En els primers dies del nou curs, a tercera.cat donem la benvinguda (o desitgem una bona tornada) als cinc equips que són novetat aquesta temporada: tres per motius alegres, els ascendits; i dos que busquen recuperar terreny després d'un descens. Ho fem amb articles de bons coneixedors dels clubs, els perfils amb què aterren a Tercera i les seves aspiracions per a l'any que tot just ara comença.
Al capítol 2 d'aquesta sèrie, en aquest cas Ben tornats a Tercera, retrobem l'Olot, que després de tres cursos a Segona B retorna a la categoria a causa del descens del maig passat. Han estat tres cursos d'estrena molt meritòria a la categoria de bronze, que s'han tancat després d'una última temporada en què els garrotxins mantenien opcions de salvació fins l'última setmana. Serà una retrobada de fons alegre: els últims records de l'Olot a Tercera són de dies grans: el campionat de 2013 (en l'última jornada a Sant Carles de la Ràpita) i el posterior ascens a la tercera eliminatòria contra l'Arandina. Escriu sobre el conjunt olotí el seu cap de premsa, el periodista Uri Boix, també un bon amic de tercera.cat.
 |
| Un onze de l'Olot de la temporada passada // Martí Albesa - UEOlot.com |
Tornar a començar
Un article d'Oriol Boix / @uriboix
Camins, que ja són nous. A ritme dels Sopa de Cabra, la Unió Esportiva Olot enceta nova etapa a Tercera Divisió. Un descens sempre és dolorós, i més després del cicle gloriós del club, que anava saltant categories a velocitat de creuer. Han estat tres temporades a Segona B, les dues primeres patint fins al final per assolir la salvació, amb plantilles i pressupostos que teòricament demanaven un pas endavant. Però ja se sap que el futbol no és una ciència exacta.
Ni Rodri ni Castillejo van poder aturar una davallada que va comportar finalment la pèrdua de la categoria. Ni una victòria a domicili, la marxa de Perea al gener i la manca alarmant de punteria, alguns dels dèficits més visibles. Comiat amb llàgrimes als ulls, tant per haver perdut el bronze com per la poca costum recent de viure decepcions tan impactants. Però també amb ganes d'aixecar-se, de fer autocrítica, de reconduir el projecte i de cordar-se les botes per retornar la il·lusió a la parròquia. Aquells 1.400 valents que passés el que passés els donaven les gràcies per haver viscut tres anys de somni, inoblidables, històrics. Per descobrir el Rico Pérez, per trepitjar el Nou Estadi o el Camp d'Esports, per donar la cara al Mini o per silenciar El Collao.
La junta directiva es manté forta amb Joan Agustí al capdavant i Sergi Raset, bon coneixedor del futbol gironí, ha agafat les regnes de la direcció esportiva amb el propòsit d'arrelar-se més al territori. Compromís, implicació i sentiment, intangibles que segurament es van trobar faltar en el cúmul de despropòsits del curs passat.
I un pols d'atracció, un punt mediàtic si es vol, per a la banqueta. "No vull vendre il·lusió, la vull crear", aquesta era la declaració d'intencions de Ramon Maria Calderé en la seva presentació. El tècnic de Vila-rodona espera encaixar amb l'esperit volcànic i la rauxa que transmet la gent de l'Olot. De gol, no n'hi faltarà. El màxim golejador de Tercera, Marc Mas, i la pólvora veneçolana de Sergio Álvarez garanteixen cabal ofensiu per donar i per vendre. El treball i la brega és cosa d'Uri Santos, el fill pròdig que no ha saltat del vaixell. Com també s'ha quedat l'etern capità Abel Solé, dotzena temporada i més de 400 partits, el besaluenc Albert Blázquez i el gironí Jose Martínez, el guardià de la defensa. Arriba l'hora dels joves; d'Èric Vilanova, de Lluc Banús, de Kike Sánchez i de les apostes del futbol territorial com Dembo o Amargant. Il·lusionant també és el retorn de Roger Vidal, el motoret del mig del camp, i esperançador el reforç de Lluís Micaló, un comodí a la línia defensiva.
Tot plegat, i a falta de quatre retocs, ingredients interessants per cuinar un bon any. Ningú parla obertament d'ascens, però les ganes d'aspirar a tot i portar la veu cantant del grup són més que evidents. I és que aquí dalt som tossuts i marrans, inconformistes de mena. Sense obsessions, sense presses i amb gust pel bon futbol, Olot vol reviure el caliu de fa tres anys, quan Carlos Martínez posava de peu el Municipal per tombar l'Arandina.
L'afició no fallarà i de ben segur que més d’un miler de fidels empenyeran per repetir alegries i olorar el play-off. I és que a vegades, un pas enrere pot suposar dos passos endavant. Sempre amb esforç, humilitat i paciència. I això ho sap molt bé Joan Agustí, conduint el club des que mastegaven sorra als camp del Sant Miquel de Fluvià o el Sant Pere Pescador.
Ni Rodri ni Castillejo van poder aturar una davallada que va comportar finalment la pèrdua de la categoria. Ni una victòria a domicili, la marxa de Perea al gener i la manca alarmant de punteria, alguns dels dèficits més visibles. Comiat amb llàgrimes als ulls, tant per haver perdut el bronze com per la poca costum recent de viure decepcions tan impactants. Però també amb ganes d'aixecar-se, de fer autocrítica, de reconduir el projecte i de cordar-se les botes per retornar la il·lusió a la parròquia. Aquells 1.400 valents que passés el que passés els donaven les gràcies per haver viscut tres anys de somni, inoblidables, històrics. Per descobrir el Rico Pérez, per trepitjar el Nou Estadi o el Camp d'Esports, per donar la cara al Mini o per silenciar El Collao.
La junta directiva es manté forta amb Joan Agustí al capdavant i Sergi Raset, bon coneixedor del futbol gironí, ha agafat les regnes de la direcció esportiva amb el propòsit d'arrelar-se més al territori. Compromís, implicació i sentiment, intangibles que segurament es van trobar faltar en el cúmul de despropòsits del curs passat.
 |
| La temporada passada acabava amb el descens de categoria // Martí Albesa - UEOlot.com |
I un pols d'atracció, un punt mediàtic si es vol, per a la banqueta. "No vull vendre il·lusió, la vull crear", aquesta era la declaració d'intencions de Ramon Maria Calderé en la seva presentació. El tècnic de Vila-rodona espera encaixar amb l'esperit volcànic i la rauxa que transmet la gent de l'Olot. De gol, no n'hi faltarà. El màxim golejador de Tercera, Marc Mas, i la pólvora veneçolana de Sergio Álvarez garanteixen cabal ofensiu per donar i per vendre. El treball i la brega és cosa d'Uri Santos, el fill pròdig que no ha saltat del vaixell. Com també s'ha quedat l'etern capità Abel Solé, dotzena temporada i més de 400 partits, el besaluenc Albert Blázquez i el gironí Jose Martínez, el guardià de la defensa. Arriba l'hora dels joves; d'Èric Vilanova, de Lluc Banús, de Kike Sánchez i de les apostes del futbol territorial com Dembo o Amargant. Il·lusionant també és el retorn de Roger Vidal, el motoret del mig del camp, i esperançador el reforç de Lluís Micaló, un comodí a la línia defensiva.
Tot plegat, i a falta de quatre retocs, ingredients interessants per cuinar un bon any. Ningú parla obertament d'ascens, però les ganes d'aspirar a tot i portar la veu cantant del grup són més que evidents. I és que aquí dalt som tossuts i marrans, inconformistes de mena. Sense obsessions, sense presses i amb gust pel bon futbol, Olot vol reviure el caliu de fa tres anys, quan Carlos Martínez posava de peu el Municipal per tombar l'Arandina.
L'afició no fallarà i de ben segur que més d’un miler de fidels empenyeran per repetir alegries i olorar el play-off. I és que a vegades, un pas enrere pot suposar dos passos endavant. Sempre amb esforç, humilitat i paciència. I això ho sap molt bé Joan Agustí, conduint el club des que mastegaven sorra als camp del Sant Miquel de Fluvià o el Sant Pere Pescador.
