Fem balanç, capítol 18: L'any del Vilanova

Divuitè capítol de la secció que s'ha allargat durant les últimes setmanes. He convidat 21 informadors habituals de tercera.cat (he ampliat de 16 a 20 quan els equips en play-off han acabat de competir), a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. En total, 19 capítols i el #diaPrat, que vaig dedicar al campió i ascendit a Segona B. L'ordre de publicació serà aleatori.

El Club de Futbol Vilanova vivia el capítol més trist de l'última dècada el 13 de maig passat al Masnou. Trist i agredolç. Una golejada a camp contrari (1-5) no impedia el descens dels vilanovins, que culminaven així un fluix any. Els del Garraf, a Tercera des de 2002 i amb dos play-off disputats en l'última dècada, tancaven de la pitjor manera un curs futbolístic mogut. Diversos són els referents de l'equip. Tants, que vincules el concepte futbol i Vilanova a noms com els de Carles Valldosera, Mario León o Santi Triguero. El seu esforç, i el de tots els altres companys entrenats per Àngel Alcolea, no va ser suficient per mantenir la categoria en una aferrissada lluita per la permanència amb la Grama. Ara, amb Dani Casado a la banqueta, toca començar de nou. De moment, Valldosera i Triguero seguiran a l'equip. El descens, com en els casos de Masnou i Amposta, és trist també per als qui coneixem els mitjans que han seguit l'equip durant l'any (aquest i els anteriors). Un bon exemple és en Xavi Fernández, de Canal Blau, amb qui ens uneix el fet de rebre, setmana a setmana, les seves cròniques dels partits. De dilluns a dilluns he escoltat (i editat) les seves subordinades, els seus apunts familiars, quan parla d'"el Santi", o de "Pitusso". Per això vaig pensar ràpidament en ell per fer anàlisi d'un any complicat.

De l'any del Vilanova en fa balanç en Xavi Fernández.

Crònica d'un descens anunciat

Un article de Xavi Fernández

El Vilanova d'aquesta temporada ha acabat cremant-se al foc amb el qual feia 3 anys que jugava.

Fa dues temporades l'equip es va salvar gràcies a un gran sprint final, fonamentat en la fortalesa a casa, a l'Alumnes Obrers, ja amb Àngel Alcolea a la banqueta, a la qual havia arribat substituint un Robert Elvira que mai va acabar de convèncer els nous dirigents. L'any següent (la temporada passada), l'equip es va salvar més que in extremis. Primer, gràcies a una última jornada d'infart, amb el capità Carles Valldosera convertint-se per enèssima vegada en el gran heroi, marcant dos gols a camp del Cornellà que van valer un punt que va evitar el descens directe; i després, gràcies a uns ascensos de Llagostera i Reus que van compensar els descensos de Segona B, deixant els vilanovins un any més a Tercera divisió; el que en feia 10 de manera ininterropuda.

Aquesta dècada, però, s'ha trencat aquesta temporada. No hi haurà onzè any a Tercera del CF Vilanova perquè aquest cop sí, l'equip ha tornat a jugar sobre la corda fluixa, i ha caigut. Cuer durant diverses jornades; en descens gairebé en totes; aquest cop ni Valldosera, ni un tram final miraculós van aconseguir que els blaus assolissin la permanència.
Les raons, com sempre, són múltiples (gairebé infinites), però no per això fàcils ni d'entendre ni d'explicar.

A ulls de la majoria dels "experts" del #futbolcat no hi havia un problema d'entrenador (Àngel Alcolea té un reconegut prestigi com a tècnic i gestor de vestidors); tampoc un problema de plantilla (bons futbolistes, experts i joves -Valldosera, Roberto Camacho, Dani Acosta, Carlitos...-, reforçats, a més, a l'hivern amb el trio de fitxatges procedents de Gavà (Santi Triguero, Aleix Vall i Patri); i tampoc l'estil de joc ha semblat inconvenient. 

Han estat majoria, els companys de premsa, entrenadors o jugadors que han reconegut el bon futbol dels garrafencs al llarg de bona part de la lliga.

Així doncs, què? Lluny de semblar excuses, de raons n'hi ha.

Una de les més importants és la infermeria, en forma de lesions clau. No tant per la quantitat, sinó pel QUI i pel QUAN han afectat aquestes lesions. Diversos jugadors no van poder fer pretemporada amb normalitat per culpa de diferents problemes físics, cosa que els va obligar a agafar el ritme en plena competició, jugant quan encara no estaven al 100% o trigant setmanes a estar a bon nivell (Pitu, Mañosa, Roberto Camacho, Mario León o Carlitos en són exemple). I pitjor ho van tenir d'altres, lesionats de gravetat com Samu (lateral dret) o, sobretot, Remo Forzinetti, que va arribar a Vilanova com el fitxatge estrella i s'ha passat la temporada KO, per culpa dels lligaments del genoll.

Foto: CEEuropa.cat

Ara bé, lesionats n'hi ha a tots els equips, en major o menor mesura. He de reconèixer que em costa, encara avui, entendre per què el Vilanova ha baixat de categoria. Hi he pensat tot l'any; n'he debatut en dotzenes de xerrades; li he buscat mil raons... i una vegada i una altra arribo a la mateixa conclusió: DEPRESSIÓ. Dit d'una altra manera, psicologia, dinàmiques, estats d'ànim. No parlo de sort. La fortuna existeix en un penal, un partit o un pal... però no, durant dues temporades i mitja. Però sí les dinàmiques.


Precisament perquè els garrafencs han estat 3 anys flirtejant amb el descens, significa que durant tot aquest temps han viscut més derrotes que victòries; més desenganys que il·lusions. No és que hagin entrat en una dinàmica negativa, sinó que no hi han sortit (!) en 3 anys. I això afecta, en negatiu.

El Vilanova d'aquesta temporada ha estat un equip molt feble psicològicament, gairebé depressiu. Tan dubtós de les seves possibilitats que sovint ha estat capaç de jugar millor que el rival, gaudir de més ocasions o dominar el partit... fins que qualsevol entrebanc al llarg dels 90 minuts es convertia en un obstacle insuperable; en un daltabaix que acabava per fer desaparèixer l'equip del camp, incapaç de reaccionar. Després, durant la setmana tocava la feina de recuperar anímicament un equip desfet... i val a dir que gairebé sempre Alcolea, el seu cos tècnic i els capitans eren capaços d'aconseguir-ho. L'equip saltava al camp el següent partit refet moralment, però l'única realitat era que aquesta recuperació només era superficial, la ferida sota la vena era molt més profunda i, aleshores, arribat qualsevol altre mal moment al partit, l'equip tornava a venir-se a baix. I així, successivament; setmana rere setmana.

El Vilanova mai ha aconseguit gaudir del futbol. Els resultats desfavorables s'han succeït. L'equip ha estat incapaç de ser regular, d'aprofitar l'empenta d'un bon partit, d'encadenar tres marcadors positius. Ha estat, per ell i pels seus aficionats, l'equip de la “destrempada” continuada. Va donar la sorpresa un diumenge guanyant a camp del Cornellà (jornada 18); i el següent perdia a casa contra el Masnou (jornada 19). I com aquest, hi ha exemples per avorrir.

Amb una única excepció, l'inici de la segona volta. Aleshores el Vilanova va arribar a ser el millor equip de tota la lliga (5 victòries, 2 empats i només 1 derrota en 8 partits). Semblava que l'empenta podria ser suficient tant per salvar la categoria com per donar per superada, d'una vegada per totes, aquesta endèmica mala dinàmica. Però res més lluny de la realitat. Com no podia ser d'altra manera, aquest Vilanova d'extrems, exageradament volàtil, va passar de fer uns paupèrrims 16 punts al final de la primera volta, a ser el millor equip de l'inici de la segona, per després acabar guanyant ja només un partit més en tota la temporada (10 jornades), últim partit de lliga a banda (en què sí va vèncer, 1-5 al Masnou, en una victòria estèril perquè no depenia d'ell mateix per salvar-se).

Les dinàmiques han estat l'autèntic botxí del Vilanova. Ara bé, seguint amb la metàfora, pot ser sí que són elles les que han tirat de la palanca perquè acabés penjat... però n'hi ha moltes altres que són responsables que l'equip hagi acabat allà, en mig de la plaça del poble, amb el sac al cap i el llaç al coll.

Esportivament, el Vilanova ha perdut a casa contra el Masnou, ha estat golejat a Amposta o ha estat incapaç de guanyar el Vic, la Muntanyesa o el Balaguer, tots ells equips “de la seva lliga”(resultats que encara dolen més si tenim en compte que, al final, només li ha faltat 1 sol punt per salvar-se).

A més, fins l'arribada d'Aleix Vall el lateral dret va ser un desert; l'equip ha estat mancat de gol, sobretot entre els seus davanters i li ha faltat experiència i do de comandament en molts moments. El clima social, a més, ha estat insostenible, amb crítiques ferotges i reiterades sobretot cap a l'entrenador Àngel Alcolea, però també cap a alguns jugadors i el president. L'entorn vilanoví ha estat el més dur dels darrers anys. I per si tot plegat no fos suficient, tampoc ha ajudat, per descomptat, que econòmicament el club no hagi pagat al dia. A dia d'avui als jugadors i l'entrenador (molts dels quals ja no hi són), encara se'ls deuen 6 mensualitats.

Traduint tot això en fets: el Vilanova 2011/12, que ja havia clavat els registres de l'any passat amb els 16 punts del final de la primera volta, ha acabat aquesta lliga amb 41, també els mateixos amb que va acabar la temporada passada. Mateixos punts, mateixes errades... això sí, diferent final.

La ironia dels números no fa sinó evidenciar que s'ha jugat amb foc, i que quan ho fas, no sempre pots sortir-ne indemne. En definitiva, la conseqüència de totes aquestes línies només és una: el descens (anunciat) a Primera Catalana.