[11 IDEAL] Alex Cano (Europa), per Ignasi Trapero

<<< Onze ideal (3): Guillem Cornellà
<<< Onze ideal (2): Joel Marín
<<< Onze ideal (1): Javi Sánchez

Comencem a descobrir els onze noms que formen l'onze ideal del grup català de Tercera 2012/2013. Una alineació sorgida de les 112 votacions recollides durant el mes de juny, mitjançant Twitter i el correu de tercera.cat.

Cada dia, un jugador de l'onze, descobert per un informador del futbol català que el coneix bé, i que ens explica alguns dels seus mèrits per acabar estant entre els escollits.

Enhorabona i felicitats als onze!
Enhorabona, Alex Cano!

El defensa de l'Europa ha estat el 4t jugador més proposat, amb un 46'43% d'aparicions. /// Apareix també a les llistes d'MVP, en 11è lloc, en un 1'8% dels vots.

ONZE IDEAL //  CAPÍTOL 4

Alex Cano, el fals 4
Un article d'Ignasi Trapero / @Traperinho
edició de Roger Sánchez
Fotografia inicial d'Àngel Garreta - REMImages.com

Gairebé tot el món del futbol català coincideix a assenyalar Àlex Cano com un dels millors defenses del nostre futbol: estimadíssim entre l'afició de l'Europa (enguany, premi al ‘jugador amb més caliu’ de la Penya Caliu Gracienc), és un dels capitans escapulats i, amb 129 partits i més d'11.000 minuts jugats, futura llegenda del club gracienc, a més de titular indiscutible per a Toni Almendros a la selecció catalana que aspira a guanyar la Copa de les Regions UEFA; i no deixa de ser curiós, perquè segurament Cano sigui el menys defensa de tots els defenses de Tercera: quan estava al Marianao, ja amb Pedro Dólera a la banqueta, aquell jove estudiant d'empresarials va ser màxim golejador de l’equip amb 10 gols! Només un desgraciat triple empat va fer que l'equip de Sant Boi no pugés a Tercera aquell any, però la gran temporada del Marianao va fer que Dólera fitxés per l'Europa i s'emportés amb ell aquell jove defensa que no havia jugat abans més enllà de Primera Catalana. Un desconegut defensa que sempre entrava al terreny de joc trepitjant amb el peu dret i que va marcar 8 gols en l’any de l'estrena a Tercera; de seguida tothom va quedar-se amb el nom d’Àlex Cano i amb aquells espectaculars salts que el feien rematar córners i faltes des de més amunt que qualsevol oponent.

En la seva quarta temporada a l'Europa, però, l’Àlex ha decidit baixar arran de terra per seguir la seva carrera de defensa golejador: amb 5 dianes, ha estat el segon màxim anotador de tots els defenses de Tercera (només superat per un Uri Escabrós, del Muntanyesa, que n'ha fet 6 jugant alguns partits en posicions avançades, i fins i tot de davanter quan es va lesionar Sascha). I no sé si el trencament que va patir al nas en un xoc fortuït amb Pacheco (Gavà) li ha fet perdre l'olfacte dels gols aeris, però de les cinc dianes de Cano, només una ha estat amb el cap (a casa contra la Grama). Els altres quatre gols han estat de defensa ben poc defensa: contra el Júpiter, rematant des de l'interior de l'àrea una passada de la mort des de la línia de fons. "I què coi fa un defensa central rematant una pilota a l'àrea rival en una jugada d'atac?", us preguntareu els que no esteu habituats a veure les tradicionals excursions camp amunt d'un defensa amb vocació ofensiva.

Anarquia tàctica que li valdria l'esbroncada de més d'un entrenador cap-quadrat que no sabés veure les contraprestacions d'aquests atacs de llibertat i alegria futbolística; sigui des de la posició de defensa central, o la de lateral esquerre o dret, on també ha hagut de jugar aquesta temporada. Els tres gols restants de l'Àlex aquesta lliga han estat de davanter-rateta oportunista, recollint rebutjos dels porters rivals. "Però això no ho fan els atacants?", es preguntarà també més d'un. "Sí, però també els defenses menys defenses de Tercera", li respondria jo.

Contra el Rubí va recollir una rematada de cap que havia fet ell mateix. Però com que els golejadors s'han de reinventar per seguir marcant quan els defenses rivals ja els coneixen, enguany a Cano li ha donat per un altre registre: marcar en el rebuig d'un penal fallat. "Però què collons fa un defensa central anant a recollir a l'àrea rival el refús del porter, en un penal fallat pel seu equip?", em direu ara, oi? Doncs això pregunteu-li a Adrià Buetas o a Imanol Castilla, porters del Vic i del Vilassar de Mar que van veure com l'alegria per aturar un penal es convertia en ràbia i impotència un segon després, quan Cano apareixia com un coet, més ràpid que ningú, per recollir el rebuig, enviar-lo al fons de la xarxa i agafar-se l'escut de l'Europa per ensenyar-lo orgullós.

El més llest de la classe; el defensa menys defensa de tota la Tercera Divisió. Parafrasejant termes de futbol modern, un fals defensa. O potser seria millor definir-lo com un defensa que ens vol fer creure a tots que s'estarà quietet guardant la posició ben a prop de la porteria pròpia, quan en realitat està esperant la seva oportunitat d'aparèixer del no-res i, com un depredador de l'àrea, continuar sumant gols i més gols (20 en quatre temporades) amb la samarreta escapulada: Àlex Cano, el fals 4.