Postals de la Tercera 11/12: Jordi Sunyer

Foto de la postal: Alex Gallardo

Remitent

Jordi Sunyer

Quan l’Espanyol B es va enfrontar a l’Extremadura en la segona eliminatòria d’ascens a la Segona B, els de Longhi van sucumbir davant un equip que, havent quedat una posició per sota en el seu grup, havia sumat vuit punts més que els blanc-i-blaus. És una qüestió que ha estat sovint comentada, també, en referència al Grup 3 de Segona B. Els grups amb participació dels equips catalans han registrat sempre una gran igualtat que permet que la fase regular s’ompli de competitivitat i d’incertesa fins a l’última jornada de campionat, com ha estat el cas, també, d’aquesta temporada. En altres grups estan molt més marcats, fins i tot des de les primeres setmanes de competició, els equips destinats a allargar la temporada fins a finals de juny. En el grup extremeny, per exemple, hi va haver nou punts de diferència entre el quart i el cinquè; en el navarrès, catorze. En el grup gallec, les candidatures foren sis, però entre el Deportivo B, 6è, i el Rápido de Bouzas, 7è, hi havia un salt de nou punts.

El Prat ha acabat sent l’equip més regular tot i haver sumat només tres punts en els quatre primers partits a casa, contra Manlleu, Gavà, Terrassa i Olot. La següent ratxa negativa no va arribar fins als últims tres partits, quan els potablava ja se sabien campions. En una categoria com la Tercera o la Segona B, és particularment important recordar que no és com es comença sinó com s’acaba, i que les preparacions progressives, destinades a arribar en un bon moment de forma al final de temporada, solen produir bons fruits. La millor defensa de la categoria (27 gols en contra), a més, va revalidar aquesta circumstància en el moment més oportú: contra un Atlético Sanluqueño que havia sumat catorze punts més que els pratencs, però que també havia encaixat cinc gols més. L’ascens del Prat és el premi a un treball regular i pacient, una nova demostració que l’èxit, en aquest graó del futbol, no sol arribar amb projectes faraònics.

L’Espanyol B va acabar reflectint la inestable situació que ha viscut el seu futbol base durant tota la temporada. La qualitat de la seva plantilla és indiscutible: “els Crístians” Alfonso i Gómez, Bakary, Thievy... són futbolistes, segurament, fora de categoria. Però quan un equip utilitza més de quaranta jugadors durant la temporada, i quan en el mercat d’hivern, havent ja superat la trentena d’elements, continuen arribant nous jugadors, era molt difícil que Longhi pogués conjuntar un bloc sòlid. L’Espanyol B va estar a la part alta per la qualitat de la plantilla, però la revelació que l’equip era un conjunt d’individualitats es va manifestar en el pitjor dia, a Sant Adrià contra l’Extremadura i davant més de dos mil espectadors. L’altre filial que ha jugat el play-off, la Pobla Mafumet, ha patit menys peticions per part del seu primer equip (Jorge d’Alessandro va preferir donar l’alternativa a juvenils com Eugeni o Juan Millán). Els de Kiko Ramírez han tingut una trajectòria irregular (no van guanyar ni un partit en els mesos de gener i febrer), però després de la davallada, programada també en molts plans de preparació de temporada, van respondre en els moments decisius. I encara que no hagi acabat en èxit, cal reconèixer, finalment, l’accés del Manlleu a les eliminatòries, després d’uns anys en què els de Francesc Cargol s’havien acostumat a “fer la goma”, com es diu en l’argot ciclista, amb el quart lloc, per després quedar-se clavat a mitja pujada. El Cornellà va estar a punt d’entrar entre els elegits amb una gran recta final però va pagar, també, la irregularitat: va guanyar tants partits (8) en les dotze últimes jornades com en les vint-i-sis anteriors.


En el capítol de les revelacions, un Vilafranca que, a diferència dels equips que van aconseguir la classificació per als play-off, es va fondre a final de lliga després d’un inici il·lusionant. I en el de les decepcions, més pàgines: la del Terrassa, candidat unànime a la zona alta però que en va quedar a sis punts; la de l’Olot, amb una plantilla interessant de qui s’esperava més que el desè lloc final; i la del Vilanova, convidat sorpresa des de començament de temporada a la zona baixa i que, al final, va acabar descendint, per alegria d’una Gramenet que, salvant-se in extremis, pot haver posat les bases per a un retorn futur al lloc que ha ocupat els últims vint anys.


En qualsevol cas, ha estat, de nou, una categoria amb interès fins a l’últim minut i que mereix, sense dubte, el seguiment i l’interès que ha mostrat el company Roger Sánchez en aquest bloc en el qual em complau haver realitzat aquesta anàlisi de la temporada.

La imatge
M’agradaria recórrer a la fotografia d’un jugador: Óscar Sierra. A part de ser un treballador del nostre futbol, va tenir un paper important, amb els seus gols en accions d’estratègia, tant en la consecució de l’ascens per part del Prat com en la classificació de la Selecció Catalana amateur per a la fase europea de la UEFA Regions Cup.