Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.
Al capítol 12 repassem el curs de l'Ascó, vigent campió que ha completat un curs bastant irregular en què assolia la plena permanència a les últimes jornades. Els asconencs acabaven la lliga onzens, amb 49 punts. Escriu sobre la temporada de l'Ascó l'Albert Fernández, cap de premsa de l'entitat asconenca.
Etapa finalitzada
 |
| Onze de l'Ascó la tardor passada, contra l'Europa // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
Etapa finalitzada
Un article d'Albert Fernández / @albert_fm
Final de temporada per al conjunt de la Ribera d'Ebre que ha deixat un sabor agredolç en el còmput global de la temporada. Molt s'esperava d'un equip campió en l'anterior temporada però que en aquesta ha tornat al que seria més propi per als equips de les Terres de l'Ebre, ja que mai fins la temporada anterior un equip ebrenc havia disputat un play-off d'ascens a Segona Divisió B i molt menys havia aconseguit ser campió del grup català de Tercera Divisió. Agre pel fet que acabem de comentar, però dolç pel fet de finalitzar lluny del descens directe i fora de les dues places que en primera instància donaven lloc als descensos no compensats a Primera Catalana.
Sense pràcticament temps per digerir les derrotes patides en les dues eliminatòries de play-off contra el Jumilla i el Logroñés, l'Ascó va ser un dels primers equips a posar-se en marxa el mes de juliol. Després d'una bona pretemporada contra equips de superior categoria i mantenint el bloc del curs anterior, tot feia indicar que l'Ascó estaria en la pomada per repartir-se els primers llocs de la taula. I així va ser en les primeres jornades de campionat, en què el conjunt dirigit per Miguel Rubio semblava aguantar l'empenta dels equips més forts del grup fins que a la jornada 12 el conjunt verd va caure per un contundent 4-1 a Peralada (cuer en aquell instant) en el desplaçament més llarg de la temporada, que a més a més va tenir conseqüències més enllà dels tres punts perduts. Virgili i Bertomeu van caure lesionats en aquell partit, i Genís Soldevila va decidir abandonar l'equip rumb a Balaguer, fets que van minvar el potencial de l'equip, que va encadenar la pitjor ratxa negativa amb Miguel Rubio a la banqueta. No s'acabaven aquí els problemes, l'equip va seguir patint una plaga de lesions que impossibilitaven al tècnic disposar de tot l'equip durant la gran part de partits. En aquest sentit, destacable també la llarga lesió d'Asier Eizaguirre que no va poder ajudar a l'equip durant gairebé quatre mesos.
No obstant, el mercat d'hivern va alleujar notablement les carències de l'equip en la primera volta. Les incorporacions de Guiu a la davantera, Manolo a la porteria i Gallego com a home polivalent, van fer reaccionar l'equip, que va acabar quallant una notable segona volta. Tot i perdre contra Vilafranca i Figueres, l'equip va reaccionar en la seva visita a Gavà, un camp complicat on es va estar a punt d'endur la victòria en els últims minuts. Tot i això, a partir d'aquell partit, l'equip perdria tan sols en tres partits més fins el final de lliga, on curiosament en dos d'ells (els desplaçaments contra Santfeliuenc i Europa), va ser clarament superior als seus rivals, que van fer gala d'un dels defectes de l'Ascó en la temporada: l'efectivitat. Precisament aquest punt podria haver marcat la diferència entre lluitar pel play-off o no fer-ho. Aquesta dada es reflecteix en el fet que l'Ascó ha estat l'equip de la categoria que més rendiment ha tret als seus gols (1'4 punts per gol, 49 punts per 35 gols), i no ha estat pas per falta d'ocasions, sinó per falta d'encert.
L'Ascó va aconseguir la salvació matemàtica un cop finalitzada la 37a jornada. Sumant un punt contra el Cerdanyola, els resultats de la resta d'equips certificaven la permanència a Tercera un temporada més, on l'Ascó disputarà la seva cinquena temporada en categoria estatal.
El final de temporada significa també un final d'etapa al conjunt asconenc. Club i entrenador han arribat a un acord per no continuar la seva relació, i després de cinc temporades, Miguel Rubio posa punt final com a entrenador del FC Ascó amb un balanç molt positiu que ha portat l'equip fins a fites mai abans assolides.
Sense pràcticament temps per digerir les derrotes patides en les dues eliminatòries de play-off contra el Jumilla i el Logroñés, l'Ascó va ser un dels primers equips a posar-se en marxa el mes de juliol. Després d'una bona pretemporada contra equips de superior categoria i mantenint el bloc del curs anterior, tot feia indicar que l'Ascó estaria en la pomada per repartir-se els primers llocs de la taula. I així va ser en les primeres jornades de campionat, en què el conjunt dirigit per Miguel Rubio semblava aguantar l'empenta dels equips més forts del grup fins que a la jornada 12 el conjunt verd va caure per un contundent 4-1 a Peralada (cuer en aquell instant) en el desplaçament més llarg de la temporada, que a més a més va tenir conseqüències més enllà dels tres punts perduts. Virgili i Bertomeu van caure lesionats en aquell partit, i Genís Soldevila va decidir abandonar l'equip rumb a Balaguer, fets que van minvar el potencial de l'equip, que va encadenar la pitjor ratxa negativa amb Miguel Rubio a la banqueta. No s'acabaven aquí els problemes, l'equip va seguir patint una plaga de lesions que impossibilitaven al tècnic disposar de tot l'equip durant la gran part de partits. En aquest sentit, destacable també la llarga lesió d'Asier Eizaguirre que no va poder ajudar a l'equip durant gairebé quatre mesos.
No obstant, el mercat d'hivern va alleujar notablement les carències de l'equip en la primera volta. Les incorporacions de Guiu a la davantera, Manolo a la porteria i Gallego com a home polivalent, van fer reaccionar l'equip, que va acabar quallant una notable segona volta. Tot i perdre contra Vilafranca i Figueres, l'equip va reaccionar en la seva visita a Gavà, un camp complicat on es va estar a punt d'endur la victòria en els últims minuts. Tot i això, a partir d'aquell partit, l'equip perdria tan sols en tres partits més fins el final de lliga, on curiosament en dos d'ells (els desplaçaments contra Santfeliuenc i Europa), va ser clarament superior als seus rivals, que van fer gala d'un dels defectes de l'Ascó en la temporada: l'efectivitat. Precisament aquest punt podria haver marcat la diferència entre lluitar pel play-off o no fer-ho. Aquesta dada es reflecteix en el fet que l'Ascó ha estat l'equip de la categoria que més rendiment ha tret als seus gols (1'4 punts per gol, 49 punts per 35 gols), i no ha estat pas per falta d'ocasions, sinó per falta d'encert.
L'Ascó va aconseguir la salvació matemàtica un cop finalitzada la 37a jornada. Sumant un punt contra el Cerdanyola, els resultats de la resta d'equips certificaven la permanència a Tercera un temporada més, on l'Ascó disputarà la seva cinquena temporada en categoria estatal.
El final de temporada significa també un final d'etapa al conjunt asconenc. Club i entrenador han arribat a un acord per no continuar la seva relació, i després de cinc temporades, Miguel Rubio posa punt final com a entrenador del FC Ascó amb un balanç molt positiu que ha portat l'equip fins a fites mai abans assolides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada