Ho anunciava ahir a Twitter. Avui és el #diaPrat a tercera.cat. Totes les actualitzacions d'aquest dijous estan dedicades exclusivament a l'equip ascendit a Segona Divisió B, el campió del grup V de Tercera. És un homenatge merescut, i alhora un dolç comiat a l'equip de tercera.cat. L'any que ve seran de bronze.
Obre el foc el cap d'esports d'El Prat Ràdio, José David Muñoz. Ell ha estat l'encarregat de narrar, amb l'equip d'El Prat Esports al costat, l'any de glòria dels potablava. Les seves locucions han estat punts àlgids d'un any dolç al Sagnier. Ara en fa balanç per al blog. Gràcies al José David per la col·laboració, i enhorabona per la feina ben feta a ell i a l'equip d'esports d'El Prat Ràdio, que han completat un any exitós al costat de l'equip.
 |
| El rostre del José David ahir ho diu tot. // Alex Gallardo |
“Si pugem a Segona B, deixo la presidència”
Luis Quiñonero, fa 6 anys, quan va arribar a la presidència de l’Associació Esportiva Prat.
El 27 de maig de l’any 2007, el Prat perdia la Tercera Divisió a l’última jornada i baixava a Primera Catalana després d’un episodi polèmic en què participaven Masnou i Peralada. 5 anys més tard, el 27 de maig de 2012, el Masnou està a Primera Catalana, el Peralada baixa a Segona Catalana i el Prat aconsegueix l’ascens a la Segona Divisió B. Explico això per entendre moltes de les coses que han passat des de llavors i que han conduït l’equip fins a l’ascens a la categoria de bronze.
Després d’aquella desfeta, va tornar Manolo Márquez. El Prat va pujar de nou a Tercera. Va fer promoció d’ascens i va caure contra la Peña Sport de Tafalla. Tafalla fins el moment havia estat la fita històrica més important del club. Els fonaments tècnics de Márquez van ser recollits pel seu amic Agustín Vacas, primer amb el juvenil i després des de la secretaria tècnica. Una temporada de transició i Vacas prenia les regnes del primer equip. Estrena com a amateur. Tancava el cercle la incorporació de José Ramon Preciado a la secretaria tècnica. Vacas, Preciado i Márquez havien coincidit al Martinenc i des de llavors mantenen una relació estreta que es tradueix en una mateixa manera d’entendre el futbol basada en l’ordre tàctic i la solidesa defensiva i del grup. Des de la distància, però sempre controlant, la mirada il·lusionada del president Luis Quiñonero i el rigor econòmic del tresorer Jordi Ezponda, sempre a l’ombra. Sempre amb una calculadora a la mà que ha permès al Prat eixugar el deute pendent d’etapes anteriors i assolir fites històriques tocant de peus a terra.
En temps de crisi, el Prat s’ha convertit en un dels equips que paga bé i puntual. Això els jugadors ho saben i al Sagnier ho han pogut aprofitar. El que ha estat un encert és el fet de portar jugadors contrastats que s’han implicat en un projecte com el d’aquesta darrera temporada. Matamala, Sierra, Cazorla, Fran Bea o Pedrito arribaven des de categories superiors a un vestidor on es trobarien jugadors insígnia com els capitans Jaime i Toni, o els veterans Rafa i Ernest, gent com Victor Duran, Larios i Fernando, i jugadors amb ganes de demostrar que tenen qualitat com Ignacio. Tots ells han conjuntat. Ni l’arribada de Pedrito va alterar l’equilibri d’una plantilla exprimida fins al final (19 jugadors) i compromesa amb l’equip i el club (sis jugadors són també entrenadors al futbol base). El rendiment de tota la plantilla ha estat impecable.
No entraré molt en aspectes esportius, ja ho fa en Fermin Suárez, però sí que m’agradaria destacar la importància cabdal en aquest equip del porter i capità Toni. Ell, juntament amb Jaime, són el mirall de la ciutat. Els referents sentimentals d’una població amb un equip, perquè pots trobar-te’ls al carrer, a un bar o a la platja. Són els potablaves de l’equip. Toni no va jugar el primer play-off de l’AE Prat per una greu lesió de lligaments encreuats. A aquesta temporada, la del Zamora, la del campionat de Tercera, la de la Copa de les Regions UEFA, sabia que li faltava la cirereta. Toni, sempre discret fora del camp, ha sabut imposar la veterania que li han donat set temporades a l’equip i s’ha convertit en l’heroi dels play-off, sempre escudat en la frase de “L’equip ha treballat molt bé defensivament i és mèrit de tots.” Tota una declaració d’intencions d’un tipus especial. Jaime, l’únic jugador de la plantilla que va jugar a l’antic Fondo d’en Peixo, sobre terra, és l’ànima del poble al mig del camp i més de 300 partits amb la samarreta del Prat pesen, i molt.
Agustín Vacas ha aconseguit el mateix que en el seu moment va fer Josep Guardiola. Al primer any com a entrenador amateur ha assolit l’ascens a la Segona Divisió B. Vacas, que viu al Prat i passeja per la ciutat, sap també el què representa tot el que ha aconseguit l’equip. Ajudat pel seu confident Juanjo Raga, preparador físic i segon entrenador, ha trenat un conjunt a la seva mida on ell fa i desfà. Un entrenador que no s’ha cansat mai d’elogiar Matamala, fins i tot quan li va costar arrencar per marcar, i que ha evitat sempre qualsevol intent de polèmica a l’equip i ha reclamat humilitat i ha tocat de peus a terra. Quan l’equip era quinzè, quan va ser quart i quan va quedar campió. Diu que no se’n va del Prat si no arriba el Bayern de Múnic per endur-se’l. Vacas respira futbol des de ben petit i aspira a quotes més altes. Ho sap, però és prudent perquè ja se les coneix totes.
El president Luis Quiñonero encara ara em retreu les meves crítiques a la manca de fitxatges del Prat el mes de juny de 2011. Els equips es reforçaven i el Prat no movia fitxa. Ell, temperamental i impulsiu, i capaç de dir just abans del partit a Sanlúcar de Barrameda que volia fletar un xàrter per l’afició, havia pres en aquell moment la dosi justa de tranquil·litat que li atorgava Vacas, en qui confiava a cegues per fer un gran projecte després de la desil·lusió de Miguel López. Nou mesos més tard, el temps va donar la raó. Quiñonero ha entrat a la història com el president del Prat amb més éxits esportius en només sis anys de mandat.
Ell, que va dir fa cinc anys que si el Prat pujava a la Segona B deixava la presidència, serà l’encarregat d’estrenar una categoria somiada per un club, un equip i una ciutat sencera. Qui ho anava a dir fa cinc anys, oi, presi?
Benvinguda, Segona Divisió B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada