Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret. Comencem, òbviament, pels equips que ja han conclòs temporada i deixem per al final els que es troben immersos en el play-off o a l'espera de la resolució dels descensos no compensats.
Al capítol 4 repassem el curs del Vilafranca, que ha compaginat una lliga en què ha anat de menys a més amb un excel·lent paper a la Copa Federació, en què queia a les semifinals. Els penedesencs acabaven la lliga novens, amb 54 punts. Escriu sobre la temporada del Vilafranca el Lluís Montaner, informador bàsic a l'hora de seguir el present (i el passat) del conjunt penedesenc, col·laborador en diversos mitjans com L'Esportiu de Catalunya o El 3 de vuit.
 |
| El Vilafranca ha acabat el curs novè // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
A cada 'Fem balanç', l'autor proposarà una cançó per resumir el curs de l'equip. Podria ser un exercici curiós llegir l'article amb la música de fons.
La cançó de Lluís Montaner per resumir l'any del Vilafranca és:
'Oiga, Doctor', de Joaquín Sabina
"Enguany hagués sortit més a compte muntar un hospital que un equip de futbol"
Aa estat una temporada complicada per al FC Vilafranca. Com se sol dir, "el difícil no és arribar, sinó mantenir-se". I és que després de dues temporades disputant els play-off d'ascens a Segona B, l'exigència marcada a principis d'estiu no era una altra que repetir (o si més no, intentar-ho) els èxits recents. En aquest sentit, jugava en contra el fet que la Tercera Divisió d'enguany, a priori, seria una de les més competides dels darrers temps (tal com s'ha demostrat) i que fins a 10 equips podrien aspirar a lluitar per les quatre primeres places. De fet, clubs amb pressupostos altíssims i plantilles dissenyades a cop de talonari per aspirar a tot s'han hagut de quedar fora...
A més, les pretemporades ja no són el que eren. Allò de disputar amistosos contra equips de la comarca i d'inferior categoria per anar agafant la forma ha passat a la història. Ara, amb prou feines una setmana d'entrenaments, ja tens la primera ronda de la Copa Catalunya. Cert és que cadascú se la pot prendre amb la seriositat que vulgui i afrontar-la de diferents maneres, però quan vens d'on vens, i acostumats darrerament a lluitar per grans coses, no queda una altra que sortir a competir des del minut u. Així, l'estiu va passar deixant enrere rivals d'entitat com l'Hospitalet, l'Europa o el Terrassa deixant encarrilat el passi a quarts de final, per a la tardor, davant el Nàstic de Tarragona.
La lliga no començà com tothom esperava. Homes clau les darreres temporades i amb dilatada experiència com Santi Triguero, Josu, Castillo o Guzmán ja no hi eren (per diferents motius) i el club va apostar per rejovenir l'equip fitxant jugadors que en un futur seran importants però potser encara massa tous. Arribats al mes d'octubre, l'equip ocupava la 15a posició amb 8 punts en les 8 jornades disputades i veia com una utopia les possibilitats de lluitar pels llocs capdavanters. A més, dos jugadors fonamentals en l'esquema d'Ivan Moreno, com són Medina i Víctor Oribe, van caure lesionats de gravetat, fet que els va mantenir lluny dels terrenys de joc força mesos. El reguitzell de lesions que ha patit l'equip al llarg de la temporada ha estat una cosa mai vista (o almenys que jo no recordi en el temps que segueixo el primer equip, i d'això ja fa 30 anys). N'hi ha hagut de tot tipus i gairebé es podria dir que no se n'ha escapat ningú. Per tant, buscar una altra explicació que no sigui la mala sort seria perdre el temps.
Tot i això, la victòria (1-2) en la fase final autonòmica de la Copa Federació al camp del Cornellà suposà, a banda del premi econòmic i el dret a participar en la fase estatal, una injecció de moral i un punt d'inflexió en la trajectòria en lliga del degà penedesenc. D'ençà fins a finals d'any l'equip enllaçà una sèrie de bons resultats que el va permetre arribar al final de la primera volta setè a només quatre punts del play-off.
Així, el 2018 començà amb l'exigència de mantenir el pols a la lliga i fer un bon paper a la Copa Federació. Això últim es va complir i, ronda a ronda, van anar caient rivals. El primer, la Peña Sport de Tafalla: victòria contundent a casa (3-0) i estocada al regne de Navarra (2-3). El següent, la SD Logroñés, un dels plançons de l'històric i desaparegut Logroñés CF: mínim triomf al Municipal (1-0) i derrota amb gol (2-1) a Las Gaunas, que classificava l'equip per a semifinals. Tota una fita. Allà, un os dur de rossegar, l'Ontinyent: empat (1-1) a l'anada disputada a Vilafranca i derrota (2-0) a terres valencianes.
El fet de competir dimecres i diumenge (amb el que això comporta: viatges, cansament...) més l'afegit d'anar coix d'efectius per les nombroses lesions, va incidir en els resultats a la lliga. Pel camí es van anar deixant uns punts vitals per arribar al tram decisiu del campionat amb opcions reals de lluitar pels primers llocs. La mostra és que una vegada eliminats, l'equip encadenà una ratxa de bons resultats que el van fer acabar a la part noble de la taula classificatòria. Però és clar, ja era tard...
A més, les pretemporades ja no són el que eren. Allò de disputar amistosos contra equips de la comarca i d'inferior categoria per anar agafant la forma ha passat a la història. Ara, amb prou feines una setmana d'entrenaments, ja tens la primera ronda de la Copa Catalunya. Cert és que cadascú se la pot prendre amb la seriositat que vulgui i afrontar-la de diferents maneres, però quan vens d'on vens, i acostumats darrerament a lluitar per grans coses, no queda una altra que sortir a competir des del minut u. Així, l'estiu va passar deixant enrere rivals d'entitat com l'Hospitalet, l'Europa o el Terrassa deixant encarrilat el passi a quarts de final, per a la tardor, davant el Nàstic de Tarragona.
La lliga no començà com tothom esperava. Homes clau les darreres temporades i amb dilatada experiència com Santi Triguero, Josu, Castillo o Guzmán ja no hi eren (per diferents motius) i el club va apostar per rejovenir l'equip fitxant jugadors que en un futur seran importants però potser encara massa tous. Arribats al mes d'octubre, l'equip ocupava la 15a posició amb 8 punts en les 8 jornades disputades i veia com una utopia les possibilitats de lluitar pels llocs capdavanters. A més, dos jugadors fonamentals en l'esquema d'Ivan Moreno, com són Medina i Víctor Oribe, van caure lesionats de gravetat, fet que els va mantenir lluny dels terrenys de joc força mesos. El reguitzell de lesions que ha patit l'equip al llarg de la temporada ha estat una cosa mai vista (o almenys que jo no recordi en el temps que segueixo el primer equip, i d'això ja fa 30 anys). N'hi ha hagut de tot tipus i gairebé es podria dir que no se n'ha escapat ningú. Per tant, buscar una altra explicació que no sigui la mala sort seria perdre el temps.
 |
| Els penedesencs completaven una gran recta final // David Ferrer - FC Santboià |
Tot i això, la victòria (1-2) en la fase final autonòmica de la Copa Federació al camp del Cornellà suposà, a banda del premi econòmic i el dret a participar en la fase estatal, una injecció de moral i un punt d'inflexió en la trajectòria en lliga del degà penedesenc. D'ençà fins a finals d'any l'equip enllaçà una sèrie de bons resultats que el va permetre arribar al final de la primera volta setè a només quatre punts del play-off.
Així, el 2018 començà amb l'exigència de mantenir el pols a la lliga i fer un bon paper a la Copa Federació. Això últim es va complir i, ronda a ronda, van anar caient rivals. El primer, la Peña Sport de Tafalla: victòria contundent a casa (3-0) i estocada al regne de Navarra (2-3). El següent, la SD Logroñés, un dels plançons de l'històric i desaparegut Logroñés CF: mínim triomf al Municipal (1-0) i derrota amb gol (2-1) a Las Gaunas, que classificava l'equip per a semifinals. Tota una fita. Allà, un os dur de rossegar, l'Ontinyent: empat (1-1) a l'anada disputada a Vilafranca i derrota (2-0) a terres valencianes.
El fet de competir dimecres i diumenge (amb el que això comporta: viatges, cansament...) més l'afegit d'anar coix d'efectius per les nombroses lesions, va incidir en els resultats a la lliga. Pel camí es van anar deixant uns punts vitals per arribar al tram decisiu del campionat amb opcions reals de lluitar pels primers llocs. La mostra és que una vegada eliminats, l'equip encadenà una ratxa de bons resultats que el van fer acabar a la part noble de la taula classificatòria. Però és clar, ja era tard...
Ara bé, no per això la temporada es pot considerar dolenta (ni molt menys). Només queda felicitar jugadors, tècnics, directius i aficionats (aquells que han viatjat per Espanya i han gaudit del seu equip com feia temps que no passava). Gaudim-ho i valorem-ho. Sembla fàcil però no ho és. El repte serà tornar a intentar-ho. Les bases hi són i la renovació una temporada més (la cinquena serà ja) del tècnic Ivan Moreno és tota una garantia. Caldrà posar fil a l'agulla i, sobretot, encomanar-se a que la propera temporada les lesions ens respectin una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada