dimarts, 12 de juny de 2012

Fem balanç, capítol 11: L'any de l'Europa

Onzè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

L'equip de Tercera que més he vist aquest any, per una simple qüestió de proximitat geogràfica, ha estat el Club Esportiu Europa. Al Nou Sardenya he viscut victòries treballades, derrotes decebedores, partits emocionants, però per sobre de tot, he vist pur futbol de ben a prop. El denominador comú, més enllà de l'escenari, l'equip, o la tasca incansable de l'Àngel Garreta, era la presència d'en Carles Garcia. Ell és un dels encarregats de seguir la Tercera a lajornada.cat. Ell, europeista, ha viscut l'any amb resignació, però amb un to crític necessari per esperar millores als patiments d'enguany. Ell, ara, ens explica com s'ha viscut des de la gespa del Sardenya, a tocar del túnel de vestidors, un any d'alts i baixos, de massa sobresalts tenint en compte les expectatives de principis de curs.

De l'any de l'Europa en fa balanç en Carles Garcia.



Una temporada per (no) oblidar
Un article de Carles Garcia




Si algú ens hagués dit a principi de temporada que la tercera campanya de l'Europa amb Pedro Dólera al capdavant aniria tal com ho ha fet, no ens ho hauríem cregut. O, almenys, no hauríem volgut fer-ho.

Jugador per jugador, el club gracienc presentava una de les millors plantilles de la categoria. Una plantilla que va rutllar fins a l'octubre i que va mantenir vives les esperances i il·lusions de tot aficionat escapulat, enfilant l'equip a la zona noble de la classificació. Però ja ho diuen, que com més alta és la pujada, més profunda és la caiguda, i així va ser. Quatre partits desgraciats davant la Pobla de Mafumet, la Gramenet, l'Espanyol B i el Manlleu van començar a significar la davallada d'un equip que ja no tornaria a treure el nas per la zona alta.

Aquesta ha estat una temporada molt complicada per a l'Europa. A l'equip li ha costat arribar al nivell futbolístic de les dues campanyes anteriors i, tot i dominar la major part dels encontres (sobretot al Nou Sardenya), ha vist com, una vegada rere una altra, era incapaç de fer gol. Com en Pedro ha dit durant tota la temporada: "La piloteta no vol entrar". Aquesta situació va generar angoixa a la davantera, que a més a més, veia com es quedava sense Cebri massa sovint. De no ser pel porter Rafa Leva, que, per a mi, ha estat la incorporació estival més agraïda, el resultat final de la campanya podria haver estat absolutament desastrós. Amb això no vull restar mèrits a la tasca de la resta de jugadors, ja que al final tots han fet un gran esforç per contribuir a la salvació d'un conjunt que té ganes d'aspirar a més i vol volar alt.
Foto: CE Europa

Tot i que l'estadi no bull com ho feia fa deu o dotze anys (no ho fa cap estadi del futbol català amateur), l'afició gracienca, que s'ha mantingut fidel al seu club a les bones i a les dolentes, també ha estat una peça clau en la salvació. Les dues principals penyes d'animació, el Caliu Gracienc i la Torcida Escapulada, han agafat, partit rere partit, la batuta dels crits de suport que quan ha estat més necessari s'han encomanat a l'espectador de tribuna per donar les forces que necessitaven els jugadors i que mai no s'han pogut sentir sols. Per bé que cap a final de temporada la crispació i els nervis per la proximitat a l'abisme van generar protestes contra la directiva i el cos tècnic, l'enfrontament mai es va fer prou profund com per no poder-lo sanar amb una tireta feta de gols (al Nou Sardenya i els que rebia el Vilanova, que va acabar provocant la permanència gracienca).

Diuen que la nit és molt més fosca just abans de l'albada i potser el projecte Dólera només ha patit un mal any. Un any amb mala sort, sigui pel que hagi estat, però res a veure amb la falta de compromís amb el club o amb l'entrenador. Al final s'ha demostrat sobre el camp que la frase més repetida del míster, amb aires de Tarantino, era veritat i l'equip ha estat "una puta pinya". Davant la possible dimissió del tècnic, la plantilla va tirar enrere la decisió que hauria dut a Angoy cap a la banqueta del primer equip i va aconseguir refer-se d'un cop tan dur a tres jornades pel final per acabar la temporada amb una victòria a Vilafranca.

És per tot això que no cal oblidar aquesta temporada. Per bé que futbolísticament i resultadística ha estat la de menor atractiu de l'etapa actual, potser significa un punt d'inflexió i a partir d'ara l'escapulari es farà més fort. Potser el curs 2012/2013 serà diferent. Potser a la quarta sí que va la vençuda i aquest any ha estat només un petit sotrac en un projecte que vol seguir escrivint història a les pàgines del club de la Vila de Gràcia. Tot i això, haurem de tocar de peus a terra perquè després passa el que passa.

Cap comentari:

Publica un comentari