Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.
Al capítol 14 repassem el curs del Terrassa, que ha tancat l'any amb el retorn a la disputa d'un play-off tres anys després. Una promoció en què queia a casa contra l'Ontinyent, a la primera eliminatòria. Els vallesans acabaven la lliga tercers, amb 66 punts. Escriu sobre la temporada del Terrassa la periodista Coral Andrés, que ha seguit el curs dels egarencs per a Radio Star Terrassa, una emissora local de la ciutat vallesana.
La temporada de la il·lusió
 |
| Foto: Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
La temporada de la il·lusió
Il·lusionant. Sense dubte, aquesta és la paraula que millor defineix la temporada 2016/2017 del Terrassa FC. Potser perquè l'equip venia d'un any per oblidar, salvant-se, en l'última jornada, del temut descens compensat, i potser també perquè, per primer cop després d'anys d'inestabilitat, hi havia la sensació que les coses s'estaven fent bé des del principi.
I és que un nom ho canviaria tot. Cristian García. Un referent egarenc, jugador de la ciutat que va iniciar el seu camí com a futbolista al club i va assolir l'històric ascens a Segona Divisió l'any 2002. Després de jugar 20 partits amb el CD Tenerife a la categoria de plata, i amb l'oportunitat de continuar a la Segona Divisió, Cristian decideix tornar a casa. El seu somni no és altre que penjar les botes al club que el va veure créixer com a futbolista, encara que això comporti jugar a Tercera. I és per això que el seu retorn és motiu d'esperança entre l'afició, que sent que, de la mà de Cristian García, el club tornarà a viure els seus millors moments. A més, el lateral egarenc ocupà també el càrrec de director esportiu i s'encarregà de planificar una plantilla amb noms de la ciutat. Jugadors amb passat al club, com Raúl Torres, Xapi Arnau i José Ortega, i jugadors egarencs que encara no havien vestit la samarreta del Terrassa FC, com David López, Álex Fernández, Enric Vega, Sergi Tienda i Roger Martínez. Una plantilla que compta també amb futbolistes de gran transcendència a la categoria i fitxatges procedents de la Segona B. Tot plegat, els ingredients perfectes per cuinar el plat més difícil: el play-off.
El segon projecte de Jordi Cuesta, president de l'entitat, tenia un objectiu clar: el liderat i l'ascens. Unes paraules sorgides de l'eufòria i que mesos més tard serien motiu de penediment, quan es veia que l'objectiu era massa ambiciós i, de fet, mai s'assoliria. La immillorable ratxa inicial d'Olot i Peralada contrastava amb la irregularitat dels egarencs. Tant és a així que 10 jornades van ser suficients per destituir Toni Rodríguez. L'entrenador que va salvar l’'equip del descens la temporada anterior i va ser renovat segurament més per la pressió de l'afició que no pas per voluntat de la directiva. Després de perdre de manera consecutiva els enfrontaments amb els tres primers classificats, el club decideix apostar per Agustín Vacas, entrenador amb passat terrassista com a jugador. En aquesta nova etapa, la irregularitat continua sent la principal protagonista i el punt feble de l'equip és evident: els partits fora de casa. No és fins la visita a Castelldefels, al gener, que els egarencs aconsegueixen guanyar lluny de l'Estadi Olímpic, després de més d'un any sense fer-ho.
L'equip viu pràcticament tota la segona volta des de la cinquena plaça, però a falta d'onze jornades és superat pel Sant Andreu i veu perillar considerablement l'accés a la promoció. El punt d'inflexió va ser, sense dubte, la derrota a Manlleu. El Terrassa FC perd un partit clau a la jornada 30 i una part del vestidora dona un cop sobre la taula. L'equip és conscient que no pot tornar a fallar, i és aleshores quan els egarencs aconsegueixen 7 victòries i un empat i cap gol encaixat. Un final de temporada somiat que els porta fins la tercera plaça i fins al play-off.
L'atzar decideix que sigui l'Ontinyent el rival de la promoció, un equip amb poc pressupost i que no s'esperava lluitar per l'ascens. A priori, cap dels dos equips era favorit, però tant al partit d'anada a El Clariano com a la tornada a l'Olímpic, els egarencs van ser superiors al rival. De fet, l'eliminatòria es va decidir amb dos polèmics penals a favor dels valencians. A l'anada, quan el Terrassa guanyava 0-1, l'àrbitre xiula un penal a favor dels locals per una falta comesa fora de l'àrea. Amb l'1-1, els egarencs tenen l'oportunitat de classificar-se a casa, però la poca fortuna de cara a porteria -amb dos xuts al pal- i de nou, una polèmica actuació arbitral –amb un altre penal dubtós en contra del Terrassa FC i una acció no xiulada sobre Velillas dins l'àrea dels valencians- van decidir l'eliminatòria a favor de l'Ontinyent. I com l'última vegada que els egarencs van disputar un play-off, l'any 2014, l'equip no va aconseguir passar la primera ronda.
El Terrassa FC es despertava així del somni del retorn a Segona B, protagonitzant una imatge històrica a l'Olímpic: els aficionats egarencs a la gespa aplaudint els seus jugadors. I és que, encara que aquest any no s'ha assolit l'ascens, el club ha aconseguit una fita encara més difícil: il·lusionar aquells que feia anys que no trepitjaven l'Estadi i aquells que mai han deixat d'anar-hi. I aquesta és la recompensa al treball ben fet i motiu suficient per creure que, si no ha estat aquest any, serà el següent.
I és que un nom ho canviaria tot. Cristian García. Un referent egarenc, jugador de la ciutat que va iniciar el seu camí com a futbolista al club i va assolir l'històric ascens a Segona Divisió l'any 2002. Després de jugar 20 partits amb el CD Tenerife a la categoria de plata, i amb l'oportunitat de continuar a la Segona Divisió, Cristian decideix tornar a casa. El seu somni no és altre que penjar les botes al club que el va veure créixer com a futbolista, encara que això comporti jugar a Tercera. I és per això que el seu retorn és motiu d'esperança entre l'afició, que sent que, de la mà de Cristian García, el club tornarà a viure els seus millors moments. A més, el lateral egarenc ocupà també el càrrec de director esportiu i s'encarregà de planificar una plantilla amb noms de la ciutat. Jugadors amb passat al club, com Raúl Torres, Xapi Arnau i José Ortega, i jugadors egarencs que encara no havien vestit la samarreta del Terrassa FC, com David López, Álex Fernández, Enric Vega, Sergi Tienda i Roger Martínez. Una plantilla que compta també amb futbolistes de gran transcendència a la categoria i fitxatges procedents de la Segona B. Tot plegat, els ingredients perfectes per cuinar el plat més difícil: el play-off.
El segon projecte de Jordi Cuesta, president de l'entitat, tenia un objectiu clar: el liderat i l'ascens. Unes paraules sorgides de l'eufòria i que mesos més tard serien motiu de penediment, quan es veia que l'objectiu era massa ambiciós i, de fet, mai s'assoliria. La immillorable ratxa inicial d'Olot i Peralada contrastava amb la irregularitat dels egarencs. Tant és a així que 10 jornades van ser suficients per destituir Toni Rodríguez. L'entrenador que va salvar l’'equip del descens la temporada anterior i va ser renovat segurament més per la pressió de l'afició que no pas per voluntat de la directiva. Després de perdre de manera consecutiva els enfrontaments amb els tres primers classificats, el club decideix apostar per Agustín Vacas, entrenador amb passat terrassista com a jugador. En aquesta nova etapa, la irregularitat continua sent la principal protagonista i el punt feble de l'equip és evident: els partits fora de casa. No és fins la visita a Castelldefels, al gener, que els egarencs aconsegueixen guanyar lluny de l'Estadi Olímpic, després de més d'un any sense fer-ho.
 |
| La derrota a Manlleu (J30), punt d'inflexió // Juanma Medina - Terrassa FC |
L'equip viu pràcticament tota la segona volta des de la cinquena plaça, però a falta d'onze jornades és superat pel Sant Andreu i veu perillar considerablement l'accés a la promoció. El punt d'inflexió va ser, sense dubte, la derrota a Manlleu. El Terrassa FC perd un partit clau a la jornada 30 i una part del vestidora dona un cop sobre la taula. L'equip és conscient que no pot tornar a fallar, i és aleshores quan els egarencs aconsegueixen 7 victòries i un empat i cap gol encaixat. Un final de temporada somiat que els porta fins la tercera plaça i fins al play-off.
L'atzar decideix que sigui l'Ontinyent el rival de la promoció, un equip amb poc pressupost i que no s'esperava lluitar per l'ascens. A priori, cap dels dos equips era favorit, però tant al partit d'anada a El Clariano com a la tornada a l'Olímpic, els egarencs van ser superiors al rival. De fet, l'eliminatòria es va decidir amb dos polèmics penals a favor dels valencians. A l'anada, quan el Terrassa guanyava 0-1, l'àrbitre xiula un penal a favor dels locals per una falta comesa fora de l'àrea. Amb l'1-1, els egarencs tenen l'oportunitat de classificar-se a casa, però la poca fortuna de cara a porteria -amb dos xuts al pal- i de nou, una polèmica actuació arbitral –amb un altre penal dubtós en contra del Terrassa FC i una acció no xiulada sobre Velillas dins l'àrea dels valencians- van decidir l'eliminatòria a favor de l'Ontinyent. I com l'última vegada que els egarencs van disputar un play-off, l'any 2014, l'equip no va aconseguir passar la primera ronda.
El Terrassa FC es despertava així del somni del retorn a Segona B, protagonitzant una imatge històrica a l'Olímpic: els aficionats egarencs a la gespa aplaudint els seus jugadors. I és que, encara que aquest any no s'ha assolit l'ascens, el club ha aconseguit una fita encara més difícil: il·lusionar aquells que feia anys que no trepitjaven l'Estadi i aquells que mai han deixat d'anar-hi. I aquesta és la recompensa al treball ben fet i motiu suficient per creure que, si no ha estat aquest any, serà el següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada