dimarts, 29 de maig de 2012

Fem balanç, capítol 6: L'any de la Grama

Sisè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

La temporada a Tercera ens presentava una incògnita. Descendida de Segona B, ningú sabia del cert quin seria el paper a la categoria de la Unión Deportiva Atlética Gramenet. La conclusió: un final patit, treballat, en què els colomencs assolien la salvació a l'últim sospir, sortint vencedors d'una aferrissada lluita amb el Vilanova. El primer cop que vaig anar a Can Peixauet vaig cobrir una roda de premsa del llavors president, Vicente Moreno, en què es defensava de l'actuació maliciosa del suposat Tony Thompson, el fals inversor suec (un dia en parlarem a fons) que va protagonitzar un cas tan surrealista com lamentable per a l'estat de salut de l'entitat. Aquell dia, ja fa quatre o cinc anys, tercera.cat no era ni una idea, un dels periodistes més actius a la modesta sala de premsa era en Xavi Chica. Coneixedor com pocs de l'entorn de la Grama i prestigiós informador del nostre futbol, Chica aprofita la seva vivència amb el club del seu cor, cos a cos, decepció a decepció, per parlar-nos d'un any que no ha estat brillant, però que ajuda a treure moltes conclusions, i la majoria de les que passen per la gespa, positives. Col·lectives, però també individuals, d'aquells que han aguantat la Grama a Tercera pràcticament a cost zero.

De l'any de la Grama en fa balanç en Xavi Chica.


Les petites alegries, per sort, també compten
Un article de Xavi Chica



Fa quasi nou anys vaig estar a punt de trencar-me la cama en mil bocins. Recordo que era un dia molt càlid de finals de juny del 2003 i fins i tot a Irun, al País Basc, feia una calor espantosa. Aquella tarda la Grama es jugava l’ascens al camp del Real Unión en un partit dels que feien maleir les fases d’ascens en format de lligueta. Els colomencs, llavors entrenats per Julià Garcia, qui havia donat relleu a Ferran Manresa poques jornades abans, necessitaven guanyar per ascendir. En el mateix cas es trobava el Real Unión d’Irun: havia de guanyar sí o sí. Un empat entre tots dos beneficiava un tercer, el Màlaga B, de qui els rumors deien que tenien mig pactat el seu duel contra el Lanzarote, cuer del grup i ja sense opcions.

Un autogol de Julio Puig a la primera meitat, l’empat del gramenetista Alvero a pocs minuts del final i una ocasió claríssima errada per Sauras en el temps afegit van acabar provocant una de les reaccions més estúpides de la meva vida, la d’etzibar una puntada de peu al mur de formigó que tenia just darrere meu, maleint tanta mala sort i pensant ja en un viatge de tornada que esdevindria etern i que va resultar ser infinit. Des d’aquell dia no recordo veure tants rostres desencaixats per un partit de futbol: l’1-1 final no només va impedir l’ascens de la Grama sinó també el del Real Unión. Més de 5.000 persones en silenci. Brutal.

Explico aquesta història perquè des de llavors la Grama no ha estat mai la mateixa. Poc a poc va anar perdent la seva condició d’equip de referència del futbol català. Cert és que poc després va plantar-se als quarts de final de la copa del Rei, eliminant el Barça i el Llevant i caient per ben poc contra el Betis, qui seria el campió d’aquella edició. Cert és que va disputar una altra fase d’ascens, amb Emilio Remírez a la banqueta i amb jugadors de nivell com Dimas, Lombardero o Gorka Pintado. Però el Salamanca va eliminar els de Santa Coloma ràpidament i l’equip va quedar-se lluny de pujar. Mai, mai, mai s’ha tornat a estar tan a prop del futbol professional com en aquella rematada de cap de Sauras que va sortir fregant el travesser.

En les últimes temporades tot han estat males notícies. Dos factors, la crisi i l’entrada al club de directius i presidents que de futbol només sabien que la pilota era rodona, van ser un torpede que va fer miques la Grama: arruinant-la en la vessant econòmica, espatllant-ne la gestió diària fins a límits insospitats, delmant el futbol base (l’actiu que semblava sempitern), buidant socialment l’entitat i fins i tot enlletgint físicament l’estadi (Can Peixauet ha presentat un aspecte molt deixat enguany).

Per sort, la gran mentida de portar Ramon Moya a la banqueta (dic gran perquè, en les últimes eleccions, s’havia promès a tots els socis portar Jaume Creixell i no a Moya, jo ja no entro a valorar qui és millor entrenador dels dos) va ser reparada. Aquesta temporada 2011-12, quan es va decidir fer fora al de Castellnou de Seana, es va apostar per Lluís Planagumà, un entrenador de la casa amb molta projecció, tanta que se’l van endur el Vila-real per dirigir el seu segon filial pocs dies després de debutar amb la Grama. I després, cedint la responsabilitat a Toni Romero, un tècnic poc conegut però que ha demostrat dominar la categoria i fer un bon servei a l’entitat.

Toni Pérez, el dia del triomf contra el Terrassa / TV3


Però, si com deia el nostre company Àngel Garreta, la Grama “és un club orfe de pare i de mare i pràcticament sense sostre”, com és que ens hem salvat? La resposta és compromís. A mitja temporada un equip de la zona alta, el Terrassa, va voler fitxar el capità colomenc, Toni Pérez, i la reacció del jugador va ser la següent: “Com vols que deixi la Grama tal com està, en zona de descens? Si estiguéssim salvats me n’aniria al Terrassa, però no puc deixar el meu equip així”. Casos com el de Toni Pérez, dins l’equip d’enguany, n’hi ha molts. Si a això li sumem altres ingredients, com el caràcter de Miguel Ramos, la benzina de Guillem Ramon, el cor d’Aitor Lario, la projecció de Luque o l’esquerra d’Oriol Miralles, es pot entendre que aquest nen orfe de pare i mare s’hagi salvat i hagi viscut una petita gran alegria, de les que també s’han de celebrar perquè, coi, també compten!

Cap comentari:

Publica un comentari