Quan em van proposar ser el redactor del 'Fem Balanç' no vaig dubtar a llegir-me aquests articles d'anys anteriors del meu bon amic Havok. No ho hauria d'haver fet, perquè vaig recordar els bons anys del Gavà (en l'esportiu, perquè en l'aspecte econòmic tot començava a trontollar) i vaig entristir-me.
De fet, la temporada també va començar amb Havok. En aquest cas, als camps d'entrenament de Can Tintorer. I, perquè mentir-nos, de tots els jugadors que hi havia amb les samarretes gavanenques només coneixia Diego Lamas, l'únic supervivent del Gavà de Segona B.
Així doncs, una calorosa tarda d'estiu vaig anar a La Bòbila per veure com l'equip empatava contra el juvenil del Jàbac (1-1). I crec que aquell dia, en què el partit va acabar més aviat del previst per uns problemes amb la il·luminació, ja vaig començar a
entendre que el nostre repte seria salvar-nos, i patint força.
Després d'un inici de lliga dantesc, amb un primer partit a l'Olímpic de Terrassa on hi vam anar amb 12 jugadors perquè no hi havia diners per a tramitar les fitxes, Joan Màrmol va plegar. El confeccionador de la plantilla només va durar prop de dos mesos, i dues jornades, al timó del vaixell. I ho va deixar amb una sentència que encara em fa pensar: "En comparació a això, el Palamós era el Bayern de Munic".
Per sort per a tots, el Gavà dels argentins, amb l'empresari Hugo Grgona com a màxim exponent, arribava al seu fi quan els socis van aconseguir prendre el control del club. Encara que, per desgràcia, em temo que va arribar massa tard. En qualsevol cas, el fins aleshores director esportiu Pablo Názabal es va seure a la banqueta contra l'Europa a la tercera jornada (nova derrota inclosa) i després ja no es va saber més d'ell.
A la desesperada, la directiva va apostar per Álex Lozano, el míster del juvenil, i sorprenentment l'equip va reaccionar: victòries contra Prat i Hospi, i el Gavà fora de la zona de descens. Però tot va ser un miratge. L'Àlex, amb el vestidor en contra, només va durar tres jornades més, i al final ni tan sols va tornar al juvenil.
 |
| Des de les primeres jornades els gavanencs se situaven a la part baixa // Isaac Fandos |
A més, durant tot aquest camí la plantilla va anar perdent integrants. Els defenses Nacho, Javi Iglesias, Marcel i Eric, els migcampistes Pipo i Aaron, i el davanter Álvaro van deixar l'entitat. El pitjor és que tots ells eren titulars. Tot i així, l'equip no es va rendir, i amb l'aposta de la directiva per un home de la casa, Antonio Escudero, el Gavà semblava que tornava a revifar. Com a mínim, competia els partits, i després de donar bones sensacions va arribar la victòria contra un rival directe com el Granollers.
Al Nou Sardenya, un nou Gavà, amb fins a 7 jugadors com a titulars que no havien començat la temporada com a blaugranes, va acaronar la victòria. Però en deu minuts finals fatídics, l'Europa va empatar el matx (2-2). Aquell dia, en la meva opinió, vam perdre la salvació. I després, tot i competir, la victòria ja no va arribar mai. Això sí, entre totes les derrotes, la que encara em cou més és la que vam encaixar a Figueres. Després de patir com un boig per la línia de fons amb la càmera de fotos penjada al coll, un gol en pròpia porteria dels figuerencs a l'últim sospir ens va servir per rescatar un punt. Però el veritable sotrac va arribar quan, just abans de pujar a l'autocar, Escudero ens va dir que l'havien fet fora. Per desgràcia, la directiva necessitava els diners de totes les formes, i va cedir a les pressions externes per fer fora un entrenador que es va deixar l'ànima intentant salvar el club. Una pena. Una més.
La temporada l'ha acabat Josu Julián a la banqueta blaugrana, el que va ser segon entrenador d'Escudero durant bona part de la seva direcció. Finalment, el Gavà va acabar perdent la categoria a La Bòbila contra el Sant Andreu. De fet, va certificar la seva entrada a Primera Catalana fent un dels millors partits de la temporada, però que no va servir per a res. En aquell moment, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, jo era assegut al tartan de l'estadi, tot just recolzat sobre la bòbila que li dona nom i el presideix. Però la meva mirada no es va dirigir cap als jugadors, tots capcots després de no aconseguir l'objectiu, sinó cap a la tribuna. Perquè allà realment s'està jugant el partit més important de la temporada.
El deute cada cop és més gran, però ara sembla que hi ha uns empresaris de Gavà que volen salvar el club. Perdoneu que hi desconfiï, però aquí n'hem vist de tots colors, i ja costa creure a qualsevol. Això sí, aquesta és l'última bala que li queda al club. Esperem que després d'una temporada de bojos, al menys, tinguem una bona notícia final.
