Sobreviure

El Peralada s'ha quedat a les portes de l'ascens a Segona B. En el primer any d'un nou projecte, amb la filiació amb el Girona FC, el club empordanès ha completat la millor temporada de la seva centenària història: acabava la lliga segon, disputava el primer play-off d'ascens a Segona B, superava dues rondes... i queia quedant a un sol gol de l'ascens. Un final amarg que no amaga una temporada excel·lent, que volia viure el seu punt culminant en una càlida tarda de juny a l'Alt Empordà. El nostre company Cristian Garcia hi era per viure un dia històric de per si, que detalla en aquesta contracrònica.

La decepció del minut 96 // Vídeocaptura Esport3

Una contracrònica de Cristian Garcia

S'ha acabat, de moment. Diumenge el #futbolcat va abaixar el teló amb el retorn del Barcelona B al futbol professional, amb la victòria d'honor del Seagull a la fase d'ascens a Primera femenina i amb la cruel decepció a Peralada, on els xampanyers van opositar a un desenllaç molt més dolç del que va fer-se realitat. Maig i juny són mesos de balanç, d'analitzar què s'ha fet bé i què s'ha fet malament; també, per a molts, és època de no fer autocrítica i culpar qui calgui abans d'assumir les culpes en primera persona. Si fa falta, l'atzar, la sort, la desgràcia, justificaran les males eleccions al llarg del curs; si fa falta, recorreran a aquell tòpic que ve a dir que "el futbol ens en deu una". Tot per fer més lleuger el mal tràngol d'una decepció que minimitza o fa desaparèixer les coses que s'han fet bé durant tot el curs. Aquella sensació que va envair el Peralada després que el valencià Baño Solera xiulés el final del partit aquest diumenge a l'Empordà.

El Peralada rebia el Rápido de Bouzas després d'un regal enverinat; l'1-1 de la setmana anterior a Vigo situava els gironins amb un lleuger avantatge en l'eliminatòria, però amb un marcador difícil de gestionar, més si es tenia en compte l'estil i les formes del quadre gallec, dirigit per un Patxi Salinas que va descriure a la perfecció el hashtag #noespodiasaber. Suposo que el futbol modest també és l'altre futbol, controlar i explotar aspectes que no tenen a veure directament amb el joc però que el poden condicionar de manera decisiva. D'això Salinas en sap un munt, ves a saber si alliçonat per l'experiència d'haver compartit illa deserta amb Karmele Marchante i Joselito l'any 2008 a Supervivientes. Aquest diumenge, el tècnic basc va desplegar totes les males arts possibles per treure de polleguera el Peralada i convertir el tram final del matx en un camp minat, en una cursa d'obstacles per enllaçar més d'un minut de joc sense cap interrupció. Rampes constants dels seus futbolistes (seria miraculós que renovés el preparador físic), pilotes llançades al camp, enfrontaments amb la banqueta i jugadors locals, provocacions cap a l'afició del Peralada. I de vegades, passa que a la vida els dolents se surten amb la seva i guanyen.

La tensió, especialment a la zona de banquetes, va presidir els minuts finals // Vídeocaptura Esport3

Gairebé inevitable, doncs, no prendre partit pel Peralada, no per ser català –que un altre dia en podríem parlar, d'això de donar suport a un equip pel sol fet de ser del país- sinó perquè havia de convertir-se en l'antídot del dolent de la pel·lícula, fins al punt d'arraconar la perversa idea d'anul·lar un club amb cert recorregut dins el futbol català per convertir-lo en un filial de torn d'un club professional. Tanmateix, la inèrcia del partit decantava la preferència del teòric aficionat neutral cap al verd-i-blanc d'un Peralada que sabia que podia fer-ho, que es veia capaç d'ascendir a Segona B per primer cop a la seva història. Potser per això, gairebé 2.000 persones van citar-se al Municipal del Peralada, que difícilment haurà vist mai una entrada similar, ni tan sols quan l'Espanyol hi jugava els típics partits de pretemporada (?).

Des de gairebé una hora abans, la tribuna coberta ja estava plena de gom a gom i les samarretes vintage que el club havia dipositat en una capsa a l'entrada del camp s'anaven exhaurint igual que l'aigua sense gas del bar del camp (perquè amb gas encara en quedava, al final del partit). Presència d'aficionats gallecs, alguns d'ells amb gaita. Se'm fa complicat pensar què pot empènyer un ésser humà a creuar la península un cap de setmana del mes de juny per acabar veient un partit de futbol de Tercera Divisió (fins aquí tot ok)... per acabar tocant la gaita (i els ous, tot sigui dit) durant gairebé tot el partit. Per si això no fos suficient, al costat l'acompanyaven un parell de persones amb una pandereta.

Carnero obria la llauna... // Vídeocaptura Esport3

Amb puntualitat digna de Roger Federer a Wimbledon començava el partit a la gespa, a la graderia i a la piscina annexa al camp. De cop i volta, com per art de màgia, els banyistes que pal·liaven la calor empordanesa dins el clor havien convertit les ànsies de refresc en fam de futbol: van arramblar amb totes les cadires del recinte i les van apropar a la tanca que separa la piscina del camp de futbol. Els Ultras Swimming Pool havien arribat per quedar-se. Sobre el terreny de joc, el Peralada hi va posar el futbol, l'ambició i la intenció. Al Rápido no li van fer massa falta cap d'aquests tres elements per avançar-se en el marcador amb un golàs de Carnero un cop superada la primera mitja hora de partit; de fet, els gallecs en feien prou amb intensitat i veterania (aquell eufemisme de jugar al límit de reglament) per copejar un rival jove com el Peralada. Del cop es va reposar ràpidament el quadre d’Arnau Sala, ja que dos minuts després Xavi Boniquet igualava el partit i l'eliminatòria.

...però Boniquet empatava just abans del descans // Vídeocaptura Esport3

A la represa, pocs canvis en la dinàmica d'un partit que va tenir el Peralada com a clar dominador i David Corominas com a executor de la remuntada momentània. El maresmenc va transformar una falta picada amb molta mala llet que va acabar al fons de la xarxa i que situava, aleshores sí, el Peralada per davant en l'eliminatòria. 

La falta que Coro convertia en el 2 a 1 // Vídeocaptura Esport3

Un d'aquells gols que, a vegades, tenen l'efecte contrari. Perquè tal com reconeixia Arnau Sala en el postpartit, el vertigen i tenir l'ascens tan a prop van generar un punt d'ansietat a l'equip, que va perdre el nord durant els minuts anteriors i posteriors al gol de Diz, que als 60 i escaig minuts empatava el 2-2 i convidava la gaita a sonar de nou.

Diz, autor del gol de l'ascens gallec // Vídeocaptura Esport3

L'empat dels viguesos va conduir el partit a una dimensió en què els gallecs van sentir-se còmodes amb les constants interrupcions que l'àrbitre tampoc no va saber gestionar. La seva permissivitat –també el penal no xiulat sobre Javi Sánchez- va donar ales al Rápido, que tot i gaudir d'un parell de contracops d'or, va concentrar el seu esforç a gestionar l'exigu avantatge.

Jugada polèmica: penal no assenyalat de Xisco a Javi Sánchez // Vídeocaptura Esport3

Però com dèiem abans, cal mirar-se el melic abans de culpar els demés, i si bé és cert que les males arts de Patxi Salinas i algun membre del seu cos tècnic van embrutar un final de partit ple de nervis, el cert és que el Peralada va tenir moments, jocs i ocasions sobrades per no haver hagut d'arribar amb el ganxo al final de l'eliminatòria. Perquè va tenir l'opció, set dies abans, d'encarrilar l'ascens amb una gran primera meitat al Baltasar Pujales i perquè ahir, al primer temps però també al final del matx, va tenir aquelles clàssiques ocasions desesperades que resulten èpiques o, com va ser el cas, desesperants. Els gironins es van fer un fart de penjar pilotes a l'olla, però mai no van trobar el camí del gol per bé que Vallho i Estellés, tots dos dins els escassos cinc minuts de propina, no van ser capaços de transformar la insistència en joia.

El Rápido, amb Patxi Salinas al capdavant, celebrava l'ascens // Vídeocaptura Esport3

Un final cruel per als gironins, ideal per als gallecs i deliciosament dramàtic per als amants dels play-off, un dels millors invents de la Història de la humanitat, fins i tot per sobre de la penicil·lina i els cachopos. Hi ha un punt de perversitat en això de jugar-te l'ascens a una carta després de 44 partits -46 si parléssim de l'Olímpic de Xàtiva- i de mesos d'entrenaments i de feina d'aquella que no es veu. Però és una perversitat èpica quan surt cara a la moneda: com a la vida, hi ha qui riu, hi ha qui plora, però no hi ha cap més final que la mort. Mentre no arriba, sempre hi haurà un demà i el que reia tornarà a fer-ho o tastarà el salat de les llàgrimes. En positiu o en negatiu, però, sentirà i s'emocionarà. I al futbol, sentir s'està convertint en un luxe.