Ahir començàvem nou any i, en la línia del segon article que va obrir el blog, les Deu idees sobre la Tercera 2011/2012, proposo dotze al·licients per a seguir la competició durant la primera meitat d'aquest any, en les 20 jornades que queden per disputar-se.
- Aguantarà la columna dels èxits? Toni Texeira-Óscar Sierra-Fernando-Matamala. Molts coincidirien a assenyalar aquests quatre homes, un per línia, entre els més destacats de la temporada fins ara, sense desmerèixer, per res, la resta de l'AE Prat. Els companys de lajornada.cat escollien tres d'ells per al seu onze del 2011. Quan l'equip va agafar la velocitat de creuer, imposant-se amb autoritat als desplaçaments i aconseguint victòries al Sagnier, va assolir el liderat, que defensarà aquest cap de setmana per tercera jornada consecutiva. L'equip és fort, treballa bé, té molts recursos, però falta veure com aguantarà la pressió d'un grup capdavanter tan exigent (quant a punts sumats i poca separació entre els cinc primers). Del rendiment de la columna, doncs, dependrà bona part del camí del Prat a la competició. La primera cita ja és simptomàtica: visiten l'Espanyol B.
- L'any dels filials? Pobla Mafumet i Espanyol B van ser els millors equips de Tercera del 2011 quant a punts sumats en proporció als partits jugats. Ho explicava al Resum del 2011, part 2. L'eficiència sumant no es va traduir en èxits majúsculs: els tarragonins van veure's aturats als despatxos al play-off, mentre que l'Espanyol B va quedar-se a les portes el curs passat (un punt per sota del Reus) i una bona arrencada aquest curs s'ha vist frenada les últimes jornades. Els dos conjunts sumen al talent dels seus futbolistes múltiples possibilitats per als onzes. La Pobla s'agafa a la fiabilitat i a la solidesa defensiva, mentre que els blanc-i-blaus tenen or pur a la línia atacant. Per ara són a la segona fila de la graella de sortida per al 2011, però ningú s'atreviria a qüestionar que lluitaran, tots dos, per al triomf final. Un altre repte.
- Reivindicació, 2a part? Miquel Olmo pot estar orgullós del Terrassa. Al final de la temporada passada, era fàcil assenyalar els vallesans com una de les decepcions del curs. Era fàcil, però potser no era just del tot. Aquest any, el tècnic va apostar per una mateixa base, i l'equip ha respost. Amb el 2012 recuperen jugadors lesionats i perden Dani Erencia, traspassat al Girona. Un nou pas en la reivindicació del Terrassa seria mantenir-se a dalt de tot. Ara és colíder, és qui més marca i ha obtingut bons resultats contra els rivals directes (excepte contra l'Espanyol B). L'excel·lent equilibri entre noms contrastats i descobriments pot ser la clau per a un 2012 que el Terrassa inicia ple de confiança.
- El pas endavant. El que separa l'aspirant de la realitat. Això és el que han de fer, amb diferents espais per recórrer, Cornellà i Manlleu. Tothom sap que tenen potencial, tothom els considera candidats, però encara no han inscrit els seus noms entre el grup d'equips que volen repartir-se el pastís del play-off. Els osonencs no hi han entrat per relliscades puntuals i inoportunes; el Cornellà, per no decidir partits que s'han escapat de dos punts en dos punts. Les distàncies són diferents (els de Francesc Cargol són a 2 punts i els de Jordi Roger, a 9) però el concepte és el mateix. El 2012 exigirà determinació si es vol perdre l'etiqueta d'etern aspirant.
- Hora de definir-se. Un era candidat a l'ascens, i fins i tot molts el veien opositant al campionat. L'altre ascendia de Primera Catalana, i l'objectiu, amb la boca petita, era acabar entre els sis primers. A Olot i Europa el 2012 els proposa un repte: definir-se. Els de la Garrotxa han demostrat molts recursos, una bona resposta a casa i una proposta futbolística que ha sorprès diversos rivals. Perduda ja l'aura d'acabat d'ascendir (el juny queda lluny) els de Nitus Santos dirimiran en les properes jornades l'horitzó final del col·lectiu. Els graciencs, en canvi, no han respost a les expectatives, i inicien l'any jugant-se nou punts seguits a casa. Poden ser claus per evaluar la moral col·lectiva i si els de Dólera compleixen la dita: any nou, vida nova.
- Dolç moment. El 2011 va ser un any molt bo per a Vilafranca i Rubí. Els penedesencs van assegurar la permanència en la primera campanya de retorn a Tercera, i aquesta campanya s'han sobreposat a les dues derrotes inicials per acomodar-se a la part alta. El Rubí, en canvi, arribava a la categoria després de l'ascens, i la resposta als dubtes s'ha traduït en una proposta de futbol alegre, de clara vocació ofensiva, alegrant Can Rosés des de la primera jornada. La permanència sembla més a prop, i el 2012 arriba amb el centenari de l'entitat. Moments dolços a Vilafranca i Rubí. Voluntat de mantenir l'idil·li un any més.
- Sis mesos de tranquil·litat? El Gavà aconseguia amb l'inici de curs certa pau esportiva després d'un difícil retorn a Tercera. El Castelldefels lluitava contra el malefici de guanyar fora de casa i aconseguia vèncer-lo al tram final de l'any. Ara els dos veuen la Tercera des d'un centre simbòlic. No són prop dels capdavanters, però tampoc de la zona de perill. L'objectiu d'ambdós és mantenir-se sense patir. Els propers sis mesos, doncs, dictaran si mantenen el coixí de comoditat atresorat fins ara o si qualsevol factor, extern o intern (els mateixos resultats), pot involucrar algun dels dos en alguna lluita en la qual, per ara, no se'ls espera.
- Seguirà imprevisible? Si un adjectiu es pot adjudicar al Balaguer que hem vist en l'inici de la temporada 2011/2012, aquest és imprevisible. Els de la Noguera han alternat triomfs convincents i contra pronòstic amb desfetes relativament inesperades. Les xifres en parlen bé (l'equip que millor rendibilitza els gols que marca) i ara falta veure si el conjunt de Jordi Cortés agafarà una dinàmica més o menys definida o seguirà anàrquic (en el terreny dels resultats) com fins ara. Sigui com sigui, motius per patir no n'hi ha fins ara.
- Competint amb el fantasma de fa 12 mesos. Els primers sis mesos de l'any correran paral·lels, amb una distància de 12 mesos, al millor moment de la història del CF Muntanyesa. El conjunt de Nou Barris triomfava fent bandera del futbol modest i constant el 2011; i ara manté un estret marge per sobre dels llocs de descens, després d'un irregular i convuls inici de temporada. Les comparacions en aquests casos, més que odioses, són doloroses, però els símptomes indiquen que els de Miki Carrillo tenen molt de marge per redreçar la situació: el tècnic transmet confiança i l'equip torna a apel·lar al millor de les virtuts col·lectives per mirar amunt i recordar el 2011 com una gran fita, sense esperar-ne repeticions impossibles. Perquè la història no es repeteix, evoluciona.
- Esperant el cop. El descens va ser dolorós, i en els primers mesos, el retorn del Santboià ha estat estrany. L'equip s'ha sentit incòmode, ha viscut un canvi de tècnic i, a poc a poc, sembla que reacciona. Té els jugadors, té el patró, té el nom, però li costa agafar les regnes i mirar amunt. El Santboià espera donar el cop que l'allunyi de la part baixa i li permeti tancar un any difícil, com tots els que es produeixen després d'un descens.
- Esquivar l'etiqueta del tercer home. Tres equips lluitaran des d'aquest cap de setmana per evitar una plaça que, ara per ara, crema. La divuitena plaça, la tercera del descens, té la Grama com a inquilí, amb Vic i Vilanova ben a prop. Els tres equips tenen arguments per aspirar a la salvació (tothom en té, a la jornada 18), però també arguments per preocupar-se amb la proximitat del descens. Els vigatans marquen pocs gols, el Vilanova es mostra molt irregular i a la Grama les complicacions econòmico-institucionals se situen a la balança del deure. A l'haver, els bons registres del Vic a casa, els reforços vilanovins al mercat d'hivern (avui es presenten Santi Triguero, Aleix Vall i Patri, fins ara al Gavà) i la força del planter colomenc, l'essència del futbol de Can Peixauet.
- La difícil necessitat d'aïllar-se. Masnou i Amposta se situen un esglaó per sota. L'inici ha estat dolent. Els maresmencs travessen una depressió esportiva, mentre que els del Montsià van iniciar, amb el final del 2011, una recuperació que els va ajudar a veure la superfície de la salvació des de més a prop. Els dos equips tenen opcions de sobreviure, però necessiten, en primer lloc, aïllar-se del que ara per ara és una obvietat: són penúltim i últim. Contra això, una altra evidència: queden 20 jornades, i intentar sumar pensant el mínim en la situació a la taula és el més urgent, alhora que el més complicat.
Bon 2012 per als 20 equips.
Com sempre, molta sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada