Introducció: Roger Sánchez
El mes de novembre passat, vaig proposar als llavors responsables d'Esports de La Xarxa, televisió, Dani Balaguer i Jordi Pallarès, pujar un dia a Olot. "Pujo a Olot i fem filosofia BTV", o alguna cosa així els deuria dir. "Un dia de rodatge, cinc temes per a la setmana vinent". Un d'actualitat (la prèvia pura i dura de l'Olot-Castelldefels) i quatre perfils personals: Matthew Edile (una història que m'ha interessat des que vaig descobrir el nigerià en un Espanyol B-Olot, novembre de 2011), Rodri, Uri Santos i (llavors) Carlitos. Com tants altres cops, van donar via lliure a la proposta, vaig pujar a Olot i vaig poder conèixer dos dels futbolistes que més han marcat la Tercera Divisió 2012/2013, Oriol 'Uri' Santos i Carlos Martínez.
No cal dir que les gestions per molestar els futbolistes una tarda de novembre i gravar entrevistes al Passeig Blay van ser senzilles, per la voluntat dels mateixos jugadors i la disposició del cap de premsa, l'Eduard Llinàs, a qui coneixia també aquell dia.
Vam gravar Edile, primer, i Uri i Carlos, després. Els compinches, la seva relació, el bon inici de campionat (l'Olot fregava llavors el lideratge, en pugna amb el Cornellà), i la sensació (no calia ser gaire profètic, d'acord) que allò arribaria lluny.
Des de llavors hem mantingut el contacte, he pujat a veure l'Olot quatre cops, uns alegres per als olotins (els triomfs contra la Pobla i el Cornellà) i d'altres, de sensacions amargues (les derrotes, amb la festa preparada, davant l'Europa i l'Elx Il·licità). Però allà eren els dos. Uri i Carlos. Carlos i Uri. Un, maltractat per les molèsties a la cuixa esquerra; l'altre, esperant encadenar un dia sense encert amb més constància, perquè estava segur que el premi arribaria, que la feina feta, l'aposta, acabaria sent guanyadora.
I tant que ho va ser. El 29 de juny de 2013 serà recordat com el de la consagració, als grans focus, de Carlos Martínez Rodríguez. Dic als "grans focus" per la notorietat i la difusió que dóna un ascens, coronat amb un hat-trick de manual. I dic als "grans focus" perquè la gent del futbol català ja sap de quina pasta és Carlos Martínez. L'home que ja va debutar (i marcar 4 gols) a Segona B, però en un rol molt diferent al que ara té a Olot. Va estrenar-se a la categoria de bronze amb la Grama, va marxar de Can Peixauet i va emprendre un viatge circular. Terrassa, dos cursos, i Olot. Tot, per retornar a Segona B més madur, més consolidat, sent cap de cartell.
La Segona B va conèixer el 2009 un tal Carlitos. Ara hi arribarà Carlos Martínez Rodríguez.
"Dejadlo de llamar Carlitos, llamadlo Carlos. Creo que està muy consagrado, ya. Es un futbolista de muchísimo nivel. Y cuando pasen dos o tres meses aún va ser mucho mejor jugador de lo que está siendo hasta ahora"
Antonio Rodríguez, 'Rodri' (entrenador de l'Olot, agost-desembre 2012)
Declaracions a l'Esports en xarxa, el 15 de novembre de 2012 (veure vídeo)
Enhorabona, Carlos Martínez!
El davanter de l'Olot ha estat el jugador més proposat als onzes ideals, amb un 77'68% d'aparicions. /// També ha estat escollit MVP de la temporada, apareixent al 21'43% de les votacions.
Carlos Martínez, l'any que em vaig fer gran
Un article d'Oriol Boix / @uriboix
edició de Roger Sánchez
Fotografia d'Àngel Garreta - REMImages.com
[Relat ficcionat pel mateix autor]
Finals de juny de 2012. Estic bé al Terrassa però m’agradaria canviar d’aires.
M’ha sortit una bona temporada i crec que tindré ofertes interessants. M’arriba una proposta de l’Olot i no m’ho penso dos cops. És un club històric, he d’agafar el tren com sigui. A més, compartiré davantera amb Uri Santos, ens entendrem bé? I com serà Rodri com a entrenador? I l’afició, em donarà suport des del primer dia? Tots els dubtes s’esvaeixen aviat, m’integro de meravella al vestidor i em surt una arrencada de lliga fenomenal. Marco, assisteixo i m’ho passo bé jugant a futbol. Sóc feliç a Olot i encara ho vull ser més. Pujar de categoria és l’objectiu però sembla que no serà un camí de roses. Al desembre ens quedem sense míster, Rodri se’n va a Cádiz sense donar explicacions. Tranquils, tenim l’Àlex Terma, “l’apagafocs” com li dieu vosaltres. Tot segueix sobre rodes, som un grup fort i l’Abel és un líder dins i fora del camp. Al gener arriba Julio Bañuelos i jo continuo marcant la diferència. Les distàncies s’estrenyen al liderat, Cornellà i Europa ho posen cada vegada més difícil. A casa estem fent un curs descomunal i malgrat que a fora ens costi treure els partits, mantenim la posició de privilegi. Estic algunes jornades sense marcar, deu ser això de les ratxes dels golejadors. Cap problema, l’Uri agafa el relleu, i de quina manera. El petitó és el meu soci preferit i s’hi deixa la pell a cada jugada. Un exemple a seguir.
Tram final de lliga i em torno a posar les piles. Això anirà per llarg. A la Ràpita ens proclamem campions amb una dosi de patiment. Acabo pitxixi de Tercera Divisió amb 26 gols, una gran alegria. M’havia proposat marcar bastants gols però no m’esperava aquesta xifra. Reconec que és mèrit de tot l’equip. Ara arriba l’hora de la veritat, el moment dels valents, la cita amb la història.
26 de maig de 2013, Martínez Valero (Elx). Estic nerviós, arrenquen els playoff i ho fem en un senyor estadi. Ambient hostil, camp gran i el primer matchball per assolir l’ascens. Tota la temporada lluitant per un somni i ara ho tenim a tocar. Tinc dues ocasions molt clares però al final perdem el partit. Tocarà remuntar. A casa, en 20 minuts ens passen per sobre. Sento impotència, no sé què fer per ajudar l’equip. L’Uri, amb el genoll destrossat, tira del carro però ja és massa tard. La tornarem a tenir, i aquest cop no fallaré. Us ho prometo.
8 de juny de 2013, Mairena (Sevilla). El títol de Tercera ens ha donat una segona oportunitat i no la pensem desaprofitar. Competim a terres sevillanes i ens enduem un botí molt preuat. El meu gol d’oportunisme val el meu pes en or. Valuós és poc, s’ha de rematar a casa. Empat i tot obert per la tornada. Al Municipal, esclafem el Mairena amb una lliçó d’efectivitat. L’Òscar ha estat sensacional sota els pals i jo ho arrodoneixo amb un golet, deixant el meu segell personal. Ens queda un últim pas, la volem fer grossa. Estem fosos però l’esforç valdrà la pena. És l’empenta final, l’ultima bala, un caixa o faixa.
22 de juny de 2013, El Montecillo (Aranda). Sortim a escalfar i ja sento la “marea vermella”. Han vingut més de 100 persones d’Olot, aquesta afició és collonuda. L’inici de partit és de pel·lícula, Abel i Roger aplanen el camí però després ens desconnectem. Ens marquen abans del descans i ens ensorrem.
Segona part per oblidar i a tirar d’èpica a casa. Avui toca autocrítica, ni l’he olorat, ni he xutat, no he aparegut en tot el partit però tinc fe en aquest equip. El futbol ens en deu una.
29 de juny de 2013, Estadi Municipal (Olot). Com publico en el meu compte de twitter, avui és “el dia”. La gran final, avui sí que he d’aparèixer. No sóc un jugador de moments importants, diuen. Em sembla que avui callaré unes quantes boques. Em surt el partit de la meva vida, un hat trick de somni. I a sobre l’ha vist tot Catalunya a través d’Esport3, un magnífic aparador. El tercer gol és de traca, me l’enduc al mig del camp, supero el defensa i defineixo amb precisió. És el 4-1, el que serveix per tranquil·litzar al personal. En temps afegit, Edile marca el cinquè. Invasió de camp, acabem de fer història, encara no m’ho crec.
M’agenollo al terra, crido com un posseït, em salta alguna llàgrima i penso en tot el que hem suat aquesta temporada En aquest moment m’importen ben poc els 31 gols, som de Segona B, això és molt fort. M’abraço a Francolí, a Cristino, al “compinxe” Uri Santos i a la resta de companys. També comparteixo l’alegria amb els aficionats, som una gran família i junts hem patit molt. Aquest ascens també és d’ells. Completo un any per emmarcar, segurament el millor de la meva carrera esportiva. Content pel rendiment personal però sobretot per l’èxit col·lectiu. La rua posterior és una festa, tinc ganes de desfogar-me, de riure, de ballar, de saltar i de cridar als quatre vents que hem fet història, que som de Segona B, que hem tocat el cel. I ho hem fet superant totes les adversitats del món, que encara té més mèrit.
I ara què? Doncs a gaudir de l’ascens, a descansar i la temporada que ve ja ho veurem. M’agradaria continuar de vermell però el món del futbol dóna moltes voltes. El que tinc clar és que mai oblidaré aquest any, l’any de la meva vida, l’any que l’Olot va fer història, l’any que em vaig fer gran, l’any que “Carlitos” es va convertir en Carlos Martínez, l’any que em va conèixer tothom. El killer, per servir-los!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada