ferrús, cámera de BTV a qui he vist gravant tots els partits del club des que érem a Primera Catalana. "Titu, tornem a viatjar", em va dir amb un somriure a la cara. El somni s'havia fet realitat. El dilluns del sorteig, tot eren nervis. Formentera, demanava Amantini (sense saber el que vindria després, és clar). Galícia, em va dir Manolo. Finalment, però, va ser Paterna. Vam guanyar 1-2. I la felicitat ja va ser completa. A la tornada, i tot i el gol inicial dels valencians, la força del grup va ser total.

El vestidor, una família unida // Alex Gallardo (GallardoPhoto.com)

Acompanyats d'un dels millors espectacles que és pot veure a un camp del grup català de Tercera, la Penya Al Hueco, Joshua va agafar més protagonisme i va fer el gol de l'empat. I després d'allò, el partit ja no va tenir color. Vam guanyar 3-1. I vam tornar a tenir un dilluns de nervis esperant rival. Va arribar Formentera. Viatge exòtic per allò de l'avió i el ferri, però sense el resultat esperat. 2-0 a l'anada. Calia remuntada. Bombonera plena a vessar, soroll, pressió constant al rival i un cop més la força d'un grup incansable. En un partit impecable, jugat amb deu homes durant gairebé 70 minuts. Lluitant contra totes les adversitats possibles, els de Nou Barris es van posar 3-0. La gesta era a tocar un cop més. Del desenllaç final, poc us explicaré ja que no hagueu vist. Un arbitratge nefast va acabar tombant el que ningú havia pogut fer caure fins llavors. I ara, amb la perspectiva que a tots ens dóna el pas del temps, penso que no cal mirar més enrere. És important no oblidar. Però també és important agafar les coses bones que ens deixen les trompades. Aquest grup d'amics havia tornat a fer història. I com bé va dir l'amic i periodista Àngel Ponz, hores després de la desfeta amb el Formentera, la Muntanyesa passa a ser un d'aquells clubs als quals el futbol els deu una. Molta sort a tots els que marxen. I molta sort al grup d'amics que es quedin. Seguiu tenint tot un barri al darrere. Gràcies per una temporada meravellosa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada