Ton Alcover: "El futbol d’elit s’ha convertit en un negoci"

Ton Alcover (La Vilella Alta, Priorat, 17 de gener de 1990) és un dels referents del Sant Andreu. Amb passat en categories superiors, però amb la voluntat de guanyar estabilitat, va apostar per l'oferta del club andreuenc en l'any del retorn a Tercera Divisió. El fitxatge pel club quadribarrat aixecava el teló de la segona etapa d'Alcover a l'entitat barcelonina. Avui, consagrat com un dels jugadors més estimats del club, segueix somniant en créixer de la mà del Sant Andreu.

Ton Alcover ha fet de Sant Andreu casa seva // Judit Andreu - UE Sant Andreu

Una entrevista de Josep Recasens Delgado i Albert Postils

Ulls closos. Tot evocant en la memòria un Narcís Sala vestit de gala, preparat per a l'ocasió, i on amb prou feines hi cap una ànima. El convidat és l'Atlético de Madrid que, malfiat, fuig d'experiments i aposta per un onze de garanties... i de molts milions d'euros. Qui també hi participa és Ton Alcover, migcampista del Sant Andreu que, sabedor de la difícil prova que se li acosta, segur que es treu algun as de la màniga. L'afluència de mitjans és desbordant, curiosos per veure com es resol el duel entre l'elit burgesa i la classe obrera del futbol i per si, de casualitat, tot plegat acaba com va vaticinar Marx, amb una imparable revolució del proletariat.

Ulls oberts. De bat a bat. Tot buscant Ton Alcover, un d'aquests inclassificables del món del futbol. Ens citem amb ell al Narcís Sala. Aquesta vegada, les grades són buides i sobre el terreny de joc s'hi entrenen els més petits, que somien ser els propers a protagonitzar un partit com aquell. L'esperem al bar del camp, envoltats de diverses taules en què que s'acaben les últimes cerveses entre riallada i riallada. De sobte, apareix per un dels vomitoris de l'estadi, com quan arriba de segona línia per sorprendre el rival. Ens dirigim a la graderia de darrere la porteria, la que dona al carrer del Pare Manyanet. De camí, ens explica que alguns companys d'equip l'han ajudat a fer el trasllat de domicili. Ja tenim una primícia inicial: Ton Alcover es compra un pis al costat de l'estadi, des del qual veu part de la gespa, a més d'una de les porteries del coliseu andreuenc. Això no podia començar millor.

Dues cares de la mateixa moneda. D'una banda, la de les xifres astronòmiques que no paren de créixer temporada rere temporada i que sempre troben alguna escletxa per explotar econòmicament; que confon actius econòmics amb sentiments; i que, sovint, fixa tant la mirada cap als futurs i profitosos beneficis monetaris que li reportarà tal o qual inversió, que descuida els orígens de tot plegat. De l'altra, la que representa el futbol terrenal i ens recorda, toc rere toc, que l'esfèrica simbolitza aquest origen; que ens rememora que els individus de les graderies són els qui transfereixen un sentiment de generació en generació, a banda de ser mers socis que abonen una quota mensual, i que ens fa present que, malgrat tot, un altre futbol és possible. Ningú millor que Ton Alcover per il·lustrar-nos sobre l'altra realitat d'un esport al qual, miraculosament, se'l segueix anomenant futbol.

Ton és un fix en els esquemes d'Azparren, tant en lliga com a les Copes // Adrià Giménez - UE Sant Andreu

Com està l'equip? Estan passant factura els partits de Copa Catalunya i Copa del Rei?

No sé si factura o no, però ens han tret molts punts en aquest tram de la lliga. Hi ha gent que diu que sí que la Copa de Rei mentalment i físicament desgasta, però vam jugar en lliga contra el Vilafranca, que venia de disputar dos partits entre setmana i ens va guanyar (1-2). No tenim excusa. El cansament influeix, però el que està clar és que havíem de sumar més punts dels que tenim.

Parla'ns de la teva trajectòria. Quin camí has recorregut fins ara?

Vaig començar al futbol base del Falset. Després vaig anar al Valls, d'allà em va fitxar l'Espanyol, on vaig estar-hi dos mesos. Em va fitxar el Barça i vaig passar cinc anys a la Masia, tot i que un parell d'anys em van cedir al Cornellà. L'últim any de juvenil el vaig fer amb el Nàstic. Vam pujar a Divisió d'Honor i a sobre em van fer debutar a Segona amb el primer equip [va jugar 13 minuts al camp de l'Eibar, el 20 de juny de 2009]. Havia començat la pretemporada amb el primer equip, amb César Ferrando, que em donava molta bola, però el van fer fora a la jornada 7 i vaig baixar a la Pobla de Mafumet. Allà m'hi vaig estar fins que vaig fer el salt a l'Sporting Mahonès, de Segona B. Després vaig passar mig any a Llagostera [el curs 2011/2012], vaig ser a l'Ontinyent també a Segona B i vaig arribar al Sant Andreu [a la primera etapa, entre 2013 i 2015]. Vam descendir de categoria i vaig anar anar un any a l'Hospitalet. Després, vaig tornar cap aquí [el 2016].

Mahonés, Llagostera, Ontinyent, Sant Andreu en a primera etapa, l'Hospitalet… Sumes 134 partits a la categoria de bronze. Per què no seguir apostant per jugar a Segona B?

L'any en què decideixo tornar al Sant Andreu i firmar a Tercera, tenia dues ofertes de Segona B, una de molt bona, però acabàvem de tenir el primer fill i, parlant amb la meva dona i la família, vam creure oportú quedar-nos a Barcelona. No em va sorgir cap oferta prop de Barcelona i jo estava encantat de seguir al Sant Andreu.

Vas debutar a Segona Divisió amb el Nàstic en l'últim partit de lliga. Vas creure que continuaries al primer equip o a la categoria? Què va passar?

La veritat és que sí. En aquella època em trobava molt bé, estava ràpid i amb molta confiança i l'entrenador em va agafar un afecte especial, vaig signar amb els seus representants, m'entrenava amb el primer equip, fins i tot em va convocar per disputar la Copa Catalunya i la Copa del Rei. Però a la jornada 7 el van fer fora i va arribar Luis César, que va treure als de la Pobla que estàvem entrenant-nos amb ells i va apostar pels més veterans

En l'època a la Pobla, l'Ontinyent i el Llagostera, se't qualifica de davanter. Jugaves més avançat o és un error?

Sobretot al Llagostera fèiem coses molt estranyes, perquè estava l'Eloi Amagat i els dos ens anàvem intercanviant. Primer jugava a la banda dreta i després em canviava per l'Eloi per jugar al mig. A l'Ontinyent, com a molt, va ser a banda dreta, però no de davanter, com a molt de mitjapunta. No tinc gol.

Com és Ton Alcover dins del camp? Com et descriuries per als qui no t'han vist mai?

Em considero un jugador molt treballador. Sempre penso que on no arriba la qualitat, cal suplir-ho amb treball i amb ganes d'ajudar l'equip. No obstant, a mi no m'agrada parlar de les meves pròpies virtuts. L'únic que puc dir és que ho intento donar tot en tots els partits.

Ton Alcover durant el Sant Andreu 0-4 Atlético de 2013 // Judit Andreu - UE Sant Andreu

Fa dos anys vas dir que els gols més especials van ser els que vas marcar a l'Atlètic Balears i l'Hércules. Algun altre que vulguis afegir?

Afegiria el gol que vaig fer la temporada passada en l'última jornada contra el Figueres, que va servir per guanyar (2-1), ens va col·locar segons i ens donava accés a disputar la Copa del Rei. Espero que aquest any en vinguin més d'importants.

Encara queda molt, però et veus d'entrenador? T'agradaria?

Aquest any vaig estar a punt d'apuntar-me en un curs d'entrenador. Tinc el primer nivell, així que era per cursar el segon. Abans deia que com a molt m'agradaria fer de segon entrenador però, a mesura que vaig fent anys, és una cosa que cada cop m'atreu més.

Et consideres un futbolista atípic? Allunyat dels estereotips que envolten aquesta professió?

Crec que sóc bastant atípic. No segueixo les modes que té tothom, com la tonteria de tuitejar després de cada partit. La majoria de coses que retuitejo són de política, que m'agrada bastant, i d'altres continguts que m'interessen i em donen per contestar.

Un referent o futbolista en qui t'emmirallis?

El jugador que m'encantava i a qui més em volia assemblar era Deco. Era un jugador que ofensivament no era el millor, però que defensivament ho feia molt bé i complia. Per no parlar del toc de pilota que tenia i que el feia un jugador top.

Per què i fins on arriba el teu interès per la política?

Jo sóc de la Vilella Alta, un poble del Priorat, on el feixisme va fer molt de mal. Abans de donar suport a la independència, que també hi estic a favor, sobretot em mou combatre el feixisme i el racisme. Suposo que d'aquí ve el meu interès per la política.

Lligues la societat liberal/capitalista/consumista amb la situació actual del futbol modern?

El que es mou en el futbol d'elit és una barbaritat. Per exemple, això de disputar partits els divendres o els dilluns. Totes aquestes merdes no beneficien ningú, més que a les televisions i els més poderosos. Els rics cada cop són més rics. Al final, els que mantenen els clubs i els que van cada dia al camp són els aficionats, i crec que ells són els grans perjudicats de tot aquest negoci.

T'agradaria jugar en una selecció catalana oficial?

I tant. Al cent per cent!

Què significa viure a Sant Andreu?

Un dels motius pels quals he volgut tornar aquí ha estat la gent, per com em tracten. Tothom té sempre bones paraules. És un poble que m'ha acollit súper bé, on des del primer dia no m'ha faltat de res. Aquest ja és el cinquè any que soc aquí i hem decidit comprar un pis on viure-hi.

Què fa especial l'afició del Sant Andreu?

És molt propera, però també és molt dura. Quan les coses no van bé ens exigeix molt, i estan en el seu dret. Però, sobretot, hi ha una part molt fidel, que són els Desperdicis. Recordo l'any que vam baixar de Segona B a Tercera [al final del curs 2014/2015], que vam jugar al camp de l'Huracán i perdem [Huracán i Sant Andreu van empatar a un]. Això ens feia baixar automàticament. En arribar, de matinada, els teníem tots aquí amb bengales, animant. Aquestes coses són les que et queden i et fan veure que són gent que s'estima el Sant Andreu. Ni Barça ni Madrid, ells són del Sant Andreu. Aquesta grada no està en la categoria que li toca estar.

Ton Alcover només té elogis per l'afició andreuenca // Adrià Giménez - UE Sant Andreu

Boca o River? On col·locaries el Sant Andreu-Europa en el rànquing de derbis? Quin és el punt de rivalitat?

Soc més de Boca. Jo he viscut un Nàstic-Reus, i et diria que el Sant Andreu-Europa es viu amb moltes ganes. Quan surt el calendari, el primer que mira la gent és quan ens toca contra l'Europa, i es viu molt intensament. Ara portem cinc o sis empats consecutius. Tant de bo aquest any puguem trencar la ratxa d'una vegada. 

Com valores que el Sant Andreu tingui secció femenina? Cou que l’Europa tingui un femení més potent, consolidat a Segona?

Ho trobo molt bé. Crec que és molt injust, especialment el tema salarial, que hagin de posar tant de la seva part les jugadores i no siguin els clubs, els espònsors, o qui hagi de ser, els qui ajudin. A poc a poc espero que es vagi normalitzant. Hi ha hagut problemes amb el femení del Sant Andreu. Es va dissoldre i aquest any s'ha fusionat amb l'Escola Femenina Manu Lanzarote. Tant de bo serveixi perquè es faci més potent.

TEST

Lo Pelat o Professor?

[Riu] El Professor. Lo Pelat no, perquè em diuen calb directament.

Crim o Rude Pride?

Ara em tira molt Crim, últimament.

Dani Guerrero o Sergio Busquets?

Dani Guerrero.

Llamas o Sergi Roberto?

Llamas.

Broncano o Buenafuente?

Buf! Buenafuente. A TV3 m'encantava.

Política i esport. Hauria de ser un matrimoni o han d'estar divorciats?

Matrimoni. Sempre van units.

El que més t'agrada i el que menys del futbol d'elit?

El que menys, el negoci, en què s'ha convertit el futbol. El que més, un gol al minut 90.

On disputaries la tornada de la final del play-off? A Miami o al Narcís Sala?

Al Narcís Sala, sempre. El Temple

El més cachondo del vestidor?

Josu.

El significat dels tatuatges? En tens més de planificats?

En porto molts. Tot el braç esquerre és de la família: un rellotge, un timó, tres roses i tres calaveres. A la cama dreta porto la lletra d'una cançó d'un grup que m'agrada molt, sobre el meu fill. A l'espatlla dreta hi tinc un tigre i ara em faré un cadell de tigre per la filla que he tingut.

Perdre 0-5 amb l'Europa i quedar primers, o guanyar el derbi i quedar segons?

Buf! [Riu i pensa una estona] Un 0-5 és una humiliació, no podria sortir al carrer. Guanyar i quedar segons, però sabent que acabem pujant.

Et vas canviar la samarreta amb algun jugador de l'Atlético? Amb qui t'agradaria fer-ho?

Ens vam quedar sense samarretes. En tenim només cinc o sis, que ens les estem guardant per sortejar quan agafem les d'allà. Entre que nosaltres vam anar a saludar tota la gent i fer entrevista postpartit, i que a l'entrada hi havia una multitud de nens, directius i entrenadors de futbol base, ens vam quedar sense res. Però necessito la de Griezmann perquè el meu fill la vol sí o sí, així que allà li demanaré. A mi, personalment, m'agrada molt Saúl, és un jugador semblant a Deco, ja que defensivament compleix i té un xut molt bo.

El millor jugador del món?

Leo Messi, però a anys llum.

El millor que t'ha donat el futbol? I el major sacrifici que t'ha obligat a fer?

El millor, moltes amistats que he fet i que encara conservo. El pitjor, quan va morir la meva mare i vaig passar el dol lluny de la meva família, ja que estava a La Masia.

Com està la Ivet?

Està molt bé, té tres mesos ja.

"La feina d'entrenador és una autèntica putada; està molt castigat, se'l respecta molt poc"

Amb el final de la primera volta, i l'aturada nadalenca, hem volgut plantejar des de tercera.cat una sèrie de quatre entrevistes a protagonistes de cadascuna de les zones que ha dibuixat la classificació a la primera volta. Les publicarem durant la primera quinzena de gener, i volem que serveixin per situar la lliga fins ara i per conèixer una mica més quatre dels molts protagonistes que formen part de la Tercera.

El Santboià acabava la primera volta en una zona més que tranquil·la, sent l'equip menys golejat del grup... i així ha continuat després de la primera jornada de la segona volta, amb l'empat contra el Sant Andreu. Sent nouvingut, després de tres temporades a Primera Catalana, els vermells es van sobreposar a un mal inici (van caure en descens a la J6, quan havien sumat 4 punts de 24 possibles) per esdevenir un equip sòlid a qui és molt difícil derrotar. El seu tècnic, Piti Belmonte, s'estrena a la categoria després de cinc anys a Segona B i d'agafar l'equip de Sant Boi fa poc més d'un any, assolir el campionat al grup 2 de Primera Catalana i tancar un objectiu bàsic per a la centenària entitat: retornar el primer equip a Tercera. Amb el sabadellenc posem al dia la lliga, la situació del Santboià i la professió de ser entrenador.

Foto: David Ferrer

Un entorn senzill

S'ha organitzat l'agenda perfectament. Vaig contactar amb Piti Belmonte poc abans de les festes de Nadal. Males dates per quadrar una trobada. Li vaig explicar què volia, quan ho volia, i que em podia adaptar. Quedem el dia del primer entrenament de 2018. L'espero al bar del Joan Baptista Milà, fent un tallat. Els futbolistes van arribant per a la prèvia d'un entrenament que comença una hora després. "No ens l'entretinguis massa que després acabarem més tard", diu el totcampista Oriol Molins davant la mirada del seu tècnic. "No pateixis que ho tinc tot controlat", respon Piti.

Una persona senzilla (en el bon sentit del terme) en un entorn senzill, gairebé familiar (en el bon sentit del terme, de nou). Al Santboià se sent a gust, ho diu, i es nota. Un empleat del club li acosta un exemplar d'avui de L'Esportiu de Catalunya, en què Piti ha opinat sobre la primera volta de Tercera com 18 entrenadors més de la categoria. Gravem l'entrevista en una sala plena de trofeus. Hi busco l'Històrics de 2012, no el trobo, però ell sí que té localitzada la copa de campions de Catalunya amateur, la que van conquerir el juny de l'any passat en el duel entre campions de grup de Primera Catalana. La conversa dura una mitja hora i dona per molt, en un ambient relaxat i que convida a deixar-se portar per aquesta senzillesa... sense passar-se de l'hora, que l'entrenament acaba a dos quarts d'onze i no és qüestió d'allargar el dia per a una plantilla i un cos tècnic que inicia un ambiciós 2018.

Piti fulleja Infrafútbol, d'Enrique Ballester; llibre més que recomanable // Roger Sánchez - tercera.cat

Pere Belmonte Rincón (Sabadell, 13 de setembre de 1973; 44 anys) va iniciar la seva carrera com a futbolista amateur a l'equip de la seva ciutat, el CE Sabadell, amb què va debutar a Segona amb tan sols 18 anys, al començament de la temporada 1992/1993. El 1994 va marxar a formar part, durant dos cursos, del filial del València, on va iniciar una dècada al futbol de bronze, passant pel Polideportivo Almeria, el retorn al Sabadell, quatre temporades al Figueres i un curs a l'Hércules. Va formar part de la UE Lleida que va obtenir l'ascens a Segona el 2004, però sense poder disputar un minut a la categoria de plata va tornar a emprendre un lustre de futbol de bronze amb què culminava la seva carrera com a futbolista, passant per l'Algeciras, el Terrassa, un curs a cavall del Jaén i el Badalona, dues temporades a Gavà, amb un play-off a Segona, i la retirada amb la UDA Gramenet, el curs 2009/2010, en què acabava com a tècnic dels colomencs.

El 21 de febrer de 2010 disputa el seu últim partit com a futbolista... i sis dies després s'estrenava com a entrenador al camp d'un dels seus exequips, el filial del València. L'agònica salvació, 12 partits després, amb els gols d'Alfaro i Pedro García davant l'Sporting Mahonés, tancava uns primers mesos a la banqueta que tindrien continuïtat, gairebé un any després... i dues categories per sota. A mig curs 2010/2011, Piti assumia la direcció del San Cristóbal, amb qui aconseguia la permanència al grup 1 de Primera Catalana. L'estiu següent retornava a Segona B per dirigir l'equip pel qual més se'l recordava fins ara, la UE Sant Andreu, amb dos cursos de zona mitjana-alta a Segona B, i especialment la Copa Federació de 2013. Aquell estiu canviava d'equip però no de categoria, per dirigir el Badalona, amb qui va acabar tretzè la temporada. Un any després tornava al Narcís Sala però els resultats no acompanyaven, i era destituït a la jornada 17, a finals de 2014. Gairebé dos anys després, el novembre de 2016, el Santboià confiava en Piti Belmonte per assolir un ascens a Tercera que s'havia escapat a les dues anteriors promocions... i l'equip tancava la temporada passada amb campionat al grup 2, ascens a Tercera i títol del Campionat de Catalunya amateur. Aquest curs s'estrena com a entrenador a Tercera.

Una entrevista de Roger Sánchez.

Amb quines sensacions comença l'equip aquesta segona volta?

Molt bones, l'equip ha anat millorant progressivament, quant a estructura, rendiment, eficàcia... tots els aspectes. Als últims partits, o els darrers mesos fins i tot, les sensacions són molt bones, vam acabar l'any molt satisfets.

A la J6 l'equip havia perdut quatre partits, estava en descens... al vestidor, o a l'entorn, vau notar que s'encengués alguna alarma? A partir d'aquí s'ha anat a més, però podria haver estat un punt d'inici de nervis, no?

És cert que l'inici va ser molt dolent, l'equip rebia massa càstig per a tot el que feia, regalàvem els partits al rival perquè cometíem errades no forçades. Lògicament, quan estàs construint un equip el que necessites són resultats positius, per reforçar allò que estàs fent i que el jugador confiï en el que fas. No ens arribaven els resultats, estàvem en una categoria nova, l'equip s'estava adapant, hi havia futbolistes que debutaven a Tercera... Va ser dur, però vam tenir la sort, primer, perquè els jugadors van estar tranquils dins del que permet una situació així, i sobretot pel club, que va estar totalment tranquil. Miro de transmetre-ho als jugadors i als meus companys del cos tècnic. Tenim la sort de treballar en un club que és bastant atípic al món del futbol, per les persones que el dirigeixen. Confien molt en la persona a qui donen el càrrec d'entrenador, que té les forces, les eines per a que pugui desenvolupar la seva feina, sense interferir. I això al món del futbol és molt complicat. Eren els primers que tenien molta tranquil·litat, tot i que la situació no la proporcionava, i això va ajudar molt a treure-ho endavant. El que ens tocava com a cos tècnic, a més, era corregir tot allò que fèiem malament.

Si mirem les dades, sou l'equip menys golejat del grup (12 dianes encaixades, tan sols una als últims nou partits). Són registres molt positius, i més en la lliga en què competiu?

És una feina que omple molt, perquè el jugador veu que treballar, córrer, esforçar-se, dona resultats. Sabem que no encaixar ajuda molt més a poder guanyar un partit. Si exceptuem les sis primeres jornades, que van ser molt dolentes, i vam encaixar molt [un total de 8 dianes], les estadístiques pel que fa a gols rebuts en les 14 jornades següents [només 4 gols en contra] són extraordinàries, en una categoria tan complicada. Ens reforça, ens dona tranquil·litat per continuar treballant, i sobretot perquè rebre pocs gols no vol dir que l'equip no generi, no proposi... però el que ens falta potser és aconseguir marcar més.

Piti, durant un partit al Joan Baptista Milà aquest curs // David Ferrer

Aquesta és l'altra cara de la moneda, oi? Sou el segon equip menys golejador, 14 dianes, juntament amb Granollers i Gavà... de fet, només el Vilassar de Mar n'ha marcat menys, 10.

És un aspecte que, evidentment, hem de millorar. De la mateixa manera que rebem pocs gols, i estem contents, d'això no ho podem estar tant. Creiem que hi ha hagut molts partits en què hem tingut possibilitats de guanyar, perquè hem generat les opcions necessàries. Em sembla que només ens han xiulat un penal, que no vol dir que els àrbitres ho facin malament, sinó que hem de generar més situacions per disposar-ne de més. Un bon exemple del que ens passa va ser en l'empat davant l'Espanyol B [0-0]: vam fer un partit molt complet, i vam ser superiors per poder guanyar. No vam marcar i, per tant, només vam aconseguir un punt. Però estem satisfets, perquè sabem que és un equip que no és d'aquesta categoria, s'hi troba circumstancialment, pot competir perfectament a Segona B.

