L'Ontinyent (tercer al grup 6) serà el rival del Terrassa en la primera ronda del play-off d'ascens a Segona B. Com en els anys anteriors, des de tercera.cat hem contactat amb periodistes que han seguit els altres grups de Tercera per traçar un perfil del rivals dels catalans.
 |
| L'Ontinyent arriba al play-off amb ganes de rememorar els dies grans de l'entitat // Twitter Ontinyent CF |
Sense pressió, només queda gaudir
El passat dilluns la sort va oferir un duel Terrassa–Ontinyent per a la promoció d’ascens a Segona B en la present temporada. Per als ontinyentins és la tercera consecutiva, i cadascuna d’elles s’ha viscut de forma molt diferent, bé pels diferents plantejaments a nivell tècnic, bé perquè d’una temporada a altra la plantilla ha patit canvis dràstics.
És la tercera, i diuen que a la tercera va la vençuda, però el futbol no entén de sorts més enllà de la que es busca i nombrosos factors intervindran en la primera cita dels dos conjunts. Un Clariano que espera vestit de gala als egarencs, amb la gespa renovada el passat gener, una tribuna reformada amb nous seients, i un club que poc o res té a veure amb aquell que va fregar l’ascens a Segona Divisió A a l’estadi Santo Domingo d’Alcorcón.
Des d’aquell moment, amb un milió d’euros de deute pel mig, els directius han hagut de nadar sovint contra corrent per minvar-lo fins un 70% en l’actualitat. La 2010/2011 va ser una temporada de transició amb el mític Toni Aparicio al comandament de la nau, però una planificació amb una plantilla inflada no pogué repetir el somni de la promoció. La següent seria la pitjor a molts nivells, però sobretot en l’aspecte econòmic, havent de sorgir una “plataforma de salvació” amb una desena d’ànimes caritatives que pogueren salvar el deute amb la plantilla a última hora, una plantilla dirigida per Roberto Granero que va complir de sobres amb l’objectiu de la permanència.
Mentre a la 2012/2013 ens trobem amb un Ontinyent desesperat, havent d’aportar un aval de 200.000 euros per competir, s’hagué de recolzar amb talonari i l’estima del boig escocès John Clarkson pel club, havent de salvar la categoria d’una forma ajustada però no agònica, i comptant amb jugadors que han arribat després a jugar a Segona A. A la 2013/2014 es va consumar el fatídic descens amb després de començar-la amb un entrenador de la casa, Juan Moreno, i acabar-la amb Nino Lema, remodelació completa de la plantilla pel mig.
De José Carlos Mullor en la 2014/2015, que es clavà en l’últim sospir en promoció d’ascens amb una plantilla curta que havia aprimat en la recta final de competició per les eixides a l’estranger, fins al Miguel Ángel Mullor de les dos últimes temporades repetint gesta.
El tècnic ontinyentí va ser capaç de fregar la tercera eliminatòria de promoció d’ascens la passada temporada, amb un projecte que pogué confeccionar des de l’inici i al que només li faltà un gol en remuntar un 0-1 advers a Tarazona per desaprofitar un 3-1 a favor en El Clariano que acabà en 3-2.
La present temporada ha estat digna del millor guió de Hollywood. No es va renovar inicialment a Miguel Ángel Mullor després de desavinences personals amb el president de l’entitat, que apostà per la tornada de John Clarkson al que se li “devia” entrenar una temporada per segellar el deute contret. El club s’agafà a la clàusula de necessitat de comptar amb el carnet d’entrenador i trencà el contracte per recuperar a Miguel Ángel Mullor, que es trobà amb una plantilla de jugadors i cos tècnic completa però que sobrepassava el pressupost replantejat per no comptar amb els ingressos de John.
Al remat, aquesta temporada ha estat un camí ple de corbes. Tant han hagut d’adaptar-se els jugadors a l’estil del tècnic ontinyentí, com a la inversa. L’Ontinyent començava la competició de forma impecable i sorprenent, imposant-se al feu d’un candidat a la promoció com el Novelda i enllaçant fins a cinc victòries consecutives que es trencaren amb la visita a Alzira.
Sempre en la zona alta de la classificació, només l’ha penalitzat una plantilla curta que ha notat les baixes importants al llarg del curs, com la d’Abengózar en l’equador de la competició i la d’Edu Mesas en la recta final. Va ser necessari canviar peces, sobretot en punta amb les incorporacions de Francesc i Cristo.
El cos tècnic ha sabut traure profit de les circumstàncies, i tot i que la irregularitat ha aparegut en certs trams de la competició, ha fregat la disputa del segon lloc amb l’Alzira i ha complit amb el tercer lloc tot i les tres derrotes consecutives davant equips que es jugaven capficar-se en la pugna per la promoció.
Respecte a la temporada passada, destaca l’aposta per homes de la zona com Rafeta, José Antonio Soler, o el ja nomenat Francesc, però a més dels nouvinguts cal destacar les figures dels capitans Víctor Fuentes, Paco Sáez i Juanan. Curiós també que els tres coincidiren a les ordres de Mullor en les extraordinàries temporades de l’Ontinyent B, que aconseguiria dos ascensos consecutius per plantar-se en Regional Preferent, la immediata inferior a la Tercera Divisió.
Allò que limita a l’equip, la qualitat, que es paga ja en aquestes categories, s’ha suplert durant la temporada amb molta empenta i solidaritat, intensitat des dels xiulits inicials dels encontres, i fent fort El Clariano que ha vist fugir pocs punts i que espera omplir-se per rebre el Terrassa. Un rival, que si de primeres no era desitjat perquè es considera un dels més forts que hi havia al bombo, amb el pas de les hores i les ganes de rememorar els partits de Segona B, va augmentant les il·lusions de la plantilla i l’afició. Com que la promoció no va ser el primer objectiu de la temporada després dels vaivens estivals, aquesta fase es viu a la ciutat sense pressió i amb moltes ganes de gaudir-la.
Per davant espera, independentment dels resultats, una conversió en societat anònima esportiva que suposa una aposta de l’actual president Luís Ortiz per professionalitzar el club i acostar-lo a superiors categories.
El passat dilluns la sort va oferir un duel Terrassa–Ontinyent per a la promoció d’ascens a Segona B en la present temporada. Per als ontinyentins és la tercera consecutiva, i cadascuna d’elles s’ha viscut de forma molt diferent, bé pels diferents plantejaments a nivell tècnic, bé perquè d’una temporada a altra la plantilla ha patit canvis dràstics.
És la tercera, i diuen que a la tercera va la vençuda, però el futbol no entén de sorts més enllà de la que es busca i nombrosos factors intervindran en la primera cita dels dos conjunts. Un Clariano que espera vestit de gala als egarencs, amb la gespa renovada el passat gener, una tribuna reformada amb nous seients, i un club que poc o res té a veure amb aquell que va fregar l’ascens a Segona Divisió A a l’estadi Santo Domingo d’Alcorcón.
Des d’aquell moment, amb un milió d’euros de deute pel mig, els directius han hagut de nadar sovint contra corrent per minvar-lo fins un 70% en l’actualitat. La 2010/2011 va ser una temporada de transició amb el mític Toni Aparicio al comandament de la nau, però una planificació amb una plantilla inflada no pogué repetir el somni de la promoció. La següent seria la pitjor a molts nivells, però sobretot en l’aspecte econòmic, havent de sorgir una “plataforma de salvació” amb una desena d’ànimes caritatives que pogueren salvar el deute amb la plantilla a última hora, una plantilla dirigida per Roberto Granero que va complir de sobres amb l’objectiu de la permanència.
Mentre a la 2012/2013 ens trobem amb un Ontinyent desesperat, havent d’aportar un aval de 200.000 euros per competir, s’hagué de recolzar amb talonari i l’estima del boig escocès John Clarkson pel club, havent de salvar la categoria d’una forma ajustada però no agònica, i comptant amb jugadors que han arribat després a jugar a Segona A. A la 2013/2014 es va consumar el fatídic descens amb després de començar-la amb un entrenador de la casa, Juan Moreno, i acabar-la amb Nino Lema, remodelació completa de la plantilla pel mig.
De José Carlos Mullor en la 2014/2015, que es clavà en l’últim sospir en promoció d’ascens amb una plantilla curta que havia aprimat en la recta final de competició per les eixides a l’estranger, fins al Miguel Ángel Mullor de les dos últimes temporades repetint gesta.
El tècnic ontinyentí va ser capaç de fregar la tercera eliminatòria de promoció d’ascens la passada temporada, amb un projecte que pogué confeccionar des de l’inici i al que només li faltà un gol en remuntar un 0-1 advers a Tarazona per desaprofitar un 3-1 a favor en El Clariano que acabà en 3-2.
La present temporada ha estat digna del millor guió de Hollywood. No es va renovar inicialment a Miguel Ángel Mullor després de desavinences personals amb el president de l’entitat, que apostà per la tornada de John Clarkson al que se li “devia” entrenar una temporada per segellar el deute contret. El club s’agafà a la clàusula de necessitat de comptar amb el carnet d’entrenador i trencà el contracte per recuperar a Miguel Ángel Mullor, que es trobà amb una plantilla de jugadors i cos tècnic completa però que sobrepassava el pressupost replantejat per no comptar amb els ingressos de John.
Al remat, aquesta temporada ha estat un camí ple de corbes. Tant han hagut d’adaptar-se els jugadors a l’estil del tècnic ontinyentí, com a la inversa. L’Ontinyent començava la competició de forma impecable i sorprenent, imposant-se al feu d’un candidat a la promoció com el Novelda i enllaçant fins a cinc victòries consecutives que es trencaren amb la visita a Alzira.
Sempre en la zona alta de la classificació, només l’ha penalitzat una plantilla curta que ha notat les baixes importants al llarg del curs, com la d’Abengózar en l’equador de la competició i la d’Edu Mesas en la recta final. Va ser necessari canviar peces, sobretot en punta amb les incorporacions de Francesc i Cristo.
El cos tècnic ha sabut traure profit de les circumstàncies, i tot i que la irregularitat ha aparegut en certs trams de la competició, ha fregat la disputa del segon lloc amb l’Alzira i ha complit amb el tercer lloc tot i les tres derrotes consecutives davant equips que es jugaven capficar-se en la pugna per la promoció.
Respecte a la temporada passada, destaca l’aposta per homes de la zona com Rafeta, José Antonio Soler, o el ja nomenat Francesc, però a més dels nouvinguts cal destacar les figures dels capitans Víctor Fuentes, Paco Sáez i Juanan. Curiós també que els tres coincidiren a les ordres de Mullor en les extraordinàries temporades de l’Ontinyent B, que aconseguiria dos ascensos consecutius per plantar-se en Regional Preferent, la immediata inferior a la Tercera Divisió.
Allò que limita a l’equip, la qualitat, que es paga ja en aquestes categories, s’ha suplert durant la temporada amb molta empenta i solidaritat, intensitat des dels xiulits inicials dels encontres, i fent fort El Clariano que ha vist fugir pocs punts i que espera omplir-se per rebre el Terrassa. Un rival, que si de primeres no era desitjat perquè es considera un dels més forts que hi havia al bombo, amb el pas de les hores i les ganes de rememorar els partits de Segona B, va augmentant les il·lusions de la plantilla i l’afició. Com que la promoció no va ser el primer objectiu de la temporada després dels vaivens estivals, aquesta fase es viu a la ciutat sense pressió i amb moltes ganes de gaudir-la.
Per davant espera, independentment dels resultats, una conversió en societat anònima esportiva que suposa una aposta de l’actual president Luís Ortiz per professionalitzar el club i acostar-lo a superiors categories.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada