L'equip que duia una marxa més

Ironia o casuística, la selecció catalana amateur es va coronar vencedora de la fase estatal de la Copa de les Regions UEFA superant dues tandes de penals, pel mateix resultat (5-4), i amb protagonisme per als dos porters de la convocatòria. El principal mèrit de l'aconseguit a Segòvia rau en la fe i l'altíssima competitivitat d'un equip que ha demostrat que, tot i renovar-se molt respecte el Vèneto i bastant respecte la fase inicial a Cornellà, no ha perdut algunes senyals d'identitat que ara, de nou, el duran a Europa, a Moldàvia, on disputarà, al mes de setembre, la fase intermèdia de la competició.

Foto: Álvaro Montoliu - FCF

Al Municipal El Hospital, a La Granja de San Ildefonso, divendres feia molta calor. Els jugadors van comprovar en baixar de l'autocar l'estat de la gespa, irregular, i el capità, Alex Cano, i el seleccionador, Toni Almendros, escenificaven amb gestos amb els braços una mena de presa de mides inicial de la superfície de joc. La selecció catalana amateur va demostrar des del primer minut que els arguments els tenia; li faltava, però, conjuntar molts jugadors nous i retrobar el patró que li va donar la competitivitat victoriosa de (gairebé) totes les etapes anteriors. Serien totes si no fos per l'atzar, aquella moneda que cau d'una cara o l'altra, personificada en aquella tanda de penals al Monteortone d'Abano Terme, al Vèneto.

Municipal El Hospital, La Granja de San Ildefonso // Roger Sánchez

Els penals. A aquest equip, com a concepte (els noms han variat però l'essència s'ha mantingut) li faltava, potser, veure's victoriós fins i tot en aquelles situacions que aparentment un no pot controlar. Davant Múrcia va sortir sotmetent el rival, va tenir el premi en el gol de Padilla ben aviat, però va frustrar-se després per no rematar el contrincant. A la segona part, en un moment, el to del partit va canviar; els murcians dominaven i en una segona jugada igualaven el duel. Aquell moment, al voltant de dos quarts de dues de la tarda del divendres 18 d'abril, la catalana amateur va apel·lar al cap, a la fe, a trobar el seny enmig d'un entorn enrauxat... i va acabar sent la rauxa d'un creient en les causes perdudes, Pedro Bilbao, la que va convertir una pilota a banda en poder de la defensa murciana en una assistència a Josele, que traduïa aquella pilota en pausa dins el caos, en una lliçó de classe i en el dos a un. La selecció s'havia aixecat del cop. Borges i Cano, veterans de menys de 28 anys, esperonaven els seus i Putxi, un altre veterà d'edat enganyosa, aportava la calma necessària. Però una segona jugada, de nou, va costar un empat quan la final ja era gairebé a les mans. Al minut 94, aquells que no apareixen als marcadors, de cronòmetre parat, el cop encara s'encaixava més en fred, sota el sol de justícia del modest camp d'El Hospital. Tornaven els penals.

Pas endavant. Cinc tiradors i un porter. El capità Alex Cano veia com li aturaven el llançament i el seu món, probablement, també s'aturava. Però apareixia la fe, la tensió competitiva d'un equip que, tot i els vaivens dels noranta minuts, mai va veure's fora... i apareixia Íñigo. "Íñigo (Cornellà) ha aturat un penal? Nada nuevo bajo el sol", deia en un tuit, fa quatre mesos, el company Cristian Garcia. El sobrenom de l'aturapenals, que va deixar clar a l'època en què va arribar a Catalunya, a l'Hospitalet, no l'ha abandonat amb el pas dels anys, i amb la parsimònia, el saber fer i la racionalitat màxima que també exhibeix fora del terreny de joc, va impedir un gol, dos... i el tercer i definitiu, en una tanda que concloïa aixecant el dit, esperant que els seus companys li atorguessin la glòria que, en una tanda a set llançaments, ell mateix s'havia guanyat. Hores després, vestit de carrer, se'l qüestionava sobre els secrets per superar aquella situació límit. I ell, home de verb mesurat, recorria al llenguatge no verbal, i m'assenyalava, amb el dit, el front. Tot és al cap. I amb cap, Catalunya accedia a la final.

La glòria era a un partit. Els jugadors mostraven confiança. El bloc, insistim, renovat, amb molta joventut, es veia capaç d'aconseguir la fita, amb la dificultat afegida d'enfrontar-se a un rival de qui poques coses coneixia, més enllà de creuar-se amb els jugadors, de xandall verd, al lobby de l'hotel o al menjador en els tres àpats diaris a l'Hotel Puerta de Segovia. Distensió la tarda posterior a allargar l'estada a Segòvia, i entrenament dissabte, amb visita a l'escenari de la final. La Albuera ja eren paraules majors. L'estadi de la Gimnástica Segoviana i de l'Unami, equips segovians de Tercera, lluïa com un bon entorn per repetir corona de nou, per tornar a Europa, per convertir aquell crit que sorprenia els periodistes a la prèvia del primer partit en una realitat victoriosa. "Un, dos, tres, Moldàvia!".

Tribuna del Municipal La Albuera, a Segòvia // Roger Sánchez

Confiança màxima, peus a terra. Tots són titulars potencials, deia Almendros, i l'onze de la final així ho demostrava. De José Manuel Segovia a Óscar Muñoz, els escollits circumstancialment per completar la feina que els onze (més tres) futbolistes que havien superat Múrcia havien iniciat 48 hores abans. El sol de justícia del divendres contrastava amb la fresca castellana de diumenge. Cap excusa. Posar-se a punt, i cap al Municipal La Albuera. Els nens encarregats de sortir amb els jugadors a la prèvia, de diversos equips del futbol base segovià (del Claret, mateix col·legi, en aquest cas barceloní, en què va estudiar el defensa català David Márquez; o de la Gimnástica, com el nen que desitjava sort a Cano just abans de saltar a la gespa); la lectura d'una crida al fair play just abans del duel; els núvols a l'horitzó; i la Copa, amb les dues cintes, una per nansa, presidint l'escena, esperant propietari. Elements de dia gran.

Dominador sense pressa. Els catalans van disposar d'una opció clara, d'Óscar Muñoz, al tram inicial del duel. La primera part va ser prou vistosa, amb una meitat per a cada equip, sent els andalusos els que assetjaven la porteria de Segovia (José Manuel) a pocs minuts del descans. Res de nervis, tot i algunes imprecisions. Calia retornar a les essències del duel contra Múrcia; a les de la fase inicial, a Cornellà; o fins i tot a les del partit que va donar als de Toni Almendros el pas a la final del Vèneto. Tots, partits poc vistosos, en què es prioritzava l'efectivitat i la seguretat a assumir riscos innecessaris. "Como dijo Zapatones, las finales no se juegan; se ganan" (mantinc, literalment, com la va dir), assegurava el mateix Almendros, el juny de 2013, abans de la cita decisiva a l'aventura continental. Calia, doncs, mantenir aquella idea, posar-la en pràctica en un escenari difícil de ser pres en perspectiva. 

Paciència al poder. Però l'equip ho va fer. Va buscar opcions, i en va trobar poques, no ens enganyarem. A canvi, va concedir poques arribades nítides al rival, que ho va confiar (gairebé) tot a la pilota aturada, al perill latent, a l'amenaça més que als xuts entre els tres pals. Tothom feia el seu paper i els canvis del cos tècnic català eren, en si, una declaració d'intencions, amb l'entrada de tres homes eminentment ofensius: Padilla, Canadell i Josele, aquest últim, carta al tram decisiu. Tot sobre el tauler. I la pròrroga només va ser la prèvia dels penals.

Els porters i la Copa // Roger Sánchez

"Portem una marxa més que ells!". La frase, que m'apropio per titular aquesta contracrònica, la va pronunciar, en diverses fases de la final, a partir de la segona part, el termòmetre de la selecció. Gerard Puigoriol 'Putxi', mariscal a la medul·lar del Municipal de La Albuera, com si s'hagués traslladat allà des de Manlleu. Ordenant, manant i esperonant, acabant el joc del rival i iniciant el propi. No se'n cansava i tenia forces per arengar les tropes. "Portem una marxa més que ells!".

I la marxa va acabar sent un detall. Els deu llançaments de la tanda de penals van ser precisos. Però José Manuel Segovia, un altre home de fe, va ser encara més precís al primer llançament. Salt a la seva dreta, i braç esquerra cap amunt, en un llampec felí, per treure la pilota lluny de l'objectiu andalús. "El primer llançador i l'últim solen ser els més fiables; sabia que si li aturava el penal al primer els tocaria molt la moral", deia després. Psicologia sota pals, digne hereu de la reflexió d'Íñigo després del primer partit: "Sempre m'ha agradat poder aturar el penal que marca la separació entre acabar la tanda o continuar-la tenint opcions de nou". Els dos ho van fer. 

Camí de la glòria. I després de nou conversions, Óscar Muñoz sabia que era el seu torn. Durant el partit ho havia intentat de moltes maneres, sense el premi del gol. I va agafar la pilota, se la va apropar a la cara... i només ell sap què va passar llavors, just abans del xiulet de l'àrbitre. Va plantar la pilota, va fer les passes enrere de rigor. I per als que podien pensar que la pressió se li col·locava sobre les espatlles, va etzibar un tret imparable directe a l'escaire de la porteria del Municipal de La Albuera. I va celebrar el gol amb calma, agitant un dit, esperonat pels nens que seguien atentament la tanda, mentre tots els seus companys corrien cap a ell, en aquell córner que ja és un escenari més de la glòria recent del futbol català.

El cúmul de tensions, les dues tandes victorioses, van desfermar l'eufòria. Amb saber fer, aplaudint amb solemnitat el rival derrotat quan rebia les medalles de subcampió, i esclatant quan Cano, demanant als companys que animessin com calia l'escena, aixecava la Copa, la segona consecutiva que ell i Putxi aixequen, la que coronava un grup de jugadors que, més enllà de procedències, edats i trajectòries, van ser conscients, tots divuit, del paper a desenvolupar, i van supeditar tot bagatge individual al servei d'un col·lectiu que va competir com ho fan els equips als quals pocs retrets es poden fer.

Moltes vegades dic que el que més m'agrada de cobrir el futbol català, o l'esport català en general, és l'accés directe i la complicitat dels protagonistes, la facilitat per fer allò que més ens agrada als periodistes: explicar històries. I haver pogut explicar, gairebé des de dins, una història amb final feliç, és una de les millors experiències viscudes fins ara a la professió.

Enhorabona als protagonistes (jugadors i cos tècnic de la selecció i, indirectament però igualment meritori, clubs del nostre futbol), i que puguem seguir gaudint i explicant les històries d'un equip que, amb aquesta determinació, seguirà competint amb una marxa més, passi el que passi després.

Foto: Álvaro Montoliu - FCF

Sobre els vídeos: imatges enregistrades a Segòvia per Roger Sánchez, per a La Xarxa; i peces escrites i editades a la redacció de La Xarxa per Anna Freixa (semifinal) i Xavi Fortes (final i celebracions).