"Tinc la sensació que s'està perdent l'essència del futbolista"

Amb el final de la primera volta, i l'aturada nadalenca, hem volgut plantejar des de tercera.cat una sèrie de quatre entrevistes a protagonistes de cadascuna de les zones que ha dibuixat la classificació a la primera volta. Les publicarem durant la primera quinzena de gener, i volem que serveixin per situar la lliga fins ara i per conèixer una mica més quatre dels molts protagonistes que formen part de la Tercera.

El Terrassa ha tancat la primera volta com a "primer aspirant". A la cinquena plaça, els vermells han quedat a un sol punt del quart (l'Hospitalet) i a tres del segon (l'Ascó), després d'una primera volta sòlida dels vallesans, amb només dues derrotes i havent acumulat fins a nou empats. Els egarencs ja figuraven a la llista de candidats al play-off a principi de curs, per plantilla, pes de club... i pel record recent, ja que van jugar la promoció el curs passat. Amb el capità de l'equip, Juan Pablo Amantini, futbolista de llarg recorregut, carismàtic i respectat, repassem el moment actual i fem perspectiva d'una vida de futbol.

Un futbolista estimat // Juanma Medina - Terrassa FC

Un cafè de dues hores

Hem quedat amb Juan Pablo Amantini en un cafè de Sant Cugat del Vallès. La cita és a les 16h, però l'autor de l'entrevista s'endarrereix una mica. Prèvia disculpa, ens coneixem personalment i seiem. A partir d'aquí, en dues hores només hi haurà entre nosaltres dos cafès i una conversa sobre futbol. La sensació de comoditat, mútua, és prou constant, més enllà de tractar temes agres, dolços o neutres, i al final de la conversa parlem una estona sobre el futbol que fuig de polèmiques. Fulleja la revista Panenka, un punt forçat per l'entrevistador, que vol una foto que no sigui mirant a càmera, i busca ràpidament un reportatge en què apareix Diego Armando Maradona.

L'Argentina i Itàlia. A la prèvia de l'entrevista explica la seva història. Els inicis de futbol a San Lorenzo de Almagro, Banfield i Almagro, tot i que ell banca a River Plate. El corralito va precipitar la marxa de la família Amantini cap a Europa, el 2002, buscant, primer, les arrels familiars. Són a Città di Castello, a la regió d'Úmbria, on el besavi d'Amantini hi manté família. És una zona molt rural, l'adaptació és complicada, tot i l'excel·lent relació amb la família. El 2003 arriben a Catalunya, s'instal·len a Castelldefels i la resta de la història ja comença a ser coneguda. Juan Pablo, de 18 o 19 anys llavors, busca feina... i equip. El Cornellà és el primer que en rep coneixement, i a Badalona fa una prova, amb què obté taquilla al vestidor del B. Comencen un seguit de vivències que repassem, en part, a l'entrevista.

Agafa la Panenka i busca l'article sobre Maradona i Sorrentino // Roger Sánchez - tercera.cat

Juan Pablo Amantini (Monte Grande, Buenos Aires, 11 d'agost de 1984; 33 anys) va iniciar la seva carrera a l'Argentina, al futbol sala, primer, i a la base de Sant Lorenzo de Almagro, Banfield i Almagro, després. El 2002 la família es trasllada a Itàlia i ell fa una prova amb el Hellas Verona, per acabar jugant a la Serie D amb el Sansepolcro. L'estada italiana és breu, un any i mig, i el 2003 s'instal·la a Castelldefels. Comença carrera futbolística a Catalunya al Badalona B, a Primera Catalana. Sense opcions de fer el salt al primer equip, el 2006 marxa al Gavà, on tampoc té gaire continuïtat, i acaba disputant la 2006/2007 amb el Blanes, equip amb què debuta a Tercera.

El 2007 firma per l'Europa, en què està dos cursos. El Castelldefels, entre 2009 i gener de 2013, és el pas previ a fitxar per la Montañesa, on viurà el seu primer play-off d'ascens a Segona B, al final del curs 2013/2014. Just després fa el salt a Segona B, per jugar dues temporades al Badalona. Disputa 63 partits a la categoria de bronze. El 2016, acabada l'etapa badalonina, accepta l'oferta del Terrassa, amb qui disputa el seu segon play-off d'ascens a Segona B. Entra al vestidor situat ja al grup de capitans i l'estiu de 2017, amb el seu company Cristian García ara com a entrenador, assumeix el braçal de primer capità.

Es considera un futbolista de Tercera: no en va, hi va debutar fa ja onze anys (en un Santboià-Blanes, el 18 de desembre de 2006) i tret dels dos anys al Badalona mai ha sortit de la categoria.

Una entrevista de Roger Sánchez.

Heu acabat la primera volta cinquens, amb quines sensacions arribeu al retorn de la competició, que repreneu diumenge a Gavà?

Crec que ens queda molt poc per arribar al que demana l'entrenador, que és fer-ho bé darrere i bé al davant. Vam començar el curs malament en atac i bé en defensa. I després, al revés. Esperem que la segona volta sigui bona, tenim una base molt important i arribem en un bon moment. La posició no és dolenta, som a prop de les places de dalt, crec que arribarem bé al tram decisiu.

Sense avançar esdeveniments, perquè queda mitja temporada, però és un mèrit extra, estar lluitant pel play-off aquest any en què hi havia més candidats que mai, tenint en compte això sí que el Terrassa ja era clarament un d'aquests favorits?

Terrassa és una plaça que exigeix molt, no és per a qualsevol futbolista. Des que hi vaig arribar, l'exigència és màxima i el club necessita fer un salt a la Segona Divisió B. L'objectiu està claríssim, sense parlar-lo ja se sap: l'equip ha d'estar a dalt. Ens hem anat adaptant bé, tant els que vam arribar el curs passat com els que han vingut enguany, han comprès el que és Terrassa i amb l'ajuda del cos tècnic i la directiva creiem que podrem complir l'objectiu.

En diversos moments, durant aquesta primera volta, ho heu tingut a tocar, ser entre els quatre primers, vau ser quarts a la J16, però a vegades s'ha escapat per poc, com en l'empat a casa davant el Vilassar de Mar. Què us ha faltat en el moment de donar aquestes últimes empentes? Tenint en compte, tornem-hi, que queda mitja temporada.

Crec que veníem d'una dinàmica molt bona, i potser aquell empat [contra el Vilassar de Mar] et deixa una mica de sabor amarg i, alhora, ens diu que ens falta alguna cosa per poder ser al play-off. Sembla que no però l'equip encara està en construcció, hi ha coses que s'estan treballant, que no acaben de sortir, i amb els partits creiem que arribaran. De moment és bo ser en una bona posició per arribar a final de temporada i poder posar-nos als llocs de play-off.

Sobre el paper, mirem els equips de la part alta, i el vostre és l'únic amb un tècnic que és debutant. Va ser jugador fins fa uns mesos, ha estat senzilla l'adaptació, tenint en compte que Cristian García coneix perfectament el club i els jugadors?

Sí, personalment estic molt content amb el cos tècnic. És una de les primeres vegades que vaig als entrenaments i aprenc a entendre el futbol, a jugar d'una manera que et diverteix. [Cristian García] És una persona que és Terrassa. El grup l'ha acceptat molt bé, ell ha estat futbolista i no el pots enganyar, està claríssim. No fan diferència amb cap jugador, no es casen amb ningú i tots som importants, perfectament titulars.

Foto: Juanma Medina - Terrassa FC

Més dades: de moment, exceptuant l'Espanyol B, líder invicte, sou l'equip amb menys derrotes, només dues. Us considereu un equip difícil de guanyar? Només ho han fet l'Hospitalet i Sant Andreu.

Crec que sí, som un equip difícil de batre, i especialment en aquests dos partits, en el de l'Hospitalet [2-0, J4] crec que la derrota va ser immerescuda, però vaja, això és futbol, i si la pilota entra i tu no marques, no hi ha més. I en el partit davant el Sant Andreu [0-1, J13] vam fer una bona primera part però a la segona ens van passar per sobre. Però tret d'aquí crec que davant tots els equips amb qui hem competit ho hem fet bé. Som un equip que té una idea de joc, i la duem a terme, millor o pitjor, però com a conjunt crec que som un equip que es manté fort durant tot el partit.

Per contra, sou el "rei de l'empat", que diuen els tòpics, nou fins ara. Considereu que us han frenat? O, veient el got mig ple, són punts que s'han seguit sumant?

Els empats no és que siguin dolents, sinó que s'ha de seguir amb la mentalitat de com es treballa la idea de joc. I si els empats no van acompanyats de victòria, és quan tenen regust amarg. En vam acumular molts de seguits, vam creuar una ratxa bona de victòries, que ha quedat tallada amb els empats contra Vilassar de Mar i Cerdanyola, però crec que quan afinem la feina del mig del camp cap a davant, tot anirà millor. Tenim gent jove que s'està adaptant a l'estil de joc i a la categoria, i espero que en aquesta segona volta millorem en aquest aspecte, és el que ens falta. La resta l'estem fent bastant bé.

Mirant el llistat de futbolistes de la plantilla del Terrassa, veiem un recull de jugadors de molta polivalència -laterals amb recorregut, extrems que juguen cap a dins, variants d'atac...-. Fa la sensació d'haver-se construït un bloc amb molts recursos, ideal per a una categoria com la Tercera.

El cos tècnic, amb el pressupost que li han donat, que no és tant com la gent pensa, ha pogut fitxar futbolistes polivalents. Crec que és important, depenent de quin partit jugues, tenint en compte que hi ha lesions, sancions... En molts duels ens ha beneficiat, perquè falta un i no hi ha problema, juga un altre. En alguns partits, quan hem jugat amb un home menys, fins i tot ho hem fet millor, perquè s'ha readaptat l'equip i crec que tots els jugadors poden jugar en més d'una posició, i això és important perquè l'equip mai es debilita.

I més enllà de l'aspecte futbolístic, mirant els noms, s'ha fet un bon vestidor, un bon grup?

Sí, dins dels vestidors en què he estat és un bon grup. Hi ha molt bona gent. A vegades al futbol es necessita una mica més de mala llet, o de caràcter o picardia. Potser a vegades som massa bons dins el camp. Però pel que fa al grup, és fantàstic, ens portem molt bé i sempre ens ajudem. I fora del camp no hi ha cap problema.

Esperaveu aquesta lliga, com està anant, amb tants aspirants a dalt, un tram central amb equips que s'han adaptat molt bé i una part baix en què per ara hi ha pocs equips a la lluita?

Sí, se sabia que hi hauria molts equips lluitant a la part alta. S'està veient, però potser, crec, pel que s'està veient, que acabarem una mica com l'any passat: aniran caient equips i en quedaran sis lluitant al final. Sí que es preveia, hi ha molt bons equips, tres o quatre que clarament hi serien, fos pel descens de categoria o perquè ja són equips forts dins la Tercera. I també hi ha alguna sorpresa. A la part baixa sí que hi ha alguns equips més despenjats, pendents de com començaran la segona volta. És una lliga molt competida, qualsevol et pot guanyar. Que de fet és el que passa avui dia al món del futbol.

Amantini va arribar al Terrassa l'estiu de 2016 // Juanma Medina - Terrassa FC

La gent es queda molt amb el record recent, i si baixes de Segona B, tens l'etiqueta d'aspirant a l'ascens, a tornar-hi. I si has fet play-off, com vosaltres el curs passat, ets candidat a repetir-ho. Notaveu un punt de pressió abans de començar la lliga, de ser col·locats a les travesses?

Quan vaig fitxar pel Terrassa, la temporada passada, l'objectiu era ser campió, i pujar. I aquesta pressió no ens va anar gaire bé. Aquest any s'han intentat fer les coses d'una altra manera, però com ja he dit, sabem que som a Terrassa. És una ciutat molt gran i la directiva actual està intentant reflotar l'equip i situar-lo, mínim, a Segona B, per reenganxar la ciutat. Els cal això per tenir-ne el suport. No feia falta que se'ns posés com a candidat, des de dins ja sabem que és un equip en què si vens t'exigiran al màxim. I si la temporada passada vam entrar en play-off, l'objectiu d'aquest any és entrar al play-off de nou i com a mínim millorar el que es va fer. Aquesta és la meva mentalitat i la del grup, el cos tècnic, la directiva, el club.

Amb tot, quin record us ha quedat d'aquell play-off? Hi vau accedir en dinàmica clarament ascendent, però vau caure de manera amarga a casa (0-1), després d'empatar a Ontinyent (1-1).

Va ser un final de temporada espectacular; o fèiem allò o no ens hi fotíem. I al final, vam entrar-hi. Però crec que no vam arribar al partit de tornada; estàvem molt cansats, jugaven gairebé sempre els mateixos... i jo personalment vaig tenir la sensació que després d'accedir al play-off l'equip va baixar la intensitat i no vam arribar-hi bé. És la realitat. Vam estar a prop, sobretot al partit d'anada, de guanyar, si no fos pel gol de penal encaixat, un penal que per a nosaltres és fora de l'àrea, es veu clarament, però això és futbol. Però després a casa havíem d'haver marcat, jugant a l'Olímpic hauríem d'haver passat, teníem l'eliminatòria a favor. No hi vam arribar en les millors condicions, es veia des de dins.

Arribes a Terrassa l'estiu de 2016 després de dues temporades a Segona B amb el Badalona. El periodista típic i tòpic et diria allò de si has fet un pas enrere tornant a Tercera... per què apostes pel Terrassa en aquell moment?

Sempre, des que jugo a futbol, i des que vaig arribar a Espanya, tot han estat reptes. Allà on he estat m'he sentit estimat i volgut, i allà volia aconseguir les metes. A Badalona vaig voler tornar [havia jugat al filial badaloní entre 2003 i 2006], vaig tenir l'oportunitat de tornar-hi amb el Manolo [González, entrenador escapulat], vaig poder jugar al primer equip, que no havia pogut fer-ho quan era al filial i em vaig treure l'espina de jugar a Segona B. Vaig veure que hi podia participar i fer-ho bé. Al final de la segona temporada vaig decidir no seguir per circumstàncies diverses i quan se'n van assabentar el primer equip que em va trucar va ser el Terrassa. El projecte que em van presentar em va agradar molt, el de pujar l'equip a Segona B. Era un pas enrere per poder tornar a la categoria en què estava. No em va importar, al final jo em considero un futbolista de Tercera Divisió. Crec que és un club al qual sempre he vist de lluny, on sempre hauria volgut jugar. Va sortir l'oportunitat, va arribar en el moment idoni perquè abans les coses no estaven ordenades al club, i era el moment de venir per assolir l'objectiu de pujar de categoria, que és una fita maca. Prefereixo tenir l'ambició de lluitar a dalt que no pas estar a Segona B per estar lluitant de meitat de taula cap avall. Va ser una mica tot el que em va dur al Terrassa.

Amb tot, i considerant-te un jugador de Tercera, vistos ara en perspectiva quina valoració fas dels dos cursos a Segona B?

En tinc un bon record. La primera temporada va ser molt maca, teníem un grup fantàstic i m'hi vaig sentir molt bé, veient que podia jugar a la categoria. És cert que un cop a Terrassa, l'any passat però sobretot aquest, si hagués sabut tot el que he après amb aquest cos tècnic que tenim, segur que m'hauria anat tot millor llavors. Però no me'n penedeixo, estic molt content d'haver-hi participat aquelles dues temporades i estic molt satisfet, no em queda el regust de no haver seguit a Segona B, de fet tampoc va sortir l'oportunitat.

Amantini amb el Castelldefels, on va estar tres temporades i mitja // Àngel Garreta

Allà on vas deixes petjada. Companys actuals, excompanys de molts equips i temporades diferents, les aficions dels clubs que has defensat... et tenen un gran respecte. La gent de futbol parla molt bé de tu. Què creus que els dones perquè et tinguin tant d'afecte?

No ho sé, és com si m'hagués creat una fama dins del camp, i ha quedat. I aquesta fama et porta coses bones i coses dolentes. Tothom creu que puc ser un cabró, o algú amb mala llet, o tot allò dolent que es pugui dir d'una persona, però crec que dins del camp soc d'una manera, però a l'acabar el partit soc d'una altra. Soc una persona molt amable, propera, amic dels meus amics, molt sociable. Dins del camp, em transformo. Soc molt competitiu, i m'és igual tenir un amic al davant. Per exemple, Javi Sánchez [davanter del Granollers, amb qui Amantini va coincidir a Castelldefels] és íntim amic meu i li he arribat a donar un cop de cap en un partit. No veig els amics, dins el camp. Però crec que sé separar les dues coses, l'aspecte personal i l'esportiu. Al partit soc d'una manera, fora soc d'una altra. I la gent això ho valora.

I els teus companys i amics, també saben fer aquesta separació? O t'has trobat en algun problema amb algun amic quan ha estat rival?

Bé... [Somriu] Alguns sí, altres no, es dona la casulitat que amb molts davanters he fet una amistat. Amb en Dani Planagumà som molt amics, amb Óscar Muñoz... em porto bé amb molts davanters. Dins del camp no, ens matem... però després... tot és molt lleial: el que entén el futbol, el futbolista real, sap el que és el futbol, i que quan l'àrbitre xiula s'acaben les amistats i un lluita per als seus. Crec que això és molt important, i tinc la sensació que avui dia s'està perdent una mica això, l'essència del futbolista, de saber diferenciar. Em va passar, la temporada passada, amb el Terrassa, veure companys que no sabien diferenciar el futbol amb l'àmbit personal. Soc una persona que intenta empènyer molt l'equip, posar el meu caràcter. Hi ha pressió, sent un jugador que venia de Segona B, tens una responsabilitat. Intentes ajudar els companys i a vegades xoques amb segons quin company que no ho sap separar... però no em paro a pensar-hi, jo actuo amb les ganes que les coses surtin bé sempre. No soc rencorós, he intentat arreglar les coses d'una manera o una altra, quan m'equivoco demano perdó, no tinc problemes amb gairebé ningú. No em puc portar bé amb tothom, perquè això és impossible, però que la gent em tingui afecte i entengui com soc em fa estar content. Qui em coneix de veritat sap com soc.

I al final el futbol no deixa de ser un joc i, com a tal, quan tu jugues agafes el rol de jugador, que deixes quan el joc acaba. Aquests futbolistes que dius que no saben separar el futbol de l'àmbit personal creus que és per un factor cultural, generacional? O són casos concrets?

Si ho comparo amb quan estava al Badalona B [del 2003 al 2006], ho recordo perquè ara soc el jugador veterà que llavors veia com a futbolista jove, potser ara els que som veterans som una mica més permissius amb segons quines coses. Ens fa falta una mica més de suport, en aquest sentit. Jo tinc uns valors i m'agrada aplicar-los al peu de la lletra, perquè és el que m'han ensenyat, el que he vist i el que forma part del futbol real. Ara s'han perdut molts valors: companys que arriben i et saluden sense mirar, o no saluden directament, el tracte del material d'entrenament, que carregaven els més joves... detalls que abans no s'escapaven. Però vaja, és la nova generació i un s'ha d'adaptar. Ha arribat un moment en què no m'aturo a pensar en perquè no m'ha saludat... et desgasta una mica. Però crec que és un canvi en la societat, cada cop ho escolto més. Ha canviat tot molt, ara amb els mòbils, el fet que ja no es juga al carrer, la queixa típica, és la realitat, això afecta molt a com és la joventut d'ara. Jo em vaig criar d'una manera i seguiré així fins que deixi el futbol. I al meu fill també li inculcaré aquests valors. En altres llocs sí que s'han mantingut, per exemple al futbol anglès, com ara la neteja de les botes per part dels futbolistes joves... això és molt bonic, encara que sembli que pretenguis humiliar o avergonyir el jove. No, t'ho estan fent fer, però després seràs tu qui ho faci fer, és quelcom que s'ha de passar i que s'ha anat perdent. És una pena.

Potser m'he estés molt... però és que és un tema important, eh? [Riu]

No, no, de fet hi tornarem més endavant... Anem una mica a curiositats. Fa gairebé cinc anys, temporada 2012/2013, Sascha va marcar un gol amb la Montañesa i ho va celebrar amb un gest molt concret (puny d'una mà cap al palmell de l'altra) i el va dedicar, en un tuit, amb un "Va por ti papá". I jo, que era (no sé si posar-ho en present) un pardillo li vaig preguntar, com a curiositat, si era dedicat al seu pare. Va respondre que no, que era dedicat a tu, i la resposta va suscitar diverses reaccions positives de bons amics que tens al món del futbol. Aquí les respostes al tuit, més avall, la pregunta:

Per què Papá? D'on ve? Entenem que és d'una expressió, però en algunes coses també fas una mica de pare d'alguns dels teus companys?

A l'Argentina s'utilitza molt aquesta expressió, és carinyosa, es fa servir del tipus "¿Cómo estás, papá? ¿Cómo va todo?". És una manera de parlar. La dic molt i acaba quedant. Al ser argentí ja t'identifiquen amb això, i això m'ha quedat. I si et fixes en les respostes del tuit, tot són davanters: Alberto, Javi, Sascha... em faig amic de tots els davanters.

I no et cansa que els que no et coneixem tant poguem abusar d'anomenar-te així?

No, cap problema, ho prenc molt bé.

Ara, a més de ser papá per als teus amics també ets pare, des de l'estiu passat. T'ha canviat molt la perspectiva de tot plegat la paternitat?

Sí, a vegades sembla que t'estovi. Et tranquil·litza... et canvia la vida, et canvia el cap. Hi ha altres prioritats, ja no hi ets tu només, hi ha una altra personeta que depén de tu, i estás pensant-hi tot el dia. Sí que et canvia, no per a mal, eh? També ja tinc una experiència, ja no soc el jove d'abans, faig servir més el cap, i això que soc una persona que passa de zero a cent en poca estona... Ara em calmo una mica més, els entrenaments són més tranquils...

Gol dedicat al petit Pedro // Juanma Medina - Terrassa FC

Més enllà de la paternitat, tens 33 anys, i tot i mantenir valors com deies abans, veus una clara evolució del futbolista que eres quan vas arribar al futbol català respecte al que ets ara?

Tant de bo hagués tingut l'experiència que tinc ara quan era més jove. O tant de bo hagués tingut el cos tècnic que tenim ara al Terrassa fa uns quants anys. Perquè la veritat és que estem aprenent moltíssim. La manera en què estem jugant ara jo no hi havia jugat mai a la vida. Sempre passa, diuen que a partir dels 40 gaudeixes perquè no et crees problemes... a mi ja em passa una mica ara, intento gaudir més de la vida, i del futbol. He estat un temps barallat amb aquest esport, i amb la vida, perquè no entenc gaire quan algú et dona una paraula i no la compleix... o les falsedats, tot aquest tipus de coses que xoquen molt. Ara torno a il·lusionar-me i a viure la vida, perquè m'he adonat que has de conviure amb aquestes coses i acceptar-les. Estic en un bon moment, físicament bé, i m'estic cuidant més per poder allargar la carrera esportiva una mica més.

De fet això que comentes dels mals de la societat, tot ve potser de que ens hem instal·lat en un individualisme extrem, no? Competeixes en un esport col·lectiu, però vius en un món en què molts cops cadascú fa la guerra pel seu compte i busca el seu benefici únic. Potser és això el que et va desencantar?

Sí, i això em va passar a Segona B, per això dic que ja fa uns quants anys que hi estava barallat. Ja a les etapes al Castelldefels, a la Montañesa, a Badalona igual... com més amunt ets quant a categoria més difícil és fer una mena de família, conèixer la gent en profunditat, perquè cadascú va a la seva. A Tercera tot és una mica més familiar, sempre se sol fer més pinya, més amistats.

Ens traslladem al 13 de gener de l'any passat, en uns dies farà un any. Passa el que sigui, potser no és el que ens ocupa, agafes el mòbil i fas un parell de tuits, aquests, que tenen certa repercussió. Els tuits:

D'on sorgeix aquesta reflexió? La continues mantenint?

És un tema de la temporada passada, al Terrassa. Ja hem parlat que se sap l'exigència que hi ha en aquest club, i crec que els jugadors, la generació d'ara, o per moltes de les coses que passaven la temporada passada, amb un equip que era per ser campió, no vam aconseguir l'objectiu per un motiu individual. Per egoismes. Passaven coses i jo veia coses a Twitter. Perquè ara a Twitter qualsevol persona diu el primer que li passa pel cap. Jo hi tinc compte per seguir sobre la categoria, per informar-me de moltes coses. Però a la gent li agrada escriure moltes tonteries. I en aquella època alguns excompanys van escriure coses que no eren les que estaven passant, no deien la veritat. Aquí ningú et regala res, t'has d'esforçar i no demanar. Si t'ho donen, bé, i si no, te'n vas a un altre equip. A mi m'ha passat: creure que m'havia guanyat el dret a jugar i no jugava, però això és el futbol. La gent pretenia que li regalessin les coses, sense valorar on estaven. I enganyaven una mica a la gent. A vegades t'has de mirar una mica a tu mateix, "per què no jugo?", enlloc de mirar els demés i veure els errors dels altres. Va ser una mica això, però ja els ho havia dit en persona.

I la reflexió sobre que ara està regalat jugar a Tercera, entens que la categoria ha perdut valor respecte a quan hi vas debutar?

És la realitat, el nivell ha baixat. Quan vaig jugar a Segona B igual, és una categoria més i ha de ser més competida. Crec que els millors jugadors de Tercera han marxat a Segona B, i així ha estat tot cap amunt. Avui dia és més fàcil jugar a Tercera que abans. Ho he viscut amb companys, tu veus jugadors i et dius "com pot estar aquest noi aquí? perquè no dona el nivell". Parlo des de la meva experiència, abans era molt complicat jugar a Tercera, a mi em va costar molt, i quan ho vaig aconseguir em va costar també mantenir-m'hi. Avui dia veus que és molt més fàcil, crec que regalen les coses a segons quins jugadors... que tampoc ho aprofiten, per això venia el meu empipament aquell dia, amb el tuit. T'estan donant l'oportunitat, aprofita-la. Però no, estan pendents d'altres coses: de la foto a Instagram... no pensen en el futbol, no tenen el cap d'un futbolista.

Què és el que més valores de ser futbolista?

Conèixer persones. A part que crec que és l'esport més bonic del món, fas el que t'agrada, coneixes molta gent. Això és molt important, ja que al final de la teva carrera són molts anys i arribes a conèixer una quantitat de gent increïble. És el més maco, juntament amb els valors que té, tret d'alguns casos excepcionals que no són exemple. El futbol és un esport molt maco que et diverteix i et permet conèixer persones i llocs. És cert que hi ha d'altres esports, com ara el rugbi, que m'encanta, en què el conjunt és molt fort.

Arran del fet de conèixer gent, són molts els jugadors del futbol català que també ho destaquen, que el millor del futbol és la gent que t'hi trobes.

En el meu cas, amb les amistats que jo tinc arran del futbol, amb tots he coincidit jugant. Conèixer, evidentment, conec moltíssims futbolistes. Tants anys jugant a Tercera Divisió et dona amistats. La categoria té aquest punt d'humil, la gent que hi ha és més oberta, tot és més simple i més proper. Et permet conèixer les persones, crear grups increïbles i mantenir amistats; avui dia tenim grups de WhatsApp, es van fent sopars... és maco, et deixa amistats per a tota la vida.

Foto: Àngel Garreta

A l'altra banda, quin seria el pitjor moment de la teva vida futbolística?

Sempre he tingut un problema, que ja comentava abans: se m'ha catalogat de ser un jugador d'una manera que crec que no soc. Evidentment, soc un jugador agressiu, part del que es parla, però també crec que no se m'ha ensenyat. Soc molt competitiu i no se m'ha ensenyat a controlar-ho o a gestionar-ho per a que sigui beneficiós per al grup. Això em va afectar molt, perquè tothom insistia en què pegava molt... em va afectar durant molt de temps, però ja està superat. Al final un és com és. Altres mals moments han estat en alguna lesió que he tingut, com la que vaig patir a la Monta, quan el Sascha em dedicava el gol que dèiem abans. I un altre mal moment va ser fa poc, amb els problemes mèdics del meu fill, que encara estem en la lluita. Però moments molt dolents al futbol no n'he tingut gaires, per sort. Soc una persona bastant equilibrada i he gaudit molt d'aquest esport.

Com és el tracte dels rivals, o de les aficions dels altres equips als camps, arrel de l'etiqueta que se't penja? Te'n pots abstreure durant els partits?

Sí que de tant en tant sents alguna cosa, però al final estàs centrat en el futbol, en jugar. No em preocupa ara... ho he controlat. Abans era més jove, i contestava, ara ja no. Gairebé ni ho escolto. El que més em dolia és quan venia de gent de futbol, o dels qui estaven més o menys al meu voltant, que m'ho deien molt sovint... em molestava molt. Que em cridin "assassí!" crec que entra dins el folklore del futbol, i ho acceptes, sempre que no sigui res que excedeixi d'aquí. Al final somric, i quan acaba el partit soc capaç d'anar a donar la mà a qui m'ho ha cridat. No ho prenc com alguna cosa personal, és per riure-se'n.

Alguns flaixos de la teva carrera: vas formar part de la Montañesa de Manolo González, que va disputar el play-off d'ascens a Segona B el 2014, i vau quedar fora per ben poc a la segona eliminatòria, davant el Formentera. Un bon record, suposo.

Fantàstic, va ser potser de les millors temporades viscudes, vaig gaudir molt, potser en la que més. Per tot en general. Em sentia un jugador important en aquell equip, estaves a dalt, era el que volia viure en altres temps i que encara no se m'havia donat. Va arribar en el moment just, personal i col·lectiu, amb un grup i un cos tècnic fantàstic, el club... va ser un cúmul de coses. Ens va faltar la cirereta del pastís, però les sensacions van ser espectaculars, un any increïble. Va ser una pena, acabar així, però vam acabar molt satisfets del que vam fer, ho vam donar tot i no ens va quedar res dins.

Un curs i mig i l'estima de la Montañesa per a Amantini // Àngel Garreta

Portes un registre dels teus partits i gols des que vas debutar?

No... però hi he pensat molt durant l'entrevista, per curiositat, per saber-los... sé que hi ha un aficionat del Sabadell [en José Sag, autor del blog Trayectorias de fútbol] que un cop em va dir que em faria la fitxa amb tot el meu historial. Potser amb l'edat m'ha entrat la curiositat.

Sí que em sabràs dir, però, quants hat-trick has marcat a la teva carrera?

[Riu] Sí, sí, amb l'Europa... però vam perdre 3-4! [Davant el Balaguer, temporada 2007/2008, fitxa del partit]. Va ser un partit molt boig. Vaig arribar a l'Europa, un equip molt important a Barcelona, ja en aquella època. Un club que estava envoltat de molts factors que no ajudaven. Aquell any va ser molt boig, però en aquell partit estava al lloc adequat i vaig marcar els tres gols... i encara vaig tenir una altra opció, però me la va aturar el porter! Són partits que es donen, no acostumo a marcar gaires gols.

Celebració d'un d'aquells tres gols // Àngel Garreta

Aquest any ja en sumes tres...

Sí, em va passar com a la temporada passada, al principi vaig marcar-ne tres i després ja no en vaig tenir més.

El gol és una mica anecdòtic en el teu cas, no? No és la teva principal missió, sent central.

Abans no en marcava tants, ara en vaig marcant... espero sumar-ne algun més, sempre a pilota aturada, evidentment. És un bon record, aquell hat-trick, no sé quants defenses n'hauran marcat algun.

L'Àngel Garreta rescata una foto curiosa de l'etapa d'Amantini a l'Europa: canvi de lents de contacte en ple partit... i amb el mirall del vestidor "prestat"

En els últims equips en què has estat has acabat assumint la capitania. A Terrassa vas arribar i ja vas entrar al grup de capitans, i aquest curs de fet ja ets el primer capità. La pregunta té un punt d'òbvia: notes el pes de la responsabilitat de ser el capità d'un equip com el Terrassa?