Heu sumat nou empats, sou l'equip que més empata, juntament amb el Terrassa, creus que us pot acabar passant factura, o pel contrari, sumar sempre és positiu?

A nosaltres ens agradaria tornar 20 o 25 anys enrere, quan les victòries valien dos punts, es notaria molt més a la classificació [riu]. Evidentment, s'ha de premiar el fet de guanyar. Empatar t'ajuda a sumar, però el que volem és guanyar. I hi ha partits que hauríem d'haver guanyat però que no hem sabut aconseguir el gol victoriós. Més que mirar només el resultat, busquem com ha arribat aquest empat. Si has estat a prop de guanyar o dones gràcies per haver empatat. I crec que fins ara hem tingut molts empats en què hauríem pogut guanyar. La manca d'encert o de capacitat no ens ha permès aconseguir-ho, i per tant ho mirem des del punt de vista del gol mig ple.

A l'agost, abans de començar la lliga, a l'entorn parlàvem molt que seria la Tercera més igualada dels últims anys, la que tindria més candidats a la part alta... podies esperar-te que acabessiu la primera volta amb 13 punts de coixí sobre el descens (després de la J20 són 14), més a prop del play-off, en una zona més que còmoda?

Aquest és el nostre objectiu: volem acabar aquí la temporada, en aquesta zona tranquil·la. Sempre els diem als jugadors: hem ser els "líders" dels humils. Perquè considero que en aquesta lliga hi ha l'Espanyol B, que seria com Messi al món del futbol d'elit; després hi hauria la part d'equips favorits, que són uns quants, inclouria fins al Reus B Cambrils [desè classificat], equips amb molt potencial. I després estem la resta, que lluitem per fer una temporada digna, intentar guanyar molts partits i salvar-nos al més aviat possible. Vam acabar la primera volta en una posició en què ens agradaria acabar la lliga. Seria un objectiu assolit. En una lliga tan competida trobar-nos aquí després de l'inici que vam fer no ens ho pensàvem; estem contents i esperem millorar-ho.

El Santboià va tancar la primera volta de manera molt sòlida // David Ferrer

El vestidor va variar respecte el curs passat, en què vau ser campions del grup 2 de Primera Catalana. Llevat de l'inici que ja hem comentat, s'està vivint una bona adaptació... toca a la segona volta ser un punt més ambiciosos, potser?

Vam renovar gairebé la meitat de la plantilla al final del curs passat, amb la intenció de poder millorar, d'adaptar-nos a la categoria, de fitxar jugadors que la coneguessin. El primer objectiu era construir un equip. Crec que els fonaments que ens van quedar són bàsics, perquè són els que han d'ensenyar el camí als nouvinguts, per a que caminin sols, de caminar ja en saben. Això l'equip ho va aconseguir, a les vacances de Nadal vam poder relaxar-nos, desconnectar després de la primera volta. Ara ens toca ser ambiciosos, tenim el punt de partida, on ja som, i hem d'intentar fer més, sense perdre de vista el principal objectiu: salvar la categoria.

Als entrenadors no us agrada personalitzar, i ho entenc, però no puc evitar preguntar-te per la figura de Rafa Leva: jugador emblema del club, de la categoria... i porter menys golejat de la categoria. Què aporta un futbolista com ell en un vestidor com el del Santboià?

Sí que és cert, als entrenadors no ens agrada dir noms concrets... Rafa Leva és més que conegut al futbol català. Més enllà de les seves capacitats sota pals, per la seva experiència, pel rendiment que està donant tot i la seva edat, ell gaudeix molt quan competeix. Li agrada molt competir, s'hi troba bé i això ens aporta moltíssim. Perquè és el que veuen els jugadors joves, es fixen en els que tenen més anys. No només en ell, hi ha una figura que voldria anomenar, perquè ha passat un any bastant difícil, en Libo. És al club des de fa anys, ja hi era l'any del descens al camp del Gavà [al final del curs 2013/2014], va patir els dos intents de pujar a Tercera [les promocions d'ascens perdudes el 2015 i el 2016] i just quan jo vaig arribar [a finals de 2016] es va lesionar el genoll i encara està en un procés de recuperació. Per a nosaltres és una figura molt important, perquè un vestidor no és només sortir al camp, córrer i fer gols, sinó que darrere les portes passen moltes coses que els mateixos jugadors han de solucionar. I crec que figures com les de Libo i Rafa Leva tenen molta importància.

Rafa Leva, un dels capitans del Santboià, és el porter menys golejat del grup // David Ferrer

Assenyalaves en un fantàstic anàlisi que L'Esportiu de Catalunya va fer el passat 2 de gener amb els tècnics de Tercera, després de la primera volta, que el Sant Andreu acabaria segon. Tens clar qui l'acompanyarà al play-off?

Hi ha uns quants aspirants, però ja els ho vaig comentar. El Prat crec que no pot fallar, ja hi he col·locat Espanyol B i Sant Andreu... per al quart en discòrdia tothom posa l'Hospitalet, jo veig el Terrassa molt perillós... però segurament d'altres equips també lluitaran fins al final, però crec que les plantilles acabarant fent la diferència.

És anecdòtic, però aquest curs t'estàs estrenant com a tècnic a Tercera, després de fer carrera especialment a Segona B (amb tres equips diferents, comptant els inicis a la Grama) i d'un parell d'experiències a Primera Catalana (al San Cristóbal i el curs passat ja a Sant Boi). T'esperaves la categoria així?

No m'ha sorprès gaire. El que sí m'ha sorprès és la qualitat de certs jugadors. En aquesta categoria trobes futbolistes de molt nivell; ja el té la categoria, però a alguns jugadors la Tercera se'ls fa petita, a la majoria d'equip en veus un o dos d'aquest perfil.

Vas entrenar durant cinc anys a Segona B, entre 2010 i 2015, amb un petit parèntesi al San Cristóbal, has notat molta diferència entre categories? Potser més pel que fa a la gestió d'un grup. En Juan Pablo Amantini ens deia que ell a Segona B notava que als vestidors "cadascú va a la seva".

Sempre dic el mateix, ja quan impartia classes per a la Federació ho comentava: el vestidor d'un equip de futbol és exactament igual a un conjunt de Champions League que a un de Quarta Catalana. El perfil de persones que hi trobes és el mateix, el que canvia són els zeros que hi ha als seus comptes corrents. I com més zeros hi ha, el teu ego es va fent més gran. Però hi ha els mateixos perfils: l'obert, el callat, el professional, el que cal que hi estiguis a sobre, el que manega el grup, el que intenta amagar-se, el graciós, l'atrevit... és cert que la diferència se situa entre la professionalitat i l'amateurisme. I això fa que els grups es divideixin. La Segona B, quan jo hi entrenava, era totalment professional, tot i que els sous molts cops no ho eren. Però sí l'estructura dels jugadors, i actuàvem com a tal. I tots els futbolistes volen jugar, ser titulars... A Tercera i a Primera Catalana el fet de no jugar és un aspecte més aviat secundari, en el sentit que el futbolista ja té els seus estudis, la seva feina, que ajuden a "oblidar" com et pugui castigar el futbol, si no jugues. Quan ets professional, o jugues a Segona B, només tens aquest pensament i això fa que les relacions dins el grup siguin més complicades i el grau d'egoisme, més alt.

La Copa Federació assolida el 2013 amb el Sant Andreu, amb Piti a la banqueta // UE Sant Andreu

Continues treballant fora del futbol, oi?

Sí, soc cap de Recursos Humans.

Què t'aporta el teu dia a dia al món empresarial, o de la gestió de personal, a la teva vessant d'entrenador?

Al final les dues coses es basen en el tracte amb les persones. Té molt poc a veure una empresa en què tens tracte amb una setantena de persones, en què tens molts perfils, edats molt diferents, amb càrregues familiars molt diverses, amb el tracte amb jugadors que venen a desenvolupar una professió secundària. Arriben per practicar un esport que els agrada, els paguen, es mantenen en forma. És totalment diferent en aquest sentit, però sí que hi ha molta connexió i en els dos casos pots conèixer molt les persones, que és el que t'ajuda a gestionar bé un grup.

En l'any i mig en què vas estar sense entrenar, en una entrevista de Jordi Mestres a Futbol Catalunya, comentaves en una resposta que el que fa el Barça "no és futbol". Ho argumentaves molt bé, però et pregunto si amb aquest tipus d'idees no correm el risc que pugui passar al revès, que el públic del futbol d'elit pugui afirmar que el futbol de Segona B, de Tercera, de Primera Catalana, "no és futbol"?

Sí, li vaig dir bàsicament perquè un alt percentatge de la gent que veu futbol, et diria un 75% o un 80%, només veu el Barça. Ja no dic que vegin Tercera, sinó que probablement tampoc veuen partits d'altres equips de la mateixa Primera Divisió o de Segona. Només coneixen el futbol que surt a la televisió, i aquest està totalment allunyat de la realitat del futbol. Quan en parlem, posem l'exemple de la piràmide, el futbol base seria la part més àmplia, i com més amunt anem més petit es fa. Per tant, realment el Barça no és futbol, en cap aspecte. Ni pel que fa a la tàctica dins del terreny de joc, ni el vestidor, per a mi no és futbol.

Però el joc en sí és el mateix.

Sí, juguen al mateix... és el mateix esport, però amb diferents eines i realitats. No sabria com definir-ho...

Sí, és que l'argument l'entenc, però en el meu cas he vist el contrari, gent que només veu futbol d'elit, o partits del Barça si concretem més, que cau en l'argument que el futbol de Tercera "no és futbol". I penso en un possible risc que des del desconeixement es tendeixi a devaluar aquest futbol allunyat dels focus mediàtics.

A més, Ernesto Valverde segur que és un bon entrenador, però les seves capacitats com a tècnic s'han de reduir a un 5%. Ha de tenir un 95% de feina de gestionar un grup de cracs. Aquí com a entrenador també has de gestionar, lògicament, un grup de persones, però també has de saber de futbol. No és el mateix preparar un partit al Camp Nou, a San Mamés o al Santiago Bernabéu, que preparar-lo, com quan estava al San Cristóbal, per visitar el camp de l'Alpicat, per exemple. [El d'elit] No és futbol, o és un altre futbol.

Foto: David Ferrer

Què és el que més gaudeixes de la professió d'entrenador?

Segurament, cremar l'adrenalina que et dona la tensió de cada partit. Encara que sembli mentida, cada partit, no sé quants n'acumulo ja com a entrenador, abans com a jugador, però a cada un, el dia abans et trobes donant-hi voltes, i el matí anterior t'entren com si fossin cucs a la panxa... i això segurament és el que fa que surti de la feina ràpid per venir a entrenar. També hi ha més coses: desenvolupar-te com a entrenador, veure les capacitats que tens per construir un equip. Quan era jugador tenia clar que volia ser entrenador. Notar que la gent creu en el teu missatge... són aspectes molt importants, que t'omplen i que t'ajuden a desenvolupar-te com a persona.

També has exercit la docència dins del món del futbol. Entrenar té molt de professor, de gestionar caràcters, de fer una feina formativa amb gent que també és jove...

Sí, el fet de tractar amb persones, i d'intentar ajudar-los a desenvolupar-se, que és al final el que hem de fer els entrenadors. Agafar el jugador de la mà i empènyer-lo perquè vagi evolucionant i millorant com a futbolista. Quan miro enrere i penso en jugadors que he tingut, que han debutat molt joves, als quals veia bones condicions, i a qui vaig ajudar, en un tant per cent molt petit segurament, i veig ara que es desenvolupen i han tingut molt recorregut, no parlo exactament d'arribar al futbol professional, sinó que gaudeixen de la professió, em fa omplir. Estàs ajudant una persona a desenvolupar aquelles capacitats que té i que potser no sabia que tenia.

A l'altra cara de la moneda, trobes a faltar jugar a futbol?

Ara mateix, no [riu]. Hi va haver uns anys, els primers després de retirar-me, en què sí que ho trobava bastant a faltar, la veritat. Qualsevol excusa era necessària per posar-me a jugar. Però ara, han passat els anys, el cos ja tampoc ajuda [riu] ...ara mateix no ho trobo a faltar.

El juny de 2017, després de l'ascens, Piti renovava amb el Santboià // FC Santboià

Veus moltes diferències entre el futbol en què tu jugaves amb el futbol que vius ara com a entrenador?

Crec que s'ha millorat en l'aspecte tàctic, moltíssim. Ho explico i imagino que els entrenadors que es puguin donar per al·ludits no sabran comptar enrere: a mi un entrenador no em va ensenyar un aspecte tàctic fins que vaig tenir 24 anys. I entre els 19 i els 24 anys ja havia jugat a Tercera, Segona i Segona B... i fins i tot havia jugat en un filial, al València B [entre 1994 i 1995, 33 partits a Segona B, quan Piti Belmonte tenia 21 anys]. No em van ensenyar res tàctic. Ho expliques i dius "no és possible". És la realitat. Sorties i et deien: "un par de huevos!", "vigila que aquell és molt bo"... era així. En aquest aspecte s'ha millorat, els tècnics cada vegada estan més capacitats, cada cop s'intenten aplicar més coses de futbol, i amb això no vull dir només jugar al futbol de toc, sinó aspectes de com superar el rival, evitar que et puguin marcar gols. Els jugadors que van arribant estan millor formats que anteriorment. Molt menys del que haurien d'estar, perquè crec que hi ha moltes carències al futbol base, però sí que millor formats que abans.

I els grups humans, els vestidors del futbol d'ara, són més peculiars que abans? A vegades també tenim a idealitzar el passat, tot sigui dit...

En aquest aspecte no crec que hagi canviat. Sí que ara tenen el cap abaixat per mirar el mòbil, enlloc de comunicar-se entre ells, que abans sí que ens comunicàvem més, però per la resta crec que els grups humans continuen sent bastant similars a anys anteriors, i repeteixo el que deia abans: el que fa que l'ego que tots tenim dins surti més a la superfície és el nombre de zeros que hi ha a la dreta al compte corrent.

Piti i Carles Gimeno, tàndem tècnic del Santboià // David Ferrer

Diu el tòpic que "el futbol no té memòria", però tu en tens, o en vols tenir molta. Abans m'has citat l'exemple de Libo, que ha viscut de tot en aquest club i passa per una dura recuperació d'una lesió, i quan vas ser entrevistat a l'En joc de La Xarxa, després de l'ascens del Santboià (el 4 de juny de 2017), vas voler fer un apunt final destacant la feina de Juan Camilo Vázquez, tècnic a qui vas substituir, i que havia viscut dues promocions d'ascens sense premi final anteriorment.

La veritat és que ni el record a la feina del Juan Camilo, ni recordar-me de Libo tampoc, eren premeditats. Comences a parlar de futbol, de situacions, a partir del que em formules, apareixen, i crec que és adient dir-ho, no té més motiu que aquest. Pel que fa a Libo, està patint moltíssim i hem de recordar-nos d'ell. I la menció a la tasca del Juan Camilo té un origen: la feina d'entrenador és una autèntica putada. Està molt castigat ser entrenador, se'l respecta molt poc. Arribes aquí i aconsegueixes una fita... i tot el temps que fa que es treballa anteriorment s'ha de tenir en compte, és evident. El futbol era per a mi el principal, dels 19 anys als 36, quan em vaig retirar, vivia d'això i era el que més m'agradava. Després vaig poder continuar fent el mateix i era la meva principal font d'ingressos... però ara mateix no ho és. I no sé si ho tornarà a ser a mitjà o llarg termini, perquè no és el meu objectiu, ja tinc la meva feina. Per tant, aquest grau de posar el colze per fer-se espai al món del futbol crec que sempre ha existit, existirà, i potser pel fet d'estar més relaxat en aquest aspecte, que faig això perquè m'agrada, quan no estigui a gust em quedaré a casa. Et dona una certa tranquil·litat que potser abans no tenies.

Va una mica en la línia d'aquella reflexió de Toni Carrillo, entrenador del Cerdanyola, que va dir fa uns anys que és "un col·lectiu que és una mentida, una falsedat (...) és una merda", en què "tots els entrenadors ens apunyalem" i "tothom vol el lloc del que està" en una banqueta, amb matisos en el teu cas?

Sí, tot i que crec que això forma part del joc. Com a entrenador que no està entrenant, en el moment en què hi ha una possibilitat, ja no pel fet que un tècnic estigui a la corda fluixa sinó perquè tu com a entrenador tens l'obligació de conèixer tots els equips, el màxim de jugadors possibles, per si et toca. Cadascú té la seva opinió.

"La unió és la força del Vilassar de Mar. El camí per donar guerra fins al final"

Amb el final de la primera volta, i l'aturada nadalenca, hem volgut plantejar des de tercera.cat una sèrie de quatre entrevistes a protagonistes de cadascuna de les zones que ha dibuixat la classificació a la primera volta. Les publicarem durant la primera quinzena de gener, i volem que serveixin per situar la lliga fins ara i per conèixer una mica més quatre dels molts protagonistes que formen part de la Tercera.

El Vilassar de Mar ha estat un dels equips patidors de la primera volta. Ha viscut en zona de descens des de l'inici del curs i té ara tota la segona meitat de curs per endavant per capgirar la situació. La temporada passada ja va aconseguir la gesta de la permanència partint d'una situació similar. Enguany, a dos punts de la salvació, els de Manel Moya volen accelerar els tràmits per abandonar la zona calenta. Amb el porter maresmenc, Imanol Castilla, valorem la primera meitat de curs d'un equip que ja sap què és salvar-se in extremis.

Imanol Castilla, una institució a Vilassar de Mar // Pedro Salado

El porter automàtic

Quedem amb Imanol Castilla de bon matí a la part alta del barri d'Horta, a Barcelona. Ell ja ha començat la seva jornada laboral a la Fundació Marcet, però s'escapa una hora de la feina per trobar-se amb nosaltres. Fa fred a la ciutat, però decidim seure en la terrassa d'un bar proper per poder xerrar. Tenim tantes ganes de parlar que abans que ens atenguin comencem a parlar. L'Imanol no té temps d'acabar la primera resposta i una cambrera ens demana què volem i encén l'estufa de gas amb hospitalitat asiàtica. Amb tres cafès amb llet sobre la taula i algun croissant, l'escalfor d'una conversa de futbol ens fa oblidar que el vent colpeja.

La conversa de futbol, intensa, ens fa oblidar el fred ben aviat // Carles Garcia - Tercera.cat

Imanol Castilla Rubio (Mataró, 15 d'abril de 1988) Va debutar com a amateur al Mataró, després d'haver jugat al juvenil del Barcelona. La temporada 2009/2010 se'n va anar a fer fortuna a l'Aragó, fent vida a Saragossa i jugant a l'Andorra de Terol. Aquell mateix any acaba tornant al #futbolcat per ajudar el Prat durant el play-off, després de la lesió de Toni Texeira. El curs 2011/2012 el juga al Manlleu, però acaba marxant del club per aterrar a l'equip que es convertirà en casa seva: el Vilassar de Mar. Retornat al Maresme, Imanol es converteix en l'amo i senyor de la porteria del Xevi Ramon, on s'hi està dues temporades i mitja. A meitat de curs de la temporada 2014/2015, les desavinences amb el cos tècnic, fan que Vilassar de Mar i Rubí intercanvien els seus porters. A Rubí, Imanol tanca l'any en vuitena posició i el Vilassar perd la categoria. Tot i això, el porter decideix tornar a vestir la samarreta blanc-i-vermella a Primera Catalana, amb el canvi d'entrenador. Amb Imanol guardant la porteria, els maresmencs tornen a Tercera i s'hi instal·len tot i el patiment de ser sempre a la zona límit.

Amb 29 anys i la plena consolidació a la categoria i al seu club, Imanol Castilla compagina el futbol amb la seva feina d'analista de porters a la Fundació Marcet i la col·laboració amb el Juvenil i el Cadet del Vilassar de Mar, com entrenador de porters.

Una entrevista de Carles Garcia i Roger Sánchez.

Com encara l'equip la segona volta, tenint en compte que és a la zona de descens, però que va acabar la primera volta d'una gran manera, guanyant al camp de l'Europa, i que està a només dos punts de la permanència. Com està el vestidor?
És un vestidor que està molt il·lusionat, que està molt unit des del principi, tot i que ha estat una primera volta molt molt complicada. El vestidor sap que realitzar el que vam aconseguir l'any passat és molt complicat, perquè estem en una situació similar, però també té molt clar que potser aquest any la permanència no estarà en els 40 llargs com la temporada passada. L'equip està mentalitzat que serà una segona volta molt dura, però que serem un equip que donarà guerra, que no els agradarà jugar contra nosaltres. Rocosos, durs, que la gent quan vingui al Xevi Ramon digui: "Uff, es deixaran la pell i faran tot el possible per treure el partit endavant." Estem molt mentalitzats i amb moltes ganes de fer una segona volta digna.

En aquestes situacions, el més habitual és fer saltar l'entrenador abans de seguir avançant jornades. Teníeu aquesta por dins el vestuari?
El Vilassar, si per alguna cosa es caracteritza, és perquè és un club en què hi ha memòria, que en el futbol és difícil, i en què es mira de treballar des de la coherència. I en Vilassar ha entès que si hi havia un entrenador preparat per capgirar la situació era Manel Moya. Tot i que hi ha hagut moments molt delicats, des de la directiva i el vestidor sabíem que en Manel té aquesta capacitat de no donar-se mai per vençut i continuar buscant la manera de motivar el grup per tirar endavant. En aquest sentit des del Vilassar estem sempre molt tranquils. Sabem que el club mai prendrà mesures extremes. Van confiar en el Manel l'any passat en una situació similar i aquest any tornen a fer-ho. En un moment, fins i tot, Manel Moya va posar el seu càrrec a disposició del club i el club li va negar. Estem tranquils, i part de l'èxit és aquesta serenor que el club dona al vestuari. Sinó, el vestuari estaria inquiet i neguitós. I tot i que sabem que la situació és difícil i que no ho hem fet bé, tenim 19 jornades per intentar arreglar-ho.

Heu estat tota la volta en descens. Com gestiona això un vestidor amb molts jugadors joves i que potser no estan tan acostumats a competir a la Tercera Divisió. Com es gestiona veure's cada setmana entre els tres últims?
Per a mi, hi ha tres blocs molt importants. El primer i més important: l'entrenador. Partit des de la paciència, saber donar tranquil·litat i confiança. I això en Manel ho sap portar molt bé perquè és un gat vell i sap com dur aquestes situacions; L'altre bloc: els jugadors. Fer pinya, fer grup. Els jugadors que portem més anys, Ramon Rovira, Nando, jo mateix, fer pinya i donar missatges sempre de calma i serenor. I el tercer, la directiva. Mai ha baixat el president a cridar l'atenció. Si que han parlat amb nosaltres, però sempre amb missatge de coherència i tranquil·litat. Com que ja ha donat el seu fruit diverses vegades, confien en aquesta línia i és la que segueix. Si aquests tres blocs van de la mà, és la millor manera per sortir de la situació en la que estem.

Us esperàveu, a l'estiu, ser en aquesta lliga per eludir el descens? Recordem l'Històrics, que l'equip va transmetre bones sensacions. Era pretemporada, però us esperàveu des del dia 1 estar en descens i tenir aquests problemes?
Després del final de temporada de l'any passat, la idea del club sí que era lluitar per la permanència, però des d'una posició no tan complicada com en la que estem. El club sabia que havia de renovar alguns jugadors de la plantilla i renovar certs jugadors, però la intenció no era patir com s'està patint. Sí que potser, en els vuit primers partits, vam jugar contra els vuit primers classificats. I jugadors molt importants, com Valderas, està lesionat, Èric, que també marca diferències, tenia problemes físics, o Soufiane. I ho vam patir sobretot al principi. Sí que sabíem que era la Tercera Divisió més complicada dels últims anys, però la intenció era lluitar per una zona més tranquil·la.

Per Imanol, la unió del vestidor és el més important per assolir objectius // Carles Garcia - Tercera.cat

És realment la Tercera Divisió més complicada dels últims anys. Ho noteu des de la gespa?
La Tercera ja no és com quan jo vaig començar, que era bestial. Tots professionals, vivíem del futbol... però sí que és veritat que, en comparació amb els últims cinc anys, és on hi ha més qualitat. Segueix sent una Tercera molt física on un equip amb jugadors físicament bons té molts punts a guanyar, però en comparació amb d'altres anys hi ha 8 o 9 equips amb un plus de qualitat. Altres anys eren 4 o 5.

Es parla molt de la part alta i aquest plus de qualitat que comentes, però també hi ha força igualtat a baix. Deies que la permanència no anirà tan cara, potser això. Hi ha una guerra a moltes bandes. No se n'acaba de parlar gaire, però està tot molt igualat, i més amb l'obra dels compensats, que sempre hi son.
Correcte. Quan s'està en una situació compromesa sempre s'acaben traient punts. I a mesura que avança la lliga, més encara. I anirà l'Espanyol B, que no ha perdut cap partit, potser al camp del Vilassar i potser perd punts. I és això: la necessitat et dona aquest plus que fa que un equip teòricament inferior tregui punts. I és el que dius, sabem que baixen tres però potser hi ha algun compensat que caurà cap avall. I s'han de fer molts punts i intentar ser a la lluita.

Heu patit molts canvis a la plantilla. Alguns, per ofertes d'altres equips que han posat més diners. Com ho gestiona un equip que veu que està en descens i li van marxant jugadors?
És difícil perquè la gent que és nova potser no han viscut això. I pot haver cert nerviosisme. És important donar missatges de calma i serenor per saber que quan un jugador ho dona tot en aquest club mai li diran: "espavila". I la gent jove ho comença a veure i va jugant cada cop més tranquil·la. Per això anem al camp de l'Europa i fem el millor partit de la temporada i guanyem a un equip que estava fent una primera volta molt interessant. Jo crec molt en el bon ambient. M'agrada que hi hagi bon ambient i gresca, tot i que hi ha moments en què no toca fer gresca. Però la força de l'equip passa per la unió. Tot i que hi ha hagut canvis, aquesta unió és la força del Vilassar. I és el camí per donar guerra fins al final.

El Vilassar ha acumulat moltes derrotes, però quan ha puntuat ho ha fet contra rivals directes. En aquesta lliga sí que l'equip ha estat més fort que el que sembla per context de la primera volta.
Com et deia, les primeres 8 jornades van marcar molt. Perquè vam jugat contra equips que estaven molt bé. Les dinàmiques són súper importants. Al final de primera volta es va donar la casualitat que teníem partits contra rivals més directes i la necessitat et fa donar aquest plus que fa treure punts. Lògicament, si estem a baix i juguem contra un equip que està a baix serà per alguna cosa. Potser és més fàcil puntuar a casa contra el Gavà, que al camp de l'Hospitalet. I si a mi em donen a triar on vols puntuar, sempre et diré que contra rivals directes. Tot i que queden moltes jornades, aquests partits ens els hem pres com una final.

Que existeixin aquestes "finals" contra rivals directes, fa que quan us toqui jugar contra equips punters, prepareu la setmana d'una forma diferent?
La planificació és la mateixa, però sempre treballem en funció de l'equip. No és el mateix potser treballar contra l'Espanyol que prepares no tenir tant la pilota i jugar al contraatac, que si ve el Gavà a casa i saps que hauràs de tenir la iniciativa Canvia la preparació de la setmana, sí. Però la mentalitat nostra segueix sent treure el màxim de punts. Sí que t'ho prens d'una manera o una altra, després. Si el dia de l'Espanyol perds 1-2 en l'últim minut, et mors de ràbia, però dius: "ep, compte!". Si això passa contra el Gavà no dius "ep, compte!", t'emprenyes de veritat. Parlant amb tot el respecte pel Gavà, que posem aquest nom com podria ser el de qualsevol altre equip de la nostra zona.

T'esperaves que a la part baixa hi hagués aquests equips? Cerdanyola, Castelldefels, Santfeliuenc, Granollers, Palamós...
M'ho esperava, sobretot, per haver descartat d'altres. Sabíem que Prat, l'Hospitalet, Espanyol B, estarien amunt. I els pressupostos marquen el futbol. Després tu pots fer-ho millor o pitjor amb el pressupost, però marquen. Mirant això, jo ja sabia que ens acabaríem jugant la permanència amb Gavà pels problemes econòmics, amb Palamós perquè semblava que no era el mateix que abans, amb el Cerdanyola, etcètera. I és normal. Si tu tens 10 ho tens més fàcil que el que té 4.

Imanol protagonitza una aturada durant una "final" // Alex Gallardo - UECastelldefels

Des del punt de vista del porter d'un equip que està a la zona baixa. En tres partits la porteria s'ha quedat a zero, però hem vist molts partits amb bones actuacions teves que han acabat amb derrota. Com ho gestiona un porter que fa tants anys que juga?
Fa més ràbia perdre que encaixar gols. Potser hi ha un partit en què jo puc estar molt bé i a l'últim minut em fa gol i perdem. Estaré més emprenyat que en un partit en què jo jugui fatal, però guanyem. I això t'ho donen els anys. Al principi, quan ets jove ets més egoista. Et dius, 0-1, hem perdut però he fet un partidàs. I un altre dia guanyes 3-2, els dos gols són errades teves i estas emprenyat com un mico. Però això t'ho canvia l'experiència. Jo prefereixo no tocar ni una pilota i guanyar, que tocar-ne 10 boníssimes i perdre. Abans, quan entrava al camp pensava que volia ser protagonista i volia que m'arribessin, vull fer aturades. Ara quan entro al camp penso que no vull ser protagonista. Si no es parla de mi significa que no hi ha hagut gols i que, almenys, hem tret un punt. Prefereixo haver de gestionar l'equip, fotre quatre crits i perdre temps, que haver de fer aturades salvadores.

Ets mataroní, però ja vius la teva sisena temporada al Vilassar de Mar i has dit diverses vegades que és casa teva. Què té aquest club que el fa tan especial sense ser el teu club més proper?
El tracte que hi ha és molt bo. Ja no només per part de la directiva sinó també la gent del poble, els nois del futbol base. A mi, sobretot, hi ha una cosa que m'ha marcat molt i és el tracte de la gent del club. La gent està molt involucrada i s'estima molt el club. El president el tens tots els dies al camp, a tots els entrenaments, a tots els partits. Mai té una mala paraula per a tu, sempre que et pot ajudar ho fa i si li demanes un parell de guants perquè arriba Nadal i els vols renovar, te'ls dona. Són petites coses que es valoren i fan que sigui tot una família. Quan hi ha jugadors que es queden tant anys, és per alguna cosa. I després, a mi Manel Moya i Juan Carlos Cordero són els meus pares futbolístics. Els vaig tenir a Mataró, els he tingut a Vilassar cinc temporades i qua no els tenia parlàvem gairebé cada setmana. Hi ha un feeling especial que fa que jo també estigui a mort amb ells.

Tens 29 anys, ni 30, però tenim en l'imaginari que fa molts anys que hi ets. De fet, ja fa 10 que vas debutar com amateur. Notes també aquest pas dels anys? Ets un Imanol molt diferent al que va debutar el 2007?
Jo sempre dic que l'Imanol del 2007 era un porter parón i el de 2017 un porter amb experiència. Es nota el pas del temps i es nota que ara s'ha de treballar i que no ho és tot el futbol. I jo he canviat molt. Abans era un porter molt explosiu i ràpid, molt parón, i ara potser sóc més un porter més sobri, tranquil, que potser no atura algunes pilotes que aturava fa 10 anys, però potser sóc més regular, més tranquil i tot això es va notant.

I després de 10 anys, continues aprenent coses?
Sí, sempre s'aprèn. Potser abans, on arribava perquè era molt ràpid, ara arribo perquè m'anticipo o perquè estic més ben col·locat i perquè faig una millor lectura. I segur que quan em retiri, l'últim any, també estaré aprenent. La competició et dona noves vivències i aprenentatge dia a dia. Ja sigui pel que fa al camp com al vestidor, o la relació amb l'entrenador.

Amb 29 anys, Imanol és un porter consolidat al #futbolcat // Carles Garcia - Tercera.cat

Tens 29 anys, però sembla que ja faci molt temps que t'has consolidat. El porter sempre és el que més triga a tenir pes i un nom.
Jo vaig tenir sort. El meu primer any d'amateur vaig jugar 29 partits. En el segon, 38, en el tercer, 30 més un de play-off amb el Prat perquè Toni Texeira estava lesionat. En tres anys ja portem pràcticament 100 partits. El que et dona l'experiència i el bagatge són els partits. Per molt que entrenis a Tercera, si tu no t'equivoques en una sortida en el joc aeri o no t'equivoques en un blocatge que has de desviar, o aprens. Jo he tingut aquesta sort i m'ha permès, potser amb 25 anys, haver patit un descens, haver jugat un play-off i que m'haguessin fet fora d'un equip. Hi ha porters que això ho pateixen amb l'edat que tinc ara. Això té les seves coses positives i negatives, potser la il·lusió. Que porto ja tants anys que ara em queden potser només dues temporades de futbol. Però jo em considero un afortunat. Sempre he tingut més o menys protagonisme i aprens jugant. Entrenant s'aprèn molt, però la posició te la dona el terreny de joc. I això sempre ho dic als més joves. He tingut companys molt bons que la impaciència de voler jugar els ha fet anar una categoria un punt inferior i ja s'han perdut. Això jo m'ho va dir una vegada Jaume Langa: "Sempre que puguis ser en una categoria més alta, has de ser-hi. Si te'n vas a Segona Catalana, et quedes aquí. Si ets a Tercera i aguantes dues temporades de jugar 10 partits, potser a la tercera jugues 15, a la quarta 25." Jo als joves sempre intento animar-los a tenir paciència. No tothom ha tingut la meva sort o la de Rovira, que amb 24 anys ja havia fet dos play-off.

La figura del porter està més marcada que cap altra per l'error. És un jugador que ha de saber errar i estar tan concentrat que un minut després ha de saber oblidar-ho i tornar-hi a ser.
És el que dèiem abans. Si un jugador fa un partit horrible i al minut 89 marca un golarro, és un crack. Si és al revés, si un porter fa un partit espectacular i al minut 89 se li escapa la pilota i li marquen gol, ja està assenyalat. S'ha de saber conviure amb l'error. És part de l'aprenentatge. I aquí és molt important la figura de l'entrenador. Si hi ha un entrenador mai has de matxacar el teu porter perquè s'enfonsa i tens un problema. Lògicament, si fa tres errors per partit t'has de plantejar buscar solucions.
Jo crec que sempre he estat bastant regular i, mentalment, sóc molt fort. I confio bastant en mi. Si faig un error, canvio de xip i em consciencio que ho he de fer bé. I si en algun moment, ningú creia en mi, jo creia més que mai en mi. I això, després es nota molt al camp. És molt important saber conviure amb l'error i entendre que t'ajuda a créixer i et fa ser millor porter.

Recordes algun error que hagi estat un punt d'inflexió. D'aquells que penses: sort que no m'hi vaig capficar gaire...
Errors, crec que cada any n'he tingut. Però sí que en tinc un de molt anecdòtic, de juvenil, quan jugava al Barça. Jo era company del Crosas, el Busquets... i en Marc [Crosas] sempre anava a la selecció. I em va dir que venia l'entrenador sub17, a veure jugadors. Just aquell dia vaig fer una pífia grossa i li vaig dir al Marc que no em convocarà ni que no hi hagi més porters de la categoria.

Un altre tòpic dels porters és la convivència entre el porter que juga i el que no. Com ho has viscut tu?
Cada any em passa. Que amb qui em porto millor sempre és amb el company de porteria. Sempre hi ha casos especials, i porters als que no fas gràcia i no hi ha bon ambient. Però en general, hi tenim un ambient i relació espectacular. De fet, continuo parlant amb molts d'ells. Sempre ho remarco. Som tan especials que ens posem molt en la pell de l'altre. I això ens fa ser més forts. Si tu mires un partit, si hi ha una errada del porter, el primer que li envia un suport positiu, és el seu company porter des de la banqueta. Crec que no tinc cap company amb el que tingui males paraules, i això és una de les coses boniques que m'emporto.

També estas vinculat al futbol, fora de la competició pura i dura. En què treballes?
Estic treballant a la Fundació Marcet, que fa molts anys que treballa en l'àmbit futbolístic. En els darrers anys han creat un programa professional, un centre d'alt rendiment, per a nens de tot el món. I fa dos anys necessitaven un analista de porters i jo acabava de sortir de la carrera de magisteri i buscava una feina. Quan vaig arribar, em trobo, com a cap, a Franco Sanchírico, al meu costat, Carlos Guzmán, un altre mític. I la meva funció simplement és veure els vídeos dels partits del cap de setmana i fer un anàlisi tècnic i tàctic dels porters de forma individual. És una feina molt enriquidora perquè es compleixen dues de les coses que m'agraden. El futbol i la docència. A més, el grup i l'ambient és espectacular.

I com entrenador t'hi veus? Havies estat entrenador de base al Vilassar de Mar.
Ara hi estic col·laborant. Amb el Juvenil A i el Cadet A. Faig una hora d'entrenament específic amb ells un parell de dies a la setmana, però ho faig com a col·laboració. M'agrada el club, m'agrada entrenar i no volia deixar-ho. Porto molts anys entrenant nens i el club em va donar aquesta opció i jo encantat.

Per tant, no seria estrany veure't entrenant de forma regular d'aquí un temps.
La meva intenció és poder dedicar-me a l'entrenament de porters en un futur.

També tens dots de narrador. Vam escoltar el tall en què narraves el gol d'Èric López, a la Xarxa. És una cosa que fas habitualment?
Mira, m'agrada molt la gresca. El meu cap sempre està fent voltes per intentar fer bon ambient. Jo crec que el que m'ho va proposar va creure que ho faria una mica tímid i em va sortir del cor. Em vaig venir amunt. I al vestidor sempre estic fent alguna broma, m'agrada molt imitar. Són coses que sempre ajuda a que hi hagi bona gresca. No tinc vergonya en aquest sentit. Sóc el prototip de porter, que no tenen vergonya... Sóc una mica així.