Setè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat,
un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article
d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit.
L'ordre de publicació serà aleatori.
Si preguntem als que heu seguit el grup V de Tercera durant el curs quina ha estat la decepció, molts citaríeu el Terrassa Futbol Club. De fet, potser es dirien dos o tres equips, però és probable que el que més aparegués fos l'equip vallesà. I el més curiós és que si al mes d'agost us preguntaven quins equips veieu amb possibilitats de fer play-off, pocs diríeu els egarencs. El Terrassa va "aparèixer" del no res, es va situar líder en una molt bona primera volta, i es va desplomar a la segona meitat de curs. Ara toca reconstruir un equip, uns ànims, un projecte comú, variant algunes peces, i amb l'arribada de Miki Carrillo com a nou entrenador. Segueix l'actualitat de l'equip per al diari Ègar l'Albert Morillas. Ell, que ha crescut seguint l'equip vermell, que probablement té com a records d'infantesa aquell Terrassa de plata, amb Monty o l'immens Keko al capdavant, és una de les persones adequades per fer lectura crítica de l'any que s'ha acabat.
De l'any del Terrassa en fa balanç l'Albert Morillas.
Tot va malament si acaba malament
Un article d'Albert Morillas
Com una muntanya russa. O com uns autos de xoc. Així podríem definir la temporada del Terrassa. Muntanya pels alt i baixos en el rendiment que ha patit. Autos perquè, al final, ha acabat xocant contra el mur de la realitat. Al principi de la temporada ningú comptava amb ells, i al final han acabat donant raons als desconfiats.
El procés, en tot cas, ha estat curiós. Quan mancaven jugadors, els egarencs mantenien una línia positiva: sempre a la zona de play-off, sent l’equip més golejador del grup i proporcionant un punt de suport per a una afició pràcticament desnonada. Sense anar més lluny, els roigs van remuntar un 1-0 advers al camp de l’Olot amb 13 jugadors del primer equip. Qui els anava a dir que, quan semblava que les coses milloraven respecte al tema d’efectius, s’anava a enfonsar tot el conjunt.
Al gener, amb l’equip líder, es portaven uns quants reforços de qualitat (sent Miguel Ángel el de més renom), i aquest fet feia que a tots els fòrums es donés el Terrassa com a favorit per a l’ascens. Hi hauria arribat sobradament si no haguessin fet una segona volta digna de descens, amb 15 punts en 19 partits. El gol es va perdre, la defensa va fer aigües i els jugadors van deixar de creure en si mateixos, a part d’altres temes extraesportius que només ells coneixen.
Ara per ara, les incògnites respecte el Terrassa FC són enormes. És molt probable que l’any que ve veiem un planter completament renovat però, al final, aquesta és la història de sempre: tornar al començament per no avançar mai. Potser algú s’hauria de preguntar si altres membres del club també tenen part de culpa en la desfeta. Com he dit abans, els temes extraesportius només els coneixen els implicats, però un equip no cau en la desmotivació perquè sí.
En qualsevol cas, hi ha una qüestió més important que elucubrar sobre possibles botxins del Terrassa, i és saber com es farà per recuperar una afició desencantada, fastiguejada, enganyada. Veure com el model del Sabadell, l’etern rival, els ha portat a Segona fa créixer la creença que no s’estan fent bé les coses, i les xiulades dels últims partits així ho van fer palès. Aquest estiu és completament pivotal pel que fa a les aspiracions egarenques: si s’actua amb discreció i prudència, es podrà tornar a intentar el play-off l’any que ve. Si no... és molt possible que el Terrassa es quedi a l’infern de Tercera uns quants anys més.
Un article d'Albert Morillas
El procés, en tot cas, ha estat curiós. Quan mancaven jugadors, els egarencs mantenien una línia positiva: sempre a la zona de play-off, sent l’equip més golejador del grup i proporcionant un punt de suport per a una afició pràcticament desnonada. Sense anar més lluny, els roigs van remuntar un 1-0 advers al camp de l’Olot amb 13 jugadors del primer equip. Qui els anava a dir que, quan semblava que les coses milloraven respecte al tema d’efectius, s’anava a enfonsar tot el conjunt.
Al gener, amb l’equip líder, es portaven uns quants reforços de qualitat (sent Miguel Ángel el de més renom), i aquest fet feia que a tots els fòrums es donés el Terrassa com a favorit per a l’ascens. Hi hauria arribat sobradament si no haguessin fet una segona volta digna de descens, amb 15 punts en 19 partits. El gol es va perdre, la defensa va fer aigües i els jugadors van deixar de creure en si mateixos, a part d’altres temes extraesportius que només ells coneixen.
 |
| Foto: Alex Gallardo |
Ara per ara, les incògnites respecte el Terrassa FC són enormes. És molt probable que l’any que ve veiem un planter completament renovat però, al final, aquesta és la història de sempre: tornar al començament per no avançar mai. Potser algú s’hauria de preguntar si altres membres del club també tenen part de culpa en la desfeta. Com he dit abans, els temes extraesportius només els coneixen els implicats, però un equip no cau en la desmotivació perquè sí.
En qualsevol cas, hi ha una qüestió més important que elucubrar sobre possibles botxins del Terrassa, i és saber com es farà per recuperar una afició desencantada, fastiguejada, enganyada. Veure com el model del Sabadell, l’etern rival, els ha portat a Segona fa créixer la creença que no s’estan fent bé les coses, i les xiulades dels últims partits així ho van fer palès. Aquest estiu és completament pivotal pel que fa a les aspiracions egarenques: si s’actua amb discreció i prudència, es podrà tornar a intentar el play-off l’any que ve. Si no... és molt possible que el Terrassa es quedi a l’infern de Tercera uns quants anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada