Fem balanç, capítol 10: L'Hospitalet

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.

Al capítol 10 repassem el curs de l'Hospitalet, que retornava a la categoria, descendit, l'estiu passat, i que ha acabat la temporada amb accés al play-off, però caient a la primera eliminatòria de la promoció davant el Náxara de La Rioja (0-0 a casa, 3-0 a domicili). Els riberencs acabaven la lliga tercers, amb 71 punts. Escriu sobre la temporada de l'Hospitalet el Cristian Garcia, cèlebre en el seu dia per El Blog de l'Hospi, ara per viatjar pels camps de futbol a The Catalan Groundhopper i per exhibir, en els seus articles, però també a les xarxes socials, un estil molt marcat: àcid, amb opinions fermes, crítiques i iròniques. Algú clau per seguir, no només al món del futbol català.

Un onze titular de l'Hospi als inicis de temporada // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

Banda sonora (novetat aquest any)
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.

La cançó de Cristian Garcia per resumir l'any de l'Hospitalet és:
'El momento', de La Casa Azul
"Nunca tuvimos demasiado valor
Estábamos cansados y con mucha presión
Dejamos de reírnos de la vida
Y fuimos poco a poco a la deriva sí
Eso nos pasó

Por cada día entero de alegría y color
Semanas y semanas de letargo feroz"

"Sigan, sigan"

Un article de Cristian Garcia / @somdelhospi

Diuen que l'ésser humà (que no home, per allò del llenguatge sexista) és l'únic que ensopega dos cops en una mateixa pedra. I qui diu dos cops, també poden ser tres. Després d'un projecte 2016/2017 fallit, que va culminar amb el descens a Tercera Divisió, les coses a Can Hospi no han anat millor enguany, amb un projecte esportiu molt més potent (que no notable ni equilibrat) del que interessadament s'ha volgut vendre però que ha quedat força lluny del que tots podríem esperar. Potser (i només potser), haver mantingut els responsables (no pun intended) del primer error va ser la gènesi del segon error. Però qui dia passa any empeny, i al futbol actual, no hi ha res com tenir la paella pel mànec per fer i desfer sense massa més criteri que el d'envoltar-se d'amics, coneguts i saludats.

Qualificar de fracàs la temporada 2017/2018 del Centre d’Esports l’Hospitalet em semblaria entre exagerat i fora de lloc, per allò que "només fracassa qui ni tan sols ho intenta", però el cert és que la plantilla riberenca ha quedat lluny, massa lluny, dels objectius reals pels quals hauria d'haver competit. En primer lloc, perquè tot i valorar com a excel·lent la temporada regular de l'Espanyol B, a aquest Hospi se li havia d'exigir molt més que acabar a 19 punts del campió. I en segon lloc, perquè caure a la primera eliminatòria del play-off, contra el Náxara i, sobretot, amb la lliçó que els de la franja vermella van rebre a La Rioja, és inacceptable per a una entitat històrica com el Centre d'Esports l'Hospitalet. Una altra cosa és que els que manen (que no els dirigents) estiguin mínimament preocupats per aquesta història. Perquè la major preocupació del curs ha estat fer colar l'indigne i fantasiós discurs de l'escàs pressupost, un discurs preventiu per
fer més digerible el previsible #noespodiasaber de l'altre dia a Nájera.

L'Hospi lamentava les opcions no convertides a casa davant el Náxara // Dani Martínez - RadioAficionLH

El 3-0 a La Salera va ser, per a molts, la crònica d'una mort anunciada. D'altres, sincerament, conservàvem l'esperança de veure progressar l'Hospi, si més no, un parell de partits més. Res més lluny de la realitat, l'Hospi eminentment gris de bona part del curs advertia el fatal desenllaç de Nájera. I és que en ben poques fases del campionat, l'Hospitalet va donar la sensació de poder aspirar a competir el campionat a l'Espanyol B i de poder fer front al play-off amb garanties d'èxit. Futbolísticament, l'equip s'ha mostrat pla en molts partits i amb prou feines ha permès definir un estil de joc concret, a diferència de companys de viatge com el Sant Andreu, el Terrassa, o el mateix Espanyol B. Independentment dels resultats, els dubtes sobrevolaven l'entorn riberenc des de gairebé l'inici de la temporada. Quant als intangibles, tampoc hi ha hagut una connexió destacable entre la graderia i el tècnic, Xavi Molist, en una relació que potser ha recordat més a l'època de Martí Cifuentes que a la d'altres entrenadors que sí van saber gestionar amb diplomàcia l'aspecte emocional del futbol, aquell que també guanya punts.

Tot això, malgrat un planter trufat de jugadors experts, a Tercera però sobretot a Segona Divisió B. No és arriscat dir, de fet, que els futbolistes aparentment amb menys recorregut futbolístic de cartell (Óscar García, Eudald, Fernando Losada, Agi o Manzi) han estat els més destacats, mentre que futbolistes amb sobrada experiència en categories superiors ni tan sols han estat capaços de marcar diferències en moments decisius quan, segurament, era una de les raons per les quals es van incorporar a l'Hospi. L'amanida no va sortir bé (és difícil que qualsevol cosa on les verdures predominin tingui un bon futur, vaja) i l'equip va començar a trontollar amb la inesperada ensopegada a la Bòbila (1-0, jornada 4). Poc després, dues ensopegades consecutives a casa davant el Castelldefels i el Reus B Cambrils van activar les alarmes. I és que l'Hospi s'ha deixat fins a 18 punts a l'Estadi, una pèrdua de punts excessiva per a un equip amb la vitola dels riberencs. Els punts perduts de forma incomprensible contra equips preocupats per no descendir també han tingut les seves imperdonables conseqüències.

Els reforços al mercat d'hivern –i esdeveniments posteriors- van aportar més aviat poc i, fins i tot, van escurçar els efectius: Draman, lesionat, amb prou feines ha tingut presència; Christian Alfonso ha quedat molt lluny (molt) de ser l'Alfonso de la primera etapa, i encara lluny de ser el de la segona. I Alonzo... bé... és igual. Per acabar-ho d'adobar, el cas Sierra, immers en l'escàndol per les apostes, una situació que desitjaria qualificar de tancada en fals si no fos perquè el club ha fet veure que no passava res, sense ni tan sols esmerçar-se en aclarir el perquè no s'ha arribat a cap acord per resoldre una situació que va afectar directament l'ànim del vestidor. Un vestidor que, a més, rebria poc després un toc important d'atenció amb la renovació de Xavi Molist després de caure contra el Figueres i el Santboià, una renovació kamikaze amb tot el que quedava per davant, una decisió presa amb més cor que no pas cap (per les dues parts, diria) i amb la buidor de qui busca donar un cop d’efecte sense saber massa més què fer. Hipoteques.

Cinc partits sense perdre van semblar treure raó als que vam criticar aquesta decisió, però el 3-0 que l'Hospi va encaixar al Narcís Sala va tornar a escalfar els ànims d'un equip que va acabar en tercera posició i que no va lligar el play-off matemàtic fins la penúltima jornada. El duel al camp del Sant Andreu s'havia venut com una mena de test pràctic de cara al play-off... i vaja sí ho va ser. Tant que el resultat final va acabar resultant premonitori i tot. Perquè l'únic salvable del play-off va ser l'afició –tot i la notòria desafecció dels últims temps-, la que va respondre a la crida del club al partit d'anada i la que, malgrat tot, no va deixar sol l'equip a Nájera. Perquè sí, també s'han fet coses bé. Treballar per apropar el club a la ciutat (o és a l'inrevés) o apostar, després d'anys de desídia, per la professionalitat en l'àrea de comunicació (i lo que surja) han estat algunes d'aquestes bones obres. Hi haurà qui ho sàpiga valorar. D'altres, entestats a ser el mort a l'enterrament i la núvia al casament, maleeixen no ser protagonistes d'un conte del qual no deixen de ser simples figurants.

Sobreviure

El Peralada s'ha quedat a les portes de l'ascens a Segona B. En el primer any d'un nou projecte, amb la filiació amb el Girona FC, el club empordanès ha completat la millor temporada de la seva centenària història: acabava la lliga segon, disputava el primer play-off d'ascens a Segona B, superava dues rondes... i queia quedant a un sol gol de l'ascens. Un final amarg que no amaga una temporada excel·lent, que volia viure el seu punt culminant en una càlida tarda de juny a l'Alt Empordà. El nostre company Cristian Garcia hi era per viure un dia històric de per si, que detalla en aquesta contracrònica.

La decepció del minut 96 // Vídeocaptura Esport3

Una contracrònica de Cristian Garcia

S'ha acabat, de moment. Diumenge el #futbolcat va abaixar el teló amb el retorn del Barcelona B al futbol professional, amb la victòria d'honor del Seagull a la fase d'ascens a Primera femenina i amb la cruel decepció a Peralada, on els xampanyers van opositar a un desenllaç molt més dolç del que va fer-se realitat. Maig i juny són mesos de balanç, d'analitzar què s'ha fet bé i què s'ha fet malament; també, per a molts, és època de no fer autocrítica i culpar qui calgui abans d'assumir les culpes en primera persona. Si fa falta, l'atzar, la sort, la desgràcia, justificaran les males eleccions al llarg del curs; si fa falta, recorreran a aquell tòpic que ve a dir que "el futbol ens en deu una". Tot per fer més lleuger el mal tràngol d'una decepció que minimitza o fa desaparèixer les coses que s'han fet bé durant tot el curs. Aquella sensació que va envair el Peralada després que el valencià Baño Solera xiulés el final del partit aquest diumenge a l'Empordà.

El Peralada rebia el Rápido de Bouzas després d'un regal enverinat; l'1-1 de la setmana anterior a Vigo situava els gironins amb un lleuger avantatge en l'eliminatòria, però amb un marcador difícil de gestionar, més si es tenia en compte l'estil i les formes del quadre gallec, dirigit per un Patxi Salinas que va descriure a la perfecció el hashtag #noespodiasaber. Suposo que el futbol modest també és l'altre futbol, controlar i explotar aspectes que no tenen a veure directament amb el joc però que el poden condicionar de manera decisiva. D'això Salinas en sap un munt, ves a saber si alliçonat per l'experiència d'haver compartit illa deserta amb Karmele Marchante i Joselito l'any 2008 a Supervivientes. Aquest diumenge, el tècnic basc va desplegar totes les males arts possibles per treure de polleguera el Peralada i convertir el tram final del matx en un camp minat, en una cursa d'obstacles per enllaçar més d'un minut de joc sense cap interrupció. Rampes constants dels seus futbolistes (seria miraculós que renovés el preparador físic), pilotes llançades al camp, enfrontaments amb la banqueta i jugadors locals, provocacions cap a l'afició del Peralada. I de vegades, passa que a la vida els dolents se surten amb la seva i guanyen.

La tensió, especialment a la zona de banquetes, va presidir els minuts finals // Vídeocaptura Esport3

Gairebé inevitable, doncs, no prendre partit pel Peralada, no per ser català –que un altre dia en podríem parlar, d'això de donar suport a un equip pel sol fet de ser del país- sinó perquè havia de convertir-se en l'antídot del dolent de la pel·lícula, fins al punt d'arraconar la perversa idea d'anul·lar un club amb cert recorregut dins el futbol català per convertir-lo en un filial de torn d'un club professional. Tanmateix, la inèrcia del partit decantava la preferència del teòric aficionat neutral cap al verd-i-blanc d'un Peralada que sabia que podia fer-ho, que es veia capaç d'ascendir a Segona B per primer cop a la seva història. Potser per això, gairebé 2.000 persones van citar-se al Municipal del Peralada, que difícilment haurà vist mai una entrada similar, ni tan sols quan l'Espanyol hi jugava els típics partits de pretemporada (?).

Des de gairebé una hora abans, la tribuna coberta ja estava plena de gom a gom i les samarretes vintage que el club havia dipositat en una capsa a l'entrada del camp s'anaven exhaurint igual que l'aigua sense gas del bar del camp (perquè amb gas encara en quedava, al final del partit). Presència d'aficionats gallecs, alguns d'ells amb gaita. Se'm fa complicat pensar què pot empènyer un ésser humà a creuar la península un cap de setmana del mes de juny per acabar veient un partit de futbol de Tercera Divisió (fins aquí tot ok)... per acabar tocant la gaita (i els ous, tot sigui dit) durant gairebé tot el partit. Per si això no fos suficient, al costat l'acompanyaven un parell de persones amb una pandereta.

Carnero obria la llauna... // Vídeocaptura Esport3

Amb puntualitat digna de Roger Federer a Wimbledon començava el partit a la gespa, a la graderia i a la piscina annexa al camp. De cop i volta, com per art de màgia, els banyistes que pal·liaven la calor empordanesa dins el clor havien convertit les ànsies de refresc en fam de futbol: van arramblar amb totes les cadires del recinte i les van apropar a la tanca que separa la piscina del camp de futbol. Els Ultras Swimming Pool havien arribat per quedar-se. Sobre el terreny de joc, el Peralada hi va posar el futbol, l'ambició i la intenció. Al Rápido no li van fer massa falta cap d'aquests tres elements per avançar-se en el marcador amb un golàs de Carnero un cop superada la primera mitja hora de partit; de fet, els gallecs en feien prou amb intensitat i veterania (aquell eufemisme de jugar al límit de reglament) per copejar un rival jove com el Peralada. Del cop es va reposar ràpidament el quadre d’Arnau Sala, ja que dos minuts després Xavi Boniquet igualava el partit i l'eliminatòria.

...però Boniquet empatava just abans del descans // Vídeocaptura Esport3

A la represa, pocs canvis en la dinàmica d'un partit que va tenir el Peralada com a clar dominador i David Corominas com a executor de la remuntada momentània. El maresmenc va transformar una falta picada amb molta mala llet que va acabar al fons de la xarxa i que situava, aleshores sí, el Peralada per davant en l'eliminatòria. 

La falta que Coro convertia en el 2 a 1 // Vídeocaptura Esport3

Un d'aquells gols que, a vegades, tenen l'efecte contrari. Perquè tal com reconeixia Arnau Sala en el postpartit, el vertigen i tenir l'ascens tan a prop van generar un punt d'ansietat a l'equip, que va perdre el nord durant els minuts anteriors i posteriors al gol de Diz, que als 60 i escaig minuts empatava el 2-2 i convidava la gaita a sonar de nou.

Diz, autor del gol de l'ascens gallec // Vídeocaptura Esport3

L'empat dels viguesos va conduir el partit a una dimensió en què els gallecs van sentir-se còmodes amb les constants interrupcions que l'àrbitre tampoc no va saber gestionar. La seva permissivitat –també el penal no xiulat sobre Javi Sánchez- va donar ales al Rápido, que tot i gaudir d'un parell de contracops d'or, va concentrar el seu esforç a gestionar l'exigu avantatge.

Jugada polèmica: penal no assenyalat de Xisco a Javi Sánchez // Vídeocaptura Esport3

Però com dèiem abans, cal mirar-se el melic abans de culpar els demés, i si bé és cert que les males arts de Patxi Salinas i algun membre del seu cos tècnic van embrutar un final de partit ple de nervis, el cert és que el Peralada va tenir moments, jocs i ocasions sobrades per no haver hagut d'arribar amb el ganxo al final de l'eliminatòria. Perquè va tenir l'opció, set dies abans, d'encarrilar l'ascens amb una gran primera meitat al Baltasar Pujales i perquè ahir, al primer temps però també al final del matx, va tenir aquelles clàssiques ocasions desesperades que resulten èpiques o, com va ser el cas, desesperants. Els gironins es van fer un fart de penjar pilotes a l'olla, però mai no van trobar el camí del gol per bé que Vallho i Estellés, tots dos dins els escassos cinc minuts de propina, no van ser capaços de transformar la insistència en joia.

El Rápido, amb Patxi Salinas al capdavant, celebrava l'ascens // Vídeocaptura Esport3

Un final cruel per als gironins, ideal per als gallecs i deliciosament dramàtic per als amants dels play-off, un dels millors invents de la Història de la humanitat, fins i tot per sobre de la penicil·lina i els cachopos. Hi ha un punt de perversitat en això de jugar-te l'ascens a una carta després de 44 partits -46 si parléssim de l'Olímpic de Xàtiva- i de mesos d'entrenaments i de feina d'aquella que no es veu. Però és una perversitat èpica quan surt cara a la moneda: com a la vida, hi ha qui riu, hi ha qui plora, però no hi ha cap més final que la mort. Mentre no arriba, sempre hi haurà un demà i el que reia tornarà a fer-ho o tastarà el salat de les llàgrimes. En positiu o en negatiu, però, sentirà i s'emocionarà. I al futbol, sentir s'està convertint en un luxe.

Un ascens ben cuinat

L'Olot és nou equip de Segona B. Una gesta que ha aconseguit passant només un any al grup cinquè de Tercera Divisió. Els garrotxins han recuperat la categoria aprofitant la primera oportunitat que se'ls ha presentat per fer-ho en una temporada per no oblidar, que ens deixa centenars d'imatges i que va culminar amb gairebé 3.000 persones al Municipal olotí. Una festa amb moltes històries paral·leles i punts de vista diferents. Un d'ells és el del nostre company Cristian Garcia, que va veure i viure l'ascens en primera persona.

La pinya olotina després del gol de l'ascens // Cristian Garcia

Una contracrònica de Cristian Garcia

Quan algú trepitja territori garrotxí per anar a veure el futbol és obligatori i innegociable fer una incursió per la gastronomia de la comarca, bé sigui a Olot o pels seus voltants. D’especialitats n’hi ha per donar i per vendre, tantes com innovacions permet la cuina actual. Ahir, servidor va poder tastar la galta de porc amb xocolata negra, una combinació aparentment tan esbojarrada com deliciosa, un cop tastada. A vegades, a la vida, cal arriscar; d’altres, n’hi ha prou amb tenir un mínim de sentit comú i confiar-ho (gairebé) tot a qui hi entén. I de futbol i d’ascensos de categoria, en Ramon Maria Calderé en sap una mica. Davant l’Sporting B, el de Vila-rodona executava el seu enèsim ascens a la categoria de bronze del futbol espanyol després d’una tarda frenètica, amb un crescendo que va traslladar els dubtes inicials a un racó i va fer aflorar l’eufòria final, lògicament incontrolada (i incontrolable), després que la Unió Esportiva Olot confirmés el seu retorn a Segona B per la via més ràpida possible, campionat i ascens a la primera oportunitat, després de l’amarg descens de fa només un curs.

Calderé és, ‘només’, un dels noms d’aquesta aventura. Un dels més de 2.900 afortunats que ahir van deixar-se veure un dels estadis més autèntics i bucòlics del futbol català. Això, després d’un dia que arrencava prest, al centre de la ciutat, amb un seguit d’activitats que pretenia anticipar la festa que en alguns moments, sobre la gespa, va semblar que no tindria lloc. Tot plegat, en una nova demostració que això de jugar-se una eliminatòria a la teva guarida o a la cova rival és, cada cop, menys rellevant. De fet, un bon marcador com pot ser un 0-1 favorable de l’anada es pot convertir, gairebé per art de màgia, en un caramel enverinat d’aquells que, quan érem petits, els pares i els avis et prohibien agafar. Sense més dolç que el de la ratafia del bar del camp (un altre clàssic de les visites a Olot), l’inici del partit va ser més aviat amarg, amb un Sporting B tossut i manaire que va executar a la perfecció i des del primer compàs la melodia que havia d’interpretar.

Deu minuts, només deu, van trigar els asturians a eixamplar els dubtes d’un Olot tímid, desconegut pels que l’havien vist diversos cops enguany. Un xut de Pablo Fernández, un refús, Claudio, aquella sort de ser en el lloc i moment adequats... i barraca. I silenci només trencat per l’eufòria a la banqueta sportinguista i al gol del bar, d’on apareixien un grapat d’aficionats visitants. Eliminatòria igualada i molt de partit per davant. Guió de pel·lícula d’intriga amb final incert, per bé que les següents escenes tampoc no feien preveure el millor per als de Calderé, que mai no es van trobar còmodes sobre la catifa verda de l’Estadi Municipal d’Olot. De fet, com si de la tercera alarma matinera es tractés, l’impacte del cacau de Pedro Díaz a la fusta de la porteria de Xavi Ginard va mig despertar el quadre local; sense escarafalls, això sí. Però la passa endavant i la cada cop major presència en territori asturià va generar un efecte positiu que no va trobar traducció en gol. Sí que hi va haver aproximacions, reintegraments, cinquens premis... i un Ui! important, a tocar del descans, quan Uri Santos va desaprofitar una ocasió d’or per empatar després d’una bona incursió de Lluís Micaló.

Almenys, el camí estava marcat, com quan Hansel i Gretel deixaven els dolços per saber com tornar del seu viatge. I l’Olot va saber sortir de Tercera Divisió en 45 minuts, els de la segona part. Amb convicció i futbol, els garrotxins van fer una passa endavant. Empesos per una afició cada cop més engrescada, els locals van començar a sovintejar l’àrea de Dani Martín. L’entrada de Dembo va aportar més frescor a l’atac olotí, i de fet ell va ser qui va posar a prova els reflexos del meta visitant per primer cop en tot el partit. Ho va fer tot just d’una acció en què va acabar lesionat, cruelment arraconat del matx que ningú mai no es vol perdre. El destí, però, no va voler ser més dramàtic amb l’Olot, i fins i tot s’atreviria a penalitzar el punt garrepa d’un Sporting B còmode amb l’eliminatòria empatada. Amb tota la carn, la botifarra i les patates a la graella, és a dir Sergio i Alfredo, l’Olot va trobar el premi a la insistència per mitjà d’un tio que tot i haver perforat 31 vegades la porteria rival aquest curs encara s’ha hagut d’escoltar alguna crítica. I quan millor que en un examen final per exercir càtedra? Amb el Mas Style, com enguany s’ha cansat de piular el cap de premsa i de semantisme de l’Olot, Marc Mas prestava el seu últim servei de la temporada rematant amb el peu, però també amb cap, cor, ànima i collons, i enviant l’esfèrica al fons de la xarxa. Una diana que a quinze minuts del final desfermava l’eufòria en la parròquia olotina, que va començar a rugir en un tram final intens.

L’Sporting B, comprensiblement, va buscar amb més insistència la porteria de Ginard sense que l’Olot renunciés a sentenciar l’ascens en algun contracop que agafés la defensa asturiana amb els pixats al ventre. De gols no n’hi va haver més, però les dosis de tensió van acabar de guarnir un final de mossegar-se les ungles. Les dels peus, fins i tot. El visitant Cristian va acabar expulsat, l’Olot va saber jugar les seves cartes i va mirar d’adormir el partit en la mesura del possible. I quan ja se superaven els cinc minuts d’afegit... tres xiulets i corredisses. Olot se citava al cercle central per engegar, ara sí, la festa d’un retorn treballat, gairebé, des del dia després del descens contra l’Atlético Levante, que minuts després desfeia el camí de l’Olot i baixava a Tercera en una cruenta tanda de penals a San Sebastián de los Reyes. El criteri i la lògica se sentien premiats: 1 any i 13 dies després, Olot tornava a ser de bronze.

En la salut i en la malaltia

Diumenge passat el Gavà assolia l'ascens a Segona B en una tanda de penals agònica contra el Castellón. L'equip vencedor tindria una plaça al grup tercer i el derrotat, seguiria un curs més a Tercera. Després de l'eufòria i els nervis d'un partit d'aquestes característiques, tornem a mirar-lo des d'una altra perspectiva. Avui, el company Cristian Garcia, autor del Blog de l'Hospi, ens fa la contracrònica del Gavà-Castellón

Gavà i Castellón van protagonitzar una eliminatòria molt atractiva // Javi Borrego - FCF

En la salut i en la malaltia

Un article de Cristian Garcia

L’altre dia em van dir que encara hi ha gent que té l’estranya mania de casar-se i que a sobre, alguns, ho fan per l’Església. Serà per creença o pels regals (?), o per complir amb la tradició i sentir el capellà dir allò tan típic: “en la salut i en la malaltia, fins que la mort us separi”. Sempre he pensat que aquesta frase té un punt sectari però, sobretot, irreal, ara que molts matrimonis duren menys que algunes seleccions a l’Eurocopa. M’atreviria a dir que no difereix massa de la irracionalitat que envolta els sentiments que desprèn la pertinença a un club de futbol, una pertinença que curiosament va acompanyada d’una fidelitat (gairebé) eterna. Igual que la salut i la malaltia en les nostres vides, al futbol la victòria i la derrota (que no l’èxit i el fracàs), són complicades (molts cops impossibles) d’evitar.

És una percepció molt personal, però sempre he pensat que la derrota ajuda més a créixer que no pas la victòria. Hi ajuda, sobretot, la forma. Ahir a la Bòbila, la tanda de penals va ser el punt de no retorn per a Gavà i Castellón, dos equips que després de 3.990 minuts de joc reglamentari, de gairebé un any de preparació i més de deu mesos de competició, es jugaven el seu futur esportiu immediat des del punt dels onze metres. Un dels dos assoliria la glòria i l’altre, per contrast, acabaria vessant llàgrimes per haver estat a prop, a mil·límetres de l’objectiu que havia il·lusionat un club, un poble, una ciutat. Tal com va passar a Castàlia set dies abans, i es va repetir durant els 120 minuts de partit a Gavà, la tanda de penals va estar marcada per la bipolaritat d’un marcador que va regalar boles d’ascens a blaugranes i a albinegres; Álvaro Campos aturava el quart penal del Gavà, executat per Èric Pujol. Acte seguit, Antonio, que durant el partit havia tirat un capot al seu equip tot accelerant la producció ofensiva dels de Kiko Ramírez, deixava escapar l’opció de pujar i acabava maleint l’estirada d’Èric Alcaraz, que acabava sumant al currículum familiar l’ascens que el seu germà gran, Rubén, no havia pogut aconseguir amb el Girona la setmana passada. Boris Garrós conduïa el destí a la mort súbita i després d’una ronda d’encerts, el setè torn acabaria per determinar l’afortunat amb una plaça al ‘pou’ de la Segona Divisió B. Luismi enviava el seu penal i, a efectes pràctics, l’ascens orellut al cel gavanenc. Però calia que els locals rematessin la feina i l’encarregat d’executar el Castellón seria el senegalès Jean-Marc Fayé; amb el 14 a l’esquena, Marco empenyia l’esfèric i el Gavà cap al fons de la xarxa i, sis anys després, cap a una Segona Divisió B que havia abandonat en una temporada 2009-2010, amb Claudiu Raducanu en aquella plantilla, que va finalitzar esportivament parlant amb el cruel gol de David Torres, davanter de l’Ontinyent, un 25 d’abril de 2010 al Clariano.

En aquell equip hi havia Dani Iglesias, ahir suplent en un Gavà que va veure com el partit i l’ascens se li posava de cara gràcies a dos golassos, el primer del lateral dret Jaime i el segon, d’un David Jiménez que ha estat un dels homes destacats en aquesta fase d’ascens. El 2-0 posava les coses complicades al Castellón, però amb el #Kikismo per bandera i amb una afició que és capaç de viatjar sense entrada per enfilar-se a la tanca que envolta la Bòbila o per buscar lloc, dos hores i pico abans de començar en un turonet que permet veure el 70% del terreny de joc, donar el partit per tancat era un risc massa temptador com evitable. 97 anys d’història i massa cops durs els darrers anys, començant per un descens administratiu fa cinc estius, mereixien un final molt més feliç del que va tenir el CD Castellón ahir a Gavà. Per molt que Antonio i Raúl Fabiani, dos tios tan alts com experts en això del futbol modest, van decidir rescatar l’equip per empatar l’eliminatòria, el desencert visitant davant d’Èric Alcaraz va acabar convertint-se en una premonició del destí inhumà que estava escrit pels orelluts.

Aficionats orelluts aplaudeixen el seu equip després de l'eliminació // CD Castellón

Pels que hem viscut algun ascens (pocs) i més de dues i de tres ‘finals’ perdudes, derrotes com la d’ahir del Castelló són tan doloroses com reconfortants. Doloroses perquè estic segur que quan Marco va batre Campos tots i cadascun dels aficionats del Castellón van maleir que aquella rematada de Gaizka Saizar a la pròrroga no hagués picat la fusta, potser que Antonio hagués estat titular en lloc d’Ebwelle o, simplement, que Èric Alcaraz no hagués aturat el llançament que els va privar de l’eufòria i els va abocar a la llàgrima. Doloroses i causants d’un sentiment d’impotència: en el fons saps que poc o res depèn de tu, que és futbol, que el que ha de passar ho fa al rectangle de joc. Que l’encert i el desencert, l’atzar marcaran el destí del teu club. I et planteges quina lògica té això de confiar cegament, de deixar-se emportar per un sentiment de pertinença a un club de futbol, d’adonar-te que el que li passa al teu equip t’afecta més d’algunes coses que passen en el nostre dia a dia. Hi penses i acceptes que probablement mai no trobaràs una resposta a la teva pregunta i que val més la pena resignar-se a la realitat i viure aquesta passió. Plorar i abraçar-te amb gent que comparteix bogeria. La gent de Castelló s’il·lusionava amb l’ascens recordant Còrdova, Linares o Haro; l’any vinent, quan pugin, recordaran Gavà com una pedra més en un camí que, com la vida, no és gens fàcil. I celebraran el moment de salut igual que mai no van defallir quan la derrota, la malaltia, va afectar el seu cor albinegre.

L'Hospitalet 2009-2010, el darrer equip rècord

Cada temporada és diferent i té elements especials que la caracteritzen. La campanya que encara és en curs serà recordada, entre d'altres coses, pel rècord de partits invicte del Prat, que diumenge sumava la 24a jornada sense perdre. Però abans que els potablava assolissin aquesta fita un altre equip havia deixat un precedent. Va ser el Centre d'Esports l'Hospitalet, que en el curs 2009-2010 va trigar 23 setmanes en conèixer la derrota.

Un dels onzes de l'Hospi 2009-2010, a casa // Àngel Garreta - CEEUROPA.CAT

Per poder explicar la història d'aquell equip és inevitable recórrer al company Cristian Garcia, autor del Blog de l'Hospi, portal de referència sobre el club riberenc i la Segona B, en general. Una veu autoritzada per fer-nos un tast de com va arribar l'equip de la franja vermella a assolir aquella fita i què se n'ha fet del que es va construir aquell curs.

Quan parlem amb en Cristian, el primer que fa és rebatre l'etiqueta que posem al seu club abans de començar aquest text: "Jo no diria que l'Hospi sigui un club ascensor. Des de 1987 només ha patit dos descensos i dos ascensos". Certament, els riberencs han estat només quatre temporades a Tercera en els darrers tretze cursos i, fins ara, s'han mantingut estables a Segona B, la categoria on més anys han competit. El darrer ascens és, precisament, el de la temporada del rècord. Aquell curs, l'equip dirigit per Jordi Vinyals aconseguia 55 punts en les primeres 23 jornades sense cap derrota (16-7-0) i trigava 9 jornades en encaixar el primer gol (J9, Amposta 1-1 l'Hospitalet). (Enguany, el Prat comptava 50 punts en 23 partits amb un balanç 14-8-1). En aquest període de temps, entre l'agost i el febrer, l'equip del Barcelonès va ser capaç d'anotar 51 dianes per només 6 en contra.

Aquesta fita, potser oblidada en el temps per la normalitat de la situació d'un equip que aspirava a tot i se sabia superior, va tancar el seu recompte a l'Estadi de Futbol de l'Hospitalet. Aquell dia el rival era el Reus Deportiu, un club que avui viu còmodament a Segona B, però que ha competit durant 48 temporades a Tercera. La primera derrota de la temporada de l'Hospi (1-2, explicada així per en Cristian Garcia) va arribar succeïda d'una nova derrota, aquest cop al Nou Sardenya (1-0) i una petita situació de crisi per un equip que havia passat d'invicte a guardar només 1 punt de marge vers el segon, amb qui, a més, tenia el 'goal average' perdut.

Així explicava en Bernat Monzó, a Mundo Deportivo, la primera derrota de l'Hospi // Hemeroteca MD

Però ni les dues derrotes ni el balanç d'1/9 punts van interferir els riberencs en la seva cita següent: una semifinal de Copa Catalunya davant la Gramenet, llavors de superior categoria. Un partit "inoportú" pels dos equips, segons Garcia, que arribaven tocats al duel en dimecres, però que va donar ales als riberencs. Aquella victòria va ser el punt de partida d'una nova ratxa positiva que seguia amb tres victòries consecutives en lliga mentre el Reus queia en dos compromisos vitals a Blanes (3-2) i Sant Carles de la Ràpita (1-0). La temporada regular va acabar amb l'Hospi al primer lloc i 86 punts, amb només dues derrotes, 75 gols a favor i 16 en contra. Això sí, certificant el títol la darrera setmana de competició a Castelldefels, en un partit que, d'haver acabat amb derrota, hauria enviat el campionat cap al Baix Camp.

Al play-off, l'equip de Vinyals es va quedar a les portes de l'ascens per la via ràpida en l'eliminatòria de campions. Un gol del Rayo Vallecano B al minut 97 feia emmudir l'Estadi de Futbol de l'Hospitalet i enviava els de Vinyals directament a la repesca. Una gerra d'aigua freda que els franjirojos van aconseguir redimir, especialment, amb el duel de segona eliminatòria contra l'Azuqueca. El balanç al descans del partit de tornada era de 2-0 pels castellans (1-0 a l'anada i 0-1 a l'Hospitalet després de 45 minuts), però una segona part d'èpica i tres gols (un d'Eloi Fontanella i dos de Jordi Tarrés) van donar un crèdit extra a la màquina riberenca. En l'eliminatòria decisiva, contra l'Almeria B, l'Hospi en va fer prou amb un 1-1 a l'anada i un empat sense gols a casa per certificar l'ascens amb un balanç, això sí, ben diferent al de la competició regular (1-4-1), 5 gols a favor i 4 en contra. Un bon exemple per veure com de diferents són els partits de post-temporada respecte al que ens acostuma l'any.  

Des de llavors, l'Hospi encadena sis temporades consecutives a Segona B, cap d'elles tancada per sota del novè lloc, i amb un campionat a les seves vitrines i dues promocions d'ascens a la Liga Adelante. A més, els riberencs han viscut dies de glòria arribant als setzens de final de Copa del Rei en dues ocasions i demostrant que és possible passar Tercera i aspirar a ser molt amunt. Aquest curs, el club viu la seva situació més delicada des de que és a la categoria de bronze: és a dos punts de la promoció de descens i a cinc de les places directes a Tercera (tot i que l'Olot sumarà tres punts aquest cap de setmana per l'eliminació d'Huracán València i la distància es reduirà a dos punts). Els hospitalencs tenen encara un marge de 10 partits per tornar a redreçar la situació.  

AE Prat, el nou rècord

El passat 20 de setembre, el Prat queia a Can Rosés (2-1), en l'única derrota que ha comptat en tota la lliga. Des de llavors, els potablava han marcat el ritme de la competició amb mà de ferro. 52 punts de 72 possibles, amb 14 victòries i 10 empats. Pel que fa a punts, en són menys dels que va recollir l'Hospi de rècord en els primers 23 partits de lliga (55-52), però la durada de la ratxa ja ha superat la de l'equip riberenc, que ara només mira, des de la distància, si els del Baix Llobregat superen també els 86 punts quan arribi la Jornada 38.

Per igualar-ho, el Prat només podria deixar escapar sis punts en els nou partits que resten fins al final de campanya. Una fita complicada, però no impossible per un equip que ha establert una nova referència en la quantitat de duels sense perdre.

Del curs del Prat en parlàvem després de la J25, en què l'equip potablava es convertia en el millor líder dels últims 21 anys.

Al Prat Ràdio, els companys José David Muñoz i Manolo Gol, entrevistaven dilluns passat el tècnic Pedro Dólera i al seu segon, Dani Conteras, amb qui van conversar d'aquest rècord, del futur de la fita i del curs a Tercera Divisió.  

Postals de la Tercera 11/12: Cristian Garcia

Remitent
Cristian Garcia

Es fa difícil realitzar una lectura general des d’un únic punt de vista del que ens han deixat els 20 equips del grup 5 de Tercera Divisió. Si preguntem a un aficionat pratenc, és evident que la satisfacció per un ascens lluitat i que suposa el premi a l’esforç i a la feina ben feta, predominarà per sobre de la resta d’actuació del conjunts. Si per contra preguntem a un soci del Masnou, per molts èxits que hi hagués hagut res hagués canviat la percepció de decepció que comporta el (clar) descens del quadre dirigit per Claudio Festa. Personalment, i des de la distància que suposa haver seguit majoritàriament la Segona Divisió B i haver viscut pocs partits de Tercera in situ, la nota futbolística/resultadista que li posaria als nostres catalans de Tercera seria d’un aprovat. Ho és, bàsicament, perquè l’èxit del Prat podia entrar dins de les previsions tant pel que fa a la qualitat de la plantilla d’Agustín Vacas com pel nivell alt que se li pressuposa al grup català respecte als grups de Tercera, però el fracàs de l’Espanyol B impossibilita una nota més alta. A banda cal destacar l’èxit d’un Manlleu que finalment ha aconseguit el somni d’entrar a play-off i que, a més, s’ha classificat per a la fase final de la Copa Catalunya i el ’gairebé’ d’una Pobla que, reglament a banda, va acariciar l’ascens a Iecla. 

Postals de la Tercera 11/12

La temporada 2011/2012, la primera que he pogut seguir des de tercera.cat, quedarà tancada en els propers dies al blog.

Se'm va acudir una curiosa manera d'acabar la temporada, en tres vies:

En primer lloc, avui a la nit (a les 00 hores) tanco les votacions de l'onze ideal de la temporada. Recordeu que podeu votar via Twitter (només cal fer servir l'etiqueta #onze3div5) o bé amb un comentari en aquesta mateixa entrada. Condicions: màxim 3 jugadors d'un mateix equip i proposar un onze coherent, quant al repartiment de porter, defenses, migcampistes i davanters. En els propers dies anunciaré l'onze més votat, així com els suplents: un porter, dos defenses, dos migcampistes i dos davanters. Per ara he rebut 57 votacions en les quals heu proposat 111 jugadors de 19 equips diferents. El jugador més inclòs apareix a gairebé el 95% d'onzes enviats.