<<< Onze ideal (9): Baruc Nsue
<<< Onze ideal (8): Enric Gallego
<<< Onze ideal (7): Víctor Durán
<<< Onze ideal (6): Dani Barragán
<<< Onze ideal (5): Oriol Dot
<<< Onze ideal (4): Alex Cano
<<< Onze ideal (8): Enric Gallego
<<< Onze ideal (7): Víctor Durán
<<< Onze ideal (6): Dani Barragán
<<< Onze ideal (5): Oriol Dot
<<< Onze ideal (4): Alex Cano
<<< Onze ideal (1): Javi Sánchez
Descobrim els onze noms que formen l'onze ideal del grup català de Tercera 2012/2013. Una alineació sorgida de les 112 votacions recollides durant el mes de juny, mitjançant Twitter i el correu de tercera.cat.
Cada dia, un jugador de l'onze, descobert per un informador del futbol català que el coneix bé, i que ens explica alguns dels seus mèrits per acabar estant entre els escollits.
Enhorabona i felicitats als onze!
Enhorabona, Uri Santos!
L'atacant olotí ha estat el 5è jugador més proposat als onzes ideals, en un 43'75% de votacions. /// Uri Santos ha entrat al podi d'MVP, compartint 3r lloc amb Enric Gallego, amb un 9% d'aparicions.
Un article d'Eduard Llinàs / @llinitweet
edició de Roger Sánchez
Fotografia inicial d'Àngel Garreta - REMImages.com
Hi ha jugadors que, de seguida que s'anomenen, s'identifiquen automàticament amb un equip, amb una idea o un model de joc. Uri Santos exemplifica, sense cap mena de dubte, el que és l'Olot en la seva més pura essència. No és casualitat, sinó conseqüència d'una de les coses més maques que li pot passar a un futbolista: triomfar a casa seva. I és que l'Uri va prendre una decisió fa un any que potser no ha estat la més mediàtica de la seva carrera, però sens dubte ha resultat la més emotiva i possiblement una de les millors.
Amb un futur prometedor i sempre dos passos per endavant de la resta a les categories inferiors, el garrotxí va acabar fent el cim debutant a Primera amb el Racing de Santander quan tan sols era un vailet; un jove que a base d'esforç va fer realitat el seus somnis i va iniciar una travessia pel futbol professional. Temps després, va recalar finalment a la Segona B amb el Llagostera d'Oriol Alsina i, passada una temporada, va arribar el moment de tornar a casa, de fitxar per l'equip de la seva ciutat, de retornar als orígens, de tornar a despertar als volcans.
I què, si això suposava un descens de categoria per a ell? Quin problema hi havia en jugar a Tercera? Per a Uri Santos, cap ni un, sinó tot el contrari. El ‘petitó’ no s'ho va pensar dues vegades i va marxar a la Unió Esportiva Olot encisat i seduït per un projecte ambiciós i que volia batre tots els registres anteriors. Uri tornava, el fill pròdig s'havia decidit, només faltava que tot seguís el seu curs.
No van passar ni dues jornades, m'atreviria a dir que ni tan sols van ser deu minuts els que va tardar el davanter a ficar-se al públic olotí a la butxaca. Ja al primer partit es va veure una entrega, un treball, un sentiment, difícils d'explicar... Quin jugador! Ràpid, golejador, entremaliat amb els rivals, incisiu, solidari en defensa, tècnic, generós en atac... Ell reuneix tots els requisits per guanyar-se el caliu i l'estima de qualsevol aficionat i no li fa falta gaire temps per demostrar-ho.
Es tracta d'un perfil molt difícil de trobar. Un futbolista indiscutible dins el terreny de joc i a la vegada un líder al vestidor. De cara al públic, es pot dir amb tota seguretat que ell és el primer a donar la cara quan les coses van malament. Quan tot anava bé a la capital de la Garrotxa, ell no feia declaracions a la premsa sense que se li demanessin. En canvi, quan els dubtes rondaven a l'horitzó, era el primer de donar la cara, de prestar-se per ser el portaveu de l'equip. Uri Santos es trenca la cara pel grup, dins i fora del camp.
I parlant de trencar-se la cara, podem dir que el gladiador de la Garrotxa ho ha fet literalment aquesta temporada. L'hem vist sortir en roda de premsa amb un blau a l'ull, amb el genoll inflat, sagnant... Ben poques vegades ha acabat un partit sense molèsties, i la veritat és que a vegades et preguntes com ho fa, com és capaç de superar el dolor i jugar a futbol sense complexos, anant a totes les pilotes, al tall, a la pressió...
A més de ser un autèntic mur físicament, Uri Santos també és una persona capaç de superar-se a sí mateix i esquivar un revés rere l'altre. Bona prova d'això és el què ha passat aquesta temporada. El davanter garrotxí es va lesionar en un dia molt especial per a ell i per a tota la família olotina. L'Europa, tercer classificat a la lliga, visitava un estadi Municipal que es vestia de gala per celebrar una lliga. Els escapulats es van endur els punts i la festa es va aigualir per al líder i també per a Uri, que es va lesionar i no va poder disputar el partit del campionat a Sant Carles de la Ràpita. Un cop dur però que no seria definitiu. Durant el play-off, el ‘petitó’ no es va ni plantejar la possibilitat de no jugar. Al Martínez Valero ja ho volia fer però finalment no va poder ser. A la tornada, amb el genoll destrossat, va jugar i va ser el millor del partit, acabant a més amb la cara inflamada per marcar un gol. Contra el Mairena a Sevilla, en un camp petit i en mal estat, també va jugar i va ser decisiu. A més, a la tornada a casa va marcar un golàs. No en tenia prou Uri Santos i amb l'Arandina també va participar.
No se'l va veure gaire a El Montecillo però a casa va tornar a ser el gladiador de la Garrotxa, l'ídol d'una afició que, coses del destí, ha acompanyat tota la vida a aquest futbolista.
I és que una de les altres conseqüències precioses de jugar a casa teva és que el públic, els incondicionals, són els teus amics i coneguts, la gent amb la qual has crescut i amb qui has compartit un temps inoblidable.
Podríem parlar d'Uri com el soci perfecte de Carlos Martínez, que ho és. Podríem dir mil coses sobre aquesta parella, però no és el moment de parlar dels ‘compinches’, sinó de trobar una paraula que defineixi a aquesta bèstia de futbolista, que ha tornat a casa per quedar-se, que ha despertat els volcans després de trenta anys i ha liderat un somni que, des de petit, segur que ell també tenia. Uri Santos, a part de ser una màquina de córrer, té una qualitat bestial, i és molt complicat trobar una sola paraula que el descrigui. Simplement podem dir que l'Uri és un jugador que agrada a tothom i que es carrega de responsabilitat tot i ser un nouvingut. De fet, no és pas nou, és el fill pròdig, que ha retornat i que l'any que ve seguirà jugant a casa, ja que, com va dir ell mateix, “jo vaig venir a jugar a Tercera perquè sabia que tornaria a Segona B amb l’Olot”. El ‘petitó’ no s'ho podia perdre.
Descobrim els onze noms que formen l'onze ideal del grup català de Tercera 2012/2013. Una alineació sorgida de les 112 votacions recollides durant el mes de juny, mitjançant Twitter i el correu de tercera.cat.
Cada dia, un jugador de l'onze, descobert per un informador del futbol català que el coneix bé, i que ens explica alguns dels seus mèrits per acabar estant entre els escollits.
Enhorabona i felicitats als onze!
Enhorabona, Uri Santos!
L'atacant olotí ha estat el 5è jugador més proposat als onzes ideals, en un 43'75% de votacions. /// Uri Santos ha entrat al podi d'MVP, compartint 3r lloc amb Enric Gallego, amb un 9% d'aparicions.
ONZE IDEAL // CAPÍTOL 10
Uri Santos, el 'petitó' ha tornat per quedar-se
Un article d'Eduard Llinàs / @llinitweet
edició de Roger Sánchez
Fotografia inicial d'Àngel Garreta - REMImages.com
Hi ha jugadors que, de seguida que s'anomenen, s'identifiquen automàticament amb un equip, amb una idea o un model de joc. Uri Santos exemplifica, sense cap mena de dubte, el que és l'Olot en la seva més pura essència. No és casualitat, sinó conseqüència d'una de les coses més maques que li pot passar a un futbolista: triomfar a casa seva. I és que l'Uri va prendre una decisió fa un any que potser no ha estat la més mediàtica de la seva carrera, però sens dubte ha resultat la més emotiva i possiblement una de les millors.
Amb un futur prometedor i sempre dos passos per endavant de la resta a les categories inferiors, el garrotxí va acabar fent el cim debutant a Primera amb el Racing de Santander quan tan sols era un vailet; un jove que a base d'esforç va fer realitat el seus somnis i va iniciar una travessia pel futbol professional. Temps després, va recalar finalment a la Segona B amb el Llagostera d'Oriol Alsina i, passada una temporada, va arribar el moment de tornar a casa, de fitxar per l'equip de la seva ciutat, de retornar als orígens, de tornar a despertar als volcans.
I què, si això suposava un descens de categoria per a ell? Quin problema hi havia en jugar a Tercera? Per a Uri Santos, cap ni un, sinó tot el contrari. El ‘petitó’ no s'ho va pensar dues vegades i va marxar a la Unió Esportiva Olot encisat i seduït per un projecte ambiciós i que volia batre tots els registres anteriors. Uri tornava, el fill pròdig s'havia decidit, només faltava que tot seguís el seu curs.
 |
| Foto: Martí Albesa - UEOlot.com |
No van passar ni dues jornades, m'atreviria a dir que ni tan sols van ser deu minuts els que va tardar el davanter a ficar-se al públic olotí a la butxaca. Ja al primer partit es va veure una entrega, un treball, un sentiment, difícils d'explicar... Quin jugador! Ràpid, golejador, entremaliat amb els rivals, incisiu, solidari en defensa, tècnic, generós en atac... Ell reuneix tots els requisits per guanyar-se el caliu i l'estima de qualsevol aficionat i no li fa falta gaire temps per demostrar-ho.
Es tracta d'un perfil molt difícil de trobar. Un futbolista indiscutible dins el terreny de joc i a la vegada un líder al vestidor. De cara al públic, es pot dir amb tota seguretat que ell és el primer a donar la cara quan les coses van malament. Quan tot anava bé a la capital de la Garrotxa, ell no feia declaracions a la premsa sense que se li demanessin. En canvi, quan els dubtes rondaven a l'horitzó, era el primer de donar la cara, de prestar-se per ser el portaveu de l'equip. Uri Santos es trenca la cara pel grup, dins i fora del camp.
I parlant de trencar-se la cara, podem dir que el gladiador de la Garrotxa ho ha fet literalment aquesta temporada. L'hem vist sortir en roda de premsa amb un blau a l'ull, amb el genoll inflat, sagnant... Ben poques vegades ha acabat un partit sense molèsties, i la veritat és que a vegades et preguntes com ho fa, com és capaç de superar el dolor i jugar a futbol sense complexos, anant a totes les pilotes, al tall, a la pressió...
 |
| Foto: Martí Albesa - UEOlot.com |
A més de ser un autèntic mur físicament, Uri Santos també és una persona capaç de superar-se a sí mateix i esquivar un revés rere l'altre. Bona prova d'això és el què ha passat aquesta temporada. El davanter garrotxí es va lesionar en un dia molt especial per a ell i per a tota la família olotina. L'Europa, tercer classificat a la lliga, visitava un estadi Municipal que es vestia de gala per celebrar una lliga. Els escapulats es van endur els punts i la festa es va aigualir per al líder i també per a Uri, que es va lesionar i no va poder disputar el partit del campionat a Sant Carles de la Ràpita. Un cop dur però que no seria definitiu. Durant el play-off, el ‘petitó’ no es va ni plantejar la possibilitat de no jugar. Al Martínez Valero ja ho volia fer però finalment no va poder ser. A la tornada, amb el genoll destrossat, va jugar i va ser el millor del partit, acabant a més amb la cara inflamada per marcar un gol. Contra el Mairena a Sevilla, en un camp petit i en mal estat, també va jugar i va ser decisiu. A més, a la tornada a casa va marcar un golàs. No en tenia prou Uri Santos i amb l'Arandina també va participar.
No se'l va veure gaire a El Montecillo però a casa va tornar a ser el gladiador de la Garrotxa, l'ídol d'una afició que, coses del destí, ha acompanyat tota la vida a aquest futbolista.
I és que una de les altres conseqüències precioses de jugar a casa teva és que el públic, els incondicionals, són els teus amics i coneguts, la gent amb la qual has crescut i amb qui has compartit un temps inoblidable.
Podríem parlar d'Uri com el soci perfecte de Carlos Martínez, que ho és. Podríem dir mil coses sobre aquesta parella, però no és el moment de parlar dels ‘compinches’, sinó de trobar una paraula que defineixi a aquesta bèstia de futbolista, que ha tornat a casa per quedar-se, que ha despertat els volcans després de trenta anys i ha liderat un somni que, des de petit, segur que ell també tenia. Uri Santos, a part de ser una màquina de córrer, té una qualitat bestial, i és molt complicat trobar una sola paraula que el descrigui. Simplement podem dir que l'Uri és un jugador que agrada a tothom i que es carrega de responsabilitat tot i ser un nouvingut. De fet, no és pas nou, és el fill pròdig, que ha retornat i que l'any que ve seguirà jugant a casa, ja que, com va dir ell mateix, “jo vaig venir a jugar a Tercera perquè sabia que tornaria a Segona B amb l’Olot”. El ‘petitó’ no s'ho podia perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada