dimecres, 23 de maig de 2012

Fem balanç, capítol 4: L'any del Gavà

Quart capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

Molts aficionats, informadors i, fins i tot, jugadors del Club de Futbol Gavà es fan la mateixa pregunta: qui és Havok? Jo tinc clara la resposta: és la màxima autoritat per informar del dia a dia del club (des d'un punt de vista extern, clar). Fa quatre anys que gestiona un fantàstic blog en què repassa l'actualitat del primer equip, el juvenil i les categories inferiors gavanenques. Fa quatre anys, doncs, que fa, a Gavà, tot allò que jo estic intentant fer des de l'agost passat. Era evident, doncs, que ell era qui havia d'explicar-nos com ha viscut un any convuls en la vessant extraesportiva, i tranquil al terreny de joc, amb un Gavà que no ha patit i ha tancat el curs a la novena plaça. Encara us pregunteu qui és Havok?

De l'any del Gavà en fa balanç Havok.


Al mal temps, bona temporada
Un article de Havok


Abans de donar el “sí” al Roger per escriure aquest article d’opinió, em vaig permetre un DM per deixar-li clar que només sóc un aficionat que el 2008 va començar un blog sobre el Gavà perquè (resumint) creia que tenia coses interessants a explicar. Ja em disculparà, doncs, si no aconsegueixo estar a l’alçada d’un blog que, en poc temps i gràcies a l’excel·lent i incansable feina del Roger, s’ha convertit amb justícia en un autèntic referent del futbol català.

A continuació faré un recull de sensacions que m’ha provocat el Gavà, com a club, i com a equip aquesta temporada, posant especial èmfasi en 3 aspectes clau interrelacionats: el comportament de l’equip, els problemes econòmics, i la reelecció del president.

La formació del Gavà 11/12 va venir condicionada per la delicada situació econòmica (millorada respecte anys anteriors, segons es deia), que com és lògic limitaven les aspiracions esportives de l’equip. Malgrat això, i tot i que des del club es va dir que no s’havien pogut retenir alguns jugadors, sóc del parer que, més enllà dels diners, el Gavà va mantenir els jugadors de la passada temporada que realment volia.

El secretari tècnic López Adán és també el rector de la cantera, així que no és d’estranyar que cada any pugin al primer equip un gran número de jugadors del juvenil. Aquest any eren 7 nanos que han donat la cara i han demostrat que, tot i que ara ho tenen més fàcil que anys enrere, el lloc se l’han guanyat. A tots ells s’havia d’afegir l’il·lusionant arribada d’Edgar, un noi del poble que havia fet carrera als filials del Saragossa i el Celta.

En un inici tothom desitja que el seu equip lluiti per l’ascens, però aviat es va veure que els partits fora de casa eren una muntanya massa gran per als jugadors d’Albert Poch, i que efectivament l’objectiu per la temporada hauria de ser establir-se a la zona mitja de la classificació. La Bòbila, però, estava tranquil·la veient guanyar els seus jugadors, sovint amb bon joc.
El desembre va arribar la mala notícia: el Gavà no podia pagar la plantilla (entre els motius oficial trobaríem el poc suport municipal, la situació crítica d’sponsors i els pocs socis que van renovar el carnet) i feia fora 3 dels jugadors amb les fitxes més elevades: Patri, Santi Triguero i Aleix Vall. Sobre el paper tots tres tenien relleu a la plantilla (Patri de fet pràcticament no comptava, i sempre em quedarà la sensació que a Gavà mai vam arribar a veure el gran Santi Triguero que esperàvem), però la sensació no podia ser pitjor: de nou el malson dels impagaments, la mala imatge oferta, i el descens com amenaça real.

Poc després el Gavà perdia els seus dos màxims golejadors: el mig Aitor Unzué per lesió, i la referència Edgar perquè fitxava pel Sant Andreu de Segona B. Lesions, acomiadaments, impagaments (alguns jugadors van acumular 4 mesos sense cobrar) no donaven per ser gaire optimista. Però els nois van continuar donant la cara, creixent, conduïts per un grup magnífic de “veterans”: Juan Carlos, Boira, Vivó, Dani Iglesias i Cervantes, alguns d’ells amb només 25 anys.

Al març, i reconec que davant la meva “sorpresa”, el senyor Manuel Maniega era proclamat de nou president del Gavà al no presentar-se ningú més al procés electoral obert. Tal i com vaig escriure al blog, no em va semblar un procés gaire clar, ja que molt poca gent estava realment al cas de la seva existència. Cartes que no van arribar, repercussió nul·la als mitjans gavanencs i catalans en general… des del club es manté que tot es va fer de forma impecable, així que potser realment és que molts vam pecar de despistats.

Afortunadament, poc temps després van “aparèixer” (Ajuntament? Barnasud? Particulars?) els diners necessaris per saldar els deutes amb els jugadors, que van poder cobrar els endarreriments. Tot i que les lesions van continuar sent un problema, la permanència estava ben encarada i ja no es va escapar.

El Gavà ha acabat la temporada amb una plantilla en què 13 jugadors son menors de 21 anys, i 11 s’han format al planter (i més seran l’any que ve, amb un juvenil que ha aconseguit un brillant ascens a Divisió d’Honor). Això, sumat a tots els problemes ja esmentats que ha patit el tècnic Albert Poch, crec que dóna per posar-li un Notable a l’equip. Ja no som el club “ric”, de grans estrelles que va fer vibrar una població, però el nou camí esportiu, més humil i real si no es torna a escapçar per problemes econòmics, amb paciència també pot ser il·lusionant.

Cap comentari:

Publica un comentari