Santfeliuenc 100+10: el valor històric d'una suma

Des del passat 21 de gener, i fins al 14 de febrer, es pot visitar al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat l'exposició 100+10 històries del Santfeliuenc Futbol Club, un conjunt de 110 fotografies que recorren la història del club blanc-i-blau. Hem volgut visitar-la amb el seu ideòleg, el comissari i redactor Juan Antonio Díaz, que ens ajuda a aclarir el sentit històrico-social d'una exposició que ven el seu recorregut històric com una suma (100+10) més que justificada.

L'exposició es pot veure fins al 14 de febrer al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat // Roger Sánchez - tercera.cat

Em plantejo com organitzar la trobada amb en Juan Antonio. Gravo el nostre recorregut per les dues àrees (centenari a la planta baixa, última dècada al primer pis) i ho publiquem com una àudio-guia? Acumulo preguntes i les vaig fent a mesura que veiem l'exposició? Però, com en moltes altres qüestions periodístiques, la resposta es troba sobre el terreny. Ens trobem al Palau Falguera i tot flueix aviat. Decidit, veurem l'exposició, faré d'esponja de conceptes, moments històrics i canvis socials, i en parlarem després.

Juan Antonio Díaz és un santfeliuenc que des dels 7 anys és part activa de la vida del Santfeliuenc FC, des que entre 1984 i 1985 va començar a respirar Santfeliuenc Futbol Club. No només va assistir al seu primer partit, un Santfeliuenc-Vilanova del Camí (1-0), de Primera Regional, grup 3, disputat el 15 d'abril de 1984. "Un matí de diumenge de 1984 vaig entrar al camp... i encara no n'he sortit". Va començar amb les retransmissions dels partits a casa, al costat de Manel Cano (que actualment escriu les cròniques dels partits del Santfe a Mundo Deportivo i Sport). 

Llicenciat en Història i literatura comparada, Juan Antonio Díaz exerceix de professor de Literatura a l'Institut públic de Sant Just Desvern. Als últims minuts de la nostra conversa el descric com un cronista social, històric i esportiu del Santfeliuenc Futbol Club i de la vila de Sant Feliu, i em demana que posi aquesta definició; s'hi sent completament identificat. És el cap de premsa de l'equip (tasca que actualment al club comparteix amb el periodista Joaquín Rivas, més encarregat de qüestions organitzatives i de protocol). Són més de 30 anys vinculat al club, amb una obra publicada més que destacada: el llibre del centenari, per al qual va destinar tot un any, el 2005, de recerca històrica.  

Arribava a la nostra trobada posterior a l'exposició amb preguntes... però al final tot és una conversa de recreació d'una evolució social i esportiva.

Juan Antonio Díaz i la seva fotografia preferida de l'exposició // Roger Sánchez - tercera.cat

"Seguia ja les cròniques de Mundo Deportivo... per a mi va ser construir una petita mitologia; les cròniques que llegia a Mundo Deportivo, a Dicen... o a Sport després les relacionava amb els futbolistes que saltaven al camp cada diumenge", explica dels seus primers anys seguint el Santfe. Un sentiment forjat a partir d'aquelles matinals de diumenge de fa trenta anys. "Amb els equips anteriors a 1985 ja vaig fer un procés de reconstrucció, d'estudi, d'anàlisi... per fer el llibre del centenari vaig estar un any estudiant la història del club. Em passava tardes a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Vaig fer un gran buidatge, també de l'hemeroteca del Mundo Deportivo quan encara no estava digitalitzada, diari a diari. Durant un any sencer. Vaig analitzar 45 mitjans de comunicació, des dels anys 20 fins al 2005". "Va ser un treball que es podia fer amb la força dels 25 o 27 anys. Ara no el tornaria a fer", sentencia.

"Vaig aplicar els meus anys d'estudi a la recerca del Santfeliuenc FC, com una forma d'homenatge a la meva memòria personal, a reconstruir-la quan tenia 26 o 27 anys, però també per reconstruir aquelles peces que per a mi eren desconegudes. Tot allò que havia sentit, tota aquella memòria oral", recorda.

El Santfeliuenc FC és el degà de la comarca (de fet és la quarta institució més antiga de Sant Feliu de Llobregat), però ha vist com, en el balanç esportiu, altres equips veïns han arribat més amunt. "El club té tres grans moments d'inflexió en la seva història. Dos no acaben de reeixir. El primer és als anys 30, quan es comença a definir qui serà el gran representant del Baix Llobregat. El Santboià, el Santjoanenc que finalment es perd, el Prat, el Gavà... el Cornellà (el d'abans de la refundació de l'actual). En aquesta cursa el Santfeliuenc era un dels que sortia a la graella d'inici. I als anys 30 adquireix un pes important al futbol català, amb el fitxatge de Manel Cros, futbolista molt destacat que venia de l'Europa, i la disputa d'una categoria similar a la Segona B actual. És un primer punt d'inflexió que la Guera Civil trenca", detalla. 

"Als anys 40 i 50 el Santfe recula a ser un equip molt secundari. Quan a la comarca es fa la primera selecció important, apareix el Santboià, i en part el Gavà. El Santfeliuenc recula a categories irrisòries, era un club amb una organització molt poc clara. Del 1940 al 1948 és un equip que és molt secundari. Però no desapareix mai, hi ha una continuïtat. A partir de mitjan dels anys 50 hi ha un redreçament, i apareixen personatges molt importants de l'empresa de Sant Feliu, ben connectats amb el règim. És un ressorgiment que acaba el 1960 amb la disputa de la promoció d'ascens a Tercera, que el Santfeliuenc perd contra l'Ibèria. Llavors ja venien jugadors importants. Aquest és el segon punt d'inflexió, que en part acaba en aquella promoció", rememora Díaz.

El 1960, al camp de la Pineda, el Santfe queia a la promoció d'ascens a Tercera // Roger Sánchez - tercera.cat

"A mitjan dels anys 60 l'equip torna a caure en una crisi que el condueix a la segona categoria regional. És un equip ascensor, entre Primera i Segona regional. A finals dels 70 la situació es redreça de nou, s'assoleixen ascensos, l'afició comença a venir a l'estadi, al camp de la Rambla. I així es manté, a principis dels 80. En aquell moment a Sant Feliu hi havia el cinema i el futbol com a principals activitats de lleure. El curs 1984-1985 el Santfeliuenc puja a Preferent, el seu sostre històric, just per sota de Tercera. Es converteix llavors de nou en un equip ascensor, entre Preferent i Primera Regional", recorda d'aquells anys en què va començar a anar al camp de la Rambla. 

"La història del Santfeliuenc ens el mostra sempre a l'ombra dels grans equips del Baix Llobregat. Aquí explosionen els fenomens de Castelldefels, Cornellà, Gavà, Prat... i nosaltres ens quedem tres categories per sota. Així arribem al 2005, l'any del centenari. Celebrem 100 anys amb l'equip a Primera Regional, quan tots els nostres grans referents són a Tercera Divisió o a Primera Catalana. Teníem la sensació d'estar celebrant un centenari en un moment esportiu bastant decadent", explica, tancant una primera etapa simbòlica del discurs.

La fotografia que tanca la primera meitat de l'exposició, "El final d'una època" // Roger Sánchez - tercera.cat

Aquests primers cent anys, resumits en el llibre del centenari i que ja van gaudir d'una exposició el 2006 a Can Ricart, tenen prou pes per si mateixos. Deu anys després, però, el Santfeliuenc volia posar en valor els 10 anys que han vingut després. "Aquesta última dècada és una forma d'agrair a la ciutat tot el seu suport. Potser a priori 110 anys no justificarien una exposició, per què no és una xifra especialment rodona, però el sentit se li ha donat per tot el que ha passat en l'última dècada. La narrativa de transformació i una forma d'agraïment a la ciutat, que ha viscut amb passió aquests canvis", defensa Juan Antonio Díaz, que ha sintetitzat el primer segle d'història en 55 fotografies (la meitat de l'exposició) i ha dedicat l'altra meitat de les instantànies a repassar una dècada prodigiosa.

"El 2007, amb l'equip ja a Preferent, mobilitzant mil persones en la promoció contra el Catllar... Joaquín Vique, l'entrenador de l'ascens i de la primera temporada a Preferent, li comunica al president Manuel Navarro que no seguirà. Estava cansat, volia iniciar un altre projecte de vida". "I llavors, no sé com, apareix el nom d'Andrés González, que era l'entrenador del Sant Ildefons, l'equip del seu barri, a Primera Regional". 

"El juliol de 2007 l'Andrés González fa un viatge ben curt, de Cornellà de Llobregat a Sant Feliu, de cinc quilòmetres, que canvia la història del Santfeliuenc"

Una figura molt respectada en l'entorn del club, clau en la família santfeliuenca. "És un cas poc freqüent al món del futbol, un entrenador que fa 9 anys que és en un equip, és més típic de l'handbol dels anys 70 o 80. Però el Santfeliuenc FC és un club molt atípic, que permet el treball, un club molt familiar, molt obert i artesanal. Se li dóna a l'Andrés tot el poder, d'acord amb les limitadíssimes possibilitats econòmiques. Ha fet l'equip que ha volgut, l'ha professionalitzat com ha pogut, amb un entorn material limitat", analitza Díaz.

El 2009 el Santfeliuenc puja a Primera Catalana, ascens administratiu. I el 2010 es queda a dos punts de l'ascens a Tercera Divisió... no l'aconsegueixen perquè l'Espanyol B va perdre la promoció per la permanència a Segona B contra el Guijuelo (ja havien baixat a Tercera el Gavà i el Terrassa).

El Santfeliuenc està tres temporades més a Primera Catalana, sempre a la part mitjana, fins que arriba l'esperat ascens del curs 2012/2013.

"Durant la temporada vam arribar a disputar la primera plaça a l'Ascó, però a mitja temporada van començar els problemes, ens va poder la pressió, amb derrotes a domicili, i el Viladecans va entrar a la lluita per la segona plaça. I va arribar el Jairazo, el gol de Jairo Conesa a Ascó al minut 90 [el podeu recuperar en aquest enllaç]. Guanyem (1-2) i tornem a ser segons. Ja no vam deixar de ser segons, vam acabar empatats amb el Viladecans però per davant, pel goal average", recorda d'un curs que es va culminar amb la promoció d'ascens, el mes de juny de 2013.

Fotografies d'un dia històric // Roger Sánchez - tercera.cat

"Va ser una promoció d'ascens molt tranquil·la, amb victòria al Masnou (1-2) a l'anada ja sent molt superiors. Teníem la sensació que aquella promoció seria nostra. Per necessitat històrica, per la fam, mai havíem estat a Tercera, havíem sumat 12 punts més que el Masnou... hi havia sensació d'any gran des de l'inici de curs. Al Masnou vam mobilitzar 400 persones". El primer capítol havia donat avantatge al Santfeliuenc. I arribava el 15 de juny. 

"El partit de tornada va ser una festa, la gran mobilització de tota la ciutat; el moment que havíem esperat durant 108 anys. Va ser a més un partit molt fàcil, molt còmode. Vam tenir 30 minuts finals per gaudir de l'ascens". "I l'arribada a Tercera Divisió va ser una gran novetat, ens va donar molt de suport de la ciutat, i va servir per transformar els mitjans de comunicació del club".

La primera planta, dedicada a l'última dècada de la història del Santfeliuenc // Roger Sánchez - tercera.cat

Un èxit que, per si sol, ja mereixia tenir categoria d'epígraf de nivell als 100 primers anys d'història del club. "És la sensació que sempre he tingut. Quan vam posar el punt final del llibre del centenari, i de l'exposició que vam fer en el seu moment a Can Ricart: el Santfeliuenc encara havia d'escriure els millors dies de la seva història. És, de fet, com acabo el llibre del centenari. I en set o vuit anys vam comprimir gairebé cent anys d'història. És menys d'una dècada que marca tot el centenari anterior", defensa Díaz.

"El millor moment esportiu de la història del club, indiscutiblement, és ara. Però també cal posar a la balança de la història altres etapes. Els personatges que van mantenir el club als anys 20 o 30, la generació dels 60 o 70, també tenen molt de pes. L'arribada a Tercera ha estat un premi per a totes aquelles generacions que creien que la gran categoria natural del club era la Tercera Divisió", valora amb la precisió d'un historiador que vol ser proper a l'objectivitat.

Potser per l'anhel històric el Santfeliuenc FC és un dels clubs que dóna més valor a formar part de la Tercera Divisió. El mateix Juan Antonio Díaz, en un reportatge molt recomanable d'ETV sobre els 110 anys del Santfe (el podeu recuperar aquí) deia que competir a Tercera és per al club com jugar la Lliga de Campions: "per a nosaltres la Tercera era un paradís, un mite transmès generació rere generació". 

El camí ha estat llarg, la Tercera ja és aquí (aquest curs és el tercer a la categoria), és possible que tard o d'hora l'anhel sigui intentar el salt a Segona B? "No. Està fora de debat, el Santfeliuenc de moment no pot assolir la Segona B. Ara el que el Santfeliuenc ha de fer és construir un club. Amb tenacitat, paciència, perseverança. El més important ara és això. Que la temporada vinent hi hagi 500 nens al futbol base i mantenir la Tercera Divisió", respon taxatiu. 

"Mantenir la categoria sí que és indiscutible. I si es pot, que siguin vint, trenta o quaranta anys mantenint la Tercera Divisió. La Segona Divisió B és un altre món. Algun cop jugar un play-off d'ascens? Potser sí, però ara per ara la Tercera compleix totes les nostres il·lusions, o fins i tot les depassa", afegeix.

És un dels trets que fa del Santfe un club familiar, proper: que les seves veus autoritzades parlen sempre tocant molt de peus a terra. No hi ha risc que, mirant els veïns, com el Cornellà, el Prat, o el Gavà de fa un temps, es vulgui anar més amunt? "Però és que el Cornellà té una dimensió brutal. Nosaltres hem d'anar a poc a poc. Potser en quinze o vint anys estarem al seu nivell en tots els àmbits: organitzatiu, social, econòmic. Però hem d'anar pas a pas. Assaborim el que tenim, que ha costat tant. Hem de construir un club cada cop més professionalitzat, que és el que estem fent. Un club seriós, respectat i que cau simpàtic a tothom, obert a tots".

El Santfe, un club que fa família // Roger Sánchez - tercera.cat

Tornant a la definició inicial, no s'entén el Juan Antonio Díaz historiador del Santfeliuenc FC sense el Juan Antonio Díaz historiador de Sant Feliu de Llobregat. Sinergies que també reflecteixen les relacions històriques entre club i vila. "Només hi va haver una lleugera desconnexió a finals dels vuitanta, començaments dels noranta, quan les cadenes privades de televisió van començar a emetre el futbol d'elit. Però a Sant Feliu sempre hi ha hagut un vincle molt proper, amb molts sectors socials. Primer amb sectors més autòctons de Sant Feliu, i a partir dels anys quaranta i cinquanta amb la gent vinguda d'Andalusia o Extremadura, principalment, que es fa seu el club, i que per a ells és una forma d'integració, de sentir la ciutat. Ha estat un equip molt important per integrar els nouvinguts amb els santfeliuencs de tota la vida. El Santfeliuenc ha aconseguit ser una representació directa del que és Sant Feliu de Llobregat".

De fet, a la vila hi conviu un altre equip que competeix en l'àmbit amateur, la Peña Recreativa de Sant Feliu, que juga al grup 8 de Tercera Catalana. "El Santfeliuenc sempre ha estat el gran representant del futbol a la ciutat. La Peña Recreativa, del barri de Falguera, fa una tasca social i esportiva excel·lent, amb una personalitat pròpia molt definida", destaca Díaz.

I va estretament lligat a la participació de jugadors santfeliuencs als principals equips del club? "No, una cosa són els jugadors i una altra la forja d'un esperit. El Santfeliuenc, com a equip d'un nucli important del Baix Llobregat, sempre s'ha abastit de jugadors de la comarca, de Barcelona, de Sabadell o de Terrassa. El pes dels jugadors de Sant Feliu a la plantilla ha depès molt de l'etapa històrica". 

"Ara treballem per construir una base formativa. El juvenil està a Primera Divisió, lluitant per pujar a Preferent. Sempre hem tingut una combinació de jugadors de Sant Feliu i jugadors de la comarca, sobretot, o de l'àrea metropolitana. Són els nostres límits naturals".

El futur del Santfeliuenc // Roger Sánchez - tercera.cat

Sant Feliu de Llobregat, s'encarrega de recordar-me en Juan Antonio, és una vila molt esportiva. Actualment té un equip a l'elit, el de waterpolo masculí, que competeix a la Divisió d'Honor. "Cada club construeix una determinada base social i cultural. I potser el Santfeliuenc ha fet una mica d'intermediari. Un partit de Tercera Divisió, mediàticament, és molt més ric que un de Divisió d'Honor de waterpolo, malauradament. Hi ha hagut temporades molt bones de l'equip de bàsquet, amb opcions de jugar a Leb Plata. El bàsquet i el futbol, aquests últims anys, han compartit afició".

La relació entre la vila i els seus clubs esportius té singularitats. "Sant Feliu de Llobregat és una ciutat pionera en tots els esports (handbol, bàsquet, waterpolo -fundat el 1969 el CN Sant Feliu-, ciclisme...), però potser li han faltat unes millors instal·lacions, un diàleg amb l'Ajuntament que cregués més en l'esport federatiu. Des del consistori hi ha hagut la tendència de l'"Esport per tothom", una manera fàcil de no acabar de tenir un projecte clar. A Sant Feliu potser li ha faltat creure's més que era molt gran, esportivament. Hem tingut grans equips, grans trajectòries, però potser han faltat les condicions materials per acabar de desenvolupar tota aquesta feina", analitza Díaz. 

Per això, amb la perspectiva social (i local), el Santfeliuenc destaca dos grans èxits d'aquesta última dècada en paral·lel a tot el que s'ha assolit al camp amb el desitjat ascens a Tercera. "El creixement com a club, amb la reconstrucció del futbol base, una mena de reinvenció del club des de sota. I l'impacte mediàtico-social. El club ha atrapat a molta gent que no havia vingut mai al futbol. Fins i tot ara hi ha un seguidor "passiu", que encara no assisteix com a públic a Les Grases, però que segueix el club a la premsa i s'interessa. I el mèrit de fons és haver arribat tan amunt amb unes condicions econòmiques molt ajustades", repassa. 

El 1998 el Santfeliuenc va disputar un partit a l'estranger // Roger Sánchez - tercera.cat

S'ha buidat (no ho amaga) posant en escena tot aquest mapa de canvis, l'exposició dels 110 anys, resultat final d'una recerca exhaustiva i d'un coneixement a fons, com si hagués viscut en paral·lel al club, de tota la història blanc-i-blava. Una voluntat de cronista que, segons Díaz, es desperta en paral·lel a la seva descoberta del futbol al camp de la Rambla: "sempre penso que des dels 7 anys havia fet recerca. Amb una memòria involuntària, el que havia anat acumulant com una mena de sediments vaig voler-ho refer de manera voluntària. Crear un relat conscient a partir de la investigació històrica. La recerca no va ser conscient fins als 23 o 24 anys. Què havia viscut jo, i quina part de la història que no havia viscut havia de rescatar de l'oblit històric".

Un treball que va durar un any sencer, el 2005. "Ara no tornaria a repetir, per condicions físiques, espirituals i materials. Va ser una bogeria absoluta, una tasca que no recomano a ningú si vol conservar la seva salut mental mínimament estable. Era una feina de recuperació de la memòria involuntària". 

Quin va ser el període més complicat de reconstruir? "El Santfeliuenc ha tingut una sort: que Sant Feliu de Llobregat és cap de partit judicial, i per tant des dels anys 10 i 20 tenim revistes i arxiu documental. Si no m'hauria costat molt trobar diferents passatges històrics. I la ciutat ha tingut també una tradició de revistes des de principis de segle XX. I resseguint-les es podia treure informació per compondre un mosaic mínimament decent per vestir un relat. Potser on hi ha un cert buit històric és entre 1940 i 1945, em va costar bastant".

El "divino" Ricardo Zamora va defensar la porteria del Santfeliuenc en un amistós // Roger Sánchez - tercera.cat

I en quina etapa vas gaudir més? "En qualsevol, em va agradar molt trobar els primers documents, fa molta il·lusió. I l'etapa dels anys 50 i 60 és la d'una premsa molt rica quant a continguts de futbol català. El Dicen... és la Bíblia, hi veus tot el futbol d'aquella època. Fins i tot sorprèn la modernitat d'aquelles cròniques. Ara, amb l'hemeroteca de Mundo Deportivo digitalitzada s'han facilitat molt les coses. No hi ha una època precisa que m'hagi agradat recórrer. Quan trobes una cosa del Santfeliuenc, com que és el teu club, et desperta moltes memòries". 

La recerca fa que tinguis un arxiu de tots els partits del Santfeliuenc? "No, no era la meva voluntat. Volia fer una reconstrucció general, global. No sóc un col·leccionista d'arxiu, del partit a partit. Sé que hi ha companys que ho han fet, que ho fan, però jo volia fer més una història narrativa, que vinculés la història del Santfeliuenc i de la ciutat. La voluntat d'un assaig, articular un relat, sense ser exhaustiu. Hi ha totes les classificacions, tots els jugadors, però no l'arxiu partit a partit, no m'interessava tant. No tinc la voluntat d'arxiver. Prioritzo el relat, l'estadística no m'agrada".

El tram d'exposició dedicat als anys 70 i 80 // Roger Sánchez - tercera.cat

I fora dels llibres i de les recerques, quin és el record més especial que conserves de la teva vida amb el Santfe? "Et diria el 2 de juny de 1985, el primer ascens a Regional Preferent, en un Santfeliuenc-Hospitalet Atlètic (2-0); ens entrenava en Francesc Estrada. Recordo molt aquell partit, va ser una mobilització social de tots els barris de Sant Feliu com no es recordava: es van aplegar al camp de la Rambla més de 2.000 persones. És un dels partits que guardo a la memòria tota la vida. D'aquell partit tinc poques imatges (alguna fotografia del Dicen...), però sentimentalment és un dels que més recordo, em va atrapar per dir definitivament 'jo sóc d'aquest equip'".

"D'aquests últims anys, clar, l'ascens a Tercera, aquell Santfeliuenc-Masnou... i des de llavors, el fet de jugar al camp del Figueres, del Palamós, del Sant Andreu, del Terrassa... guanyar a Figueres o Palamós, competir-los d'igual, poder-los guanyar també a Les Grases, és tot un orgull. La idea que l'esforç de tants anys ha tingut una recompensa".

Com vius un partit del Santfeliuenc avui en dia? Com viuràs diumenge el Santfeliuenc-Monta? "Amb molta feina. Sóc el cronista dels partits de casa per a L'Esportiu de Catalunya. El veig tranquil, amb els amics. M'agrada celebrar els gols de l'equip, gaudeixo molt, però visc els partits amb tranquil·litat i alegria, de ser una ciutat de Tercera. Faig una feina més hedonista: veig el partit i escric la crònica".

El de la Unió Coral, la Pineda, la Rambla i les Grases; els quatre principals camps // Roger Sánchez - tercera.cat

Quan parla d'una millora en tres àmbits (esportiu, social i mediàtic) ell n'és part interessada. Amb el carismàtic Joaquín Rivas (que segueix l'equip i l'esport de la vila a Ràdio Sant Feliu) es reparteixen les tasques de comunicació del club. "En Joaquín s'encarrega de tot el protocol, les xarxes socials, l'organització de premsa... i junts fem les retransmissions a Ràdio Sant Feliu dels partits que juguem fora de casa". 

Arribem aquí a la definició del principi, la del cronista històric, social i esportiu. "M'agrada el Santfeliuenc, no tant el futbol. El futbol m'agrada com a representació històrico-social. El club és, per a mi, un vincle emocional i històrico-social".

I a partir d'ara, què? "Estem treballant en la reedició del llibre del Centenari, revisat, ampliat i corregit, per englobar els 110 anys d'història del club. La meva idea és viure el Santfeliuenc gaudint-lo, amb el plaer d'anar als partits, però potser tot el que implica fer llibres, exposicions... ha arribat a un punt final. Em vull concentrar en la meva professió, la docència, i vull escriure narrativa, literatura, el que a mi m'agrada". 

L'exposició inclou tres vitrines amb material històric // Roger Sánchez - tercera.cat

"Penso a posar el punt final a tota aquesta part creativa del Santfeliuenc, que he estat fent. Crec que ja no puc fer res més, en aquest aspecte, han de ser altres. Tot això, com ara muntar l'exposició, em genera una tensió, per a un treball que no em dóna rendiment econòmic però sí plaer de la feina feta. A més tinc la vida acadèmica, lògicament. I necessito un descans, una certa tranquil·litat, distància. Vull posar aquest punt final en aquesta faceta i viure el Santfeliuenc des de la distància, seguir fent les cròniques per a L'Esportiu de Catalunya, però deixar la part de creació d'opinió una mica de banda". 

La conversa acaba després d'una hora (us ho creieu o no, en la transcripció he fet síntesi, descartant apassionaments personals de l'entrevistador i l'entrevistat) però em deixa una frase que he guardat especialment per a la conclusió, que defineix tota aquesta legió de treballadors del futbol català que, amb feina silenciosa, posen els seus equips al mapa social i esportiu de casa nostra. 

"Tot el meu treball, fet de manera totalment desinteressada per al Santfeliuenc, tinc la sensació que ha tingut recompensa, haver aconseguit que el club posés el seu nom al mapa del futbol més o menys important. És la justificació del meu treball".