M'han escollit els companys, que és maco i alhora és important. Evidentment et dona una responsabilitat de representar el grup en tot, de fer preguntes, de mirar pels interessos del col·lectiu. Ara és el primer cop que soc primer capità, i crec que això arriba amb l'edat, o amb els anys acumulats en un mateix equip. L'exemple s'ha de donar no parlant ni amb el braçal, sinó cada dia: entrenar, donar el millor de tu i intentar ajudar els companys. A Terrassa és important ser el capità, però no m'ho prenc com a res que em faci créixe'm o empetitir-me. Ho he rebut amb orgull i intentant fer-ho de la millor manera. És maco viure-ho, i estic aprenent, primer del Cristian, ara el meu entrenador però primer capità la temporada passada. He après molt en general de tots els capitans amb qui he estat. M'agradaria donar exemple amb fets, no amb paraules.

L'any passat, a més de guanyar el premi El más colorao al millor jugador del curs segons la penya Torrente Coloraro, també vas entrar a l''Onze #3div5' de tercera.cat, com a cinquè futbolista més proposat. Més enllà de l'estima dels companys, de què parlàvem abans, et sents també protagonista futbolístic pels aficionats de la Tercera?

Mai he sortit de Catalunya, fa molts anys que jugo a Tercera i al final la gent et coneix: els jugadors i la gent que veu futbol. Estic orgullós de tot el que he fet fins ara. I alhora és maco, perquè et ve a saludar molta gent. És bonic, t'ho dona el futbol amb els anys. Tant de bo s'allargui molt més temps. M'encanta jugar a futbol, continuar anant als camps de Tercera Divisió i veient la gent que envolta tots els seus clubs.

Campió d'Espanya amb la catalana amateur a Gijón, el 2012 // Juan P. Amantini - cedida

Has anat convocat diversos cops amb la selecció catalana UEFA, vas ser a la fase final d'Astúries, amb el campionat estatal del 2012, i a la primera ronda del 2013, a Cornellà. Esperaves ser a la llista de Sant Boi?

No, no esperava anar-hi. Després de la fase de Cornellà ja no vaig sentir aquesta sensació de que m'anessin a convocar de nou, creia que el cicle s'havia acabat, pel que fos. Però estic satisfet, m'he tret les ganes de poder ser-hi, ho vaig gaudir molt, guanyant les dues fases. La millor, la d'Astúries. Era un grup fantàstic, molts érem amics. No m'ha molestat pas no ser-hi. Com que ja hi he estat no ho necessito. Crec que han d'anar altres jugadors... de fet, penso que alguns futbolistes s'hi repeteixen, per a mi hi haurien d'anar d'altres, però això és decisió del seleccionador. Tinc una edat, a més, en què prefereixo cuidar-me i ara mateix em dec al Terrassa, vull deixar-hi alguna cosa maca, tant de bo sigui amb l'equip a Segona B.

Ets un dels molts futbolistes que ha recomanat el llibre de l'exfutbolista, amb qui vas coincidir a Gavà, Jacinto Elá, 'Fútbol B'. Tens aquesta inquietud de llegir sobre futbol més enllà del joc?

M'agrada molt, sí. Per això tinc compte a Twitter. Per les coses bones i per a les dolentes, és un lloc on pots acudir i trobar coses interessants. El llibre del Jacinto tracta d'una vivència seva, quelcom real. No hem jugat a Primera Divisió, però hem estat anys i anys, no sé quants acabaran sent en el meu cas, jugant a Tercera Divisió, que acaba sent un estil de vida. Al final, quan et retires, deixes d'anar a jugar a futbol. És un llibre en què et sents molt reflectit, per allò que et pot venir després. Moltes vegades intento llegir per veure si estic boig o no, si hi ha gent a qui li passa com a mi... busco sempre aquest tipus de continguts, com entrevistes a futbolistes en què no es parli només de futbol, sinó de la vida, de la seva trajectòria.. a l'Argentina hi ha un parell de programes, 'El líbero' i 'TyC Sport', en què es fa. Moltes coses que els han passat a futbolistes d'elit m'han passat a mi; a ells els passa a Primera, a mi a Tercera.

I quan deixis el futbol, què? Et veus com a entrenador, o per ara no sents aquesta crida?

Estava una mica barallat amb el futbol i amb la vida, com deia abans, però ara començo a veure que no em queden tants anys i sento la inquietud. Segurament em començaré a treure el títol. Amb els membres del cos tècnic que hi ha ara, tinc una amistat amb en Ramon Montilla, també amb el Cristian, i molts cops parlem de futbol i comença a cridar-te una mica això. Fins ara només havia tingut la mentalitat de jugar, però ja hi començo a pensar. Soc afiliat d'AFE i et dona possibilitats per estudiar; ho aprofitaré per treure'm el primer nivell. Potser no em veig com a primer entrenador, perquè soc una persona molt calenta, però sí que crec que puc aportar dins d'un cos tècnic.

Els altres capítols
<<< Entrevista a David Gallego, entrenador de l'Espanyol B