Publiquem a tercera.cat la sèrie d'onze articles que ens serviran per presentar els onze integrants de l'Onze ideal de la temporada 2013/2014, així com per conèixer quin ha estat l'MVP del curs segons les 68 propostes que heu fet arribar a final de temporada. Podeu repassar els onze ideal de les dues temporades anteriors: 2011/2012 i 2012/2013.
Javi Sánchez és gol, és constància. Venia de sumar 22 gols al Rubí, agafava el repte de ser l'home gol del Nou Sardenya... i tanca el curs amb 20 dianes i havent assolit dos dels tres grans reptes que es proposava per a la temporada, amb un hattrick (al camp de la Grama) i jugant un play-off. Molt de mèrit si es té en compte que el tercer repte, el no aconseguit, ser convocat amb la catalana amateur, no depenia d'ell. Any de (més) creixement, any de (més) consolidació. Fites personals que li han valgut per entrar per segon any consecutiu a l'onze ideal que escolliu els lectors de tercera.cat. Javi Sánchez ha estat el 6è jugador més proposat, amb presència al 32'35% de les propostes, més o menys una de cada tres. A més, ha estat el quart jugador més proposat per a l'MVP del curs, amb el 7% dels vots. Respecte el curs passat ha guanyat tres posicions (va ser el novè més votat) i dos punts percentuals més de suport (30'36% fa un any).
Configuració de l'onze ideal 2013/2014:
Millor porter:
Jugador més proposat:
Segon:
Tercer:
Quart:
Cinquè:
Sisè: Javi Sánchez (32%)
Setè: Nils Puchades (29%)
Vuitè: Baruc Nsué (28%)
Novè:
Desè:
Ens parla de Javi Sánchez el periodista i company a La Xarxa, Ignasi Trapero, autor del blog Vamos, escapulados!, dedicat, lògicament, a l'Europa.
Javi Sánchez; el papa ha fet 'pam' 20 vegades
un article d'Ignasi Trapero / @traperinho
El meu pare és molt feliç. M'ho diu cada nit quan em posa al bressol per que m'adormi i em diu "t'estimo molt, Tiago", mentre em fa un petó amb un somriure d'orella a orella. En la solitud de l'habitació, quan ningú més ens veu, ell m'explica coses i m'ho confessa tot. Ni tan sols la mama ho sap, perquè aquest és el nostre secret. Jo em faig una mica el suec, com si la cosa no anés amb mi i només fos un nen d'un any que no sap de què va la vida; però ja us dic jo que aquí els que esteu errats sou els grans. Jo sempre escolto el meu pare i li dono consells, encara que sigui amb la mirada, amb un gest, amb un so... perquè si començo a parlar i li casco un discurs dels que em faig jo a dins del meu petit gran cap, ell no ho entendria.
Encara no està preparat, pobret papi meu... Un dels moments de la setmana que més m'agrada és quan els pares em porten al camp de futbol. Allà jugo amb més nens a la grada (els fills d'en Roberto, d'en Víctor, d'en Cebri...) i m'ho passo molt bé amb la meva samarreta escapulada amb el número 9; jo voldria baixar a la gespa a jugar a pilota, però no em deixen; crec que al meu pare li fa por que tothom vegi que jugo millor que ell... Però el que més em diverteix és quan el papa ve corrent des de l'àrea amb les botes que porten el meu nom, mira a la grada buscant la meva mirada somrient de complicitat, i se'm planta al davant a fer-me "pam!". Sempre que ho fa, porta una cara de felicitat que no se l'acaba, i tothom a l'estadi es torna boig i crida "goooool"; especialment aquell noi de la barba i els auriculars que està tancat a una cabina allà dalt de tot, i parla per un objecte que s'assembla al meu Fisher-Price, i diu no sé què de "Javiiitooo, Javiiitooo!!". Em sembla que està una mica tocat del bolet, aquell noi barbut...
En aquell moment que el papi em fa "pam!", tots els seus amics que vesteixen igual que ell el busquen per abraçar-lo. Això em posa una mica gelós, ho admeto, perquè aquell és el nostre moment, i només ell i jo sabem que això ho vam decidir un dia en una de les nostres reunions a l'habitació. Jo li vaig dir que m'havia de fer "pam!" 20 vegades com a prova del nostre amor. Ell al principi es va queixar i em va dir que això era molt difícil, però jo recordava escoltar 22 vegades "gooool!" des de dins de la panxa de la mami, així que no em vaig baixar del burro. Li vaig posar la meva cara més angelical de totes, i ell no s'hi va poder negar. Em va demanar que li anés apuntant cada "pam!" per no descomptar-se; i perquè no veiés la muntanya tan grossa, li vaig dir amb la mirada que es jugués una mariscada amb aquell senyor que sempre crida tant des de la banda i no para de dir, mig emprenyat, "vamos, escapulados! vamos, escapulados!", si arribava a fer "pam!" per catorzena vegada. Pura psicologia filial, ho sé. El que passa és que el papi és una mica nyigui-nyogui, i no endrapa de tot com jo. I com que si menja marisc li surten grans i té mal de panxa, al final va fer un pica-pica per a tot l'equip quan va arribar als 14; li agrada compartir els seus èxits amb els amics, això també ho té.
Ara estic una mica mosca amb el pare, també us ho dic. Ell i la mama no em van deixar menjar-me tres trossos de pastís al meu cumple perquè deien que em faria mal de panxa, però ell va fer el mateix un dia 13 a Santa Coloma. Aquell dia em va fer "pam!" 3 vegades i vam ser molt feliços, perquè va arribar als 20 que m'havia promès. Però des de llavors no ho ha tornat a fer. I aquesta nit, sense falta, li penso fer la mirada per que l'any vinent em faci 23 "pams!", i em porti una copa i un ascens.
Que això sí que no sé què és, però m'imagino unes joguines flipants, perquè el pesat del pare no ha deixat de donar-me la tabarra aquestes últimes setmanes, tot emocionat, cada nit, a la meva habitació. Si és que, en el fons, és com un nen...
El meu pare és molt feliç. M'ho diu cada nit quan em posa al bressol per que m'adormi i em diu "t'estimo molt, Tiago", mentre em fa un petó amb un somriure d'orella a orella. En la solitud de l'habitació, quan ningú més ens veu, ell m'explica coses i m'ho confessa tot. Ni tan sols la mama ho sap, perquè aquest és el nostre secret. Jo em faig una mica el suec, com si la cosa no anés amb mi i només fos un nen d'un any que no sap de què va la vida; però ja us dic jo que aquí els que esteu errats sou els grans. Jo sempre escolto el meu pare i li dono consells, encara que sigui amb la mirada, amb un gest, amb un so... perquè si començo a parlar i li casco un discurs dels que em faig jo a dins del meu petit gran cap, ell no ho entendria.
 |
| Foto: Ignasi Trapero - Vamos, escapulados! |
Encara no està preparat, pobret papi meu... Un dels moments de la setmana que més m'agrada és quan els pares em porten al camp de futbol. Allà jugo amb més nens a la grada (els fills d'en Roberto, d'en Víctor, d'en Cebri...) i m'ho passo molt bé amb la meva samarreta escapulada amb el número 9; jo voldria baixar a la gespa a jugar a pilota, però no em deixen; crec que al meu pare li fa por que tothom vegi que jugo millor que ell... Però el que més em diverteix és quan el papa ve corrent des de l'àrea amb les botes que porten el meu nom, mira a la grada buscant la meva mirada somrient de complicitat, i se'm planta al davant a fer-me "pam!". Sempre que ho fa, porta una cara de felicitat que no se l'acaba, i tothom a l'estadi es torna boig i crida "goooool"; especialment aquell noi de la barba i els auriculars que està tancat a una cabina allà dalt de tot, i parla per un objecte que s'assembla al meu Fisher-Price, i diu no sé què de "Javiiitooo, Javiiitooo!!". Em sembla que està una mica tocat del bolet, aquell noi barbut...
 |
| Gol... i dedicatòria dirigida al Tiago // Àngel Garreta - REMImages.com |
En aquell moment que el papi em fa "pam!", tots els seus amics que vesteixen igual que ell el busquen per abraçar-lo. Això em posa una mica gelós, ho admeto, perquè aquell és el nostre moment, i només ell i jo sabem que això ho vam decidir un dia en una de les nostres reunions a l'habitació. Jo li vaig dir que m'havia de fer "pam!" 20 vegades com a prova del nostre amor. Ell al principi es va queixar i em va dir que això era molt difícil, però jo recordava escoltar 22 vegades "gooool!" des de dins de la panxa de la mami, així que no em vaig baixar del burro. Li vaig posar la meva cara més angelical de totes, i ell no s'hi va poder negar. Em va demanar que li anés apuntant cada "pam!" per no descomptar-se; i perquè no veiés la muntanya tan grossa, li vaig dir amb la mirada que es jugués una mariscada amb aquell senyor que sempre crida tant des de la banda i no para de dir, mig emprenyat, "vamos, escapulados! vamos, escapulados!", si arribava a fer "pam!" per catorzena vegada. Pura psicologia filial, ho sé. El que passa és que el papi és una mica nyigui-nyogui, i no endrapa de tot com jo. I com que si menja marisc li surten grans i té mal de panxa, al final va fer un pica-pica per a tot l'equip quan va arribar als 14; li agrada compartir els seus èxits amb els amics, això també ho té.
 |
| Foto: Ignasi Trapero - Vamos, escapulados! |
Ara estic una mica mosca amb el pare, també us ho dic. Ell i la mama no em van deixar menjar-me tres trossos de pastís al meu cumple perquè deien que em faria mal de panxa, però ell va fer el mateix un dia 13 a Santa Coloma. Aquell dia em va fer "pam!" 3 vegades i vam ser molt feliços, perquè va arribar als 20 que m'havia promès. Però des de llavors no ho ha tornat a fer. I aquesta nit, sense falta, li penso fer la mirada per que l'any vinent em faci 23 "pams!", i em porti una copa i un ascens.
Que això sí que no sé què és, però m'imagino unes joguines flipants, perquè el pesat del pare no ha deixat de donar-me la tabarra aquestes últimes setmanes, tot emocionat, cada nit, a la meva habitació. Si és que, en el fons, és com un nen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada