El Club Esportiu Europa es proclamava aquest dimecres, 25 de març de 2015, campió de la Copa Catalunya absoluta després de superar, per tercera ronda consecutiva, un equip de Segona, el Girona (2-1). Els gols d'Alberto González i Alex Poves, de cap, es veien ajustats per la diana de Christian Alfonso per als gironins, que donava emoció als quinze minuts finals. El capità Alex Cano alçava, a casa, el tercer títol de l'entitat, després dels obtinguts els anys 1997 i 1998.
 |
| Alex Cano i el tècnic Pedro Dólera al capdavant dels campions de Copa Catalunya // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
Aquest és el resultat de la final que tanca la Copa Catalunya absoluta 2014/2015:
DIMECRES, 25 DE MARÇ
Europa 2-1 Girona (Alberto González i Alex Poves / Christian Alfonso)
Empesos, novament, per la il·lusió
Text de Roger Sánchez
"Les finals no es juguen, es guanyen". Prometo que no volia començar amb un tòpic... però crec que la frase que va popularitzar Alfredo di Stéfano pot resumir les sensacions que deixava, des del vessant esportiu, l'històric triomf de l'Europa a la Copa Catalunya absoluta. Els escapulats superaven el Girona en una final molt més ajustada que els dos duels contra equips de Segona que havien precedit la gran cita del Nou Sardenya.
Davant el Barça B a quarts i, més encara, davant el Sabadell, a semifinals, la major ambició de l'Europa, l'extra de motivació i les consignes clares dels jugadors escapulats es van traduir en ordre i pragmatisme elevats a la màxima potència. El resultat: dos 3 a 0 de diferent dinàmica (madurat contra els blaugrana, arrauxat i liquidat a la primera part davant els arlequinats) que deixaven l'equip a la final, i amb un repte majúscul: afrontar el tercer equip de Segona consecutiu, i ara el millor equip català de la categoria, un Girona en places de disputar la fase d'ascens a Primera Divisió.
Tindrà altres preocupacions, al terreny de joc i fora, però al conjunt gironí guanyar la primera Copa de la seva història li suposava una motivació important. A l'onze inicial no apareixien titulars habituals (només Richy), però sí que comptava amb homes de talent contrastat al nostre futbol, com Cristian Gómez, Jaime Mata o Christian Alfonso. Per part de l'Europa, onze de gala, en una nit que començava a mostrar el Nou Sardenya en el seu màxim esplendor. Alguns problemes als accessos van impedir veure la millor entrada fins a l'equador del primer temps, però la sensació amb el xiulet inicial era de nit gran, d'oportunitats, de diferents ressons i magnituds, per als dos conjunts.
Des dels primers compassos es va percebre que el Girona sortia molt més concentrat que els anteriors dos rivals que havien visitat el Sardenya a la Copa. Amb tot, l'Europa va mantenir les constants que l'han acabat fent gran a la Copa: mantenir-se ordenat, tenir el cap fred, i colpejar aprofitant les seves armes a la que es tingués l'oportunitat. I aquesta opció arribava al minut 15. Falta lateral servida per Javi Lara i rematada de cap d'Alberto González al fons de la xarxa. La recepta es complia al peu de la lletra. La bona tasca de contenció i el molt bon paper de tot l'equip en fase defensiva van evitar moltes arribades del Girona al primer temps, si bé Jandro, en un servei de falta, inquietava la porteria de Rafa Leva, amb una pilota que sortia poc per sobre del travesser. S'arribava al descans amb avantatge europeista, bona part de la feina estava feta, però faltava més.
Al descans les graderies del Nou Sardenya definien la màgica excepcionalitat de la cita: passadissos plens de gent, de molt públic gracienc, de molta gent del futbol català, reunida en allò que, i potser retornant als tòpics, a la presentació es resumia com "la festa del futbol català", o a les paraules que Pedro Dólera sol utilitzar quan reivindica cites com aquesta, les que "mereix la gent del futbolcat".
La represa va semblar calcada a tots els plans anteriors de l'Europa a la Copa. Va recordar a la primera part, sense anar gaire més lluny, però també va recordar els partits anteriors a la Copa. Atenuar l'esperada baixada física amb més cap, mantenint l'extra (o el doble extra) de motivació i tenint clars els objectius. I aquí va aparèixer, de nou, la pissarra. Parlàvem d'una represa calcada als triomfs anteriors... i calcat era el gol d'Alex Poves. Tot just el davanter rematava el servei de córner al primer pal cap al fons de la xarxa i feia la seva celebració habitual, un déjà-vu apareixia de cop. Fa poc més de mes i mig, Poves anotava un gol semblant, també el 2 a 0, contra el Sabadell. La pissarra apropava una mica més el títol i ampliava els mèrits dels escapulats, que estaven tombant el tercer rival de Segona consecutiu, el que li estava posant més problemes.
I és que el Girona no va deixar una mala imatge. Va tenir el control en algunes fases, però al davant topava constantment amb el bon treball de la defensa escapulada, conscienciada al màxim. Els canvis es van començar a succeir... i les aproximacions gironines es van acabar traduint en gol. Christian Alfonso, que tornava al Nou Sardenya gairebé tres anys i mig després de jugar-hi amb l'Espanyol B, repetia l'actuació d'aquell 16 d'octubre de 2011 i marcava per al conjunt visitant amb un xut creuat des de dins l'àrea. Era el 2 a 1, quedaven 15 minuts, i no calia ser gaire perspicaç per saber que l'últim quart d'hora implicaria emocions fortes.
Amb els canvis a un i altre equip, les dinàmiques eren clares als últims compassos: l'Europa buscava estirar-se però, alhora, allargar les jugades, deixar passar els minuts. I el Girona buscava ser vertical, els xuts des de fora de l'àrea (l'entrada de Granell era una arma per a aquesta finalitat) i les opcions en pilotes penjades a la zona defensiva escapulada. Els europeistes van patir, amb un parell d'accions taquicàrdiques al temps afegit... però finalment va arribar l'esclat. O ja havia arribat.
Posem pausa, som al minut 93 o 94. El partit no ha acabat. Però després d'una opció desaprofitada pel Girona, mentre Rafa Leva busca la pilota, o deixa que la pilota el busqui a ell, per tornar a servir de porteria, el capità Alex Cano agita els braços mirant el públic, les més de 3.000 persones que es van apropar al Nou Sardenya per arribar a aquell moment culminant, a la consumació del títol (fos per a un equip o per a l'altre). El gest de Cano ve acompanyat d'un efecte contagi... primer, dels companys, que també alcen els braços demanant una última empenta dels seus. I el públic respon. Fer una panoràmica de l'escenari de la final en aquell moment omple del tot l'experiència d'una nit gran de futbol català. Veure els Eskapulats rugint al gol de Sardenya (diametralment situat al lloc que ocupen habitualment, al de Secretari Coloma), però sobretot, veure tota la tribuna amb la gent alçada, braços amunt, cridant, contribuint a un ambient únic, potser fugaç, però que conté tot allò que, segur, l'aficionat de l'Europa voldrà condensar en el pack de l'experiència de guanyar una Copa. I, ara sí, tornem al play, la imatge es descongela, i l'àrbitre xiula.
Es fa un moment mínim de silenci, de contenció, d'esperar la confirmació, rebre-la i processar-la i, llavors sí, tot esclata. Els jugadors i el cos tècnic, els protagonistes, i l'afició escapulada, els que han estat al costat dels protagonistes, entren en comunió i s'inicia un llarg i dolç moment d'assaborir tots els mèrits conquerits.
L'Europa és campió de Catalunya. Els anys faran que, quan es busqui informació sobre aquesta fita, es vegin les tres victòries contra els equips de Segona (3-0, 3-0 i 2-1) i les victòries a les fases del mes d'agost (contra l'Espanyol B i, als penals, davant el Castelldefels i l'Ascó). Potser llavors algú tiri del tòpic, del David contra Goliat, de l'equip de Tercera que va tombar dos conjunts de dues categories superiors. I potser no es conservi aquest intangible, el que no es mesura amb els gols marcats i encaixats, amb les rondes avançades: la il·lusió, la motivació, la unió d'un equip que s'ha anat marcant superar els obstacles, i que ha estat molt ben empès, a més de pels recursos propis (el talent, la forma física, l'empenta, l'actitud de treure-ho endavant entre tots), també pels recursos externs.
"Aquesta gent, des que han vingut, ens donen la vida", deia el tècnic de l'Europa, Pedro Dólera, a la roda de premsa posterior a la final. Parlava del grup d'animació que més es va fer notar, a la final i, de fet, als partits de l'Europa de l'últim any i mig: els Eskapulats. Tant Dólera com els jugadors agraeixen el suport incondicional del grup que, unit al públic que omplia el Nou Sardenya, van acompanyar l'equip que van poder celebrar a parts iguals. Els cito a ells perquè van sortir al discurs dels protagonistes, però com ells, bona part del públic europeista, o de grups d'animació pioners com la Torcida Escapulada o el Caliu Gracienc, que acumulen molts anys sempre al costat de l'equip.
Els Eskapulats són la part que resumeix el tot en l'aspecte ambiental, en el suport extern. Javi Sánchez podria ser la part del tot de l'intangible de dins del vestidor. Dimarts al vespre, menys de 24 hores abans de la final, en una acció fortuïta a l'entrenament, acabava amb un trau profund al nas. "Ahir nit a l'entreno Javi Sánchez es va trencar el nas. No jugarà", ens arribava dimecres al matí. Però ell, un lluitador, un futbolista que no es rendeix, va fer tot el possible i més per ser-hi. Amb l'ajuda del cos tècnic (tots a una, tornem-hi), va aconseguir una màscara. I allà el teníem, als minuts finals, corrent cap a Palatsí en dues pilotes llargues a les quals el porter gironí va arribar primer. "Potser si no hagués dut la màscara hauria entrat amb tot", deia, al final del partit, amb la reproducció de la Copa a la mà. El futbolista que arribava a l'Europa fa dos cursos buscant assolir alguns dels seus reptes, que resumia en tres: marcar un hat-trick a Tercera, jugar un play-off i anar amb la catalana amateur. El hat-trick i el play-off ja tenen el check marcat al costat... i aquest dimecres li queia una tercera fita que ni esperava fa un temps. La il·lusió, a ell també, el va empènyer novament.
A mode d'epíleg, em quedaria amb una reflexió curiosa que es produïa a la sala de premsa. Curiosa pel com i pel què, per la forma i pel contingut. Per una nit, tenint en compte que era una final organitzada per la FCF, el tècnic Pedro Dólera no tenia al seu costat, donant els torns de pregunta, a l'Àngel Garreta, cap de premsa de l'equip. Hi havia l'Elena Ortiz, de l'equip de premsa de la Federació. En un dels últims torns, qui preguntava era l'Àngel Garreta. I, en un apunt autobiogràfic, li preguntava a Dólera si espera que ara, com va passar amb els campionats del 97 i el 98, molta gent pugui sentir-se atreta per seguir l'Europa, per apropar-se a l'equip del barri, o de la Vila. I entre els dos, pregunta i resposta, resumien una possible conseqüència, a petit, mitjà o llarg termini, que pot haver deixat aquest triomf de la il·lusió. Donar visibilitat als poc visibles, descobrir que, molts cops, seguir l'equip amb què t'identifiques pot anar molt més enllà dels recursos que tingui, de les dinàmiques que porti o de la categoria en què competeixi.
Resum del partit, en una peça de BTV Esports:
Empesos, novament, per la il·lusió
Text de Roger Sánchez
"Les finals no es juguen, es guanyen". Prometo que no volia començar amb un tòpic... però crec que la frase que va popularitzar Alfredo di Stéfano pot resumir les sensacions que deixava, des del vessant esportiu, l'històric triomf de l'Europa a la Copa Catalunya absoluta. Els escapulats superaven el Girona en una final molt més ajustada que els dos duels contra equips de Segona que havien precedit la gran cita del Nou Sardenya.
 |
| Un onze històric: el de l'Europa campió de Copa Catalunya // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
Davant el Barça B a quarts i, més encara, davant el Sabadell, a semifinals, la major ambició de l'Europa, l'extra de motivació i les consignes clares dels jugadors escapulats es van traduir en ordre i pragmatisme elevats a la màxima potència. El resultat: dos 3 a 0 de diferent dinàmica (madurat contra els blaugrana, arrauxat i liquidat a la primera part davant els arlequinats) que deixaven l'equip a la final, i amb un repte majúscul: afrontar el tercer equip de Segona consecutiu, i ara el millor equip català de la categoria, un Girona en places de disputar la fase d'ascens a Primera Divisió.
Tindrà altres preocupacions, al terreny de joc i fora, però al conjunt gironí guanyar la primera Copa de la seva història li suposava una motivació important. A l'onze inicial no apareixien titulars habituals (només Richy), però sí que comptava amb homes de talent contrastat al nostre futbol, com Cristian Gómez, Jaime Mata o Christian Alfonso. Per part de l'Europa, onze de gala, en una nit que començava a mostrar el Nou Sardenya en el seu màxim esplendor. Alguns problemes als accessos van impedir veure la millor entrada fins a l'equador del primer temps, però la sensació amb el xiulet inicial era de nit gran, d'oportunitats, de diferents ressons i magnituds, per als dos conjunts.
 |
| Panoràmica dels primers compassos // tercera.cat |
Des dels primers compassos es va percebre que el Girona sortia molt més concentrat que els anteriors dos rivals que havien visitat el Sardenya a la Copa. Amb tot, l'Europa va mantenir les constants que l'han acabat fent gran a la Copa: mantenir-se ordenat, tenir el cap fred, i colpejar aprofitant les seves armes a la que es tingués l'oportunitat. I aquesta opció arribava al minut 15. Falta lateral servida per Javi Lara i rematada de cap d'Alberto González al fons de la xarxa. La recepta es complia al peu de la lletra. La bona tasca de contenció i el molt bon paper de tot l'equip en fase defensiva van evitar moltes arribades del Girona al primer temps, si bé Jandro, en un servei de falta, inquietava la porteria de Rafa Leva, amb una pilota que sortia poc per sobre del travesser. S'arribava al descans amb avantatge europeista, bona part de la feina estava feta, però faltava més.
 |
| Rematada de cap d'Alberto... i 1-0 // Ignasi Trapero - Vamos, escapulados! |
Al descans les graderies del Nou Sardenya definien la màgica excepcionalitat de la cita: passadissos plens de gent, de molt públic gracienc, de molta gent del futbol català, reunida en allò que, i potser retornant als tòpics, a la presentació es resumia com "la festa del futbol català", o a les paraules que Pedro Dólera sol utilitzar quan reivindica cites com aquesta, les que "mereix la gent del futbolcat".
La represa va semblar calcada a tots els plans anteriors de l'Europa a la Copa. Va recordar a la primera part, sense anar gaire més lluny, però també va recordar els partits anteriors a la Copa. Atenuar l'esperada baixada física amb més cap, mantenint l'extra (o el doble extra) de motivació i tenint clars els objectius. I aquí va aparèixer, de nou, la pissarra. Parlàvem d'una represa calcada als triomfs anteriors... i calcat era el gol d'Alex Poves. Tot just el davanter rematava el servei de córner al primer pal cap al fons de la xarxa i feia la seva celebració habitual, un déjà-vu apareixia de cop. Fa poc més de mes i mig, Poves anotava un gol semblant, també el 2 a 0, contra el Sabadell. La pissarra apropava una mica més el títol i ampliava els mèrits dels escapulats, que estaven tombant el tercer rival de Segona consecutiu, el que li estava posant més problemes.
 |
| Alex Poves, eufòric, després del 2 a 0 // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
I és que el Girona no va deixar una mala imatge. Va tenir el control en algunes fases, però al davant topava constantment amb el bon treball de la defensa escapulada, conscienciada al màxim. Els canvis es van començar a succeir... i les aproximacions gironines es van acabar traduint en gol. Christian Alfonso, que tornava al Nou Sardenya gairebé tres anys i mig després de jugar-hi amb l'Espanyol B, repetia l'actuació d'aquell 16 d'octubre de 2011 i marcava per al conjunt visitant amb un xut creuat des de dins l'àrea. Era el 2 a 1, quedaven 15 minuts, i no calia ser gaire perspicaç per saber que l'últim quart d'hora implicaria emocions fortes.
Amb els canvis a un i altre equip, les dinàmiques eren clares als últims compassos: l'Europa buscava estirar-se però, alhora, allargar les jugades, deixar passar els minuts. I el Girona buscava ser vertical, els xuts des de fora de l'àrea (l'entrada de Granell era una arma per a aquesta finalitat) i les opcions en pilotes penjades a la zona defensiva escapulada. Els europeistes van patir, amb un parell d'accions taquicàrdiques al temps afegit... però finalment va arribar l'esclat. O ja havia arribat.
 |
| Aspecte de la tribuna a l'equador de la segona part // Carles Garcia - CEEuropa.cat |
Posem pausa, som al minut 93 o 94. El partit no ha acabat. Però després d'una opció desaprofitada pel Girona, mentre Rafa Leva busca la pilota, o deixa que la pilota el busqui a ell, per tornar a servir de porteria, el capità Alex Cano agita els braços mirant el públic, les més de 3.000 persones que es van apropar al Nou Sardenya per arribar a aquell moment culminant, a la consumació del títol (fos per a un equip o per a l'altre). El gest de Cano ve acompanyat d'un efecte contagi... primer, dels companys, que també alcen els braços demanant una última empenta dels seus. I el públic respon. Fer una panoràmica de l'escenari de la final en aquell moment omple del tot l'experiència d'una nit gran de futbol català. Veure els Eskapulats rugint al gol de Sardenya (diametralment situat al lloc que ocupen habitualment, al de Secretari Coloma), però sobretot, veure tota la tribuna amb la gent alçada, braços amunt, cridant, contribuint a un ambient únic, potser fugaç, però que conté tot allò que, segur, l'aficionat de l'Europa voldrà condensar en el pack de l'experiència de guanyar una Copa. I, ara sí, tornem al play, la imatge es descongela, i l'àrbitre xiula.
Es fa un moment mínim de silenci, de contenció, d'esperar la confirmació, rebre-la i processar-la i, llavors sí, tot esclata. Els jugadors i el cos tècnic, els protagonistes, i l'afició escapulada, els que han estat al costat dels protagonistes, entren en comunió i s'inicia un llarg i dolç moment d'assaborir tots els mèrits conquerits.
 |
| Els campions, sobre la gespa // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
L'Europa és campió de Catalunya. Els anys faran que, quan es busqui informació sobre aquesta fita, es vegin les tres victòries contra els equips de Segona (3-0, 3-0 i 2-1) i les victòries a les fases del mes d'agost (contra l'Espanyol B i, als penals, davant el Castelldefels i l'Ascó). Potser llavors algú tiri del tòpic, del David contra Goliat, de l'equip de Tercera que va tombar dos conjunts de dues categories superiors. I potser no es conservi aquest intangible, el que no es mesura amb els gols marcats i encaixats, amb les rondes avançades: la il·lusió, la motivació, la unió d'un equip que s'ha anat marcant superar els obstacles, i que ha estat molt ben empès, a més de pels recursos propis (el talent, la forma física, l'empenta, l'actitud de treure-ho endavant entre tots), també pels recursos externs.
"Aquesta gent, des que han vingut, ens donen la vida", deia el tècnic de l'Europa, Pedro Dólera, a la roda de premsa posterior a la final. Parlava del grup d'animació que més es va fer notar, a la final i, de fet, als partits de l'Europa de l'últim any i mig: els Eskapulats. Tant Dólera com els jugadors agraeixen el suport incondicional del grup que, unit al públic que omplia el Nou Sardenya, van acompanyar l'equip que van poder celebrar a parts iguals. Els cito a ells perquè van sortir al discurs dels protagonistes, però com ells, bona part del públic europeista, o de grups d'animació pioners com la Torcida Escapulada o el Caliu Gracienc, que acumulen molts anys sempre al costat de l'equip.
 |
| Els protagonistes, la Copa i l'afició. Un bon resum // tercera.cat |
Els Eskapulats són la part que resumeix el tot en l'aspecte ambiental, en el suport extern. Javi Sánchez podria ser la part del tot de l'intangible de dins del vestidor. Dimarts al vespre, menys de 24 hores abans de la final, en una acció fortuïta a l'entrenament, acabava amb un trau profund al nas. "Ahir nit a l'entreno Javi Sánchez es va trencar el nas. No jugarà", ens arribava dimecres al matí. Però ell, un lluitador, un futbolista que no es rendeix, va fer tot el possible i més per ser-hi. Amb l'ajuda del cos tècnic (tots a una, tornem-hi), va aconseguir una màscara. I allà el teníem, als minuts finals, corrent cap a Palatsí en dues pilotes llargues a les quals el porter gironí va arribar primer. "Potser si no hagués dut la màscara hauria entrat amb tot", deia, al final del partit, amb la reproducció de la Copa a la mà. El futbolista que arribava a l'Europa fa dos cursos buscant assolir alguns dels seus reptes, que resumia en tres: marcar un hat-trick a Tercera, jugar un play-off i anar amb la catalana amateur. El hat-trick i el play-off ja tenen el check marcat al costat... i aquest dimecres li queia una tercera fita que ni esperava fa un temps. La il·lusió, a ell també, el va empènyer novament.
A mode d'epíleg, em quedaria amb una reflexió curiosa que es produïa a la sala de premsa. Curiosa pel com i pel què, per la forma i pel contingut. Per una nit, tenint en compte que era una final organitzada per la FCF, el tècnic Pedro Dólera no tenia al seu costat, donant els torns de pregunta, a l'Àngel Garreta, cap de premsa de l'equip. Hi havia l'Elena Ortiz, de l'equip de premsa de la Federació. En un dels últims torns, qui preguntava era l'Àngel Garreta. I, en un apunt autobiogràfic, li preguntava a Dólera si espera que ara, com va passar amb els campionats del 97 i el 98, molta gent pugui sentir-se atreta per seguir l'Europa, per apropar-se a l'equip del barri, o de la Vila. I entre els dos, pregunta i resposta, resumien una possible conseqüència, a petit, mitjà o llarg termini, que pot haver deixat aquest triomf de la il·lusió. Donar visibilitat als poc visibles, descobrir que, molts cops, seguir l'equip amb què t'identifiques pot anar molt més enllà dels recursos que tingui, de les dinàmiques que porti o de la categoria en què competeixi.
 |
| Calma posterior a la gran final // tercera.cat |
Resum del partit, en una peça de BTV Esports:
Podeu veure la final completa, amb la retransmissió que en va fer Jordi Sunyer, amb comentaris de Jordi Gonzalvo, al canal Esport 3:
S'acaba la Copa
 |
| Passadís al Girona, digne (i esportiu) subcampió // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
La primera Copa Catalunya absoluta amb el nou format, tot i que és la 26a edició del trofeu de Copa Catalunya en si, es tanca amb un equip de Tercera campió. L'Europa agafa el testimoni, 14 anys després, del Balaguer, últim campió de Copa que jugava a Tercera. Diversos enllaços per repassar la nit màgica del Sardenya:
- Crònica al web del club, a càrrec d'Àngel Garreta
- Galeria de fotos al web del club, d'Àngel Garreta
- Crònica i fotos del partit (d'Alex Gallardo), al web de la FCF
- Galeria de fotos del partit, d'Alex Gallardo al web de la FCF
- Completíssim article sobre la final i el que ens va deixar, al blog d'Ignasi Trapero, Vamos, escapulados!
Ronda a ronda
La final ha culminat una Copa Catalunya iniciada l'1 d'agost de 2014, amb un Martinenc-Muntanyesa (2-0). Aquí teniu disponibles els enllaços als articles de seguiment que hem fet a tercera.cat de les cinc rondes anteriors a la gran final:
- Primera eliminatòria, disputada entre l'1 i el 4 d'agost de 2014
- Segona eliminatòria, disputada el 9 i el 10 d'agost de 2014
- Tercera eliminatòria, disputada el 17 d'agost de 2014
- Quarts de final, disputats el 12 de novembre de 2014
- Semifinals, disputades el 4 de febrer de 2015
Golejadors
Tanquen la Copa com a màxims golejadors dos futbolistes de l'Europa, els davanters Alex Poves i Ignacio Rosillo, amb tres gols cadascun. Aquest és el llistat complet de golejadors de l'edició 2014/2015 de la Copa Catalunya absoluta:
3 GOLS
Ignacio Rosillo i Alex Poves (Europa)
2 GOLS
2 GOLS
Xavi Civil i Luca Ferrone (Gavà)
Genís Soldevila (Ascó)
Javi Sánchez (Europa)
David Corominas 'Coro' (Olot)
Abraham Noé (Badalona)
1 GOL
Fernando Velillas, Juanlu i Elhadji Bandeh (Martinenc)
Jordi Aumatell i Manel Sala (Manlleu)
Uri Santos, David López i Carlos Martínez (Olot)
José Ramon, José L. Muntané 'Munta' i Albert Virgili (Ascó)
Francesc (Lleida Esportiu)
Carlos Esteban (Rubí)
Nacho del Moral (Prat)
Dani Prieto, Kevin Sánchez i Eric Martínez (Masnou)
Fran Bea, Esteve i Juanjo Prior (Badalona)
Cebrià Queralt 'Cebri' i Sergio Urbano (Vilassar de Mar)
Alberto Manga (Palamós)
Joel Marín (Cornellà)
Dani Romero i Edu de la Puente (Cerdanyola)
Roberto Camacho, Ramon Rovira, Javi Lara i Alberto González (Europa)
Adrià Grau, Fran Orellana, Albert Vivó i Gerard Zambudio (Gavà)
Ramon Masó, Pedro del Campo i Ritxi (Figueres)
Javi Carmona i José Javier (Santboià)
Lucas Viale (Sant Andreu)
Sergi Masqué (Reus)
Cervantes i Sergio Prieto (Castelldefels)
David Costa (Llagostera)
Eric Via (L'Hospitalet)
Juanlu Hens, Gerard Bordas i Christian Alfonso (Girona)
Ernest Forgas (Sabadell)
Aquest any la FCF ha dividit l'antiga Copa Catalunya en tres competicions: la Supercopa Catalana, destinada als equips catalans de Primera Divisió, i que es va endur el FC Barcelona; la Copa Catalunya absoluta, destinada a equips de Segona, Segona B, Tercera i campions de Primera Catalana, que aquest dimecres guanyava l'Europa; i la Copa Catalunya amateur, per als equips de les quatre categories de Catalana (excepte els campions dels dos grups de Primera), que es va endur el CE Manresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada