A espatlles de gegants

Són cada diumenge a la banqueta i miren el partit asseguts, intranquils, però sense més participació que quatre crits i un parell d'aplaudiments a l'equip. Són una espècie minoritària, només vint van convocats cada cap de setmana. I si algun entrenador decideix arriscar gaire, encara en poden ser menys. A diferència dels seus companys, després de tota una setmana d'entrenaments, de suar, de donar-ho tot i preparar-se per enfrontar el proper rival, arriba el cap de setmana i els toca seure. Veuen 90 minuts de futbol des d'una posició privilegiada, però que podria ser-ho més. L'únic que els falta és tocar la pilota amb les mans. Una oportunitat que, sovint, és difícil d'aconseguir. Aquesta és la història dels porters suplents.

Marc Priego a la banqueta del Masnou la temporada passada // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

"Tinc un amic que sempre em diu el mateix: són 20 equips. Hi ha 20 caps per a 20 barrets". Amb aquesta solemnitat accepta en Victor Cócera, porter de la Montañesa, la dificultat de poder entrar d'inici en un partit de Tercera setmana rere setmana. El jugador de l'equip de Nou Barris va aterrar la temporada 2012/2013 a La Prosperitat i, després de 17 partits sota pals en el primer curs, s'ha acostumat a tenir poca participació. De La Bombonera va volar cap a Badalona i també va passar per l'Europa, però va tenir la mateixa sort. De tornada a casa, sota l'ombra de Tato Burgada, neda a contracorrent per ser titular el diumenge vinent. Una oportunitat que ara ha pogut gaudir durant dues setmanes de forma consecutiva.

A tocar del Municipal de Nou Barris, a l'altra banda de la Meridiana, s'hi entrena cada setmana en Marc Priego. El porter del Sant Andreu, que va acabar la seva formació al juvenil quadribarrat, va viure la seva primera experiència a Tercera al Masnou com a recanvi de Rafa Leva. 16 partits que li van valer un bitllet de tornada al Narcís Sala. Un passatge, però, que ho canviaria absolutament tot. Al seu costat hi ha en José Segovia, un dels porters més destacats de la categoria i un exemple per en Marc. "Tenir-lo a l'equip m'exigeix molt. És un gran company i em fa millorar cada dia". Com en Victor, el porter andreuenc s'ha habituat aquest curs a seure a la banqueta i veure els partits des de la cadira. Una situació que es va trencar per primer cop diumenge passat.

El destí posava sobre la gespa dos porters habitualment suplents enmig d'un partit d'alt voltatge. Un derbi barceloní entre dos aspirants a ocupar una plaça a la zona de play-off. A la dreta, amb 24 anys, Victor Cócera defensant l'escut de la Montañesa. A l'esquerra, amb 20 anys a l'esquena, Marc Priego amb l'emblema del Sant Andreu sobre el pit.

Cócera sent Nou Barris com casa seva tot i gaudir de pocs minuts // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

"Quan vaig rebre la notícia de jugar contra el Terrassa no m'ho esperava, i després el partit no va anar de la millor manera... [Els egarencs es van imposar per 4-0] El míster no n'havia parlat amb mi durant la setmana, però va decidir donar-me continuïtat contra el Sant Andreu. Jo m'esperava aquesta confiança". Cócera explica que l'Antonio Escudero és d'aquells entrenadors als quals agrada donar confiança als seus jugadors, i sense importar qui fos el rival, va decidir tornar-lo a posar sota pals. Més inesperada va ser la notícia per a Priego, que encara no havia disputat ni un minut aquesta temporada, però tots els astres es van alinear per fer-lo saltar al camp. "Segovia no havia passat bona nit, es va provar a l’escalfament i va veure que no podia, que es marejava. I vaig sortir jo. Amb molta il·lusió i moltes ganes de jugar i ajudar l’equip". D'aquesta manera, Cócera i Priego es convertien en els protagonistes d'un partit que es preveia calent i disputat. Quan els vint-i-dos homes van marxar a la dutxa, les sensacions eren millors pel debutant. El Sant Andreu sucava tres punts i mantenia la porteria imbatuda. 0-2. S'apaguen els llums i tot torna a la normalitat. O potser no?

Priego, poc habituat a trepitjar l'àrea els diumenges està convençut que sense la feina durant la setmana seria impossible jugar partits, sigui quina sigui la situació. "Si no treballes ràpidament i l'entrenador no et veu bé, mai tindràs aquesta oportunitat". Un cop el porter ha tingut l'ocasió de ser els 90 minuts sobre el camp, fent el que més li agrada, ha aconseguit fer la primera passa en el seu objectiu. Una circumstància en què només tenen una opció: aprofitar el moment. "Quan jugues has d'estar bé si vols continuïtat. Tant físicament com mental", destaca Cócera. La saviesa futbolística popular ha defensat sempre que un bon porter és fort de cap i capaç de superar qualsevol situació que es trobi, però per un futbolista més habituat a la banqueta que als pals la conjuntura és encara més complicada. El porter groc-i-negre insisteix en la gran fortalesa mental de la seva espècie, però en com pot afectar una situació de suplència: "Hi ha moments de la temporada en què et trobes bé, però el fet de no entrar es fa complicat". És just en aquest punt en què el col·lectiu cobreix la solitud d'un porter. Per a Cócera la confiança dels companys és vital en els moments més baixos. "Quan no tens continuïtat però l'equip confia en tu et sents reforçat". Tan important és el paper de la resta de futbolistes com la del tècnic. Priego destaca de Mikel Azparren, el seu entrenador, la capacitat de fer-lo sentir segur amb la feina del dia a dia: "Parla sovint amb mi, em diu que entreno bé i que no dubtarà en el moment en què hagi de jugar". Una situació circumstancial que, en el seu cas, arribava diumenge passat, i aconseguia segellar amb garanties.

Marc Priego va debutar amb el Sant Andreu mantenint la porteria a zero // Judit Andreu - UESantAndreu.cat

Són els sentiments dels escuders de la porteria. Dels homes que vetllen pel seu equip quan més negra és la situació. Quan es toca l'única peça que sembla fixa al tauler. Quan arriba el moment que tem tota la tribuna. Una partida que sovint saben salvar gràcies a tenir un company de nivell -que no adversari- lluitant braç a braç per ser sota els pals. Almenys, això és el que se'n desprèn de les paraules de Cócera sobre la competència a la porteria: "El que vols com a porter és que l'altre també estigui fort. Tot i que no hauria de ser així, i és injust dir-ho, si el teu company està una mica per sota, et relaxes. El porter necessita algú que el faci estar sempre al cent per cent". Unes línies que també subscriu Marc Priego i que contraposa amb la seva situació al Masnou la temporada passada: "Jo era porter únic, i això et fa relaxar una mica inconscientment. Tenir algú al costat t'exigeix més, i sobretot si és del nivell de Segovia, encara que això em compliqui jugar".

Diumenge vinent Montañesa i Sant Andreu tornaran a saltar a la gespa per afrontar un nou partit de lliga. Cócera i Priego es preparen per ser cridats si el seu entrenador considera oportú alinear-los d'inici. No saben si els tocarà jugar. No saben si els tocarà seure una vegada més. Però rere el seu silenci per falta de protagonisme hi ha una veu de porter que crida per saltar enlaire i tornar a caçar una pilota que salvi tres punts. Ser-hi quan toca és la seva forma de demostrar que la manca de minuts no reflecteix la qualitat d'un guardià de la línia de gol.

D'Amposta a Iecla: Comiat a un any intens

(Amb aquest article tanco simbòlicament el curs 2011/2012 del grup V de Tercera. L'entrada s'allargarà fins dilluns, quan obri al blog el nou curs, l'any 2 de tercera.cat, la temporada 2012/2013.)

Tot va començar a Vic... i a Amposta. A Vic va iniciar-se el primer partit (empat a zero entre osonencs i Sanboià), i a la capital del Montsià es va veure el primer gol de la temporada, el que va marcar Roger Segalés. La història dels 1.018 gols del curs dels catalans de Tercera, amb les seves celebracions, els seus nervis, les seves protestes i les seves reaccions van començar aquí.

La localitat que ha viscut una de les tres cares amargues del curs obria aquella tarda calurosa d'agost el curs futbolístic a Tercera. Al minut 43, el davanter vigatà Roger Segalés obria el marcador del partit, de l'equip visitant, l'Europa, i de tota una temporada que ara veiem en perspectiva.

Ha estat un any de dinàmiques. Suposo que com tots, però aquest ha estat viscut intensament en l'actualització diària del blog. L'Espanyol B va començar fort, el Terrassa i l'Europa va aguantar l'empenta a l'inici; els graciencs van perdre força passat el primer quart de curs, per acabar patint per complir objectius no previstos en aquella tarda calurosa d'Amposta. El Terrassa va brodar la primera volta, es va reivindicar davant els que no els situaven a les travesses de favorits abans de començar. Però les cames van fallar al moment decisiu, el de la confirmació.

En paral·lel, l'Espanyol B trontollava. Els jugadors que apareixien al primer equip, les lesions i, potser, el pes de l'etiqueta de favoritíssim al títol (atorgada per la pràctica totalitat dels qui seguíem, hem seguit i seguirem la Tercera) són alguns dels factors d'una punxada en un moment clau, que els nous pneumàtics per al tram final van convertir en una segona plaça que, al final, ha resultat insuficient. Esportivament parlant.

Qui se'n va beneficiar? L'Associació Esportiva Prat. Però dir que se'n va beneficiar és injust. El Prat ha estat campió de grup, i ascendit a Segona divisió B, per mèrits propis, per una combinació gairebé perfecta de virtuts individuals i col·lectives, per una sensació d'equip i entorn que rema junt; i, sobre el terreny de joc, per partits memorables: ordre defensiu i contundència en els resultats, sobretot en els desplaçaments.

Els pratencs han estat el gran protagonista positiu de l'any, juntament amb equips com el Manlleu. El cicle de quatre anys de Francesc Cargol a Osona ha culminat amb una resposta contundent a l'etiqueta d'etern aspirant. Victòries, futbol convincent i gols, molts gols, nascuts molts d'ells d'un tren atacant manlleuenc que ha espantat rivals, i que ha premiat tres dels seus jugadors amb presència a l'onze ideal escollit pels que seguiu tercera.cat.

Si el Terrassa ha fet una primera meitat de curs molt bona, el seu omega el trobem a Sant Boi de Llobregat. L'any del Santboià començava fregant la decepció, però ha acabat amb la millor cara possible, amb l'equip fregant la glòria i la sensació que l'equip sortirà des de les primeres files de la graella en un mes i mig. Tindrà a prop, en el grup de favorits en l'arrencada, un Cornellà que s'agafa a una espiral positiva. L'any ha estat correcte a la Via Fèrria, l'equip no ha pogut fer play-off però la consolidació del projecte i l'estrena d'una nova casa seran dos reforços intangibles que impulsaran els de Jordi Roger el proper curs.

Han alegrat el campionat equips com el Rubí i Vilafranca. Han anat més enllà del terme "revelació". Els vallesans han sorprès amb una proposta fresca, de joc ofensiu, que va agafar desprevinguts molts dels grans equips de la categoria i que va dirigir els elogis unànimes a la figura del tècnic Alberto Fernández. Les bones sensacions que han deixat els penedesencs, en canvi, han tingut quelcom de reivindicació. La proposta de Puchi passa per un esforç encomiable de totes i cadascuna de les peces de l'equip. Els vilafranquins han completat actuacions de manual.

Ha estat un any tranquil a Castelldefels... i a Gavà? També, en part. Els mariners no han patit per mantenir la categoria, aconseguint pel camí victòries de prestigi, amb l'honor de ser el primer equip que batia l'equip que més ha aguantat sense perdre a casa, l'Espanyol B. A la Bòbila la situació econòmica acabava amb tres pesos pesants de la plantilla gavanenca en un desembre fosc; l'aposta low cost per homes de la casa, però, ha acabat deixant una temporada de bon record quant al bagatge esportiu.

