Retrats de l'Àlex Delmàs

Petit homenatge al gran capità escapulat

Aquest vespre (20h) l'Europa homenatjarà el capità Àlex Delmàs, que jugarà els últims minuts de la seva carrera esportiva amb el braçal escapulat. Serà durant l'Europa-Olot, al Trofeu Vila de Gràcia, al Nou Sardenya. La cita servirà per fer entrega a Carles Garcia de la samarreta que va guanyar al concurs que vam muntar a tercera.cat amb el #GràciesDelmàs. I des d'aquí volia sumar-me a l'homenatge d'alguna manera.

S'apropava el 15 d'agost i pensava què podia fer per recordar una figura singular, especial, del futbol català i del conjunt gracienc.

Això és un simple blog (a vegades li dic web per creure-m'ho més, suposo) dedicat als 20 equips del grup català de Tercera, i sempre intento deixar clar que m'aprecio els 20 conjunts per igual, que no tinc preferències. El capità d'un d'aquests equips es retira, com se n'han retirat d'altres, i com se n'aniran molts més. Però es tracta de l'Àlex Delmàs, un futbolista singular, un capità dels de sempre, un pencaire del futbol més modest, algú que s'adscriu a la definició d'home de club, sense més pretensions que un ampli somriure i totes les facilitats del món.

Vaig plantejar, per a aquest 15 d'agost, que 18 persones que han conegut Delmàs en fessin un retrat, un dibuix. Que expliquessin que els ve al cap quan pensen en l'Àlex, que narressin una vivència personal, algun detall, per deixar, escrit aquí, un seguit de fotografies de la carrera de Delmàs. 18 relats, 18 fotografies. Com escollir 18 narradors? Lògicament, agafant una petita (petitíssima, diria) mostra de companys de vestidor i informadors que han (o hem, he gosat ser un dels 18) tractat amb Delmàs durant la seva carrera. Hi ha el seu últim entrenador, els dos capitans que n'agafen el relleu, exjugadors de l'Europa i del Granollers, i diversos periodistes del futbol català (repeteixo, alguns, no hi són tots, lògicament!) per recordar Delmàs.

L'Àngel Garreta em va ajudar a donar-li forma i ha aportat les fotos; la Georgina Cabanes i servidor ens hem encarregat de l'edició dels textos. Gràcies a tots els que hi heu col·laborat. Aquestes són 18 històries per dibuixar Delmàs.

Totes les fotografies són de l'Àngel Garreta

Delmàs, a Taradell, en un amistós de pretemporada aquest mateix estiu

Amic Delmàs

Relat de Pedro Dólera (@pdolera), entrenador del primer equip del CE Europa des de 2009

Des del primer dia que vaig entrar per la porta del vestidor del Nou Sardenya vaig creure que tot aniria bé, principalment perquè des del primer dia el capità (base principal de l'equip) es va posar a la meva disposició.

He de reconèixer que a la primera temporada em feia una mica de respecte, ja que no deixava de ser un crack de la Tercera Divisió; però la seva humilitat ho facilitava tot.

Junts hem viscut moments emocionants, tristos, d'eufòria, de decepció, però sempre junts.

L'Àlex i jo hem tingut infinitat de converses, sols i amb companys, sempre sondejant el model que proposàvem des del cos tècnic sobre com havíem de jugar: el sistema de joc, el tipus d'entrenament... i així a poc a poc vam donar forma al nostre projecte. Ell coneixia les coses dolentes que s'havien fet al club abans d'arribar nosaltres i ens havíem d'encarregar que no es tornessin a repetir.

L'Àlex, seguint les nostres directrius, s'encarregava de transmetre a tots els jugadors que l'equip està per sobre de l'individu: quan jugava sempre, i quan no ho feia tant ha estat un exemple per a la resta de jugadors.

Quan pitjor ens anava tot, ell era el primer a dir "Míster, anem pel bon camí; tranquil·litat, que els resultats arribaran". De fet això ens va ajudar moltíssim per ser persistents en la idea quan les coses no rutllaven.

I així, després de quatre anys vam rebre els fruits, i l'Àlex va aconseguir jugar el play-off que tant enyorava amb el seu Europa.

Gràcies, capità, per ser com ets. Has estat un exemple i serà impossible trobar una persona que aplegui tots els teus valors dins i fora del camp, però els companys que queden han après moltes coses de tu i segur que entre tots cuidarem bé el "teu vestidor" d'ara en endavant.

Relat de Xavi Roca (@xrm20), director esportiu del CE Sabadell i exjugador del CE Europa

Quan m'ho van proposar no vaig dubtar ni un segon. Com? Quan? Què s'ha de fer?

Qualsevol cosa es queda petita per retre homenatge a una gran persona com és l'Àlex. Sí, sí, dic gran persona perquè com a futbolista fa molts anys que mostra la seva vàlua i tothom el coneix. Dic gran persona perquè he tingut la fortuna de conèixer l'Àlex Delmàs fora dels terrenys de joc. Coses del destí, l'Àlex i jo ens vam creuar la meva darrera temporada com a futbolista. Un any ple de dificultats esportives i personals i allà era ell. Amb la paraula necessària que necessites sentir en el moment oportú. L'Àlex té moltíssimes virtuts, però té un do especial per adonar-se de petits detalls que per a molts, per no dir que per a gairebé tots, passen desapercebuts. Sempre està pendent de la gent del seu entorn i té cura de cuidar-los. Només una persona esplèndida, desinteressada i altruista com ell és capaç de poder-ho fer. Mai, mai, oblidaré el seu suport quan més ho necessitava. Ell sap que estic eternament agraït, i tot i que va ser un difícil últim any de jugar a futbol, era el destí caure en un gran vestidor, d'un club històric com el CE Europa, on el “comandant” del vaixell era el GRAN DELMÀS. No vull deixar d'esmentar l'escrit que em va fer l'Àlex en finalitzar la temporada. No tinc paraules. No es pot descriure. Ell no ho sap, però encara el guardo i el llegeixo quan ho necessito. Gràcies per ser com ets, gran capità!!!

Amb el premi Vila de Gràcia al millor esportista gracienc

Relat d'Òscar Gely (@Gely_82), capità de l'AEC Manlleu, exjugador de l'EC Granollers

Fa pocs dies en Roger em va demanar que fes un breu relat sobre alguna anècdota o vivència viscuda amb un dels referents del futbol català modest dels últims anys, que no és altre que el gran Àlex Delmàs Clascà; i per suposat vaig acceptar-ho amb els ulls clucs.

Sóc una de les moltes persones que ha tingut la sort de conviure-hi i conèixe'l dins un vestidor i fora dels terrenys de joc. He tingut la sort de compartir molts bons moments, i també de no tan bons, tant futbolísiticament com personalment.

Són moltes les coses bones que podria dir de l'Àlex; en moltes coincidiríem, però jo us explicaré un breu relat d'una experiència que vaig viure en primera persona.

Era concretament la temporada 2003/2004. Era la primera vegada que compartia vestidor amb l'homenatjat, concretament a l'EC Granollers, el millor any de la història d'aquest club i m'atreveixo a dir que el millor any del crack, sent el pal de paller d'un gran equip. A part de fer la primera i única promoció d'ascens a Segona B del club, va ser el màxim golejador de l'equip i dels primers classificats a la taula de golejadors de la categoria. Si no recordo malament va fer 18 gols jugant de migcampista. A més, va ser escollit com el millor jugador de Tercera.

Més enllà de totes els números, rècords, gols i fites aconseguides dins d'un terreny de joc, i que no són poques, el mite escapulat es caracteritza per ser un aglutinador de masses i per voler el millor per a aquells que té el costat, i és així com em torno a enganxar a una de les moltes vivències viscudes amb ell.

Eren els inicis d'una temporada en què ni els seguidors més optimistes de l'EC Granollers podien imaginar la fita que assoliria aquell jove i gran equip. Era la primera jornada de Lliga i jo vaig patir la primera lesió greu en el món del futbol. I, com no, l'Àlex va ser dels primers a trucar-me per preguntar com estava… però el millor no va ser la trucada inicial, sinó que ho va anar fent durant la meva recuperació, que va durar aproximadament tres mesos i mig. I per a mi, que aleshores tenia 21 anys, la seva ajuda em va servir de molt, perquè només tenia paraules de suport i ànims. I en moments difícils, quan un ho passa malament, que hi hagi AMICS com ell fa que tot es porti molt millor.

Això és un petit tastet dels molts i bons valors que té el mestre Delmàs… jo, aprofitant l'ocasió només vull desitjar-te el millor per als teus i per a tu en la teva nova etapa.

Una abraçada molt forta!!

Delmàs (primer a l'esquerra, fila inferior) i Gely (capità, últim dempeus a la dreta) a l'EC Granollers

Relat de Ramon Gatell, jugador del CE Júpiter, exjugador del CE Europa

l que et dóna el món del futbol són els amics que vas fent al llarg de la teva carrera. Particularment he tingut la sort de compartir vestidor amb l'Àlex pràcticament set temporades. He pogut veure i aprendre d'ell cada dia, per la seva manera de ser i de fer amb tothom. Tracta per igual tots els companys, sap estar en els moments no tan bons, i ha estat discret quan en molts moments era important al joc de l'Europa.

Un capità amb les lletres grans, amb un somriure cada dia que hi havia entrenament. Fer bon ambient, preguntar sempre un a un, procurant que tots estiguéssim còmodes dins del grup. A ser el primer a buscar solucions i el primer a ser un exemple durant tots els entrenaments, i sabent tractar tots el socis i simpatitzants del club, igual que els treballadors i directius.

L'home dels cafès abans dels partits, de no parar quiet i anar pel vestidor en els moments previs a un partit; les seves inseparables vambes d'entrenament que li van durar més de sis anys, les bromes… un crack dins i fora del camp.

Puc estar sempre agraït a ell per tot el que m'ha donat, per tot el que m'ha ensenyat, per l'amistat que s'ha creat i perquè ell sempre ha confiat en mi com a persona i com a jugador. Inseparables en les parelles de treball han donat per entendre'ns també fora, així que l'Europa ha tingut la sort de tenir un capità que ha deixat petjada com a jugador i sobretot perquè reuneix molts valors que no estem acostumats a veure al món del futbol. Gràcies, Àlex.

Rebent el Trofeu 'Jugador amb més caliu' que impulsa el Caliu Gracienc

Relat d'Iván Álvarez, jugador del Terrassa FC, exjugador del CE Europa

Lo más bonito del fútbol no son los goles marcados, ni los minutos jugados, ni los logros u objetivos alcanzados. Aquello por lo que en mi caso recordaré este bello deporte es por compañeros como Álex Delmàs.

He tenido la gran suerte de disfrutar de él en toda mi etapa europeísta.

GRACIAS, CAPI! Gracias por abrirme las puertas cuando llegué, gracias por animarme en esos momentos de bajón, gracias por ofrecernos tus sabios consejos, debes saber que no han caído en saco roto.

Tus cualidades en el verde son indiscutibles, pero mayores son, si cabe, tus logros fuera del campo, todos los que hemos compartido vestuario contigo lo sabemos.

Personas con esta calidad humana hay muy pocas; sin duda, eres irremplazable. Estoy seguro que en tu nueva etapa cosecharás los mismos éxitos.

TE ECHAREMOS DE MENOS.

Delmàs, en l'estrena de la samarreta del centenari del CE Europa

Relat d'Alex Cano (@alexcano4), jugador del CE Europa

Gran capità! Aquest és l'adjectiu que més m'has escoltat dir-te durant aquests 4 anys al teu costat. Encara que tu ja saps que cada dia teníem, i tindrem, les nostres salutacions. Cada dia diferents, originals, i gracioses, que ja m'alegraven el dia en aquell moment. I ja les estic trobant molt a faltar.

Has sigut, ets, i seràs, una gran referència per a mi. Des del primer moment fins a l'últim dins el món del futbol, la gent t'ha valorat i estimat tal com t'ho has merescut. Mai no has tingut un NO per a ningú, i t'has bolcat en l'equip sempre que ho hem necessitat.

En els bons moments has estat un dels grans artífexs del bon ambient; i en els dolents, has sigut un suport per a tothom.

Has deixat una profunda empremta dins el club, el cos tècnic, els teus companys, però sobretot dins meu. Ets un exemple.

I, per sobre de tot, ets un amic per a mi. Això és el que m'emportaré tota la vida.

T'estimo, capi!

El premi del 'play-off' arribava el mes d'abril contra el Palamós. Celebració d'alçada

Relat d'Alberto González (@gonzabeto8), jugador del CE Europa

Hi ha moltes formes de portar una capitania d'un equip amateur però, sens dubte, la manera com ho ha fet el nostre capità és única. La capitania va més enllà d'una responsabilitat al camp, i més a un club com el nostre. Per molts vestidors que hagis trepitjat, t'adones que l'Àlex ha fet una tasca descomunal per al bon funcionament d'un equip, tant en l'àmbit esportiu com institucional. Apropant-se a tots nosaltres i sempre mantenint aquesta il·lusió d'arribar cada dia a entrenar amb les mateixes ganes; ganes que transmet algú que fa allò que més li agrada, que és la seva passió. Per a molts s'ha convertit en un confident de luxe, en aquell enllaç al qual pots acudir durant el transcurs d'una temporada; i més encara quan la pilota està rodant. Sap connectar amb els seus companys i sempre és proper. Gairebé tots els membres d'aquesta família europeista hem rebut algun missatge o mostra d'agraïment, d'ànims, de suport, de motivació, d'amistat, etc. I això s'agraeix, i molt. És 'el convidat' perfecte que voldries tenir gestionant el teu vestidor, pròxim com a la gespa, on sempre està demanant-la.

Gràcies, Àlex, compartir aquests anys ha estat un plaer i deixes tot un repte per als pròxims capitans de l'Europa.

Alberto González i Àlex Delmàs, de capità a capità

L’exemple Àlex

Relat de Jordi Sunyer (@jordisunyer), periodista. Treballa a Televisió de Catalunya

Tothom qui practica el futbol ho fa amb un substrat, més o menys gruixut, d'amor pel joc. Hi ha qui, simplement, provocava l'afonia de la mare perquè el sopar es refredava i el partit de carrer no acabava, i hi ha, com el flamant jugador del Liverpool, Iago Aspas, qui a més era un malalt del reconeixement facial i l'associació estadística. En el futbol semiprofessional i amateur, la sensació de gaudir jugant a futbol adquireix una major rellevància, tenint en compte la manca, o la migradesa, de les compensacions econòmiques. El fet de jugar en un club humil, però, no treu que qui s'hi enrola hauria de fer el mínim i interessant esforç (i això també va per als professionals) de documentar-se sobre l'equip a què va a parar, la seva història, el seu entorn i els seus lligams amb la comunitat a qui representa. En el futbol català, si establíssim una fórmula matemàtica que sumés l'amor al joc i la integració al club que t'acull, el resultat perfecte hauria de ser Àlex Delmàs.

Delmàs no és gracienc, és de la Roca del Vallès, i compagina la pilota amb la gestió de l'empresa familiar, dedicada a la fabricació de tubs d'acer. En vuit anys escapulats, però, poques vegades ha hagut de desplegar l'estructura metàl·lica del paraigua per aguantar ruixats. Ha tingut el reconeixement dels companys, que li han avalat un lustre de capitania, i de la gent que s'ha fet seva, la de Gràcia, que el va proposar com a pregoner de les festes i a qui va acompanyar el dia en què va anunciar la seva retirada.

En aquests últims segons com a jugador europeista, Delmàs també va tornar a exhibir un valor tan necessari com la honestedat. En una conversa amb l'Ignasi Trapero, l'Àlex reconeixia que, al llarg de la seva carrera, sempre a cavall del Maresme i el Vallès, l'Europa havia sondejat el seu fitxatge en un parell d'ocasions: en una d'elles, rebuda en període hivernal, va rebutjar la proposta en no considerar ètic deixar plantat un vestidor ja consolidat. Ara, Delmàs reconeix que, als trenta-cinc anys, podria calçar-se les botes un parell d'anys més, però des del primer instant en què va dubtar de si ho podria fer al nivell que mereix l'Europa, va preferir pronunciar un adéu emocionat.

Àlex Delmàs és la fe en el futbol humil tal com a molts ens agradaria que s'entengués. De la mateixa manera que ja l'ha llegat al seu fill Arnal, soci número vuit-cents i escaig del Club Esportiu Europa, el seu exemple ha de ser el model per als joves que, dins i fora el camp, encara prefereixen deixar reposar la consola o el receptor de satèl·lit i gaudir del futbol en estat pur.

Capità d'antuvi

Relat d'Ignasi Trapero (@Traperinho), periodista. Treballa a La Xarxa

Quan sumes gairebé dues dècades fent periodisme esportiu, el teu camí s'ha creuat amb molts capitans: des dels d'equips de barri fins als de Barça o Espanyol. Ser capità no és només dur un braçal i fer un parlament davant els socis el dia de la presentació. És recollir premis, però també visitar les penyes, portar joguines als nens als hospitals, o anar al funeral d'una sòcia il·lustre, encara que no sigui una situació agradable. És sortir a donar la cara davant els pesats dels periodistes quan les coses van mal dades, o aixecar els ànims dels companys per una derrota, encara que a casa o a la feina tinguis coses molt més importants per les quals amoïnar-te. És fotre-li una bronca a un jugador del teu equip quan veu una targeta estúpida i innecessària, i defensar-lo en la jugada següent quan rep una entrada desmesurada d'un rival. El cert és que no m'he trobat gaires capitans que ho fessin, tot això (fins i tot, alguns d'equips professionals eren indignes de portar un braçal). Però si, a més, tens detalls nadalencs amb una redacció que empatitza amb el futbol amateur, et preocupes i t'interesses per les persones quan passen moments delicats a la feina o quan es lesionen jugant patxangues, t'ofereixes per donar un cop de mà quan i com calgui... llavors no ets un simple capità; ets l'amic Àlex Delmàs.

Última pilota que va tocar Delmàs en actiu, a Aranda de Duero, l'1 de juny passat

Una persona de paraula

Relat de Roger Matamoros (@rogermataapa), periodista. Treballa a Barcelona Televisió

Que l'Àlex Delmàs és un gran capità queda fora de cap dubte. Qualsevol jugador que hagi compartit vestidor o bé camp com a rival es desfà en elogis cap al jugador que ha lluït a la samarreta el 10 en els darrers anys a l'Europa. Jo, per parlar-vos de l'Àlex, vull fer referència al seu dorsal i a la samarreta escapulada.

L'Europa va jugar el Divendres Sant amb el Vilafranca al Nou Sardenya (4-0). Ja que segueixo l'Europa durant tot l'any, pel seguiment que fem a BTV dels equips barcelonins de Tercera Divisió, hi vaig anar malgrat que no treballava aquell dia. El més important és que no hi vaig anar sol, em va acompanyar el meu fill gran, l'Oleguer, que té tres anys. Per sort vaig aconseguir que aguantés tot el partit a la grada. En finalitzar ens vàrem creuar amb l'Àlex al túnel de vestidors, vàrem parlar una mica i va preguntar a l'Oleguer si tenia samarreta de l'Europa. El nano innocentment va dir que no i l'Àlex va dir que es comprometia a donar-n'hi una. Vàrem anar a la sala de premsa per escoltar en Pedro Dólera; en finalitzar, i quan sortíem del Nou Sardenya, l'Oleguer em va preguntar on estava la samarreta que li havien promès. Jo vaig dir-li que en aquell moment era complicat, però que si l'Àlex li havia promès, ell la tindria. Crec que no el vaig convèncer del tot, ja que va quedar una mica trist i plorós.

Després d'uns dies quan veia als partits l'Àlex li deia: "Ho tens present, oi?", i ell sempre deia "ho tinc present, tu tranquil. Sóc persona de paraula". Doncs res, així és, l'Àlex Delmàs és una persona de paraula. El dissabte 18 de maig, quan vaig entrar a treballar a BTV en el meu primer dia del torn de cap de setmana, em vaig trobar un paquet al meu calaix a nom meu. Primer de tot vaig pensar, què deu ser això? Però quan el vaig obrir hi havia un samarreta amb el dorsal 10 per a l'Oleguer, i venia acompanyada d'una carta de l'Àlex.

L'Oleguer està molt content amb la samarreta de l'Europa que li va regalar l'Àlex Delmàs, el gran capità de l'Europa.

La Seu d'Urgell, estiu de 2006. Primera foto de Delmàs d'escapulat, amistós contra la Damm

Relat de Toni Castro (@toni_castro), periodista. Treballa a La Xarxa

Diumenge, 15:08 hores. Sona el telèfon de la redacció d'Esports de La Xarxa. "Us acabo d'escoltar. Felicitats per la feina que feu pel futbol català". És l'Àlex Delmàs, el gran capità de l'Europa. Tot un detallista. D'aquells jugadors que dóna gust entrevistar. Un roquerol treballador, competitiu, amb caràcter guanyador. Un gracienc d'adopció que s'ha guanyat l'estima dels companys de vestidor i el respecte dels rivals. Un futbolista que aprecies tot i ser de l'etern rival. Un petit empresari dels tubs d'acer que s'ha ficat a la butxaca l'afició del Nou Sardenya.

Delmàs ha estat un capità tradicional, dels que aglutinen els companys i cuiden els àrbitres, dels que salven o condemnen entrenadors, dels que donen la cara en els bons i en els mals moments, dels que representen el club dins i fora de l'estadi. Amb 35 anys l'Àlex penja les botes, després de repartir passades i somriures per la PBB La Roca, Granollers, Cardedeu, Sabadell, Premià, Mataró i Europa. Després de 7 temporades a la Vila de Gràcia, plega tot un símbol per a l'equip escapulat. Marxa un jugador desconegut pel gran públic, un capità fet heroi pel futbol català. Gràcies, Delmàs!

Tradicions i imatge de club. Delmàs en una ofrena floral del CE Europa la Diada Nacional de Catalunya

Relat de Carles Garcia (@GranCarles), estudiant de Periodisme. Escrivia a lajornada.cat

Va aixecar els braços mirant-se la porteria com si acabés de guanyar el títol més important de la seva carrera. El Joan Baptista Milà va emmudir i els aficionats europeistes, que sabien que l'Olot perdia a Castelldefels, van ovacionar Delmàs com només es pot ovacionar l'etern capità.

El xut l'havia fet des de més enllà de la frontal, però va aconseguir foradar la xarxa de la porteria. Crec que des d'aquell dia es va dir a si mateix, encara amb més força, que havia de dur aquest equip fins on feia tant temps que no podia arribar. Recordo que després del partit li vaig dir: "Al final, ha hagut d'aparèixer el capità per arreglar-ho". Ell va riure. Només va ser un empat, però tots vam sortir amb la sensació que seríem campions a final de temporada.

Hi ha partits que signifiquen molt més que un grapat de punts i el de Sant Boi va ser un d'aquests. L'Àlex no jugava els minuts que voldria ni trobava porteria com li hauria agradat, però l'aportació dins el vestidor potser era encara més intensa en una temporada que pintava sensacional i que va acabar sent meravellosa.

Al final no va arribar el títol, però sí el play-off que tants anys feia que els europeistes anhelàvem. Llavors l'Àlex, tan obert amb tothom, però tan reservat amb aquesta decisió, ja sabia que aquell seria el seu darrer any vestit de curt. Potser per això va seguir lluitant amb més empenta que mai per catapultar l'equip cap a una fita tan necessària com aquesta. El seu granet de sorra –que més aviat va ser un grapat ben gros- va ajudar els seus companys a omplir-se de moral i creure-hi. Potser més enllà d'aquella temporada.

Avui, amb el cor ple d'europeisme i un munt d'homenatges a l'horitzó, segueix proper al seu club. Delmàs ha estat una peça molt important per a l'Europa i, segurament, ho seguirà sent en els propers anys de manera indirecta amb tot el que ja ha sembrat a l'esperit dels seus companys, que de ben segur no el defraudaran.

El mes de juny rebia una reproducció del Trofeu Vila de Gràcia personalitzada

Relat d'Àxel Aguilar (@aguilaraxel), periodista. Treballa a 'Mundo Deportivo'

Tres llançaments de falta. La pilota colpeja el travesser dues vegades i una a l'escaire. Aquesta va ser la carta de presentació d'Àlex Delmàs la primera vegada que el vaig veure jugar. Va ser en un Masnou-Europa, el primer a Tercera Divisió després de diverses dècades d'absència dels maresmencs a la categoria nacional. N'havia sentit a parlar molt, de Delmàs; havia escoltat com narraven per la ràdio els seus gols amb el Premià, el Granollers o el Mataró, i havia llegit mil i una cròniques en què el deixaven pels núvols. Em podia fer una idea de quin jugador era, però aquell 28 de gener de 2007 vaig descobrir per mi mateix l'enorme qualitat del jugador vallesà. Veient-ho 'in situ', i deixant gravat a la memòria tot el que havia 'enregistrat' a través de les meves retines.

Però encara em faltava per conèixer la seva altra cara. La d'enorme persona. Aquí he de reconèixer que qui ha ajudat, i molt, ha estat un bon amic com l'Àngel Garreta. Ell m'ha fet descobrir moltes coses de la gran qualitat humana de Delmàs. La primera va ser, sens dubte, la que més em va impactar. En la seva primera setmana com a jugador escapulat va fer socis de l'Europa tota la seva família. Va ser tota una declaració d'intencions per acabar-se convertint en història viva del Nou Sardenya. Dins i fora del terreny de joc.

Maig de 2008. El Barça B de Pep Guardiola, amb Sergio Busquets a l'onze, visita el Sardenya

Relat de Genís de Moner (@genisdemf), periodista. Col·labora a 'El 9 Esportiu'

Des que amb cinc anys vaig començar a jugar a l'Escola de l'Europa he anat amb assiduïtat al Nou Sardenya a veure el primer equip. Recordo l'Europa de Raúl Verdú i Lluís Antúnez, l'Europa de Borja Criado i Albert Martínez, l'Europa que feia play-off any sí i any també i també al de la llarga travessia pel desert. L'última temporada abans de l'arribada de Pedro Dólera, però, vaig deixar d'anar al Sardenya cada quinze dies. Seguia la trajectòria de l'equip, però no coneixia els jugadors perquè, per una raó o altra, els veia només quatre o cinc cops l'any. Aleshores, ara fa dos estius, em va sortir l'oportunitat de seguir l'Europa per a 'El 9 Esportiu' i vaig tornar a ser un habitual del Sardenya els diumenges al matí. Entre l'Europa que havia deixat i el que em trobava, però, no hi vaig trobar res en comú. Excepte una cosa: l'Àlex Delmàs.

Per a mi, l'Àlex Delmàs és això; moltes altres coses, però sobretot això. És la fidelitat, el compromís, el renovar any rere any durant l'època negra del club, en un uns anys en què cada estiu marxava més del 80% de la plantilla. És el jugador proper a l'afició, el capità que s'ha guanyat l'estima de la sempre exigent parròquia escapulada. El futbolista que, sense ser de la casa, ha fet a tota la seva família sòcia de l'Europa i va ser proposat per ser pregoner a la Festa Major de la Vila de Gràcia. És també la roda de premsa multitudinària el dia del seu adéu –poc habitual en un jugador de Tercera Divisió– amb la majoria dels seus companys de vestidor plorant a llàgrima viva.

“Si el @CEEUROPA seguís posant noms de futbolistes mítics als equips de la seva escola, un nou equip ja tindria nom”. Això vaig tuitejar el dia que Delmàs va anunciar la seva retirada, i així m'agradaria tancar aquest petit homenatge.

Relat de Xavi Chica (@xavichica), periodista

Àlex Delmàs va assegurar un cop haver rebut més de l'Europa del que ell ha pogut donar al club. Jo he rebut d'Àlex Delmàs més del que li he pogut oferir.

Delmàs creu que l'Europa és un dels pocs clubs romàntics que queden al món del futbol. Jo penso que quelcom de romàntic hi ha en la seva figura: 35 anys després somriu igual que el nen que corre per xutar la seva primera pilota.

Ell sap fer miques la mania de la qual molts futbolistes fan ús per col·locar una barrera invisible entre jugador i periodista. Acabes una entrevista amb ell i t'adones que el que t'agrada és això, compartir amb una gravadora pel mig les il·lusions d'un esportista.

Et trobaré a faltar, Àlex.

Ara ja no tant, però abans xerrava amb moltíssima gent vinculada al #futbolcat i ningú no m'ha parlat mai malament de tu, tot al contrari. Em sap una mica greu que no hagis culminat la teva carrera amb un ascens, o que no hagis pogut participar dels èxits de la selecció catalana amateur, perquè això era el mínim que esportivament et mereixies.

Però t'has guanyat el respecte i l'estima de molta gent, a banda d'aquest reportatge especial cuinat pel Roger Sánchez, que sé que valoraràs en la seva justa mesura perquè t'immortalitza com a jugador.

Si et ve de gust ens anem citant de tant en tant, com fèiem fins ara. I confio que d'aquí 20 anys, asseguts en una tribuna qualsevol, puguem gaudir dels gols de l'Arnal, el teu fill.

Perquè la nissaga Delmàs continua.

Emocions després del xiulet final a Aranda

Relat de Carlota Martí (@lotorapid), periodista. Ha seguit l'Europa per a 7 de Ràdio

El vol anava amb unes quantes hores de retard. Era el setembre de l'any 2000.

Jo tenia nou anys i segurament era el primer vol que havia agafat que no em portava a les illes Balears.

Unes hores mortes que havíem de passar a l'aeroport de Bilbao.

Al meu costat, el meu pare.

Llegint el diari i reproduint un a un

els seus mil-i-un tics.

Jo mirant les fotos d'un diari esportiu a l'atzar

i dibuixant a un ritme pausat.

"Anem a passejar?"

Acabem al típic local de souvenirs del costat del check-in.

"Té, per tu".

Una bufanda de l'Athletic Club.

La primera bufanda. Arriba el setembre del curs en què l'Athletic Club es quedava a dos punts del descens.

El setembre en què l'Europa començaria a somiar amb lluitar per l'ascens.

El setembre en què vaig escoltar el meu primer casset de Chayanne.

12 setembres més tard trepitjo el Nou Sardenya,

amb divuit bufandes ja sota el braç.

Em parlen de l'Àlex Delmàs, el capità. "Un gran".

Abans, passo el "control de seguretat",

el codi de barres del carnet no va –ni anirà mai-

però l'home que set mesos després em regalarà coca-coles light

em deixa passar.

Sobre la gespa

a la grada

a la tauleta de dalt

o si hi ha sort a la cabina (del fons a la dreta? No, la de més a l'esquerra),

aquella que si pots obrir et comences a sentir com un Flanagan en potència.

Aquella on a la mitja part la Torcida vindrà a recollir una pancarta gegant.

No narro gols de Delmàs però veig un públic -de rècord davant Olot i Cornellà- vibrar quan entra el capità. "Llegenda viva, nena".

El primer que entrevisto en el meu primer post-partit escapulat –nerviosa, atabalada, preguntes segurament poc encertades-.

I partit rere partit, quan tothom ja és saludant, xerrant... miro al camp

i el veig a ell,

a Delmàs.

Corrent, fent un parell de voltes més sobre el verd del camp

quan l'àrbitre ja ha xiulat

A l'autocar, al camp, quan surten a escalfar el seu "hola" mai no falta tot i la meva cara de nouvinguda, "a mi no em coneix ningú", que espanta.

Delmàs, que un dia em pregunta per Márquez, "t'he escoltat" em diu,

a mi, la de la cara espantada –o que espanta-.

Vuit mesos després, 12 anys i vuit mesos més tard de Bilbao,

amb divuit bufandes ja sota el braç

trepitjo el Municipal d'Olot, xerro amb una senyora escapulada

que em recorda la meva àvia

i gasto cinc euros en la dinovena bufanda.

La de l'Olot, sí.

La nova aficionada escapulada

porta ara a la motxilla lligada

una bufanda vermella amb escut olotí.

Ara bé, 0 a 1 i tres punts cap a Gràcia.

I Delmàs, que la veu,

a la número dinou d'una col·lecció de bufandes que va començar a l'aeroport de Bilbao quan tenia nou anys fruit d'un vol que anava amb retard.

"De l'Olot? I la de l'Europa? Això ho arreglem ràpid, el capi se n'encarrega".

I després de l'amarga desfeta amb l'Arandina al Nou Sardenya,

temperatura potser de vint graus però el meu coll

rodejat per la llana blava de la bufanda que m'ha fet arribar el capità.

Delmàs.

12 anys i vuit mesos més tard,

el dia que 12 anys després l'Europa ha tornat jugar per l'ascens,

surto del Nou Sardenya amb vint bufandes sota el braç.

I només un pensament al cap

que a Burgos Delmàs ens permeti seguir somiant.

Un gol contra l'Hospi que va quedar immortalitzat als carnets de soci del curs 2010/2011

Una imatge de carnet

Relat de Roger Sánchez (@rsanchez1985), periodista. Treballa a La Xarxa

Era febrer de 2010. Ho recordo perquè feia poc que treballava a la XTVL (ara La Xarxa), i perquè, com he explicat altres vegades, la meva passió pel futbol català es trobava a la fase de despertar-se. Faltava un any i mig per obrir tercera.cat, però cobria l'actualitat de Segona B i Tercera des del proper món de les televisions locals. I així va ser com ens vam conèixer. Indirectament, això sí.

El meu bon amic Bernat Monzó seguia l'Hospitalet per a la televisió municipal. En ell també es despertava un sentiment riberenc que l'ha dut, més endavant, a llocs tan insòlits com Mieres o Azuqueca de Henares. Jo vivia (i visc, tot i que no al mateix lloc) prop del Nou Sardenya, i em va dir que l'Hospi, líder amb una sola derrota en aquells moments de curs, visitava l'estadi d'un CE Europa amb ganes de tombar el seu Goliat particular.

Hi vaig anar, amb un lleuger cuc a l'estómac de desitjar que l'Europa donés la sorpresa. Coneixia més aquell Hospi, al qual havia vist diversos cops ja per militància amb l'amic Monzó, que l'Europa que es presentava com l'equip del meu barri, pràcticament (tècnicament sóc de la Sagrada Família però bona part de la infantesa i l'adolescència la vaig passar a Gràcia). Vaig seure a tribuna, a les files més elevades del Sardenya. Era el meu debut en un partit al camp gracienc. I davant meu s'asseien el que suposava (amb èxit) que eren familiars dels jugadors. El partit va començar intens, i la presentació amb Delmàs (tot i que ell no ho sabrà fins que llegeixi aquesta línia) es va produir al minut 5. Pilota a la frontal, rematada ajustada i gol local. Bogeria al Sardenya. I Delmàs corre fins a la banda i assenyala a la graderia. On sóc jo. Bé, una fila per sota, dedicant el gol a la seva dona, en una de les fotografies clau de l'imaginari escapulat recent, que va servir, fins i tot, per ser utilitzada al carnet de soci del club del curs següent.

Aquell gol, aquella victòria (molt treballada), aquella eufòria, i aquell jugador terrenal, braçal al braç, somriure constant, que dedicava els segons de glòria posteriors a un gol a les seves persones més properes.

Més de tres anys després ens hem acabat coneixent amb l'Àlex. I mantenint un contacte constant, i molt sa. Molts cops, quan parlo amb altres protagonistes o informadors del futbol català, celebrem que aquest sigui, més enllà d'un escenari esportiu o informatiu, segons des d'on ens el mirem, un punt de trobada de gent. Quelcom tan senzill com això. Un lloc comú on parlar, recordar, riure, proposar i sumar, per seguir sentint-nos còmodes en aquest escenari col·lectiu, que avança, i avançarà, com tot en aquesta vida. I en l'Àlex Delmàs tenim la personificació d'aquesta capacitat de fer pinya, d'unir, de buscar (i trobar, amb facilitat) complicitats. Fàcil i difícil alhora. I com tots els fenòmens que generen aquesta curiosa dicotomia, el resultat final acaba sent algú estimat per molta gent, i que transcendeix més enllà de la seva simple (però complexa, de nou) carrera esportiva.

Gràcies per tot, Àlex Delmàs.

L'Europa i Àlex Delmàs van néixer un 5 de juny. Celebracions paral·leles de dues vides molt lligades

Beneït regat de més

Relat d'Àngel Garreta (@angelgarreta), cap de Premsa del CE Europa

"A Delmàs li sobra un regat. Si deixés anar una mica abans la pilota, estaria com a mínim a Segona B". Aquesta frase la vaig sentir fa uns quants anys al Nou Sardenya en un partit que jugava l'Europa. No em feu dir contra qui, que sóc home de poca memòria. Aquella persona del famós 'consell de savis' -denominació dels 15 o 30 socis d'avançada edat que hi ha a tot club i que formen un nucli dur que mai veu res positiu i només creu que el futbol era futbol a la seva època- pot ser que tingui raó. Dic tingui, en present, perquè suposo que, tot i retirat Delmàs, encara ho deu pensar. I dic que pot ser que tingui raó perquè de fet en petits detalls es marquen els motius pels quals uns jugadors arriben al més alt nivell professional i altres juguen en família a Quarta Catalana. Lògicament, en un Europa de Tercera no jugaran futbolistes de nivell Champions. És una obvietat.

No obstant, jo sóc dels que crec que aquest regat de més ha estat un regal per a l'Europa, i ara no parlo de detalls futbolístics. Ho dic perquè Delmàs era, en la seva arribada, un simple jugador de futbol que l'Europa fitxava, però és en la seva sortida una llegenda difícil de repetir. I és difícil de repetir no per un regat de més o de menys, sinó pels valors i l'exemple que deixa la seva retirada. Unes paraules, les de valors i exemple, que sovint li pengem de l'esquena al primer que passa i que diem massa gratuïtament. La paraula crack, malauradament molt desgastada, hauria d'estar reservada a un grup selecte de persones per a cada club. Delmàs, sens dubte, tindria el carnet vitalici.

Els futbolistes són egoistes per definició. Ho admeten ells mateixos. Rarament es genera, en el futbol modern, el vincle de sentiment cap als colors que es defensen. Avui es defensen aquests i demà aquells i tal dia farà un any. En aquest sentit, Àlex Delmàs trenca amb tot allò establert. A l'Europa, que no és originàriament la seva casa, s'hi ha instal·lat com un fill arribat a una família arrelada. Ha pogut comprendre els valors de l'Europa, la seva història, la seva importància i també l'exigència, modesta però constant, de la seva fidel afició. Amb tot, ha tingut temps per ser el mirall de tots els companys de vestidor que ha vist desfilar i, permanentment, ha dibuixat un somriure als llavis davant tothom dins les parets del Nou Sardenya.

Ara, l'europeisme no lloa un jugador amb rècord de minuts jugats, temporades, gols i estadístiques siderals. Lloa una figura molt difícil de repetir i que, segons com, recorda els futbolistes amateurs i innocents que van començar a practicar aquest esport als inicis del segle XX i es van mantenir fidels a la causa. De ben segur que mites com Manel Cros, Antonio Alcázar, Càndid Maurici, Joan Bordoy o l'expresident Joan Matas haurien pensat, de viure avui, que Delmàs és un d'ells. Un 'matat' pels colors que defensa i estima, desviscut per deixar el nom de l'entitat el més a dalt possible. Aquest dijous al Vila de Gràcia veurem un últim regat de més de Delmàs; un beneït regat de més!