Fem balanç, capítol 15: Espanyol B

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 15, el darrer que publiquem, repassem el curs de l'Espanyol B, el gran triomfador indiscutible de la temporada en clau Tercera. El filial blanc-i-blau dominava el campionat de principi a fi, es proclamava campió a finals de març i assolia l'ascens a Segona B després de superar l'eliminatòria de campions al play-off contra el Compostela. Els de David Gallego eren campions, amb 90 punts. Escriu sobre la temporada de l'Espanyol B el Joan Camí, periodista especialitzat en el club blanc-i-blau a Pericos Online, analista i comentarista en diversos mitjans.

L'Espanyol B ha estat un ferm campió // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Joan Camí per resumir l'any de l'Espanyol B és:
'Uprising', de Muse

Talent i treball, un binomi d'èxit

Un article de Joan Camí / @JoanCami

El 20 d'agost de 2017, l'Espanyol B iniciava la temporada a Tercera Divisió amb l'objectiu principal de recuperar la categoria perduda uns mesos abans, en caure en la penúltima jornada de Lliga davant el Barça B a la Ciutat Esportiva Dani Jarque i amb l'empat de l'Atlético Levante davant l'Alcoyano. Una combinació de resultats que va acabar d'enfonsar les seves esperances per mantenir-se un any més a la categoria de bronze del futbol espanyol. Un final dolorós per a uns jugadors que veien com la distància amb el primer equip s'eixamplava una mica més i els restava possibilitat d'apropar-se al futbol professional.

Els blanc-i-blaus van encarar el campionat per la via ràpida // RCD Espanyol

Però el curs actual ha servit per recuperar la il·lusió i la confiança. Una temporada per esvair fantasmes i creure en les possibilitats d'un equip molt complet a gairebé totes les línies i posicions del camp. La planificació esportiva es va centrar a mantenir David Gallego a la banqueta i alguns dels jugadors cabdals del seu sistema, a més d'incorporar set futbolistes del Juvenil A i reforçar-se amb nou incorporacions provinents d'altres equips. I tot això, sota la mateixa premissa de les últimes temporades: ser un filial format
majoritàriament per jugadors joves i de la casa. La categoria ha quedat en un 'segon pla' i tant la plantilla com el cos tècnic es van conjurar per oferir una imatge que ha reforçat el treball dut a terme per tots els protagonistes de l'ascens. L'Espanyol B ha estat amo i senyor de la Lliga des de setembre fins a maig amb un model de joc que ha buscat donar molt protagonisme a la pilota. Hi ha tingut molt a veure el talent i la qualitat dels jugadors, molt per sobre de la mitjana de Tercera Divisió, però si tot això no ho acompanyes d'una bona gestió de vestidor i plantejaments adequats, els números no haurien estat els que han estat. El filial blanc-i-blau ha sabut competir en tot tipus d'escenaris i contra rivals amb propostes molt diferents. Especialment fora de casa, on el context ha obligat a adaptar-se, matisar la proposta de joc inicial i a tenir en compte altres aspectes. Un equip que, per sobre de tot, ha entès la seva missió. I que per aconseguir-la calia alguna cosa més que l'escut que portava a la samarreta.

David Gallego i el seu cos tècnic han donat les millors eines i solucions als jugadors durant la temporada i aquests hi han respost de la millor manera possible. Un ascens de categoria per la via ràpida després de ser el millor equip de la història en el Grup V de Tercera: rècord d'imbatibilitat (30 partits) i de punts (90) a la categoria. Una temporada brillant que confirma la feina ben feta per totes les parts implicades. I amb dos objectius aconseguits: tornar a la Segona B i continuar apostant per la tasca formativa.

Fem balanç, capítol 14: Palamós

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 14 repassem el curs del Palamós, que ha perdut la categoria i torna a Primera Catalana sis anys després. Els palamosins acabaven la lliga divuitens, amb 31 punts. Escriu sobre la temporada del Palamós el Pere Subirana, que s'encarrega de la comunicació del club palamosí, i que ha col·laborat amb aquest web en cursos anteriors.

Onze inicial del Palamós en el tram final de temporada // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Una suma de factors negatius

Un article de Pere Subirana / @Peresubirana

El Palamós Club de Futbol no recordarà mai amb orgull i satisfacció la temporada 2017/2018 a tercera divisió ja que ha suposat el descens a primera catalana per segona vegada en els seus 120 anys d’història, després d’una suma de factors negatius i diversos infortunis que tot seguit analitzarem.

El descens del Palamós no va ser cap sorpresa, ja que l’equip palamosí no va acabar de rutllar en cap moment de la temporada i al final ho va acabar pagant ben car. El Degà de Catalunya sempre es va moure a la zona baixa –la millor classificació en tota la temporada és una setzena posició en les jornades 10 i 14– i en cap moment van ser capaç de remuntar el vol i sortir de la zona calenta de la classificació. El dos moments clau de la temporada van arribar en la jornada 27 contra el Granollers, quan en el temps afegit es va escapar una victòria que hauria distanciat el Degà del seu rival directe; l’altre en la jornada 32 quan el Palamós no va ser capaç de derrotar a casa el Vilassar de Mar, cuer de la categoria i que va arribar ja descendit i amb un equip de circumstàncies. 

Foto: Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Les iniciatives de la Junta per motivar aficionats i els mateixos jugadors no van donar el resultat esperat. Tot i això, els motius del descens han estat força més, i és que a banda de la banqueta, amb el relleu de Vicenç Fernández per Pitu Batlle, l’equip tampoc va tenir l’estabilitat al camp amb una participació de 38 jugadors amb el primer equip. Homes cridats a ser importants com Barrera, Cornellà, Herrera o Bonaventura no van donar el rendiment esperat com demostren els 15 punts que va fer l’equip a la primera volta. L’arribada de nous jugadors, tot i tenir una reacció inicial amb set jornades sense perdre, no es va traduir en resultats. A més la lesió els dos darrers mesos del màxim golejador de l’equip, Marc Medina, va ser una altra pedra a la sabata del Degà de Catalunya. El debut de vuit jugadors juvenils amb el primer equip han estat de les poques coses positives d’una temporada 2017-2018 per oblidar.

Fem balanç, capítol 13: Santboià

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 13 repassem el curs del Santboià, que ha obtingut una còmoda permanència en la temporada de retorn a la categoria. Els vermells acabaven la lliga tretzens, amb 48 punts. Escriu sobre la temporada del Santboià el David Ferrer, que s'encarrega de les  xarxes socials i les fotos del conjunt santboianenc (amb molts bons resultats) i col·labora en les tasques de comunicació de l'entitat.

Un onze del Santboià al tram final de curs // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de David Ferrer per resumir l'any del Santboià és:
'With or without you', dels U2
"Sens dubte"

Tornem-hi, que no ha estat res

Un article de David Ferrer / @DavidFerrer71

Després d'una travessia al desert de Primera Catalana, que s'ha allargat fins a tres temporades, el Santboià tornava a Tercera. Dues promocions fallides, amb Granollers i la Jonquera, amb canvi d'entrenador inclòs a meitat del tercer any -Camilo deixava el seu lloc a Piti Belmonte-, un gol de Pedro en els darrers segons del darrer partir de lliga donava als de Sant Boi el desitjat ascens.

Amb una plantilla profundament renovada, Piti”Belmonte encarava la temporada amb un objectiu compartit per club i afició: la permanència en zona tranquil·la. Un objectiu que finalment s'ha complert (tretzens), tot i que, matemàticament, no s'hagi assolit fins la penúltima jornada, després d'una trajectòria amb molts alts i baixos, tan en joc com en classificació, que van fer que l'equip passés des de somiar amb la zona de promoció fins a mirar de reüll la de descens.

El gran hàndicap ha estat, sens dubte i ja des de la pretemporada, l'alarmant falta de gol,  vista per tots els seguidors i reconeguda pel propi tècnic més endavant. Una falta de gol que s'ha allargat durant gran part de la lliga i que s'ha vist agreujada per les lesions de jugadors clau. En la part positiva, la fèrria defensa i un estratosfèric Rafa Leva, líder a la gespa i al vestidor, que han sabut tancar a pany i forrellat a una porteria que ha estat gairebé inexpugnable. Els números són clars: cinquè equips menys golejador i sisè menys golejat del campionat.

Treballada permanència del Santboià // David Ferrer

En les deu primeres jornades, el Santboià va guanyar tan sols dos partits, amb quatre empats i quatre derrotes. Malgrat que les derrotes eren per la mínima, s'intuïa sobradament la falta de joc ofensiu, que deixava en mans de la defensa i Leva empatar o perdre. En el tram central del campionat, aquest binomi va fer possible que els vermells fossin l'equip menys golejat de la categoria, amb victòries per la mínima i empats (fins a 15 en tota la temporada). Aquesta trajectòria es va trencar amb la lesió de Rafa Leva a principis d'any, en un partit on la suma de circumstàncies (marxa del fins el llavors porter suplent Àlex i no disponibilitat del seu substitut, Marc Ollé), van fer que la porteria acabés defensada pel porter del juvenil Eloi. Finalment, el club va fitxar Ivan Fuentes, qui va ser titular fins gairebé el final de temporada. Aquest fet va marcar un punt d'inflexió, amb una defensa orfe del seu líder i sense resoldre el problema de la manca de gol. Sortosament, la situació es va revertir amb l'arribada d’Antonio Revidiego, 'Revi', (7 gols), sumats a la bona actuació d'Oriol Molins (9 gols, màxim anotador de l'equip). Així, es van encadenar victòries consecutives davant pesos pesats (Prat, l'Hospitalet i Reus B Cambrils) que van col·locar l'equip a tan sols 5 punts de la zona de promoció.

Amb la visita del Figueres al Joan Baptista Milà, però, el Santboià va tornar a entrar en una dinàmica negativa de derrotes i empats (al tram final de campionat es van sumar 3 punts de 21 possibles), havent-ho de fiar tot als coixí de punts obtinguts davant equips teòricament superiors. Una situació que es veia agreujada pel perill d'un descens massiu d'equips catalans des de Segona B. Sortosament, la combinació de resultats va permetre assolir l'objectiu inicial de permanència. Un objectiu final que s'ha vist enterbolit com a conseqüència de la sanció imposada per la Seguretat Social arran d'una inspecció del 2011 (de 722.000 euros). Això ha obligat el Santboià a reduir dràsticament el pressupost del primer equip, amb la conseqüent marxa del cos tècnic i gran part de la plantilla. Tot un repte per als del Baix Llobregat en una categoria altament competitiva.

Fem balanç, capítol 12: Figueres

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 12 repassem el curs del Figueres, que va anar clarament de menys a més, va arribar a enganxar-se al tren de la lluita pel play-off i va tancar curs en zona mitjana-alta. Els figuerencs acabaven la lliga desens, amb 53 punts. Escriu sobre la temporada del Figueres el Lluís Ribera, que cobreix l'actualitat de l'esport de l'Alt Empordà per a Empordà.info.

Onze inicial del Figueres al primer tram del curs // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Lluís Ribera per resumir l'any del Figueres és:
'Cuando no me ves', de Love of Lesbian

Calma a Figueres enmig del sobresalt

Un article de Lluís Ribera / @llribera

El Figueres és un club tranquil i enguany ha tancat una nova temporada a Tercera Divisió, la sisena seguida, sense sobresalts a la classificació, però amb un maldecap a la banqueta que ha acabat en no res. Finalitzats en 10è lloc, el perill del descens i les opcions reals de
promocionar mai van acabar planant sobre Vilatenim, en un equip que va ressorgir a la segona volta, però que va fer tard per estar en play-off.

Al final, el desenllaç ha estat positiu, però la inesperada marxa de Narcís Pèlach 'Chicho' al gener per fer el salt a la banqueta del Peralada-Girona B, de Segona B, va fer trontollar
l'estructura. Amb el jove tècnic, la Unió tenia les esperances dipositades perquè seguís a la banqueta no només tot aquest any, sinó el següent, coincidint amb el del centenari de la fundació. La intenció dels empordanesos és que aquesta efemèride els doni un impuls per treure el cap a la zona alta i Chicho era l'escollit per portar la nau. El seu adeu va ser suplantat per homes de casa: els seus dos tècnics ajudants, Aitor Yeto i Damià Abella, passaven al davant i l'scouting, Jose Luis Gordillo, amb el tercer nivell, arrodonia la tripleta.

La incertesa que deixava Chicho es va encomanar a la gespa al principi de la segona volta,
amb resultats decebedors, sobretot a Vilatenim, on es va impregnar el pànic amb derrotes en els últims minuts. A poc a poc, el Figueres es va anar aixecant, invertint la dinàmica, capaç de guanyar al camp de l'Hospitalet, a d'altres candidats com la Pobla de Mafumet i el Prat, o de frenar l'Espanyol B, el campió.

Xavi Ferrón ha estat una de les claus del curs // UEFigueres.cat

A més del contratemps Chicho, qualsevol diria que el Figueres ha tingut un curs a priori tranquil. Qui havia de ser la seva referència ofensiva, Dani Gómez, va ser convidat a marxar al desembre amb només un gol a sobre; el porter suplent, Martí Bartrina, va anar a buscar més minuts a Primera Catalana, al Banyoles, i el seu substitut va ser Aleix Díaz, pujat del juvenil. En aquest sentit, David Aroca, un dels molts ex-Manlleu, s'ha consolidat sota els pals durant tot el curs. Alhora, laterals com David Payán (Manlleu) i Ot Bofill (Tona) també han acabat fent les maletes abans d'hora.

Per sort, l'equip ha esquivat lesions de llarga durada i les arribades a mitja temporada de Marc Bonaventura, Pere Espuña i Jordi Hostench van donar un aire a un bloc amb d'altres peces contrastades a la categoria, com Toni Cunill, Sergi Romero, Albert Canal, el capità Ferran Grau, Ritxi Mercader, Maik Molist, Gil Muntadas, el pitxitxi blanc-i-blau Xavi Ferrón, Pons, Aleix Feixas i el valor del futbol base, Pep Chavarría, reconvertit de lateral.

La pròxima temporada comença un nou projecte, encapçalat a la banqueta per Joan Esteva, ex de l'Europa i Sant Andreu amb experiència a Tercera i a Segona B: "El Figueres és un club molt atractiu, amb història i amb un camp molt maco. Zona alta? Un club com el Figueres ha de tenir aquesta ambició, però tocant de peus de terra", comentava el barceloní poc després d’aterrar a Vilatenim.

Amb 100 anys que complirà el Figueres el 2019, qui sap si les fites de tocar amb la punta dels dits la Primera Divisió el 1992 contra el Cadis o la classificació fins a les semifinals de la Copa del Rei al 2002, sent de Segona B, tornaran a aparèixer en un futur pròxim si s'aconsegueix, a més a més, reconciliar-se amb l'afició i la ciutat.

Fem balanç, capítol 11: Santfeliuenc

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 11 repassem el curs del Santfeliuenc, que ha encadenat una nova permanència, molt tranquil·la, i viurà la temporada vinent el sisè curs a la categoria, el seu sostre històric, esdevenint cada com més clàssic de la categoria. Els blanc-i-blaus acabaven la lliga quinzens, amb 46 punts. Escriu sobre la temporada del Santfeliuenc el Juan Antonio Díaz, cap de premsa de l'entitat, gran coneixedor de l'esport de Sant Feliu de Llobregat i apassionat de transmetre coneixement: esportiu, social, històric o literari.

Un onze inicial del Santfe a Les Grasses al tram inicial del curs // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Juan Antonio Díaz per resumir l'any del Santfeliuenc és:
'Jean-Luc', d'Els Amics De Les Arts
"Una música que preludia jorns de grans alegries que després es queden en el podria haver estat; una peça elegant sense cosir. Un collage de sensacions que resumeix la temporada de l’equip."

Enganxats a la teranyina de la irregularitat

Un article de Juan Antonio Díaz

Irregularitat obstinada, ciclotímia compulsiva, bipolaritat insalvable, tutti frutti de sabors. Així s'arrenglera la temporada d'un Santfeliuenc capaç de dies de glòries i de promeses esplendoroses, però també de jornades per a l'oblit. Un equip que va començar la lliga amb un ritme vertiginós, que va convidar a somiar –durant deu minuts va ser líder, a la jornada 5– i després va encadenar 18 setmanes sense guanyar –13 a la primera volta i 5 a la segona. L'inici espectacular de la segona volta, sostingut en un dia per a la memorabília blanc-i-blava: la rotunda victòria al Narcís Sala en una de les millors tardes a Tercera del quinquenni, va servir per salvar els mobles. Després, massa rutina previsible. Massa déjà vu. Potser és que Sant Feliu ja respira massa acomodat.

L'etern Andrés González va bastir el projecte més veterà amb múscul de Tercera i Segona B: els Murillo, Jaime Fuentes, Juanjo Prior, Charly Ruiz, David Romo, Albert Cuadras, Alberto Esteban o Joserra modulaven la temperatura adient per fer del Santfe un dels animadors de la lliga. Un bloc granític. No obstant, el bon inici i les bones sensacions exhibides en les jornades inaugurals no van tenir continuïtat. Una sèrie tan negativa com inexplicable que va portar a encadenar 13 partits sense tastar els tres punts va abocar a un Nadal de pomes agres. La reacció a l'inici de la segona volta va tapar boques i va permetre viure d'educades rendes, però sense esvair l'espectre del cada any sant tornem-hi que tot segueix igual. La permanència matemàtica a la jornada 37 va segellar l'objectiu obligat, però amb un aprovadet mes raspat i eixut que mai. Potser és que ja ens hem acostumat a viure bé i hem oblidat el necessari exercici especular de mirar el passat. Sembla que a la capital del Baix Llobregat hàgim oblidat que aquest equip fins al juny de 2013 no va passar el llindar de la Primera Catalana d'una història més que centenària.

El Santfe va començar el curs de manera immillorable // Jaime PG - Santfeliuenc FC

En un projecte acabdillat per la veterania, van ser, però, novells a la categoria com David López i Adri Recort els que van escriure les notes més altes, amb el contrapunt indiscutible de l'impetuós Nacho Ruiz, un guerrer tot terreny que engresca l'afició amb les seves cavalcades.

Expertesa i joventut es van aliar per assolir la cinquena permanència a Tercera. El club ja mira al futur amb la renovació de la meitat de la plantilla i amb Andrés González com a monarca absolut de les banquetes del futbol català. L'entrenador de Cornellà sumarà 12 temporades de blanc-i-blau.

Amb els deures a mig fer, l'objectiu per a la 2018/2019 serà el de reenganxar una afició que ja s'ha acostumat a la Tercera, però que tanmateix reclama un relat nou que trenqui una dinàmica massa sovint repetida. El sentit comú demostrat per la directiva és el millor aval per continuar un projecte que ha consolidat una divisió somiada per moltes generacions de santfeliuencs.

Fem balanç, capítol 10: L'Hospitalet

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 10 repassem el curs de l'Hospitalet, que retornava a la categoria, descendit, l'estiu passat, i que ha acabat la temporada amb accés al play-off, però caient a la primera eliminatòria de la promoció davant el Náxara de La Rioja (0-0 a casa, 3-0 a domicili). Els riberencs acabaven la lliga tercers, amb 71 punts. Escriu sobre la temporada de l'Hospitalet el Cristian Garcia, cèlebre en el seu dia per El Blog de l'Hospi, ara per viatjar pels camps de futbol a The Catalan Groundhopper i per exhibir, en els seus articles, però també a les xarxes socials, un estil molt marcat: àcid, amb opinions fermes, crítiques i iròniques. Algú clau per seguir, no només al món del futbol català.

Un onze titular de l'Hospi als inicis de temporada // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Cristian Garcia per resumir l'any de l'Hospitalet és:
'El momento', de La Casa Azul
"Nunca tuvimos demasiado valor
Estábamos cansados y con mucha presión
Dejamos de reírnos de la vida
Y fuimos poco a poco a la deriva sí
Eso nos pasó

Por cada día entero de alegría y color
Semanas y semanas de letargo feroz"

"Sigan, sigan"

Un article de Cristian Garcia / @somdelhospi

Diuen que l'ésser humà (que no home, per allò del llenguatge sexista) és l'únic que ensopega dos cops en una mateixa pedra. I qui diu dos cops, també poden ser tres. Després d'un projecte 2016/2017 fallit, que va culminar amb el descens a Tercera Divisió, les coses a Can Hospi no han anat millor enguany, amb un projecte esportiu molt més potent (que no notable ni equilibrat) del que interessadament s'ha volgut vendre però que ha quedat força lluny del que tots podríem esperar. Potser (i només potser), haver mantingut els responsables (no pun intended) del primer error va ser la gènesi del segon error. Però qui dia passa any empeny, i al futbol actual, no hi ha res com tenir la paella pel mànec per fer i desfer sense massa més criteri que el d'envoltar-se d'amics, coneguts i saludats.

Qualificar de fracàs la temporada 2017/2018 del Centre d’Esports l’Hospitalet em semblaria entre exagerat i fora de lloc, per allò que "només fracassa qui ni tan sols ho intenta", però el cert és que la plantilla riberenca ha quedat lluny, massa lluny, dels objectius reals pels quals hauria d'haver competit. En primer lloc, perquè tot i valorar com a excel·lent la temporada regular de l'Espanyol B, a aquest Hospi se li havia d'exigir molt més que acabar a 19 punts del campió. I en segon lloc, perquè caure a la primera eliminatòria del play-off, contra el Náxara i, sobretot, amb la lliçó que els de la franja vermella van rebre a La Rioja, és inacceptable per a una entitat històrica com el Centre d'Esports l'Hospitalet. Una altra cosa és que els que manen (que no els dirigents) estiguin mínimament preocupats per aquesta història. Perquè la major preocupació del curs ha estat fer colar l'indigne i fantasiós discurs de l'escàs pressupost, un discurs preventiu per
fer més digerible el previsible #noespodiasaber de l'altre dia a Nájera.

L'Hospi lamentava les opcions no convertides a casa davant el Náxara // Dani Martínez - RadioAficionLH

El 3-0 a La Salera va ser, per a molts, la crònica d'una mort anunciada. D'altres, sincerament, conservàvem l'esperança de veure progressar l'Hospi, si més no, un parell de partits més. Res més lluny de la realitat, l'Hospi eminentment gris de bona part del curs advertia el fatal desenllaç de Nájera. I és que en ben poques fases del campionat, l'Hospitalet va donar la sensació de poder aspirar a competir el campionat a l'Espanyol B i de poder fer front al play-off amb garanties d'èxit. Futbolísticament, l'equip s'ha mostrat pla en molts partits i amb prou feines ha permès definir un estil de joc concret, a diferència de companys de viatge com el Sant Andreu, el Terrassa, o el mateix Espanyol B. Independentment dels resultats, els dubtes sobrevolaven l'entorn riberenc des de gairebé l'inici de la temporada. Quant als intangibles, tampoc hi ha hagut una connexió destacable entre la graderia i el tècnic, Xavi Molist, en una relació que potser ha recordat més a l'època de Martí Cifuentes que a la d'altres entrenadors que sí van saber gestionar amb diplomàcia l'aspecte emocional del futbol, aquell que també guanya punts.

Tot això, malgrat un planter trufat de jugadors experts, a Tercera però sobretot a Segona Divisió B. No és arriscat dir, de fet, que els futbolistes aparentment amb menys recorregut futbolístic de cartell (Óscar García, Eudald, Fernando Losada, Agi o Manzi) han estat els més destacats, mentre que futbolistes amb sobrada experiència en categories superiors ni tan sols han estat capaços de marcar diferències en moments decisius quan, segurament, era una de les raons per les quals es van incorporar a l'Hospi. L'amanida no va sortir bé (és difícil que qualsevol cosa on les verdures predominin tingui un bon futur, vaja) i l'equip va començar a trontollar amb la inesperada ensopegada a la Bòbila (1-0, jornada 4). Poc després, dues ensopegades consecutives a casa davant el Castelldefels i el Reus B Cambrils van activar les alarmes. I és que l'Hospi s'ha deixat fins a 18 punts a l'Estadi, una pèrdua de punts excessiva per a un equip amb la vitola dels riberencs. Els punts perduts de forma incomprensible contra equips preocupats per no descendir també han tingut les seves imperdonables conseqüències.

Els reforços al mercat d'hivern –i esdeveniments posteriors- van aportar més aviat poc i, fins i tot, van escurçar els efectius: Draman, lesionat, amb prou feines ha tingut presència; Christian Alfonso ha quedat molt lluny (molt) de ser l'Alfonso de la primera etapa, i encara lluny de ser el de la segona. I Alonzo... bé... és igual. Per acabar-ho d'adobar, el cas Sierra, immers en l'escàndol per les apostes, una situació que desitjaria qualificar de tancada en fals si no fos perquè el club ha fet veure que no passava res, sense ni tan sols esmerçar-se en aclarir el perquè no s'ha arribat a cap acord per resoldre una situació que va afectar directament l'ànim del vestidor. Un vestidor que, a més, rebria poc després un toc important d'atenció amb la renovació de Xavi Molist després de caure contra el Figueres i el Santboià, una renovació kamikaze amb tot el que quedava per davant, una decisió presa amb més cor que no pas cap (per les dues parts, diria) i amb la buidor de qui busca donar un cop d’efecte sense saber massa més què fer. Hipoteques.

Cinc partits sense perdre van semblar treure raó als que vam criticar aquesta decisió, però el 3-0 que l'Hospi va encaixar al Narcís Sala va tornar a escalfar els ànims d'un equip que va acabar en tercera posició i que no va lligar el play-off matemàtic fins la penúltima jornada. El duel al camp del Sant Andreu s'havia venut com una mena de test pràctic de cara al play-off... i vaja sí ho va ser. Tant que el resultat final va acabar resultant premonitori i tot. Perquè l'únic salvable del play-off va ser l'afició –tot i la notòria desafecció dels últims temps-, la que va respondre a la crida del club al partit d'anada i la que, malgrat tot, no va deixar sol l'equip a Nájera. Perquè sí, també s'han fet coses bé. Treballar per apropar el club a la ciutat (o és a l'inrevés) o apostar, després d'anys de desídia, per la professionalitat en l'àrea de comunicació (i lo que surja) han estat algunes d'aquestes bones obres. Hi haurà qui ho sàpiga valorar. D'altres, entestats a ser el mort a l'enterrament i la núvia al casament, maleeixen no ser protagonistes d'un conte del qual no deixen de ser simples figurants.

Fem balanç, capítol 9: Horta

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 9 repassem el curs de l'Horta, que retornava a a categoria després de molts anys i que ha destacat, pel seu bon fer, pel seu joc i per la tranquil·litat amb què assolien els barcelonins la permanència, combinant la lliga amb un excel·lent pas per la Copa Catalunya. Els hortencs acabaven la lliga onzens, amb 50 punts. Escriu sobre la temporada de l'Horta el Sergi Martínez, estudiant de Periodisme que ha seguit l'equip per a Ràdio Horta-Guinardó, on és cap d'Esports i s'encarrega de narrar els duels del conjunt barceloní.

Excel·lent any de retorn de l'Horta a Tercera // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Sergi Martínez per resumir l'any de l'Horta és:
'Rise Up', d'Yves Larock
"El somni de l’Horta ha estat volar per sobre el descens, tan alt, directe a les posicions més altes."

El retorn desitjat

Un article de Sergi Martínez / @s_martinez19

Després de 17 anys, la Unió Atlètica Horta tornava a la Tercera Divisió. El projecte abans d'iniciar la temporada era il·lusionant. Entrenador nou. Jugadors, alguns vells coneguts que van ajudar a fer realitat l'ascens i d'altres de nous i joves. Tot va començar al Torneig d'Històrics, en el qual l'Horta va quedar eliminat en la fase de grups. No donava gaire esperança ja que a la lliga havien de jugar contra els mateixos equips els quals els havien eliminat. Però el 9 d'agost va arribar la primera il·lusió per a aquest humil club. La Copa Catalunya Abosulta havia decidit que s'enfrontaria al Badalona, un equip fet i que ha estat durant anys a les categories altes del futbol espanyol. Una prova dura, però que l'Horta va superar per un 2-1, cosa que el classificava per a la següent ronda contra el Sabadell, un altre equip de Segona B. Contra els sabadellencs, l'Horta va haver d'anar als penals, però tot i així, el va acabar eliminant. Dos clubs històrics del futbol català i de Segona B eliminats per un recent ascendit Horta. Increïble.

20 d'agost. S'inicia la competició lliguera. La majoria pensava que l'Horta patiria en la nova categoria i que si se salvava seria en partits decisius, ja cap al final. Però la realitat ha estat una altra. Els hortencs van entrar amb força, guanyant els dos primers partits per la mínima. L'Horta començava a mostrar i desplegar el seu estil de joc, que l'ha mantingut durant tota la temporada. En els dos enfrontaments següents, els blanc-i-negres perdien per 1-0 i 0-1, tot i ser superiors en gran part del partit. Els dos gols van ser en l'afegit del partit.

Primer derbi barceloní contra el teòric (i a la pràctica també) favorit per guanyar la lliga,
l'Espanyol B. Els van posar les coses difícils i els pericos van haver de patir per endur-se els tres punts del Feliu i Codina. El següent derbi, tres setmanes després, contra el Sant Andreu. Un partit molt disputat i lluitat per ambdós que va acabar amb taules al marcador. L'enfrontament que seguia al Sant Andreu, l'Horta queia estrepitosament contra el Palamós per 1-4. Era la jornada 10 i l'Horta s’instal·lava en la 13a posició, de moment salvats.

Després van haver partits on no hi havia una ratxa clara, ni de derrotes ni de victòries. Aconseguia dos triomfs, però a la següent jornada perdia. O al contrari, perdia dues jornades seguides, però després tornava amb una victòria. S'aproximava la jornada 19, mitja lliga.

Potser un dels partits que han marcat més, aquesta temporada a l'Horta. La semifinal de la Copa Catalunya contra un altre equip més de Segona B. Els barcelonins van dominar fases del partit, però el Llagostera és qui es va avançar al marcador. Fins als minuts d'afegit, quan Javi Morales va posar l'empat, que feia que l'eliminatòria passés a penals. L'Horta va ser el vencedor i el teòric finalista. Però el Llagostera va impugnar el partit, perquè dos jugadors hortencs (Lledó i Arranz) van ser expulsats i van continuar al terreny de joc durant uns segons, així ho reflectia a l'acta l'àrbitre. Un drama que continuaria durant mesos, fins al 28 de maig, quan es va donar la raó a la Unió Atlètica Horta.

Havia arribat la jornada 19 i l'Horta acabava la primera volta en dotzena posició, amb 25 punts. La segona volta va anar igual que la primera, però amb algun dels resultats a millor. Per exemple, l'empat a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, amb un jugador menys des del minut 55. Tres victòries seguides (jornades 29, 30 i 31) van col·locar l'equip en novena posició, a 7 punts de la fase d'ascens. El cop que ha estat més a prop l'Horta de les posicions privilegiades. El final de la lliga no va ser el més idoni per al club; dels últims 7 partits, només una victòria, amb dos empats i quatre derrotes; fet que esvaïa el somni d'arribar a la quarta posició. Durant tota la temporada l'Horta ha desplegat un joc esplèndid, que ha estat elogiat per tots els rivals i que li ha permès competir tots els partits.

La cirereta de la temporada ha estat poder jugar la Final de la Copa Catalunya Absoluta, el 2 juny, a la Bòbila de Gavà. Un gran premi per una extraordinària temporada.

Fem balanç, capítol 8: Prat

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 8 repassem el curs del Prat, que es queava a les portes de disputar el play-off d'ascens a Segona B després d'una gran recta final de curs. Els potablava acabaven la lliga cinquens, amb 63 punts. Escriu sobre la temporada del Prat l'Ivan Conde, que ha narrat els partits de l'equip per a El Prat Ràdio, a més d'haver seguit l'esport pratenc durant tota la temporada integrat a l'equip d'El Prat Esports.

El Prat quedava a un punt de disputar el play-off // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó d'Ivan Conde per resumir l'any del Prat és:
'(I can't get no) Satisfaction', dels Rolling Stones

Purgatori al Sagnier

Un article d'Ivan Conde / @IvanovicCP

En el darrer lustre, l'Associació Esportiva Prat ha esdevingut un equip ascensor: un rival poderós i temut a Tercera que no ha sigut capaç d'establir-se a Segona B en cap de les dues aventures per la categoria de bronze. L'any del nou retorn es podia fer dur i es va plantejar la classificació pels play-off com a únic objectiu. A la continuïtat del cos tècnic i d'homes amb diverses temporades a l'esquena com Ricarte, Lario, Bessone, Putxi, Javi Lara, Ignacio o Poves (cal remarcar, això sí, la més que sensible baixa de Toni Texeira després de 400 partits amb la samarreta del club) se sumava l'arribada d'alguns futbolistes contrastats a la categoria que els col·locava immediatament al selecte grup de favorits.

Les expectatives, però, no donen punts, i el Prat va haver de suar per aconseguir-ne set en els primers tres duels. La sorprenent derrota a la quarta jornada contra el Gavà dels mil i un problemes va trencar una ratxa de trenta-un partits de Tercera sense conèixer la derrota al Sagnier, i sobretot, va mostrar les dificultats d'un equip que volia basar-se en la solidesa.

A partir d'aquí, la irregularitat va ser el company de viatge durant tota la primera volta: tot i la millora evident en el joc respecte a les primeres jornades, s'alternaven les victòries espectaculars com la del Nou Sardenya (aquell dia van marcar els tres germans Cano) amb els punts vitals perduts a la darrera jugada del partit, com contra l'Hospitalet i el Reus B Cambrils. El desembre va suposar un punt d'inflexió, per iniciar una ratxa de 7 victòries en 9 partits: la balança es capgirava completament i ara els gols al temps d'afegit eren a favor dels del Baix Llobregat. Alguns d'ells, com els de Carlos Cano a la Bòbila o d'Ignacio a l'Hospitalet, servien per tancar ferides de l'anada i presentar candidatura a la segona plaça.

Quan semblava que d'un cop per totes s'havia agafat la línia que conduïa a la promoció d'ascens, el conjuntpotablava va estar set partits consecutius sense conèixer el triomf. A la mala fortuna d'alguns partits es va sumar la gran falta de contundència a les dues àrees i una ansietat que va provocar un cercle viciós. El 0-3 de l'Ascó als 35 minuts de partit en un enfrontament decisiu va il·lustrar a la perfecció una travessia pel desert que semblava aniquilar tota opció de play-off.

El Prat s'ha quedat a les portes del play-off // Óscar Yeste - aeprat.com

Amb cinc jornades per davant i amb més opcions de quedar-se despenjats de la zona alta que de lluitar fins al final, l'equip va saber reaccionar, i liderat pels gols de Poves va aconseguir 10 de 12 punts possibles per arribar a la darrera jornada amb alguna possibilitat de ser quart. Només valia 1 de les 30 combinacions possibles, que es va acomplir fins al gol de Toro per al Terrassa al camp del Castelldefels al minut 88. La temporada es tanca amb la sensació que el conjunt pratenc ha merescut més pel futbol desplegat, però que s'ha perdut aquesta darrera plaça de promoció és per no saber evitar
ensopegades evitables que l'han llastrat durant tot el curs, i no tant (o com a mínim, no únicament) per la mala fortuna.

D'acabar cinquè a la Tercera Divisió es poden extreure balanços positius o negatius: la competència entre els equips capdavanters era altíssima i l'estructura de la plantilla incloïa apostes arriscades que no han acabat de sortir bé. Malgrat tots aquests condicionants, únicament 1 punt i 2 minuts han separat els pratencs del que hauria estat la quarta promoció d'ascens en les darreres sis participacions a Tercera. El resultat esportiu no hauria de preocupar tant com la sagnia que s'ha patit en l'aspecte social: segons les dades d'assistència del club, la mitjana d'espectadors al Sagnier ha baixat dels prop de 700 dels darrers tres anys als 400 d'enguany. La desconnexió d'una part de la massa social és evident i afebleix una de les poques entitats de la categoria que gaudia d'una bona salut en aquest aspecte. Causa o conseqüència, qui sap, el Prat ha perdut els mateixos partits de lliga aquest curs a casa (8) que en les tres temporades anteriors. Reenganxar l'afició és prioritari i no s'aconseguirà sense canvis o propostes. Tant se val veure el got més ple o més aviat buit mentre el vegem tots jun altre cop. 

El desencís final no ha impedit començar a crear el nou projecte. Els dos entrenadors que han passat pel mal tràngol de descendir a Tercera amb el Prat, Pedro Dólera i Pepe Delgado, han unit forces per rescabalar-se i crear un planter força renovat, amb la continuïtat un any més de futbolistes de pes com Fede Bessone, Ricarte, Putxi, Padilla i Poves, o amb potencial com Toni Larrosa, que col·loquen les bases d'un equip obligat a aixecar-se i extreure conclusions d'una temporada plena de dicotomies.