Segon capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat,
un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article
d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit.
L'ordre de publicació serà aleatori.
El periodista balaguerí Àlvar Llobet, redactor a La Manyana i habitual seguidor del Club de Futbol Balaguer i de la política balaguerina i catalana, ens parla del club al qual ha seguit durant tot el curs. Un any complicat econòmicament s'ha tancat amb una salvació tranquil·la, però acaba amb la destitució del tècnic Jordi Cortés, que coneixíem dilluns. L'equip ha acabat el curs dotzè, amortitzant molt bé els gols aconseguits, però el projecte es veu obligat a mutar per al proper curs.
De l'any del Balaguer en fa balanç l'Àlvar Llobet.
Un Balaguer agredolç
Un article d'Àlvar Llobet
Si cada equip de la Tercera divisió fos un plat, el del Club de Futbol Balaguer portaria, sens dubte, un bon raig de salsa agredolça. I és que el gust que queda després d’acabar la temporada és precisament aquest: la dolça satisfacció d’haver fet les coses ben fetes barrejada amb l’agror de la recança per no haver fet més bé allò que estava a l’abast de tècnics i directiva.
Per resumir la temporada del club de la Noguera cal fer una separació entre vestidor i despatx, els dos motors que fan funcionar un club i que mai poden ser desparionats si és que es vol tenir una entitat forta i unida. Esportivament l’equip ha rendit a un nivell més alt del que molts s’esperaven el passat mes d’agost. Després de la mala experiència de l’entrenador Lluís Elcacho, que va deixar un equip desballestat, l’entrada del tècnic balaguerí Jordi Cortés, amb el fitxatge de jugadors compromesos i de qualitat com Gabernet, Imaz o Ermengol, van ser l’empenta necessària per cimentar la bona relació en un vestuari conscient de les seves limitacions i sabedor que l’objectiu principal era la permanència, un premi gens menor tenint en compte que durant cinc anys l’equip havia patit fins el darrer segon per no baixar de categoria. Amb una defensa treballada i sòlida –Egea, Gabernet i Giribet com a líders- i amb la porteria perfectament coberta per Jaume Nogués, l’equip va anar trobant a poc a poc el joc que més s’adequava a les seves característiques, això és, el contraatac. El conjunt ha estat sempre molt més còmode quan el contrari ha pres la iniciativa que no quan li ha tocat construir joc. Ho saben bé els afeccionats de Balaguer, cansats enguany de veure ensopegar sovint el seu conjunt al Municipal per la tossuderia de voler mostrar un joc de toc i precisió. Aquesta base defensiva unida a l’oportunisme d’Ermengol Graus a la davantera -14 gols en tot l’any- han estat la clau de volta per no haver de patir les angoixes del passat. Prova d’això és que a tres jornades pel final de la competició l’equip havia assolit la salvació. Aquesta fita només s’explica des de l’estima al futbol que ha demostrat la plantilla, que va acceptar una reducció de salaris a principi de temporada i que va haver de prescindir d’un mes i mig de nòmina fa uns mesos per tal d’alleugerir les arques del club. La professionalitat dels jugadors i tècnics ha passat per damunt de totes les tensions que, fàcilment, haguessin arrossegat l’equip al descens. Cal destacar doncs la bona predisposició de la plantilla per afrontar el repte de la permanència veient com els contractes –per sort cap dels jugadors i tècnics en depenia per viure- s’incomplien.
És cert que la junta directiva no ha pogut fer front en diverses etapes de la temporada als pagaments firmats amb els futbolistes, però seria injust culpar president i directius dels deutes que pateix l’entitat, arrossegats des de fa anys i que són un autèntic llast encara avui. La mostra de transparència a l’hora de fer públics els problemes econòmics el passat mes de març no compensa però la mala gestió que s’ha tingut en la relació amb el cos tècnic de l’equip, veritable problema en els darrers mesos. Ni Burgués ni tampoc Cortés han demostrat mà esquerra per solucionar l’evident problema de feeling, de fàcil solució amb bona predisposició per ambdues parts. La via escollida, l’orgull i deixar que els silencis s’enquistessin, han precipitat la marxa del millor entrenador que podia tenir aquest club actualment que, com va afirmar, “tenia un projecte per més d’un any”.
La dolça campanya esportiva ha acabat amb l’agror del comiat del seu principal artífex. Cal pensar però ara en el futur, on apareixen noms com l’històric Juanjo Tenorio per dirigir l’equip, que veurà reduïda la partida pressupostària d’una manera notòria. L’objectiu serà el de sempre, salvar-se. El repte, fer-ho amb més gent de casa. No serà fàcil, per això convindrà recordar errors per evitar-los en el futur.
El periodista balaguerí Àlvar Llobet, redactor a La Manyana i habitual seguidor del Club de Futbol Balaguer i de la política balaguerina i catalana, ens parla del club al qual ha seguit durant tot el curs. Un any complicat econòmicament s'ha tancat amb una salvació tranquil·la, però acaba amb la destitució del tècnic Jordi Cortés, que coneixíem dilluns. L'equip ha acabat el curs dotzè, amortitzant molt bé els gols aconseguits, però el projecte es veu obligat a mutar per al proper curs.
De l'any del Balaguer en fa balanç l'Àlvar Llobet.
Un article d'Àlvar Llobet
Si cada equip de la Tercera divisió fos un plat, el del Club de Futbol Balaguer portaria, sens dubte, un bon raig de salsa agredolça. I és que el gust que queda després d’acabar la temporada és precisament aquest: la dolça satisfacció d’haver fet les coses ben fetes barrejada amb l’agror de la recança per no haver fet més bé allò que estava a l’abast de tècnics i directiva.Per resumir la temporada del club de la Noguera cal fer una separació entre vestidor i despatx, els dos motors que fan funcionar un club i que mai poden ser desparionats si és que es vol tenir una entitat forta i unida. Esportivament l’equip ha rendit a un nivell més alt del que molts s’esperaven el passat mes d’agost. Després de la mala experiència de l’entrenador Lluís Elcacho, que va deixar un equip desballestat, l’entrada del tècnic balaguerí Jordi Cortés, amb el fitxatge de jugadors compromesos i de qualitat com Gabernet, Imaz o Ermengol, van ser l’empenta necessària per cimentar la bona relació en un vestuari conscient de les seves limitacions i sabedor que l’objectiu principal era la permanència, un premi gens menor tenint en compte que durant cinc anys l’equip havia patit fins el darrer segon per no baixar de categoria. Amb una defensa treballada i sòlida –Egea, Gabernet i Giribet com a líders- i amb la porteria perfectament coberta per Jaume Nogués, l’equip va anar trobant a poc a poc el joc que més s’adequava a les seves característiques, això és, el contraatac. El conjunt ha estat sempre molt més còmode quan el contrari ha pres la iniciativa que no quan li ha tocat construir joc. Ho saben bé els afeccionats de Balaguer, cansats enguany de veure ensopegar sovint el seu conjunt al Municipal per la tossuderia de voler mostrar un joc de toc i precisió. Aquesta base defensiva unida a l’oportunisme d’Ermengol Graus a la davantera -14 gols en tot l’any- han estat la clau de volta per no haver de patir les angoixes del passat. Prova d’això és que a tres jornades pel final de la competició l’equip havia assolit la salvació. Aquesta fita només s’explica des de l’estima al futbol que ha demostrat la plantilla, que va acceptar una reducció de salaris a principi de temporada i que va haver de prescindir d’un mes i mig de nòmina fa uns mesos per tal d’alleugerir les arques del club. La professionalitat dels jugadors i tècnics ha passat per damunt de totes les tensions que, fàcilment, haguessin arrossegat l’equip al descens. Cal destacar doncs la bona predisposició de la plantilla per afrontar el repte de la permanència veient com els contractes –per sort cap dels jugadors i tècnics en depenia per viure- s’incomplien.
 |
| Foto: Àlvar Llobet |
És cert que la junta directiva no ha pogut fer front en diverses etapes de la temporada als pagaments firmats amb els futbolistes, però seria injust culpar president i directius dels deutes que pateix l’entitat, arrossegats des de fa anys i que són un autèntic llast encara avui. La mostra de transparència a l’hora de fer públics els problemes econòmics el passat mes de març no compensa però la mala gestió que s’ha tingut en la relació amb el cos tècnic de l’equip, veritable problema en els darrers mesos. Ni Burgués ni tampoc Cortés han demostrat mà esquerra per solucionar l’evident problema de feeling, de fàcil solució amb bona predisposició per ambdues parts. La via escollida, l’orgull i deixar que els silencis s’enquistessin, han precipitat la marxa del millor entrenador que podia tenir aquest club actualment que, com va afirmar, “tenia un projecte per més d’un any”.
La dolça campanya esportiva ha acabat amb l’agror del comiat del seu principal artífex. Cal pensar però ara en el futur, on apareixen noms com l’històric Juanjo Tenorio per dirigir l’equip, que veurà reduïda la partida pressupostària d’una manera notòria. L’objectiu serà el de sempre, salvar-se. El repte, fer-ho amb més gent de casa. No serà fàcil, per això convindrà recordar errors per evitar-los en el futur.
