Potser el bot no era el seu fort. Potser es llançava la pilota al peu, qui sap si com a presagi. O li tenia por. No, això segur que no.
 |
| Bauli (fila inferior, primer per l'esquerra), amb el Bàsquet Claret 91-92 / Arxiu personal Roger Sánchez |
Tard o d'hora, entre tornar del col·legi, berenar o fer uns incipients deures quan encara no havia complert els 7 anys, va adonar-se que la samarreta de la
Unió Esportiva Claret no seria la seva vocació. No per no voler defensar els colors del col·legi, sinó perquè ell volia jugar a futbol. Els anys de bàsquet col·legial són ara pura anècdota.
 |
| Bauli (fila inferior, primer per la dreta), al Bàsquet Claret 92-93 / Arxiu personal Roger Sánchez |
David Bauli (Barcelona, 1985) sempre ha estat vinculat al món del futbol. Sobre gespa, actualment; sobre terra, quan no tenia el físic, ni l'experiència, que té ara, quan combinava futbol i estudis, quan començava a destacar en cròniques de la Divisió d'Honor juvenil o en camps de Territorial i Preferent; i sobre formigó quan liderava un dels primers equips que un futbolista ha d'encapçalar: el del futbol del carrer, el del futbol de pati de col·legi.
Les circumstàncies ens van portar a compartir classe. David Bauli era el jugador que volies escollir quan tenies aquell honor tan càndid de “ser capità”, de poder escollir, alternament, qui vols que et salvi el partit, en qui vols confiar allà on les teves capacitats (escasses, tampoc ens enganyarem) no arriben. Eren partits d'entrepà embolicat en paper de plata a una mà, i pilota al peu, per poc temps. Joc caòtic enmig del qual sobresortien alguns escollits, aquells que arribaven a final d'any, al campionat de futbito, com l'estrella de 2n B o 4t d'ESO C.
Amb 7 o 8 anys conqueria el pati del Claret, i destacava a l'escola de futbol de l'
Alzamora, club barceloní en què va crèixer, en l'aspecte literal i en el futbolístic. Can Dragó va ser l'escenari dels primers gols, dels primers desmarcatges... i dels partits sota les observacions de tècnics d'equips rivals.
El creixement futbolístic
Un d'ells, la
Damm, tot un referent al futbol formatiu, va endur-se Bauli quan tenia 12 anys. Sis anys al club, inclosos dos a la Divisió d'Honor juvenil, ens mostren un Bauli que destapava el caràcter que l'ha definit en totes les etapes de la seva carrera. Records de tot tipus.
“Van ser uns anys increïbles. Vaig poder jugar al costat de futbolistes que ara destaquen al futbol català, com Lucas Viale, o contra aquell Barça de Piqué i Messi, que ens va guanyar al Feliu i Codina”. Aquell partit el recorda com si fos algun del Mollet d'enguany.
“Vaig poder marcar un gol, empatàvem a dos, i va sortir Messi. Ell sol, als últims cinc minuts, va provocar un penal i va fer el gol del triomf. Encara recordo la mirada que li vaig fer quan tornava cap al seu camp després del dos a tres.”
 |
| David Bauli (amb la pilota a la mà) el 2003, amb la Damm / Mundo Deportivo |
La Divisió d'Honor el va fer futbolista i l'etapa a la Damm finalitzava. En paral·lel, també acabava el Batxillerat d'humanitats. Amb un
futur professional que començava a enlairar-se, sense tenir clar quin seria el primer pas després de l'institut, un dels seus grans valedors a la Damm,
José Angel Caraballo, li va trucar.
El David Bauli del 2004 no tenia clar com continuar la carrera futbolística després dels excel·lents anys a la Damm.
“Em va trucar el Miapuesta Figueres, llavors a Segona Divisió B i fins i tot em vaig reunir amb un representant, en Rafa Anguita, que em volia portar, però al final no va prosperar. Jo tampoc no tenia gaires ganes d’anar a Figueres, ho veia massa lluny.” Aquella decisió era, segons Bauli, fruit del context en què es trobava.
“Amb 18 anys, a casa els pares, era molt jove i no em vaig plantejar marxar a l'Alt Empordà. Actualment crec que hauria d’haver anat cap allà, qui sap on seria ara, potser ho hauria deixat.”
Però no ho va deixar. La trucada de Caraballo va ser, en part, una taula de salvació. Al noi que no volia marxar a Figueres, que se sentia bé al
barri de la Sagrada Família de Barcelona, se li presentava l'oportunitat de jugar prop de casa, al Municipal del Guinardó, pel FC Martinenc.
Primers passos a Preferent
“Em va dir que anés cap allà. Em va explicar el projecte, com era el club, i jo, sabent que el Martinenc era un històric i tenint en compte que la relació amb ell era genial, vaig anar cap allà.” Bauli arriba a un vestidor de l'antiga Primera Territorial. En menys de dos anys vivia el millor moment al Guinardó.
“L’ascens a Preferent, el 2006, contra el Ripollet. Era l’últim partit i vam guanyar dos a zero, vaig marcar el segon. La veritat és que aquella temporada a Primera Territorial va ser molt bona.” El Martinenc aguantava una temporada, la 2006-2007, a Preferent, però l'experiència que van viure els jugadors només és comparable a l'ascens de l'estiu passat, quan amb la reestructuració de categories els vermells desembarcaven a la nova Primera Catalana, categoria en què no li estan anant gens malament les coses, i a la qual retornaven després del descens de 2003.
Si pregunteu a algun seguidor del futbol català què li ve al cap quan sent parlar del Futbol Club Martinenc, probablement, en les primeres paraules de la resposta s'hi inclourà l'adjectiu
històric. L'entitat organitza, des del 1984, el
Torneig dels Històrics del futbol català, competició que obre el curs futbolístic del gremi el mes d'agost. Amb gairebé una trentena d'edicions disputades, equips de Segona B, Tercera i Catalana acompanyen l'amfitrió en un torneig que es disputa en sis dies de competició, amb una fase de grups resolta amb partits de 45 minuts.
Una actuació històrica
 |
| Al Torneig dels Històrics 2008 / Mundo Deportivo |
Si pregunteu a David Bauli pel Torneig dels Històrics, la mirada se li il·lumina, i li ve al cap un any, el
2008.
“Va ser molt especial perquè al primer partit de 45 minuts vaig marcar tres gols contra la Gramenet B. Vam fer un torneig molt bo, i ens vam plantar a la final. Encara que després el Badalona ens derrotés contundentment (6-0) crec que va ser un bon inici de temporada.”
Bauli ja havia marcat amb el Martinenc a l'edició de 2006, però aquells tres gols li van donar el títol de
màxim golejador del torneig. Compartint-lo amb dos noms contrastats.
“També van marcar tres gols dos jugadors del Badalona, David Prats i Xavi Molist.” El davanter de Pomar, actualment al CE L'Hospitalet, és una de les seves referències al futbol català.
“Sempre m’ha agradat molt, em sembla un tros de jugador.”
 |
| Bauli recollint el premi a màxim golejador / Arxiu personal David Bauli |
Aquells que compartien premi (i taula) amb Bauli al sopar de gala de la 23a edició del torneig segueixen marcant gols i decidint partits: a Segona B, en el cas de
David Prats, un fix a l'esquema de l'Hospi; i a Tercera, categoria en la qual
Xavi Molist encapçala el Terrassa, equip amb el qual ha marcat
més d'una dotzena de gols aquest curs.
 |
| El periodista Jordi Sunyer, Prats i Molist, entre d'altres, amb David Bauli al sopar dels Històrics 2008 / FC Martinenc |
L'aturada
La 2008-2009 va ser l'
última campanya al Guinardó. A la finalització del curs, arribava el moment de prendre una decisió dura:
deixar el futbol.
“Em presentava a unes oposicions, em vaig centrar molt a preparar-les, sabia que em jugava el meu futur laboral i vaig concentrar-me en això, deixant aparcat el futbol”. Futbol o futur professional, una disjuntiva que es presenta molt sovint al nostre futbol, aquell que no dóna els diners suficients per viure'n.
“Els sous no són gaire alts, i moltes vegades grans jugadors que podien prometre molt han hagut de deixar el futbol pel fet de no poder compaginar-ho amb la feina.”
Les oposicions van passar i David Bauli les va superar. La temporada 2009-2010 va veure el futbol, la Damm, el Martinenc, l'Alzamora,
des de fora. Fins que un factor tan trivial com concret, un canvi d'horari, li va permetre reprendre la carrera dotze mesos després d'haver-la aparcat.
El retorn
Va rebre trucades. Però va ser el seu amic
Cristian Guerrero, acabat de fitxar pel Mollet, llavors a Regional Preferent, qui el va empènyer cap al club vallesà.
“El míster i la directiva volien veure’m, ja tenien referències meves del Martinenc i vaig fitxar aquell any, anaven bastant justos de davanters”.
L'any va acabar molt bé. Amb la reestructuració de categories, el
CF Mollet UE obtenia plaça per a la nova Primera Catalana, una categoria inèdita per a Bauli, que
va anotar 14 gols en el seu primer curs als Germans Gonzalvo. En l'estrena a la categoria les coses van molt bé: el Mollet és a la part alta, i ha comptat durant tot l'any amb serioses opcions de situar-se en places d'ascens a Tercera:
“Acabàvem de pujar de Preferent, i l’objectiu era la permanència, aconseguir els 42-44 punts que mantenen la categoria.”
Ara té més socis en atac, la seva participació als gols ha variat. Enguany en suma 8 (fins al 27 d'abril), sis menys que el curs passat. D'obsessió, cap ni una:
“pel sistema de joc que practiquem, el nou ha de buscar molts espais i que els aprofitin els companys de segona línia. No estic preocupat, n’he marcat vuit, n’hauria pogut sumar més, perquè també he fallat ocasions clares, però bé, toca seguir treballant per marcar”. És crític, però alhora positiu.
“Sóc una persona que es pren les coses molt seriosament, amb tot el que faig, i quan erro alguna ocasió hi dono moltes voltes... Però després t’adones que ja ha passat i toca treballar per pensar en el següent partit.”
A Mollet se sent molt ben tractat.
“Hi ha un bloc increïble, amb el cos tècnic i els jugadors som una família, com se sol dir. Estic molt content en aquest segon any, i per què no seguir-hi més anys, està clar.” Però quan se li parla de futur té clar que, el més immediat, passa per acabar l'any al Vallès, però a l'horitzó, el somni es diu Tercera Divisió.
“M’agradaria moltíssim arribar a Tercera. Seria una categoria nova i crec que hi puc jugar perfectament, ja sigui amb el Mollet el curs que ve o amb algun altre equip en una opció futura. M'agradaria provar-ho.”
Fins i tot els companys de
Ràdio Mollet li han trobat un alter ego.
“En Jaime Blanco, de la ràdio, em diu Catapulta. Desconec perquè em diu així, i no em desagrada, m’és indiferent. Els meus companys del Martinenc, arran del Torneig dels Històrics en què vaig marcar tres gols, em deien Il Cappo Cannonieri.”
Quan el buscàvem per salvar l'honor dels partits de mitja hora, els que es juguen en texans i polo o samarreta estampada, els de l'hora de l'entrepà, ens trobàvem amb un noi molt carismàtic. Sabies que li col·locaves una pilota mesurada, que acabaria un gol, quan entonava un
“¡Qué buena esa!”. El crit, tota una convenció, fos al pati del Claret o en la seva versió moderna, a la Sedeta, quan gaudíem de futbol fora del recinte col·legial, precedia una rematada encertada, que molt probablement acabava en gol. En aquelles jugades, Bauli feia gran també l'humil passador.
Moltes anècodtes, molts gols, moltes alegries i alguna decepció. Però 20 anys després, segueix competint, malgrat la feina, vida personal o altres reptes personals. La clau?
“Estimar el futbol. Des dels 6 anys vaig començar, i el futbol és una passió, és vocació. A més, el fet de sortir de la teva vida laboral, i personal, el fet de tenir una altra professió com el futbol també et serveix com a persona per esvair-te, per conèixer gent nova, he tret molt bons amics del futbol, i competir.”
