dimecres, 16 de maig de 2012

Fem balanç, capítol 1: L'any del Rubí

Inicio avui a blog una secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

Obre el foc el company Jordi Mestres, redactor de FutbolCatalunya i lajornada.cat, que ha seguit aquest curs les evolucions de la Unió Esportiva Rubí. Ascendit de Primera Catalana la temporada en què el club celebra el centenari, els vallesans van meravellar des del primer dia amb la proposta de joc vistós i l'entrega dels nois d'Alberto Fernández. L'onzena plaça final no deixa de ser anecdòtica, ja que els rubinencs van assolir la permanència ben aviat, i van disposar d'opcions d'entrar al play-off.

De l'any del Rubí en fa balanç en Jordi Mestres.


Un deu per a l’any 100
Un article de Jordi Mestres


El Rubí ha aconseguit la segona millor classificació de la seva història, després de la tercera posició a Tercera l’any 1993. Ben pocs es podien imaginar que els d’Alberto Fernández acabarien la lliga en onzena posició amb 50 punts i, sobretot, sense patir per assegurar la permanència. Es tracta de tota una fita per a un conjunt poc acostumat a la Tercera Divisió (només hi ha estat 9 temporades en 100 anys).

De fet, aquest any el Rubí era un novell en la categoria; amb un projecte atractiu, sí, però novell al cap i a la fi. Un bon començament va donar confiança a l’equip, gràcies sobretot a l’eficiència a Can Rosés i a victòries de prestigi (per exemple contra el Terrassa). Per contra, la inexperiència rubinenca s’ha notat sobretot fora de casa, amb un bagatge bastant fluix (18 punts de 57). És cert, però, que el Rubí sempre ha donat bona imatge i espectacle. L’aposta d’Alberto Fernández va ser aquesta des d’un bon principi: guanyar, però practicant un bon futbol que agradés a l’espectador.

Partits com la golejada a Vic per u a cinc, que va certificar la permanència a nou  jornades pel final, en són un clar exemple. A partir d’aquest moment l’equip es va desinflar. És possible que s’haguessin fet volar massa coloms, però en aquell moment es pensava en un hipotètic ascens, que es trobava a només tres punts. El partit posterior va ser un punt d’inflexió negatiu. I és que els d’Alberto Fernandez van dominar de principi a fi el partit contra el líder. No obstant l’eficiència defensiva dels de Vacas va impedir una victòria que hagués donat ales a l’entitat presidida per Josep Alcalà.

Foto: Alex Gallardo

Des d’aquest moment es produïa una davallada notòria, en la qual els de Can Rosés no van conèixer la victòria en les set jornades posteriors. Així doncs, adéu ascens i bany de realitat per al Rubí. Tot i això, la victòria contra el Santboià en l’última jornada va recordar la màgia de Can Rosés (on s’han aconseguit 32 punts de 57) i l’equip va acabar bé la temporada.

La pregunta és: I ara què? Cal tenir en compte la fita aconseguida per una plantilla i una entitat humil, sense gaire recursos i que, en definitiva, amb poc ha fet molt. No cal descuidar que no es pot viure d’una temporada i que assolir l’èxit és difícil, però mantenir-lo encara més. Serveixi d’exemple el Muntanyesa, que després de la màgica temporada passada ha suat sang per mantenir la categoria en l’actual.

Josep Alcalà té la fórmula de l’èxit, ja que en dos anys de mandat l’equip ha passat de la ruïna econòmica a acaparar elogis a Tercera Divisió. No es pot demanar més, tot i que caldrà veure què passa tenint en compte que homes com Pedro i Batanero ja han fet les maletes abans que s’acabi la temporada.

Són dues baixes importants, però encara n’hi ha de pitjors. Resulta evident que la marxa de l’equip es veurà afectada per la sortida de dos homes tan importants com Luis Zaldívar (preparador físic i segon entrenador) i Iván Fernández (director esportiu). Ara la gran incògnita és saber el futur d’un gran entrenador com Alberto Fernández.

El Rubí és un club petit i modest, que evidentment no pot retenir els cracks que despunten, tan dins com fora del camp. El mèrit d’aquest equip, com de molts d’altres, és saber gestionar els seus recursos de manera eficient, sense tenir la possibilitat de malbaratar-los. Així ho ha fet aquests últims dos anys i espero, de la mateixa manera que tots els rubinencs, que segueixi sent igual. El camí està marcat, ara només cal seguir-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari