dijous, 28 de juny de 2012

Postals de la Tercera 11/12: Àngel Garreta





Remitent
Àngel Garreta



Apassionant Tercera Divisió la que acabem de deixar enrere. Pels amants del futbol modest ha estat una temporada farcida d’emocions de tot tipus, sorpreses positives, negatives i d’aquelles que semblaven anar per una de les dues bandes i han acabat per una altra.

És, sens dubte, la temporada del Prat. Un club que, sense dècades i dècades de bagatge a Tercera ja es pot considerar un gran, penjant aquesta etiqueta per un doble factor: esportiu i econòmic. Exemple de progressió en futbol i de racionalitat en la despesa. És, possiblement, l’equip de Tercera més sanejat… bé, més aviat era. Ara gaudirà d’una històrica experiència a Segona B.




D’altra banda, la crisi econòmica, dolenta per on es miri, ha estat ‘beneïda’ (fins i tot faria falta posar-ho entre moltes i moltes cometes) a nivell d’igualtat esportiva. L’únic aspecte positiu d’una cosa tan negra com aquesta. La majoria de clubs han mogut una quantitat força similar de diners i molts partits han costat suor i llàgrimes guanyar, independentment de la classificació. Al marge d’aquest aspecte, també ha quedat demostrat que un major pressupost no assegura l’èxit total: l’Espanyol B s’havia de passejar, teòricament, per la categoria, i no ha pogut ni guanyar el títol ni pujar de categoria. L’Olot, que tot i venir de Primera Catalana jugava amb un pressupost i uns DNI de jugador per jugador molt i molt importants, ha viscut una particular muntanya russa en què ha passat de patir per la permanència a quedar just al bell mig de la classificació, previ canvi d’entrenador. 

És també l’any del descens del Vilanova, després de fer-se gran a Tercera i estrenar l’Alumnes Obrers en aquesta categoria ara ja fa uns poquets anys. Un equip que recentment disputava play-off i que veurem tornar a començar de nou. També és l’any de la confirmació que si el Rayo Vallecano és l’equip ‘ascensor’ del futbol professional, el Masnou podria ser-ho en l’època recent de l’entorn modest català, entre Tercera i Primera Catalana.

No deixa de ser l’any de la decepció de l’Europa, de la constatació del talent com entrenador del tècnic del Rubí, Alberto Fernández, de l’estabilitat de resultats, tot i els desequilibris estructurals, del Gavà. També hem deixat enrere la temporada de l’estrena de Jordi Roger com a tècnic sènior, deixant el Cornellà a les portes d’una glòria que, qui sap, potser tastarà la propera temporada amb un terreny de joc nou. És el curs 2011-2012 el del ‘canvi de cromos’ a l’Ebre, baixant l’Amposta i tornant la Rapitenca a matricular-se pel proper. Un any esportiu en què Miki Carillo ja avisava que el Muntanyesa havia de lluitar per no baixar i, a la segona temporada, s’ha constatat que l’èxit del curs anterior quedarà per sempre més com una brillant i extraordinària pàgina aïllada de la història.

Aquesta temporada ens deixa també el regust a professionalitat d’uns joves i modestos jugadors que han defensat els colors de la Gramenet gairebé com si res no els fes veure que la casa que els envolta va caient a bocins al seu costat. Senzillament, una temporada de chapeau per aquells qui s’han posat les botes als peus i l’escut al pit per deixar Santa Coloma a Tercera.

Menció a banda per al Santboià, que tenia la difícil missió de saber encaixar el descens de Segona B, protagonitzant una gràfica evolutiva totalment antagònica entre voltes, passant de patir per la permanència al principi a somiar amb el play-off al final.

Amb tot, d’aquesta ja passada Tercera queda un bon ‘plat combinat’ de fort gust, intens sabor i records per a tots els gustos. Ara toca descansar, treure’ns el vici per uns poquets dies, tot pensant en la pretemporada, els tornejos d’estiu i l’inici d’una propera temporada on trobarem novetats, retorn d’equips romàntics, sabor geogràfic variat i, de ben segur, aquell futbol modest que ens agrada tant als ‘frikis’ del #futbolcat.
  

Cap comentari:

Publica un comentari