Santfeliuenc 100+10: el valor històric d'una suma

Des del passat 21 de gener, i fins al 14 de febrer, es pot visitar al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat l'exposició 100+10 històries del Santfeliuenc Futbol Club, un conjunt de 110 fotografies que recorren la història del club blanc-i-blau. Hem volgut visitar-la amb el seu ideòleg, el comissari i redactor Juan Antonio Díaz, que ens ajuda a aclarir el sentit històrico-social d'una exposició que ven el seu recorregut històric com una suma (100+10) més que justificada.

L'exposició es pot veure fins al 14 de febrer al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat // Roger Sánchez - tercera.cat

Em plantejo com organitzar la trobada amb en Juan Antonio. Gravo el nostre recorregut per les dues àrees (centenari a la planta baixa, última dècada al primer pis) i ho publiquem com una àudio-guia? Acumulo preguntes i les vaig fent a mesura que veiem l'exposició? Però, com en moltes altres qüestions periodístiques, la resposta es troba sobre el terreny. Ens trobem al Palau Falguera i tot flueix aviat. Decidit, veurem l'exposició, faré d'esponja de conceptes, moments històrics i canvis socials, i en parlarem després.

Juan Antonio Díaz és un santfeliuenc que des dels 7 anys és part activa de la vida del Santfeliuenc FC, des que entre 1984 i 1985 va començar a respirar Santfeliuenc Futbol Club. No només va assistir al seu primer partit, un Santfeliuenc-Vilanova del Camí (1-0), de Primera Regional, grup 3, disputat el 15 d'abril de 1984. "Un matí de diumenge de 1984 vaig entrar al camp... i encara no n'he sortit". Va començar amb les retransmissions dels partits a casa, al costat de Manel Cano (que actualment escriu les cròniques dels partits del Santfe a Mundo Deportivo i Sport). 

Llicenciat en Història i literatura comparada, Juan Antonio Díaz exerceix de professor de Literatura a l'Institut públic de Sant Just Desvern. Als últims minuts de la nostra conversa el descric com un cronista social, històric i esportiu del Santfeliuenc Futbol Club i de la vila de Sant Feliu, i em demana que posi aquesta definició; s'hi sent completament identificat. És el cap de premsa de l'equip (tasca que actualment al club comparteix amb el periodista Joaquín Rivas, més encarregat de qüestions organitzatives i de protocol). Són més de 30 anys vinculat al club, amb una obra publicada més que destacada: el llibre del centenari, per al qual va destinar tot un any, el 2005, de recerca històrica.  

Arribava a la nostra trobada posterior a l'exposició amb preguntes... però al final tot és una conversa de recreació d'una evolució social i esportiva.

Juan Antonio Díaz i la seva fotografia preferida de l'exposició // Roger Sánchez - tercera.cat

"Seguia ja les cròniques de Mundo Deportivo... per a mi va ser construir una petita mitologia; les cròniques que llegia a Mundo Deportivo, a Dicen... o a Sport després les relacionava amb els futbolistes que saltaven al camp cada diumenge", explica dels seus primers anys seguint el Santfe. Un sentiment forjat a partir d'aquelles matinals de diumenge de fa trenta anys. "Amb els equips anteriors a 1985 ja vaig fer un procés de reconstrucció, d'estudi, d'anàlisi... per fer el llibre del centenari vaig estar un any estudiant la història del club. Em passava tardes a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Vaig fer un gran buidatge, també de l'hemeroteca del Mundo Deportivo quan encara no estava digitalitzada, diari a diari. Durant un any sencer. Vaig analitzar 45 mitjans de comunicació, des dels anys 20 fins al 2005". "Va ser un treball que es podia fer amb la força dels 25 o 27 anys. Ara no el tornaria a fer", sentencia.

"Vaig aplicar els meus anys d'estudi a la recerca del Santfeliuenc FC, com una forma d'homenatge a la meva memòria personal, a reconstruir-la quan tenia 26 o 27 anys, però també per reconstruir aquelles peces que per a mi eren desconegudes. Tot allò que havia sentit, tota aquella memòria oral", recorda.

El Santfeliuenc FC és el degà de la comarca (de fet és la quarta institució més antiga de Sant Feliu de Llobregat), però ha vist com, en el balanç esportiu, altres equips veïns han arribat més amunt. "El club té tres grans moments d'inflexió en la seva història. Dos no acaben de reeixir. El primer és als anys 30, quan es comença a definir qui serà el gran representant del Baix Llobregat. El Santboià, el Santjoanenc que finalment es perd, el Prat, el Gavà... el Cornellà (el d'abans de la refundació de l'actual). En aquesta cursa el Santfeliuenc era un dels que sortia a la graella d'inici. I als anys 30 adquireix un pes important al futbol català, amb el fitxatge de Manel Cros, futbolista molt destacat que venia de l'Europa, i la disputa d'una categoria similar a la Segona B actual. És un primer punt d'inflexió que la Guera Civil trenca", detalla. 

"Als anys 40 i 50 el Santfe recula a ser un equip molt secundari. Quan a la comarca es fa la primera selecció important, apareix el Santboià, i en part el Gavà. El Santfeliuenc recula a categories irrisòries, era un club amb una organització molt poc clara. Del 1940 al 1948 és un equip que és molt secundari. Però no desapareix mai, hi ha una continuïtat. A partir de mitjan dels anys 50 hi ha un redreçament, i apareixen personatges molt importants de l'empresa de Sant Feliu, ben connectats amb el règim. És un ressorgiment que acaba el 1960 amb la disputa de la promoció d'ascens a Tercera, que el Santfeliuenc perd contra l'Ibèria. Llavors ja venien jugadors importants. Aquest és el segon punt d'inflexió, que en part acaba en aquella promoció", rememora Díaz.

El 1960, al camp de la Pineda, el Santfe queia a la promoció d'ascens a Tercera // Roger Sánchez - tercera.cat

"A mitjan dels anys 60 l'equip torna a caure en una crisi que el condueix a la segona categoria regional. És un equip ascensor, entre Primera i Segona regional. A finals dels 70 la situació es redreça de nou, s'assoleixen ascensos, l'afició comença a venir a l'estadi, al camp de la Rambla. I així es manté, a principis dels 80. En aquell moment a Sant Feliu hi havia el cinema i el futbol com a principals activitats de lleure. El curs 1984-1985 el Santfeliuenc puja a Preferent, el seu sostre històric, just per sota de Tercera. Es converteix llavors de nou en un equip ascensor, entre Preferent i Primera Regional", recorda d'aquells anys en què va començar a anar al camp de la Rambla. 

"La història del Santfeliuenc ens el mostra sempre a l'ombra dels grans equips del Baix Llobregat. Aquí explosionen els fenomens de Castelldefels, Cornellà, Gavà, Prat... i nosaltres ens quedem tres categories per sota. Així arribem al 2005, l'any del centenari. Celebrem 100 anys amb l'equip a Primera Regional, quan tots els nostres grans referents són a Tercera Divisió o a Primera Catalana. Teníem la sensació d'estar celebrant un centenari en un moment esportiu bastant decadent", explica, tancant una primera etapa simbòlica del discurs.

La fotografia que tanca la primera meitat de l'exposició, "El final d'una època" // Roger Sánchez - tercera.cat

Aquests primers cent anys, resumits en el llibre del centenari i que ja van gaudir d'una exposició el 2006 a Can Ricart, tenen prou pes per si mateixos. Deu anys després, però, el Santfeliuenc volia posar en valor els 10 anys que han vingut després. "Aquesta última dècada és una forma d'agrair a la ciutat tot el seu suport. Potser a priori 110 anys no justificarien una exposició, per què no és una xifra especialment rodona, però el sentit se li ha donat per tot el que ha passat en l'última dècada. La narrativa de transformació i una forma d'agraïment a la ciutat, que ha viscut amb passió aquests canvis", defensa Juan Antonio Díaz, que ha sintetitzat el primer segle d'història en 55 fotografies (la meitat de l'exposició) i ha dedicat l'altra meitat de les instantànies a repassar una dècada prodigiosa.

"El 2007, amb l'equip ja a Preferent, mobilitzant mil persones en la promoció contra el Catllar... Joaquín Vique, l'entrenador de l'ascens i de la primera temporada a Preferent, li comunica al president Manuel Navarro que no seguirà. Estava cansat, volia iniciar un altre projecte de vida". "I llavors, no sé com, apareix el nom d'Andrés González, que era l'entrenador del Sant Ildefons, l'equip del seu barri, a Primera Regional". 

"El juliol de 2007 l'Andrés González fa un viatge ben curt, de Cornellà de Llobregat a Sant Feliu, de cinc quilòmetres, que canvia la història del Santfeliuenc"

Una figura molt respectada en l'entorn del club, clau en la família santfeliuenca. "És un cas poc freqüent al món del futbol, un entrenador que fa 9 anys que és en un equip, és més típic de l'handbol dels anys 70 o 80. Però el Santfeliuenc FC és un club molt atípic, que permet el treball, un club molt familiar, molt obert i artesanal. Se li dóna a l'Andrés tot el poder, d'acord amb les limitadíssimes possibilitats econòmiques. Ha fet l'equip que ha volgut, l'ha professionalitzat com ha pogut, amb un entorn material limitat", analitza Díaz.

El 2009 el Santfeliuenc puja a Primera Catalana, ascens administratiu. I el 2010 es queda a dos punts de l'ascens a Tercera Divisió... no l'aconsegueixen perquè l'Espanyol B va perdre la promoció per la permanència a Segona B contra el Guijuelo (ja havien baixat a Tercera el Gavà i el Terrassa).

El Santfeliuenc està tres temporades més a Primera Catalana, sempre a la part mitjana, fins que arriba l'esperat ascens del curs 2012/2013.

"Durant la temporada vam arribar a disputar la primera plaça a l'Ascó, però a mitja temporada van començar els problemes, ens va poder la pressió, amb derrotes a domicili, i el Viladecans va entrar a la lluita per la segona plaça. I va arribar el Jairazo, el gol de Jairo Conesa a Ascó al minut 90 [el podeu recuperar en aquest enllaç]. Guanyem (1-2) i tornem a ser segons. Ja no vam deixar de ser segons, vam acabar empatats amb el Viladecans però per davant, pel goal average", recorda d'un curs que es va culminar amb la promoció d'ascens, el mes de juny de 2013.

Fotografies d'un dia històric // Roger Sánchez - tercera.cat

"Va ser una promoció d'ascens molt tranquil·la, amb victòria al Masnou (1-2) a l'anada ja sent molt superiors. Teníem la sensació que aquella promoció seria nostra. Per necessitat històrica, per la fam, mai havíem estat a Tercera, havíem sumat 12 punts més que el Masnou... hi havia sensació d'any gran des de l'inici de curs. Al Masnou vam mobilitzar 400 persones". El primer capítol havia donat avantatge al Santfeliuenc. I arribava el 15 de juny. 

"El partit de tornada va ser una festa, la gran mobilització de tota la ciutat; el moment que havíem esperat durant 108 anys. Va ser a més un partit molt fàcil, molt còmode. Vam tenir 30 minuts finals per gaudir de l'ascens". "I l'arribada a Tercera Divisió va ser una gran novetat, ens va donar molt de suport de la ciutat, i va servir per transformar els mitjans de comunicació del club".

La primera planta, dedicada a l'última dècada de la història del Santfeliuenc // Roger Sánchez - tercera.cat

Un èxit que, per si sol, ja mereixia tenir categoria d'epígraf de nivell als 100 primers anys d'història del club. "És la sensació que sempre he tingut. Quan vam posar el punt final del llibre del centenari, i de l'exposició que vam fer en el seu moment a Can Ricart: el Santfeliuenc encara havia d'escriure els millors dies de la seva història. És, de fet, com acabo el llibre del centenari. I en set o vuit anys vam comprimir gairebé cent anys d'història. És menys d'una dècada que marca tot el centenari anterior", defensa Díaz.

"El millor moment esportiu de la història del club, indiscutiblement, és ara. Però també cal posar a la balança de la història altres etapes. Els personatges que van mantenir el club als anys 20 o 30, la generació dels 60 o 70, també tenen molt de pes. L'arribada a Tercera ha estat un premi per a totes aquelles generacions que creien que la gran categoria natural del club era la Tercera Divisió", valora amb la precisió d'un historiador que vol ser proper a l'objectivitat.

Potser per l'anhel històric el Santfeliuenc FC és un dels clubs que dóna més valor a formar part de la Tercera Divisió. El mateix Juan Antonio Díaz, en un reportatge molt recomanable d'ETV sobre els 110 anys del Santfe (el podeu recuperar aquí) deia que competir a Tercera és per al club com jugar la Lliga de Campions: "per a nosaltres la Tercera era un paradís, un mite transmès generació rere generació". 

El camí ha estat llarg, la Tercera ja és aquí (aquest curs és el tercer a la categoria), és possible que tard o d'hora l'anhel sigui intentar el salt a Segona B? "No. Està fora de debat, el Santfeliuenc de moment no pot assolir la Segona B. Ara el que el Santfeliuenc ha de fer és construir un club. Amb tenacitat, paciència, perseverança. El més important ara és això. Que la temporada vinent hi hagi 500 nens al futbol base i mantenir la Tercera Divisió", respon taxatiu. 

"Mantenir la categoria sí que és indiscutible. I si es pot, que siguin vint, trenta o quaranta anys mantenint la Tercera Divisió. La Segona Divisió B és un altre món. Algun cop jugar un play-off d'ascens? Potser sí, però ara per ara la Tercera compleix totes les nostres il·lusions, o fins i tot les depassa", afegeix.

És un dels trets que fa del Santfe un club familiar, proper: que les seves veus autoritzades parlen sempre tocant molt de peus a terra. No hi ha risc que, mirant els veïns, com el Cornellà, el Prat, o el Gavà de fa un temps, es vulgui anar més amunt? "Però és que el Cornellà té una dimensió brutal. Nosaltres hem d'anar a poc a poc. Potser en quinze o vint anys estarem al seu nivell en tots els àmbits: organitzatiu, social, econòmic. Però hem d'anar pas a pas. Assaborim el que tenim, que ha costat tant. Hem de construir un club cada cop més professionalitzat, que és el que estem fent. Un club seriós, respectat i que cau simpàtic a tothom, obert a tots".

El Santfe, un club que fa família // Roger Sánchez - tercera.cat

Tornant a la definició inicial, no s'entén el Juan Antonio Díaz historiador del Santfeliuenc FC sense el Juan Antonio Díaz historiador de Sant Feliu de Llobregat. Sinergies que també reflecteixen les relacions històriques entre club i vila. "Només hi va haver una lleugera desconnexió a finals dels vuitanta, començaments dels noranta, quan les cadenes privades de televisió van començar a emetre el futbol d'elit. Però a Sant Feliu sempre hi ha hagut un vincle molt proper, amb molts sectors socials. Primer amb sectors més autòctons de Sant Feliu, i a partir dels anys quaranta i cinquanta amb la gent vinguda d'Andalusia o Extremadura, principalment, que es fa seu el club, i que per a ells és una forma d'integració, de sentir la ciutat. Ha estat un equip molt important per integrar els nouvinguts amb els santfeliuencs de tota la vida. El Santfeliuenc ha aconseguit ser una representació directa del que és Sant Feliu de Llobregat".

De fet, a la vila hi conviu un altre equip que competeix en l'àmbit amateur, la Peña Recreativa de Sant Feliu, que juga al grup 8 de Tercera Catalana. "El Santfeliuenc sempre ha estat el gran representant del futbol a la ciutat. La Peña Recreativa, del barri de Falguera, fa una tasca social i esportiva excel·lent, amb una personalitat pròpia molt definida", destaca Díaz.

I va estretament lligat a la participació de jugadors santfeliuencs als principals equips del club? "No, una cosa són els jugadors i una altra la forja d'un esperit. El Santfeliuenc, com a equip d'un nucli important del Baix Llobregat, sempre s'ha abastit de jugadors de la comarca, de Barcelona, de Sabadell o de Terrassa. El pes dels jugadors de Sant Feliu a la plantilla ha depès molt de l'etapa històrica". 

"Ara treballem per construir una base formativa. El juvenil està a Primera Divisió, lluitant per pujar a Preferent. Sempre hem tingut una combinació de jugadors de Sant Feliu i jugadors de la comarca, sobretot, o de l'àrea metropolitana. Són els nostres límits naturals".

El futur del Santfeliuenc // Roger Sánchez - tercera.cat

Sant Feliu de Llobregat, s'encarrega de recordar-me en Juan Antonio, és una vila molt esportiva. Actualment té un equip a l'elit, el de waterpolo masculí, que competeix a la Divisió d'Honor. "Cada club construeix una determinada base social i cultural. I potser el Santfeliuenc ha fet una mica d'intermediari. Un partit de Tercera Divisió, mediàticament, és molt més ric que un de Divisió d'Honor de waterpolo, malauradament. Hi ha hagut temporades molt bones de l'equip de bàsquet, amb opcions de jugar a Leb Plata. El bàsquet i el futbol, aquests últims anys, han compartit afició".

La relació entre la vila i els seus clubs esportius té singularitats. "Sant Feliu de Llobregat és una ciutat pionera en tots els esports (handbol, bàsquet, waterpolo -fundat el 1969 el CN Sant Feliu-, ciclisme...), però potser li han faltat unes millors instal·lacions, un diàleg amb l'Ajuntament que cregués més en l'esport federatiu. Des del consistori hi ha hagut la tendència de l'"Esport per tothom", una manera fàcil de no acabar de tenir un projecte clar. A Sant Feliu potser li ha faltat creure's més que era molt gran, esportivament. Hem tingut grans equips, grans trajectòries, però potser han faltat les condicions materials per acabar de desenvolupar tota aquesta feina", analitza Díaz. 

Per això, amb la perspectiva social (i local), el Santfeliuenc destaca dos grans èxits d'aquesta última dècada en paral·lel a tot el que s'ha assolit al camp amb el desitjat ascens a Tercera. "El creixement com a club, amb la reconstrucció del futbol base, una mena de reinvenció del club des de sota. I l'impacte mediàtico-social. El club ha atrapat a molta gent que no havia vingut mai al futbol. Fins i tot ara hi ha un seguidor "passiu", que encara no assisteix com a públic a Les Grases, però que segueix el club a la premsa i s'interessa. I el mèrit de fons és haver arribat tan amunt amb unes condicions econòmiques molt ajustades", repassa. 

El 1998 el Santfeliuenc va disputar un partit a l'estranger // Roger Sánchez - tercera.cat

S'ha buidat (no ho amaga) posant en escena tot aquest mapa de canvis, l'exposició dels 110 anys, resultat final d'una recerca exhaustiva i d'un coneixement a fons, com si hagués viscut en paral·lel al club, de tota la història blanc-i-blava. Una voluntat de cronista que, segons Díaz, es desperta en paral·lel a la seva descoberta del futbol al camp de la Rambla: "sempre penso que des dels 7 anys havia fet recerca. Amb una memòria involuntària, el que havia anat acumulant com una mena de sediments vaig voler-ho refer de manera voluntària. Crear un relat conscient a partir de la investigació històrica. La recerca no va ser conscient fins als 23 o 24 anys. Què havia viscut jo, i quina part de la història que no havia viscut havia de rescatar de l'oblit històric".

Un treball que va durar un any sencer, el 2005. "Ara no tornaria a repetir, per condicions físiques, espirituals i materials. Va ser una bogeria absoluta, una tasca que no recomano a ningú si vol conservar la seva salut mental mínimament estable. Era una feina de recuperació de la memòria involuntària". 

Quin va ser el període més complicat de reconstruir? "El Santfeliuenc ha tingut una sort: que Sant Feliu de Llobregat és cap de partit judicial, i per tant des dels anys 10 i 20 tenim revistes i arxiu documental. Si no m'hauria costat molt trobar diferents passatges històrics. I la ciutat ha tingut també una tradició de revistes des de principis de segle XX. I resseguint-les es podia treure informació per compondre un mosaic mínimament decent per vestir un relat. Potser on hi ha un cert buit històric és entre 1940 i 1945, em va costar bastant".

El "divino" Ricardo Zamora va defensar la porteria del Santfeliuenc en un amistós // Roger Sánchez - tercera.cat

I en quina etapa vas gaudir més? "En qualsevol, em va agradar molt trobar els primers documents, fa molta il·lusió. I l'etapa dels anys 50 i 60 és la d'una premsa molt rica quant a continguts de futbol català. El Dicen... és la Bíblia, hi veus tot el futbol d'aquella època. Fins i tot sorprèn la modernitat d'aquelles cròniques. Ara, amb l'hemeroteca de Mundo Deportivo digitalitzada s'han facilitat molt les coses. No hi ha una època precisa que m'hagi agradat recórrer. Quan trobes una cosa del Santfeliuenc, com que és el teu club, et desperta moltes memòries". 

La recerca fa que tinguis un arxiu de tots els partits del Santfeliuenc? "No, no era la meva voluntat. Volia fer una reconstrucció general, global. No sóc un col·leccionista d'arxiu, del partit a partit. Sé que hi ha companys que ho han fet, que ho fan, però jo volia fer més una història narrativa, que vinculés la història del Santfeliuenc i de la ciutat. La voluntat d'un assaig, articular un relat, sense ser exhaustiu. Hi ha totes les classificacions, tots els jugadors, però no l'arxiu partit a partit, no m'interessava tant. No tinc la voluntat d'arxiver. Prioritzo el relat, l'estadística no m'agrada".

El tram d'exposició dedicat als anys 70 i 80 // Roger Sánchez - tercera.cat

I fora dels llibres i de les recerques, quin és el record més especial que conserves de la teva vida amb el Santfe? "Et diria el 2 de juny de 1985, el primer ascens a Regional Preferent, en un Santfeliuenc-Hospitalet Atlètic (2-0); ens entrenava en Francesc Estrada. Recordo molt aquell partit, va ser una mobilització social de tots els barris de Sant Feliu com no es recordava: es van aplegar al camp de la Rambla més de 2.000 persones. És un dels partits que guardo a la memòria tota la vida. D'aquell partit tinc poques imatges (alguna fotografia del Dicen...), però sentimentalment és un dels que més recordo, em va atrapar per dir definitivament 'jo sóc d'aquest equip'".

"D'aquests últims anys, clar, l'ascens a Tercera, aquell Santfeliuenc-Masnou... i des de llavors, el fet de jugar al camp del Figueres, del Palamós, del Sant Andreu, del Terrassa... guanyar a Figueres o Palamós, competir-los d'igual, poder-los guanyar també a Les Grases, és tot un orgull. La idea que l'esforç de tants anys ha tingut una recompensa".

Com vius un partit del Santfeliuenc avui en dia? Com viuràs diumenge el Santfeliuenc-Monta? "Amb molta feina. Sóc el cronista dels partits de casa per a L'Esportiu de Catalunya. El veig tranquil, amb els amics. M'agrada celebrar els gols de l'equip, gaudeixo molt, però visc els partits amb tranquil·litat i alegria, de ser una ciutat de Tercera. Faig una feina més hedonista: veig el partit i escric la crònica".

El de la Unió Coral, la Pineda, la Rambla i les Grases; els quatre principals camps // Roger Sánchez - tercera.cat

Quan parla d'una millora en tres àmbits (esportiu, social i mediàtic) ell n'és part interessada. Amb el carismàtic Joaquín Rivas (que segueix l'equip i l'esport de la vila a Ràdio Sant Feliu) es reparteixen les tasques de comunicació del club. "En Joaquín s'encarrega de tot el protocol, les xarxes socials, l'organització de premsa... i junts fem les retransmissions a Ràdio Sant Feliu dels partits que juguem fora de casa". 

Arribem aquí a la definició del principi, la del cronista històric, social i esportiu. "M'agrada el Santfeliuenc, no tant el futbol. El futbol m'agrada com a representació històrico-social. El club és, per a mi, un vincle emocional i històrico-social".

I a partir d'ara, què? "Estem treballant en la reedició del llibre del Centenari, revisat, ampliat i corregit, per englobar els 110 anys d'història del club. La meva idea és viure el Santfeliuenc gaudint-lo, amb el plaer d'anar als partits, però potser tot el que implica fer llibres, exposicions... ha arribat a un punt final. Em vull concentrar en la meva professió, la docència, i vull escriure narrativa, literatura, el que a mi m'agrada". 

L'exposició inclou tres vitrines amb material històric // Roger Sánchez - tercera.cat

"Penso a posar el punt final a tota aquesta part creativa del Santfeliuenc, que he estat fent. Crec que ja no puc fer res més, en aquest aspecte, han de ser altres. Tot això, com ara muntar l'exposició, em genera una tensió, per a un treball que no em dóna rendiment econòmic però sí plaer de la feina feta. A més tinc la vida acadèmica, lògicament. I necessito un descans, una certa tranquil·litat, distància. Vull posar aquest punt final en aquesta faceta i viure el Santfeliuenc des de la distància, seguir fent les cròniques per a L'Esportiu de Catalunya, però deixar la part de creació d'opinió una mica de banda". 

La conversa acaba després d'una hora (us ho creieu o no, en la transcripció he fet síntesi, descartant apassionaments personals de l'entrevistador i l'entrevistat) però em deixa una frase que he guardat especialment per a la conclusió, que defineix tota aquesta legió de treballadors del futbol català que, amb feina silenciosa, posen els seus equips al mapa social i esportiu de casa nostra. 

"Tot el meu treball, fet de manera totalment desinteressada per al Santfeliuenc, tinc la sensació que ha tingut recompensa, haver aconseguit que el club posés el seu nom al mapa del futbol més o menys important. És la justificació del meu treball".

Èric Blasco, quan la persona fa el jugador

L'Èric Blasco defensa des del mes d'agost la samarreta del Cerdanyola. És el seu tercer equip a Tercera Divisió i també de tota la seva carrera. Diumenge passat jugava el seu partit número 100 a la categoria i feia el gol número 14. Tres cursos i mig després del seu debut amb 18 anys, és una de les referències ofensives del club vallesà.

Èric Blasco es va assentar a la categoria en el seu pas pel Masnou // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

Sovint expliquem que el futbol no té memòria, que les grans gestes d'avui seran reemplaçades per les de demà i, a poc a poc, cauran en l'oblit pels qui les van viure i, fins i tot pels seus protagonistes. Diumenge passat al Masnou, la memòria va ser el que menys li va fallar a l'Èric Blasco després de fer dos gols al seu exequip. Braços avall i cursa curta després de fer entrar la pilota a la porteria maresmenca.

El davanter del Cerdanyola, format en Administració i Direcció d'Empreses, treballa al matí al sector immobiliari i, al vespre, combina els pantalons curts i les botes amb un màster d'assessorament financer del que ens confessa saltar-se alguna hora a la setmana per poder anar a entrenar-se. Un mal menor per a un jugador que va tenir un aterratge complicat a Tercera Divisió la temporada 2011/2012 amb l'Europa, però que avui és una referència al seu equip.

La història de l'Èric arrenca a les categories inferiors del club gracienc, des d'on ja destacava en l'etapa de cadet. Qui va ser coordinador del futbol base escapulat i entrenador de Blasco al Masnou el curs 2012/2013, Ángel Gómez, el destaca com un "davanter rapidíssim i amb molta capacitat per fer gols". Però en la seva estrena al primer equip de l'Europa hi té un paper discret en un curs molt complicat. Blasco revela la duresa d'aquella temporada en què “tota la plantilla ho va passar molt malament”. “Vaig veure frenada la meva progressió i tenia ganes de deixar el futbol”, afegeix sobre la seva experiència personal.

Blasco lluita una pilota amb Amantini l'any del seu debut a Tercera // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

Després de tota una trajectòria en un sol club, el davanter va xocar de front amb la realitat. “Em vaig haver de buscar la vida. Me n'adono que hi ha més coses fora i que puc tirar pel meu compte, que corrent i treballant és com s'acaben aconseguint les coses”, recorda. L'oportunitat va arribar en forma de cessió al Masnou, un equip recent descendit a Primera Catalana amb l'únic objectiu de recuperar la categoria perduda. El tècnic d'aquell equip, Ángel Gómez, era coneixedor del mal moment pel qual passava Blasco i va insistir en el seu fitxatge: “Es veia que tenia poca il·lusió, però vam intentar que tornés a recuperar-la. L'Èric té un potencial brutal i sabíem que si estava així és perquè viu el futbol d'una forma molt intensa”.

El Masnou no va encetar una bona temporada 2012/2013, però una segona volta amb gairebé cap derrota va col·locar l'equip maresmenc a la promoció d'ascens a Tercera. Gómez apunta a aquella segona volta com el gran moment per al creixement individual del davanter: “Jugadors com l'Èric, pràcticament sense experiència, van ser els que van tirar del carro per l'ascens. Ell va ser un jugador fonamental i ningú no el va ajudar a arribar tan lluny”. Blasco, en canvi, no té la mateixa percepció respecte aquest progrés individual. Tanmateix, sí té paraules d'agraïment per a l’entrenador, qui considera que el va dur a “l'estabilitat” i a sentir-se “jugador un altre cop”. El davanter explica que baixar de categoria i guanyar minuts li va servir per créixer ja que “a la banqueta s'hi aprèn molt, però competint i jugant a futbol és on realment s'avança”.

Un cop recuperada la categoria, Èric Blasco esdevé una peça clau en l'equip maresmenc, que inicia una nova etapa a les ordres de Miguel López. Perseverança i paciència donen fruits a un jugador que acaba convertit en capità amb només 22 anys. López reivindica el jugador com una persona “altament responsable i amb control, que sap moure's dins el vestidor”. A més, es desfà en elogis purament personals quan parla d'ell: “És molt disciplinat i sempre s'esforça per millorar. Fins i tot en esbroncades ha demostrat ser una persona molt correcta, i ha fet d'esponja per assumir tot el que s'esperava d'ell”.

Avui, viu els seus dies al Cerdanyola dirigit per Toni Carrillo, un entrenador que destaca, per sobre de la qualitat futbolística, els valors del jugador: “L'Èric és un jugador molt madur. Té 23 anys però n'aparenta molts més, perquè té molt clar què ha de fer a la vida”. Tot i això, el tècnic del club vallesà reconeix que, més enllà de la persona, ja encadena unes quantes temporades darrere del futbolista i en destaca, especialment, “la seva mobilitat i polivalència per jugar a la part de dalt”. Carrillo es mostra convençut que el davanter acabarà la temporada “amb 8 o 10 gols, que és una xifra molt correcta per un jugador tan treballador”.

Blasco és un fix als esquemes del Cerdanyola  // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

Mirant el futur, els seus tres darrers tècnics coincideixen en les previsions. Per a l'Ángel Gómez, l'Èric “ha demostrat que ha anat creixent tot sol, i ningú l'ha ajudat en res”, una condició que el fa susceptible de “fer un salt de categoria que seria molt merescut”. Miguel López, en una línia similar, insisteix en la seva joventut i capacitat de progressió: “Està millorant en el moment en què és millor fer-ho. Aviat es plantarà als 25, 26, 27 anys... que és quan un futbolista es pot convertir en un gran jugador. Amb el seu tarannà, crec que ho pot aconseguir”. Toni Carrillo, més reservat pel desig de seguir comptant amb ell, almenys la propera temporada, insisteix en què “a Tercera segur que hi podrà jugar molts anys. Fins que ell vulgui”.

Però amb el futur encara per venir i el present per aprofitar, l'Èric Blasco vol gaudir dels seus dies al Cerdanyola després de quatre temporades “sense parar de córrer que han tingut recompensa”. Competitiu, i amb ganes de seguir creixent, el davanter prioritza seguir jugant mentre treballa, es forma, i busca temps per ser amb la família i la parella. Quan li preguntem pel seu temps lliure i el futur ens respon amb fermesa: “Per ara som aquí. Lluitant”.

Els tetragolejadors Sascha i Manel, cara a cara

Són els noms del cap de setmana. Diumenge passat, dos futbolistes marcaven quatre gols en els seus respectius partits. La proesa ha donat titulars i (més) visibilitat a la feina de Sascha Andreu (Prat) i Manel Martínez (Sabadell B), dos futbolistes amb una trajectòria destacada a la categoria, que busquen no quedar-se amb l'anècdota i seguir sent protagonismes pels gols, però també per altres de les seves virtuts. A tercera.cat els reunim i parlem dels seus pòquers, de passat i de futur.

Sascha i Manel es coneixien personalment aquest dimecres // Roger Sánchez - tercera.cat

Abans, però, posem-nos en context, presentem els protagonistes.

Sascha Fernando Andreu Lahrach, nascut el 12 d'agost de 1986 (29 anys) disputa la seva sisena temporada al grup català de Tercera. Hi va debutar amb el Castelldefels el 2011, i des de llavors ha jugat amb tres equips més: la Grama (12/13), la Monta (segona meitat de la 12/13 i 13/14, play-off inclòs) i el Prat, equip en què disputa enguany la seva segona temporada. S'apropa als 150 partits disputats a la categoria (143 ara mateix), en els quals ha marcat 38 gols fins ara. Aquesta temporada les molèsties físiques li han impedit participar amb més fluïdesa (4 partits jugats, només un com a titular) però no han evitat que hagi destacat pels registres anotadors: 5 gols (amb el pòquer de diumenge) fins ara. A més del seu balanç a Tercera, Sascha ha format part d'una convocatòria oficial amb la selecció catalana UEFA: va participar a l'última fase intermèdia europea, a Moldàvia, el setembre de 2014, amb el final amarg de l'eliminació catalana contra Irlanda del Nord.

José Manuel 'Manel' Martínez Bel, nascut el 25 de març de 1992 (23 anys) ha iniciat la seva primera temporada completa al Sabadell B, club en què va aterrar el passat mes de gener després d'estar dos anys i mig als Estats Units. Va estudiar Negocis a Richmond (Virginia), aprofitant una beca mitjançant la qual va jugar als Virginia Commonwealth durant la seva estada americana. Abans de creuar l'Atlàntic va debutar a Tercera, sent juvenil amb el Cornellà, i va disputar el seu primer curs com a amateur entre el mateix Cornellà i el Masnou, amb el qual va marcar els seus cinc primers gols a la categoria (temporada 2011/2012). Les seves xifres a Tercera donen idea de la seva capacitat golejadora: 55 partits entre tres equips, 18 gols marcats fins ara. La meitat, 9, els ha anotat en aquestes primeres vuit jornades de lliga, en què ha estat fix en l'esquema de José Solivelles al filial arlequinat. Instint... i herència: Manel és fill de Manolo Martínez, futbolista murcià que va jugar més d'una dècada a l'elit, destacant la seva etapa al Futbol Club Barcelona, en què va jugar més de 130 partits a Primera Divisió, entre el 1978 i el 1988.

Podeu recuperar els pòquers de gols de Sascha amb el Prat i de Manel amb el Sabadell B a l'última entrega de la nostra Pantalla #3div5. També podeu escoltar els quatre gols de Sascha narrats per José David Muñoz a l'antena d'El Prat Ràdio diumenge passat en aquest enllaç.

La conversa

Foto: Roger Sánchez - tercera.cat

No heu arribat a jugar mai junts, en un mateix equip, tot i que suposo que teníeu referències l'un de l'altre.

Sascha: Aquest últim any no lligava que fos el Manel que coneixia de jugar al Masnou, del qual ja m'havien donat molt bones referències. El Pedro [Dólera] el va fitxar per a l'Europa, però al final li va sortir l'opció dels Estats Units i va anar cap allà. Per això li havia perdut la pista. Al veure que marcava tants gols en aquest inici de temporada, el Pedro em va dir que sí que era el mateix.

Manel: Qui no conegui el Sascha és perquè no segueix la Tercera Divisió. És un futbolista que sempre està marcant i és molt conegut a la categoria. Quan vam jugar contra el Prat sabíem que no sortia de titular, però teníem clar que quan sortís al camp havíem d'estar a l'aguait, podia fer-nos mal. 

Teniu, com ja ha comentat en Sascha, un element en comú a la vostra trajectòria al futbol català, Pedro Dólera. És el teu actual entrenador, Sascha, i tu Manel el coneixes de quan vas estar a punt de fitxar per l'Europa l'estiu del 2012.

Manel: No vaig arribar a fer la pretemporada, però sí que havia firmat la fitxa per, en cas de no marxar als Estats Units, jugar a l'Europa. 

La pregunta que tothom us haurà fet, també us la faig jo: havíeu marcat mai quatre gols en un partit?

Sascha: Mai, jo de fet no em considero un golejador, de marcar molts gols l'any, sempre marco una xifra similar de gols, 8-10 per temporada. El meu màxim són alguns doblets, un a Tercera, el que vaig marcar amb la Monta contra el Palamós [el 27 de gener de 2013, Monta 2-1 Palamós, J21 de la 12/13, recupereu el partit aquí]. Potser sóc un davanter més de treball, de brega, de deixar segones jugades i d'ajudar l'equip, sobretot. Fer jugar més que marcar. Aquesta temporada, però, en el temps que he jugat he tingut moltes ocasions, he estat fi i han anat dins. També perquè l'equip juga més a buscar el partit i busca les meves característiques de rematada. En conducció no sóc ràpid, potser no és el meu fort, i a l'equip ho estem aprofitant molt bé.

Manel: Quatre gols com a amateur mai els havia marcat, tampoc cap hat-trick. Havia marcat tres doblets fins ara [amb el Masnou a Vic (6-2), 21 de març del 2012, J30 de la 11/12; i amb el Sabadell B, a Castelldefels (1-2), el passat 26 d'abril, J35 de la 14/15; i contra el Santfeliuenc (3-0), el passat 5 de setembre, J3 d'aquest curs]. Havien de donar-se les circumstàncies de tenir un dia molt inspirat, que totes les pilotes que t'arribin les fiquis dins la xarxa. 

Els futbolistes sou un col·lectiu que us moveu molt per sensacions. Què sentíeu abans del partit, crèieu que podia ser un dia gran? No per marcar quatre gols, clar, però per tenir un dia inspirat?

Sascha: Jo havia vist que en els partits que havia jugat, molt poc [tres fins llavors, només un com a titular], em trobava molt bé, estava molt atent, concentrat. En els anteriors dos partits [sortia de suplent contra el Sabadell B i al camp del Sant Andreu] no havia tingut ocasions, però havia ajudat l'equip. Jo sabia aquest diumenge que si sortia, marcava. Pel tipus de partit, de rival, de defensa de la Monta. Creia que podia fer mal per algun lloc. Però, clar, mai t'imagines quatre! Penses en un o dos. Tres ja és tenir un dia rodó... i quatre és un dia excepcional.

Manel: Com diu ell, la sensació d'"avui fotré quatre gols" no crec que es tingui mai, a no ser que sigui un jugador d'elit! Però sí que sents que podràs marcar un gol, ajudar l'equip, a veure si aconseguim els tres punts. No és fins que n'has marcat dos o tres que dius, "ostres que si en cau un més encara en marcaré quatre". Llavors és quan tens la sensació, veus que estàs fi. "Doneu-me pilotes que avui van cap endins" [riu].

Foto: Roger Sánchez - tercera.cat

Què us deien els companys durant el partit, mentre anaven caient els gols?

Sascha: Anàvem perdent 0-1 i clar, és sortir i als tres minuts de ser al camp fer un gol de cap, tornem ràpid cap al mig del camp, ho celebrem, i als dos o tres minuts ja marco un altre gol, 2 a 1. Ja remuntàvem el partit per la meva entrada. I en 12 minuts ja n'havia marcat tres. Clar, 3 a 1, tres meus. Ja era increïble... i el quart... però jo estava concentrat, tampoc hi pensava gaire. Ni me n'adonava. A més era contra la Monta, tot era molt estrany. Jo anava fent. Quan ho vaig pensar una mica, que n'havia marcat quatre, me'n vaig anar una mica del partit. Sobretot perquè era contra la Monta. Contra qualsevol altre equip ho celebres i et tornes boig. No volia ni celebrar-ho, era molt estrany. Recordo jugades al final en què ja no anava, em quedava més per darrere. No tinc clar quines sensacions tenia en aquell moment. Estava una mica trastocat.

Manel: Vaig marcar molt aviat també, als cinc minuts de joc. Els companys estaven molt contents per mi, tenim un equip molt unit i s'alegren molt per qui sigui. Vulguis que no són gols que sumen per al Sabadell, que ens ajuden a aconseguir els tres punts. Quan ja n'havia marcat dos, i tres, els companys van fent bromes... tots molt contents.

I a partir d'ara, què? Sabeu que els que es queden amb el titular fàcil esperaran que a cada partit marqueu, i òbviament a vegades arriben i a vegades no.

Sascha: El fet de marcar quatre gols és una anècdota. Sóc conscient que no sóc un jugador de l'elit i que no tinc la facilitat de poder dir quan marcaré, quan no i quants gols seran. Seguiré treballant, aniré a totes, continuaré concentrat i sé que així segur que algun dia en marcaré un, algun altre potser dos, però també hi haurà dies que no marcaré. Però mentre ajudi l'equip i aporti en altres vessants, més enllà dels gols, serà positiu. Per sort no sóc el tipus de davanter que depèn dels gols, pel tipus de joc de l'equip puc ajudar molt. El dia que no marqui ajudaré el que pugui.

Manel: Pressió per marcar no és que ens en posin, ni els entrenadors ni l'entorn. Sí que és veritat que com a davanters és part del que se'ns demana, però per sort el nostre cos tècnic demana molt més: treball, donar tot el que puguem i ajudar l'equip. I si un dia no entra, mala sort. Vull marcar gols perquè és el que m'agrada, per això jugo de 9. 

Els vostres tècnics, Pedro Dólera i José Solivelles, a les rodes de premsa posteriors als vostres partits de diumenge (i també Solivelles en declaracions a L'Esportiu de Catalunya d'aquest dimecres), destacaven els vostres mèrits golejadors, però també tot allò que feu a part de marcar. És potser aquest rol dels davanters actuals, que va més enllà de les xifres golejadores, oi?

Sascha: Crec que és una mica al revés, potser s'ha perdut una mica el tipus de davanter més similar al meu cas, potser el Manel és una mica més ràpid, menys estàtic que jo. La meva feina és fixar els centrals, en comptades ocasions buscar l'espai, però sobretot ser un rematador, molestar els centrals... aquest tipus de davanter, el "tipus tanc", actualment s'ha perdut. Es busquen futbolistes de més mobilitat. És també l'evolució física del futbol actual: es demana als futbolistes que, a més del seu talent, aportin molt d'esforç. Abans hi havia la figura del 10, que no es movia en tot el partit i donava quatre passades increïbles. Ara aquest tipus de jugadors han de ser molt comptats i molt bons per no haver de fer l'esforç físic que tothom fa avui dia. Et pots trobar futbolistes de Tercera que podrien competir perfectament a Segona Divisió, com passa amb l'Àlex Granell. Si físicament estàs bé pots jugar a qualsevol categoria.

Manel: El típic 9 que només marca gols i no fa gaire més per l'equip és una figura que ha quedat ja antiquada. Es demana un tipus de jugador que doni tot el que pot, que treballi, que col·labori en defensa, que ajudi l'equip. Que es generi bon ambient. I més en el nostre cas, al Sabadell B, que som un grup jove i ningú es pot permetre saltar al camp sense donar el màxim de si mateix i no córrer pel bé del col·lectiu, esforçar-te pels jugadors que tens al costat. 

I què us deien els rivals, quan anaveu marcant els gols, durant el partit? En el teu cas, Sascha, bona part dels rivals eren coneguts teus de la teva etapa a la Monta.

Sascha: Com són bons amics, alguns em van trucar a la tarda i em van felicitar. Ells estaven decebuts per la derrota, però s'alegraven per mi (dins de la tristesa per haver perdut), si havia de ser algú qui els marqués, que fos jo i no un altre. 

Manel: Jo del Peralada no coneixia ningú, sí que és veritat que al camp a algun jugador se li 'havia anat l'olla' i m'havia deixat anar alguna advertència que no tocava, però són coses que al camp no es poden evitar. Després del partit sí que algun em va felicitar.

I els companys d'altres equips, de la molta gent que coneixeu al futbol català? Suposo que el mòbil, quan el vau connectar després del partit, deuria bullir de notificacions: Whatsapp, Twitter, Facebook, etc.

Sascha: Sí, vaig sortir del partit i crec que tenia 68 mencions a Twitter. És una cosa que, quan surts del partit, et fa adonar de quan ho has fet bé o quan no, o de quan la gent hi és o no hi és. Veus realment que els dies dolents ningú et diu res i els dies bons tothom et menciona. Sempre s'ha d'estar tranquil, això en realitat és irreal. Que aquesta setmana ens truquin de Radio Marca, de tercera.cat, és bonic, i molts cops passa sense marcar quatre gols, però s'ha de ser conscient que això passa un temps cada molt. El normal és o no marcar, o fer-ne un o dos, no quatre, que és l'excepcional. Més enllà de les xarxes socials, la família amb missatges, trucant-me. El meu tiet que s'havia emocionat, el meu pare: "quina passada!", la meva dona que no sabia què fer al camp a cada gol, no entenia res, i més quan em va veure al final com desconnectat del partit. El president, l'entrenador, quan vaig entrar al vestidor els companys esperant-me per fer-me el ball de celebració, perquè a mes va ser remuntada en molt poc temps. Una bogeria!

Manel: Sí, entre Twitter, Facebook, missatges, hi havia moltíssimes notificacions, moltes felicitacions de molta gent. Per sort, tota la gent del meu voltant em felicita també quan no marco i faig un bon partit, se'n recorden de mi. I això és el que compta. Però clar que és una alegria que la gent s'hagi assabentat del que has fet, dels gols que has marcat.

Us vau endur la pilota a casa?

Sascha: Sí, li vaig demanar al Juan, l'encarregat de material de l'AE Prat. Que fes el que fos per donar-me'n una, que quatre gols era molt difícil que els tornés a marcar. Em van dir que hi havia una pilota que es desinflava sola, que l'havien d'inflar molt més que les altres. "Aquesta mateix, a mi m'és igual, jo vull una pilota". Encara que fos una similar, de les de la Federació. La vaig portar aquest dimarts a l'entrenament i me la van firmar tots els companys. Ja la tinc a casa i la guardaré com un tresor.

Manel: En el meu cas, la meva pilota es va quedar a Peralada... Sí que m'hauria agradat emportar-me-la...

Sascha: ...parla amb el delegat, del Peralada o del Sabadell, a veure si te'n poden aconseguir una.

Manel: Sí que m'hauria agradat haver-la tingut, perquè des de juvenils que no me n'enduc una, i ja fa molts anys!

La pilota signada pels companys de Sascha // Sascha Andreu (cedida)

En aquesta lliga us vau enfrontar fa ben poc, el 27 de setembre, al Sagnier (J6)... i en el duel dels dos jugadors que sou ara notícia per marcar quatre gols en un partit... cap gol, 0-0. Vau tenir alguna opció de marcar?

Sascha: Em sembla recordar que va ser un partit de poques ocasions.

Manel: Sobretot per nosaltres

Sascha: Sí, per ser un filial ens va sorprendre que la intenció del seu joc, no sé si per ser pràctics o per treure un bon resultat sabent del nostre potencial (encara que ells també en tenen) es van arreplegar bastant, van estar molt ordenats, molt bé en les cobertures, amb el Manel pressionant a dalt, recorrent molt de camp, i no hi va haver gaires ocasions. Quan jo vaig sortir quedaven vuit minuts i recordo fer una bona actuació, però tot va ser d'esquena: baixar pilotes, deixar-les de cara als companys. Vam tenir poques arribades.

Manel: Sí, com diu ell vam sortir una mica més arreplegats. Som realistes: no només jugàvem contra el Prat, si no que ho fèiem a casa d'ells. No pots anar-hi a cara descoberta. La nostra intenció era estar ben organitzats, com un equip, jugar junts, i si teníem un contraatac veure si podíem treure algun gol. No va ser possible, no vam tenir gaires ocasions. Jo vaig tenir un xut a porteria, i una jugada d'un possible penal dubtós [riu] però res més.

Havent marcat ja quatre gols, vau tenir alguna opció de fer un cinquè? Els dos vau tenir 18 minuts més l'afegit per ampliar el registre...

Sascha: Sí, vaig tenir-ne una similar a un dels gols que havia marcat. Em van obrir la passada, i enlloc de xutar creuat com havia fet al gol vaig voler retallar però el defensa se'm va avançar. Però com he dit abans, ja estava meditant tot el que havia passat: quatre gols, guanyàvem... estava més fora del partit que dins.

Manel: També, vaig tenir una ocasió més després del quart gol, en un contraatac. Me la van passar a banda dreta, vaig anar conduint, conduint i vaig voler creuar el xut, el porter la va aturar... no va poder ser.

Una comuna però de diferent fórmula: Sascha, en quin moment t'assabentes que, el mateix dia que has marcat quatre gols hi ha un altre jugador que ha fet el mateix unes hores després? I Manel, entenc que surts al camp i marques els quatre gols ja sabent que al matí un altre futbolista ho ha fet?

Sascha: Vaig seguint el Twitter, diumenge a la tarda. Veig que el Manel ja n'havia marcat tres al descans i penso "buf! Que aquest m'iguala" [riuen]. Després vaig veure que tenien un penal, que marcava el quart i pensava "ostres, que encara té quinze minuts!". Però, seriosament, tampoc em preocupava molt. Arriba a fer el cinquè i seria una bogeria. Si ho penses, són quatre gols en futbol amateur... en una categoria de cert nivell.

Manel: I a vegades en un partit tens menys de quatre ocasions de gol.

Sascha: És el més lògic. Jo en un partit depenc molt de l'equip. Si no em centren o no m'arriben pilotes, puc arribar a tenir dos, tres ocasions...

Manel: És el que deia abans, contra el Prat vaig tenir un xut a porteria en tot el partit.

Sascha: Ara me n'adono que quatre gols en un partit així és molt més difícil del que pensava diumenge quan va acabar el partit. 

Manel: [sobre si ja estava al corrent del pòquer de Sascha] En el moment que marco quart no penso en haver igualat els seus, penso en marcar el cinquè. Però després quan acaba el partit sí que hi caic. Just abans del partit ja ho pensava, "ostres el Sascha que n'ha fotut quatre, a veure si algun dia tinc la sort de marcar-los... és una barbaritat". I justament aquell dia és el dia que els marco.

Foto: Roger Sánchez - tercera.cat

Amb quin gol de tots els que heu marcat al futbol català us quedeu? De quin teniu un millor record?

Sascha: Em quedaria amb el que li vaig marcar al Vilassar de Mar amb la Monta a Nou Barris, en l'última jornada de la temporada del play-off [2-0, recupereu el partit aquí]. Tornava d'una lesió i em donava confiança per encarar el play-off que començàvem la setmana següent. També el que vaig marcar amb el Prat a l'última jornada del curs passat, l'1-1 provisional contra el Castelldefels [recupereu el partit aquí]. Semblava que amb aquell gol anàvem cap amunt, cap a la victòria i cap a recuperar la posició de play-off.

Manel: Amb el gol de l'empat contra el Gavà, a Castellar, en la penúltima jornada de la temporada passada, que ens donava la permanència a Tercera [3-3, recupereu el partit aquí]. Eren més que tres punts, ja que a la següent jornada, l'última de la temporada, anàvem al camp del Vilafranca, que s'estava jugant les opcions de ser al play-off. Pel valor que té i pel sentiment que et dóna el fet de saber què aquell gol val molt.

Quan sou petits i decidiu que voleu ser futbolistes, que sereu davanters, en quin model us fixeu? Quin és el vostre ídol d'infantesa al món del futbol?

Sascha: Quan ets petit, el típic Ronaldo [Nazario], perquè potser és el davanter més complet que hi ha hagut mai. Però amb més criteri, Ibrahimovic és un dels que més m'ha agradat, un davanter amb molta classe. També m'agrada molt Luis Suárez. Sempre que podia veia els partits del Liverpool a la Premier per Luis Suárez, ja llavors et transmetia molt. És un jugador que porta el partit al límit. Si tots aconseguíssim jugar a aquest nivell, amb aquella capacitat de concentració i de brega, pensant com un boig a marcar gols, crec que en marcaria molts més. Els dies que et mous per instint, com diumenge passat, entren seguits.

Manel: De petit m'agradava molt Samuel Eto'o. Un davanter que ho donava tot, que encara que hagués marcat tres gols si fallava el quart s'enfadava. M'agradava molt el seu caràcter. Ara m'agrada molt Luis Suárez, per tota la brega que dóna.

Sascha Andreu

Situem-nos al partit. Has marcat ja tres gols i t'arriba la passada en profunditat, controles i encares el porter. Què et passa pel cap, en aquell instant?

El primer que veig és que he guanyat l'esquena a l'Alberto García, el central que tinc més a prop, i que Pere Segarra, que fa la cobertura, no és a prop. Que tinc camp per córrer i que si dono un toc més no arribaran. I això faig, tocar, i ja penso en com definir. I ja en el moment que tinc la pilota a l'espai penso en el quart gol. No és ben bé un pensament, és una sensació. No tens temps de raonar-ho, clar, són dos o tres segons que vaig amb la pilota abans de rematar. Ho faig amb l'exterior de la dreta, jo en teoria sóc esquerrà... l'instint, al final és el que tens en aquell moment. Veig el quart i també penso que quatre és fer massa sang de la Monta, el meu exequip. No el vaig celebrar, els companys embogits, detalls que queden. 

Evidentment el gest de no celebrar els gols et surt de dins, és clar. Has rebut algun missatge d'aficionats de la Monta agraint-t'ho?

Sí, pel que he vist a les xarxes socials, en què tinc molta relació amb l'afició de la Monta, molt agraïment. Ho vaig fer no per ells, sinó per mi. Vaig estar molt bé allà. No celebrar els gols no ho faré amb tots els equips en què he jugat. Però als llocs on he estat més identificat, on he passat una part intensa de la meva vida futbolística i on quan vaig estar malament em van animar, on em venien a veure al vestidor quan no estava bé... coses que valoro les retorno d'aquesta manera. 

Marques els quatre gols en 17 minuts de joc. En aquell moment, al camp, te n'adones que ha estat tan ràpid?

Sé que ha passat molt poc. Miro el marcador i veig que és el minut 72 i penso que encara queden vint minuts... Anímicament estava molt cansat i esperava que acabés ja el partit, dir que havíem guanyat 4 a 2 i que n'havia marcat quatre. Es van fer molt llargs aquests minuts finals.

El pòquer de Sascha // Muntatge tercera.cat

Aquest estiu han arribat dos davanters centre (poden jugar en altres posicions) al Prat: Elhadji Bandeh, que ve de marcar 15 gols amb el Martinenc; i Jordi Sánchez, que ha començat molt bé la temporada, 5 dianes en aquestes primeres jornades. Com gestiones al vestidor aquesta competència?

En el fons al final tot és un tema personal, de com és la gent, del seu caràcter, de com són amb els demés. I en aquest cas, tant el Jordi com l'Elhadji són gent molt noble, de bon tracte, els tres tenim una bona relació. En l'aspecte professional, sabem que si un no està al seu millor nivell no jugarà. Sabem quines condicions té cadascú, i el que toca és reinventar-se una mica. Jo intento millorar, sóc el més veterà, però també l'Elhadji ve de marcar 15 gols, al final no saps quin és el teòric titular, quin no. Intento aïllar-me de tot això i anar al màxim. I si em puc entrenar més, fer més coses, llegir... el que sigui per ser millor, no ja per comparar-me, sinó per mi, per arribar al meu millor nivell. Així puc jugar i col·laborar molt. Per ara els tres estem tenint minuts, està bé que el míster compti amb la feina de tots.

Aquests quatre gols et poden donar més opcions de repetir convocatòria amb la selecció catalana UEFA per a la primera fase estatal que es disputa al desembre? L'any passat debutaves en convocatòria oficial a la fase intermèdia europea, disputada a Moldàvia.

Ho he pensat. Crec que a Moldàvia vaig tenir una bona actuació personal... però al final és l'entrenador qui decideix. A més, no podem parlar de fracàs, però va ser una derrota. I quan es perd es fan canvis, i entenc que si no anés seria perquè el seleccionador busca altres coses, o perquè hi ha gent que està millor, des del mateix Jordi Sánchez o el Kuku, del Júpiter, que va anar convocat a l'últim amistós. Són gent que està en bona forma. Si són millors que tu, o a l'entrenador li agraden més que tu, la cosa pot canviar. Al final és futbol. Si compten amb mi seria una il·lusió brutal, estaria contentíssim. Quan parlo de l'experiència que vaig tenir a Moldàvia se'm posa la pell de gallina. Va ser brutal.

Si mirem la teva trajectòria personal a Tercera hi veiem una clara evolució. Estàs ben a prop dels 150 partits disputats a la categoria, i amb el temps has passat de ser en grups que lluitaven per la permanència (el Castelldefels o el primer curs a la Monta, amb salvació a l'última jornada) a formar part de plantilles que lluiten per ser a la part alta (play-off amb la Monta el 2014, cinquè lloc amb el Prat l'any passat, màxima ambició ara).

Crec que en això he fet una cosa bona, que és prioritzar sempre l'aspecte esportiu, més que l'econòmic. En moments puntuals, reps ofertes per cobrar més diners, però jo he apostat sempre per l'aspecte més romàntic del futbol, progressar en l'àmbit esportiu. No he viscut del futbol mai, ha estat un bon complement, però he tingut clar que el que volia era arribar al meu millor nivell, formant part dels millors equips possibles. Vaig començar al Júpiter B, a Segona Regional, a la Gimnástica Iberiana, a Regional Preferent, i sempre allà on he estat he intentat millorar, buscar maneres per ser millor, adaptar-me a allò que em demanaven, fes més coses. Del filial del Júpiter ja vaig pujar al primer equip, quatre partits a Primera Catalana; l'any vinent no em van voler, vaig marxar llavors cap a la Iberiana. Quatre anys allà, cap al Santfeliuenc, l'Andrés em va donar l'oportunitat, però potser no cobrava. Vaig preferir això perquè creia que era millorar esportivament. Sis mesos després ja vaig anar al Castelldefels [el debut de Sascha a Tercera, el gener de 2011] cobrant 500 euros, que era molt més del que cobrava abans. En pocs mesos, l'opció de prioritzar l'aspecte esportiu em va beneficiar. De Castelldefels ja va sortir l'opció de la Grama el 2012, era un bon projecte però no vaig comptar per al mister, i d'allà cap a la Monta, en què vam fer un segon any espectacular amb el play-off i el títol que se'ns va escapar pel goal average amb el Cornellà. Vaig marxar al Prat sense cobrar més que a la Monta; per l'aspecte econòmic, m'hauria pogut quedar a Nou Barris, hi estava content. Però no m'agrada estar sempre còmode, volia buscar motivacions i reptes. 

Noteu aquest any la pressió de ser el favorit? Com ho gestiona l'equip? Per ara el Prat no ha sortit del play-off.

Hi ha jugadors com el Toni [Texeira] o el Rafa [Murillo] que fa molts anys que hi són i això ja no els pesa, saben a quin club són, què significa, com de seriosos són amb els cobraments el dia 1. Hi ha moltes coses que valoren molt. El club ha estat favorit moltes temporades, va ser campió de Tercera, ha jugat dos anys a Segona B... els que ja fa anys que són al club ja ho gestionen bé. D'altra banda, els que ja hi érem l'any passat, que som més o menys la meitat de la plantilla actual, ja hem viscut amb aquesta pressió. Sabem d'on venim, sabem que l'any passat per no ser humils i no sortir a totes als deu primers partits vam patir el que vam haver de patir, ser en places de descens a la jornada 11. En l'aspecte anímic estàvem destrossats. Perdíem un partit rere l'altre [sis derrotes i un sol triomf als 11 primers partits], un equip fet per quedar primer o segon. D'això hem après. D'entre els nous fitxatges hi ha de tot, hi ha veterans, però també hi ha joves com el Jordi [Sánchez] o l'Elhadji que ja saben que més pressió que baixar de categoria no hi ha. Ells ho han viscut. 

Manel Martínez

Diumenge a Peralada, has marcat tres gols, som a la segona part, i hi ha penal per al Sabadell B. Ho llegim, en el meu cas era a la redacció de La Xarxa, i diem: "el picarà Manel, no?". Com és el procés de decisió, què passa en el moment en què l'àrbitre xiula penal?

És el sentiment que té tothom en aquell moment. He marcat tres gols, tinc molta confiança i vull marcar el quart, perquè sé que el marcaré. Va ser així la decisió. Normalment quan hi ha un penal decidim qui xuta en funció de les sensacions, entre tres o quatre llançadors que som.

Arribes al Sabadell al mercat d'hivern de l'any passat, el gener d'aquest any, procedent... de Richmond, Virginia, als Estats Units. Allà vas estudiar Negocis (el que aquí seria Econòmiques), i vas jugar a l'equip universitari de la Virginia Commonwealth, gràcies a les beques EUA. Com valores l'experiència?

Va ser increïble, allò és un altre món. No em puc queixar en cap aspecte, des de l'educació que vaig rebre, el balanç esportiu que en faig, tot va ser d'un nivell molt alt.

Suposo que vas veure moltes diferències entre aquell futbol i el nostre... però també en la manera de viure'l, aquí i allà?

Allà es viuen molt els esports, especialment els que són més propis del país, com el beisbol, el bàsquet o el futbol americà. A la gent li apassionen els esports, i encara ho notes més en una universitat, en què molts companys estudiants et venen a donar suport.

El pòquer de Manel // Muntatge tercera.cat

Vas tornar a Catalunya fa un any i mig, com dèiem. Els estudis que vas cursar a Virginia els estàs aplicant ara aquí?

Després d'haver-me graduat allà he començat un màster d'Administració i Direcció d'empreses aquí. Vaig marxar cap als Estats Units sense saber anglès i ara, un cop he tornat, ja el domino.

L'any passat vas compartir vestidor (tot i que ho combinava amb el primer equip) amb l'Ernest Forgas, que va ser màxim golejador del grup català de Tercera amb el Rubí la temporada 2012/2013. Per a un golejador suposo que sempre és positiu, no?

Sí, sabia que l'Ernest era d'aquest tipus de davanters que tenen facilitat pel gol. Som jugadors diferents, però sempre és bo tenir a prop jugadors amb altres qualitats per aprendre. 

Aquest inici de curs has començat molt fort a Tercera, ja sumes 9 gols en aquestes primeres 8 jornades, i les teves xifres globals a Tercera són molt bones: 55 partits, 18 gols. Notes que aquest està sent el teu millor any, més enllà dels registres?

Sí, abans de marxar als Estats Units vaig jugar a Tercera sent jugador de primer any. [Hi va debutar, sent juvenil, en tres partits amb el Cornellà 2010/2011. En el seu primer any d'amateur, Manel juga 31 partits a Tercera, entre el Cornellà -4- i el Masnou -27-, marcant 5 gols, curs 2011/2012]. Tot era nou per a mi, jugava amb companys més grans. Un cop he tornat dels Estats Units ho vaig d'una manera diferent, amb més maduresa, em sento amb molta més confiança per assumir més responsabilitats dins l'equip. 

Quins objectius té el Sabadell B enguany? Superada la novetat de l'estrena a la categoria, aquesta temporada teniu nou tècnic, José Solivelles, i l'equip ha començat de molt bona manera.

Sí, som un equip molt jove, molt valent, amb ganes de fer moltes coses. Tot i ser la majoria de jugadors de primers anys d'amateur, com a molt quarta temporada, tots tenim molta ambició i volem ser al més amunt possible. 

Nota:

Per al recull de dades dels dos futbolistes hem fet ús del nostre propi Arxiu de resultats, que engloba dades del 2011 en endavant (i que teniu disponible al menú de pàgines d'aquest mateix web). Per a les dades de temporades anteriors i per afinar en la trajectòria dels dos futbolistes als seus anteriors clubs hem tingut la col·laboració de l'Enric Fuentes, autor de la Guia Futbolcat, del José Sag, autor del blog Trayectorias de fútbol, més enllà de consultar Manolo Gol pel que fa referència a tots els registres que envolten l'AE Prat i els caps de premsa del CD Masnou, Pep Vidal, i de la UE Castelldefels, Carlos de Frutos. Gràcies a tots ells, com sempre, per la seva col·laboració.