Els nouvinguts Vic i Olot hi han posat condiment. Els vigatans van trigar a marcar, però després han desplegat un joc sòlid a casa, que es completava amb punts de mèrit lluny d'Osona que els han deixat a la categoria; l'Olot, en canvi, ha viscut un any simètric. Va començar apuntant maneres; va viure un profund estancament al tram central, que va provocar la marxa de Nitus Santos; i amb el tàndem Terma-Rodri l'equip ressorgia al final, assolint una permanència finalment còmoda.

Les dificultats, amb final feliç, s'han viscut a Nou Barris, Santa Coloma de Gramenet i Balaguer. Tres contratemps de diferent caràcter. La revàlida del més difícil encara plantejava un dur problema a la Monta de Miki Carrillo, que al final, amb força i amb una potent unió del vestidor, salvava la permanència per tancar un cicle al club barceloní. Els problemes esconòmics tocaven però no enfonsaven el Balaguer, que se sobreposava a les dificultats i acabava l'any amb molt d'honor. I a la Grama hem viscut un problema d'identitat. La institució, gens acostumada a la Tercera, ha tingut greus problemes per ubicar-se, però l'equip, amb un conjunt de jugadors joves entregats i l'esforç constant de Toni Romero des de la banqueta ha tret endavant la continuïtat.

Les dificultats amb final amarg han passat per Vilanova, per Amposta i pel Masnou. A Vilanova l'últim any de flirteig amb el perill ha acabat cremant un equip que ja havia estat a la corda fluixa els dos últims cursos. Cop dur per al club del Garraf, que busca ara iniciar un nou cicle a Catalana amb Dani Casado a la banqueta. La institució, però, viu dificultats econòmiques que determinen la planificació; Amposta i Masnou han conviscut gairebé tot el curs a la part baixa de la taula, i el descens enterra dos projectes que també començaran, pràcticament, de zero aquest any que ja escalfa motors.

Ha estat l'any dels gols de Planagumà, de la rematada impossible de Bakary o dels sextets de l'Espanyol B, del Cornellà o del Vic; l'any del comiat amarg de Triguero, Vall i Patri de Gavà; l'any del gol espectacular de Xavi Molist a Sant Boi; l'any dels comiats de Paco Clos, Ramon Moya, Nitus Santos o la marxa voluntària de Lluís Planagumà; l'any de les marxes frenades a última hora de Pedro Dólera i Miquel Olmo; l'any de l'espectacular èxit de la Selecció Catalana Amateur a Astúries; l'any dels gols vitals d'Ermengolper a un Balaguer altament rendible; l'any del duel dels germans Cano i els germans Erencia; l'any que hem seguit via Twitter periodistes, jugadors, entrenadors i seguidors; l'any del FIFA Manager amb accent català; l'any de l'esclat de jugadors joves, com Antolínez, Aumatell o Montoro; l'any que hem viscut intensament des dels 20 equips que han competit setmana rere setmana, i que tantes emocions ha transmés a tots els que ho hem seguit; en definitiva, ha estat l'any, com tots els altres, de la vital cobertura que els mitjans locals i els petits (però grans) informadors han fet de tots i cadascun dels equips, d'El Prat Ràdio als companys del Canal Blau FM, passant per blogs, comptes de Twitter, diaris i televisions locals. Tots sumem.

L'any que acabava fora de Catalunya, a Múrcia. El cas de la Pobla Mafumet és la resposta afirmativa als qui qüestionen si segones parts poden ser millors. L'any passat els de Kiko Ramírez inscrivien el seu nom a la història del futbol català amb un play-off meritori, que els despatxos frenaven abans del segon partit; ara, els despatxos haurien pogut aturar de nou els tarragonins, però l'equip s'ha exhibit a la lliga i ha arribat fins l'avantsala de l'ascens (esportiu) a Segona divisió B. El somni s'acabava a Iecla. Els últims gols de la il·lusió i els últims xuts errats que confirmaven el final no han de fer oblidar mai l'excel·lent campanya grana. La frustració hauria de ser momentània, sense ocultar un excel·lent curs que la Pobla, i la Tercera 2011/2012 acabaven en aquesta porteria de Iecla.

Foto: Ignasi Trapero @Traperinho