Crònica i fotos de Cristian Garcia / @somdelhospi
Fins aquí. La màgica aventura de l'Horta ha acabat abans d'hora. Abans, segur, del que tota la parròquia de l'Horta hauria volgut però, probablement, també abans del que molts esperàvem després de la temporada brillant que han dibuixat els de Nacho Castro en aquest curs 2018/2019. Al davant, un Moralo que quan ha calgut ha estat més perillós, incisiu i encertat que un Horta que, fa tota la pinta, no ha tingut el dia més clar de l'any. Hi haurà qui maleïrà i lamentarà el penal fallat al partit d'anada a Navalmoral o aquell pal en una contra al segon temps, però aquest dissabte, el Moralo demostrava que era molt més que un rival desconegut i que, amb les seves armes, complicarà les coses al rival, o rivals, que li hagin de venir.
Arrencava vivaç, el partit. Amb un Moralo replegat i un Horta voluntariós, que volia ser protagonista del partit. El domini, però, era a la pràctica estèril, ja que amb prou feines feien treballar un Diego García que gaudia d'un partit més plàcid del que de ben segur hauria previst camí d'Horta. De fet, tot i el control del partit a càrrec del bàndol local, el perill més destacat l'aportava el quadre extremeny, que al pas per la mitja hora de partit estava a punt d'aprofitar un malentès de la defensa local que el seu ràpid punta, Valentín, no sabia aprofitar. Era el primer avís dels verds, que a tres minuts per arribar al descans apuntalaven la victòria i el passi a la segona eliminatòria amb una diana a pilota aturada, després d'un servei de cantonada que Diego del Castillo, amb el cap, enviava al fons de la xarxa. Celebració intensa, amb els jugadors, tècnics i aficionats del Moralo, conscients que aquest gol els donava tota la vida... i una mica més.
El gol deixava sense esma un Horta que semblava abaixar els braços. Si mai han existit els gols psicològics, sens dubte el del Moralo n'era un. Perquè ni ens els tres minuts fins arribar al descans ni, especialment, al llarg dels 49 minuts que durava el segon acte, l'Horta transmetia una sensació real de poder capgirar l'eliminatòria. Els de Nacho Castro ho intentaven de totes les maneres, però un cert ambient d'impotència sobrevolava el Feliu i Codina. Un detall? Les banquetes. Mentre la del Moralo estava tensionada, amb els jugadors dempeus animant i protestant qualsevol acció punible, la de l'Horta semblava resignada al seu destí, a un continu de penjar pilotes a l'olla sense que ningú l'encertés a enviar la bola al fons de la xarxa per poder, ni que fos, posar la por al cos dels jugadors extremenys. De fet, el Moralo disposava d'un parell de contracops ben clars per matar l'eliminatòria i respirar més tranquil els darrers minuts.
Final abrupte per a un Horta que havia causat sensació durant 40 partits al grup 5 de Tercera Divisió -aquell que molts erròniament creiem que és el més fort del futbol espanyol-. Vindran hores i dies complicats, de preguntar-se com un equip com l'Horta, que ha desplegat un futbol atractiu i ambiciós durant bona part del curs, baixa del tren de l'ascens en la primera estació i sense, ni tan sols, ser capaç d'anotar cap gol. Més endavant, però, serà temps per posar-ho tot en una balança i valorar l'abast de la gesta d'un equip que, poca conya, ha estat capaç de lluitar pel campionat de Tercera Divisió fins tot just la penúltima jornada i amb transatlàntics com Llagostera, Hospi o Prat (per no parlar dels que han quedat fora de les eliminatòries) com a rivals. Planaran, també, dubtes sobre què passarà, qui es quedarà o qui vindrà, però el pas del temps donarà volada a l'èxit (perquè ho ha estat) d'aquest Horta 2018/2019.
