Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.
Al capítol 2 repassem el curs del Sant Andreu, que ha acabat la temporada amb la permanència i en la zona mitjana-alta, en un any molt agitat fora del terreny de joc, amb la dificultat afegida del retorn a la categoria després del descens de fa un any. Els barcelonins, que van arribar a estar ben a prop del descens, han acabat setens, amb 55 punts. Escriu sobre la temporada del Sant Andreu en Xavi Rodríguez, periodista que va iniciar la temporada sent cap de premsa de l'entitat quadribarrada.
El Sant Andreu ha acabat setè en el retorn a la categoria // Àngel Garreta - CEEuropa.cat |
La samarreta no està orgullosa
El Sant Andreu tanca una temporada discreta a nivell esportiu després de, tònica habitual, augmentar considerablement els objectius respecte l'inici de la campanya. El més destacat de l'entitat ha acabat succeint, també de forma recurrent els últims anys, lluny de la gespa, símptoma inequívoc que el centenari club barceloní segueix immers en una època tèrbola en l'àmbit institucional.
Pels qui no estan familiaritzats amb la Unió Esportiva Sant Andreu a Tercera Divisió, s'ha de deixar palès que es tracta d'un equip de futbol únic al món. Tots ho són, evidentment, però el cas del club quadribarrat és molt accentuat, si tenim en compte que parlem d'un equip de futbol, a priori, modest. Des de l'època de Joan Gaspart a la presidència del club i de les grans temporades a Segona B, amb intents molt propers a l'ascens a la categoria de plata del futbol estatal, no hi ha hagut una temporada en què aficionats, jugadors o treballadors del club hagin pogut viure relativament tranquils. L'amenaça de la desaparició del Sant Andreu per motius econòmics ha envaït l'aire que envolta el Narcís Sala i respirar-hi és complicat.
Un cop més, el passat estiu a la confluència dels carrers del Pare Manyanet i de Santa Coloma era més calorós de l'habitual. La professionalització de l'entitat promesa per Dinorah Santa Ana, que havia rellevat Manuel Camino com a màxima accionista de la SAD, acabava menys d'un any després de la seva arribada. El club perdia la categoria després d'una temporada molt decebedora en què les expectatives no eren, ni de bon tros, encertades. Tocava, doncs, començar pràcticament de zero, tot i que amb els comptes una mica més sanejats. Camino va tornar acompanyat de la seva gent de confiança per enlairar un projecte prudent encapçalat per un Manolo Márquez, veterà a les banquetes d'aquesta lliga, que havia de muntar un equip en poques setmanes per iniciar un campionat que es presumia complicat.
Tal i com es podia pronosticar, el Sant Andreu, amb pocs efectius a la plantilla i fitxats a última hora, va començar la lliga amb molts dubtes i flirtejant contínuament amb la zona baixa de la classificació. El Sant Andreu, fidel a la tradició, va acomiadar un entrenador més. Joan Esteva es convertia en el vuitè entrenador dels andreuencs les darreres tres temporades. El club demostrava, novament, poca paciència i memòria tenint en compte d'on es venia i menys claredat en el projecte esportiu dels darrers anys. Amb Esteva, que ha millorat notòriament els números finals de la temporada amb un equip també especialment reforçat respecte la plantilla de la que disposava Márquez, també va tornar al poble Ramón María Calderé, heroi andreuenc en un equip que fa més de 20 anys va veure com un escàndol arbitral el privava de l'ascens a Segona.
L'activitat a la gespa, com a mínim més entretinguda que en les últimes dues temporades, va quedar eclipsada novament per l'enèsim terrabastall institucional. La Junta Directiva quedava reduïda a la meitat després d'una dimissió en bloc encapçalada per Calderé, el gerent Jordi Royo i el vicepresident esportiu José Manuel Pérez, encarregats de gran part de l'activitat de l'entitat durant el dia a dia, així com de les nombroses iniciatives solidàries i socials realitzades al llarg de la temporada al Narcís Sala. L'intercanvi de retrets entre Camino i els exdirectius, que han format un grup decidit a adquirir el paquet d'accions del president, proper al 97%, ha estat tant sever com, segurament, inapropiat. S'obre, doncs, un nou capítol del serial de mitja tarda en què s'ha convertit un club històric els darrers anys. Encara que sembli mentida, el rendiment esportiu aquest any, prou satisfactori si es té memòria, ha quedat novament en un segon pla. I els equips de futbol, com a tals, han de jugar a futbol. I prou.
La samarreta amb les quatre barres de la senyera, indumentària insígnia del Sant Andreu, és un símbol d'orgull per tota la seva afició, precisament l'únic que no ha fallat, com sempre, en aquesta temporada al Narcís Sala. Ara la gent comença a veure que els termes 'samarreta' i 'poble' tapen la vista als qui han de tornar a fer gran una entitat històrica. Les samarretes no es presumeixen, se suen. Dins i fora la gespa. I ja és hora que la comencin a mullar d'esforç i criteri els qui no es vesteixen de curt.
Pels qui no estan familiaritzats amb la Unió Esportiva Sant Andreu a Tercera Divisió, s'ha de deixar palès que es tracta d'un equip de futbol únic al món. Tots ho són, evidentment, però el cas del club quadribarrat és molt accentuat, si tenim en compte que parlem d'un equip de futbol, a priori, modest. Des de l'època de Joan Gaspart a la presidència del club i de les grans temporades a Segona B, amb intents molt propers a l'ascens a la categoria de plata del futbol estatal, no hi ha hagut una temporada en què aficionats, jugadors o treballadors del club hagin pogut viure relativament tranquils. L'amenaça de la desaparició del Sant Andreu per motius econòmics ha envaït l'aire que envolta el Narcís Sala i respirar-hi és complicat.
Un cop més, el passat estiu a la confluència dels carrers del Pare Manyanet i de Santa Coloma era més calorós de l'habitual. La professionalització de l'entitat promesa per Dinorah Santa Ana, que havia rellevat Manuel Camino com a màxima accionista de la SAD, acabava menys d'un any després de la seva arribada. El club perdia la categoria després d'una temporada molt decebedora en què les expectatives no eren, ni de bon tros, encertades. Tocava, doncs, començar pràcticament de zero, tot i que amb els comptes una mica més sanejats. Camino va tornar acompanyat de la seva gent de confiança per enlairar un projecte prudent encapçalat per un Manolo Márquez, veterà a les banquetes d'aquesta lliga, que havia de muntar un equip en poques setmanes per iniciar un campionat que es presumia complicat.
Tal i com es podia pronosticar, el Sant Andreu, amb pocs efectius a la plantilla i fitxats a última hora, va començar la lliga amb molts dubtes i flirtejant contínuament amb la zona baixa de la classificació. El Sant Andreu, fidel a la tradició, va acomiadar un entrenador més. Joan Esteva es convertia en el vuitè entrenador dels andreuencs les darreres tres temporades. El club demostrava, novament, poca paciència i memòria tenint en compte d'on es venia i menys claredat en el projecte esportiu dels darrers anys. Amb Esteva, que ha millorat notòriament els números finals de la temporada amb un equip també especialment reforçat respecte la plantilla de la que disposava Márquez, també va tornar al poble Ramón María Calderé, heroi andreuenc en un equip que fa més de 20 anys va veure com un escàndol arbitral el privava de l'ascens a Segona.
L'activitat a la gespa, com a mínim més entretinguda que en les últimes dues temporades, va quedar eclipsada novament per l'enèsim terrabastall institucional. La Junta Directiva quedava reduïda a la meitat després d'una dimissió en bloc encapçalada per Calderé, el gerent Jordi Royo i el vicepresident esportiu José Manuel Pérez, encarregats de gran part de l'activitat de l'entitat durant el dia a dia, així com de les nombroses iniciatives solidàries i socials realitzades al llarg de la temporada al Narcís Sala. L'intercanvi de retrets entre Camino i els exdirectius, que han format un grup decidit a adquirir el paquet d'accions del president, proper al 97%, ha estat tant sever com, segurament, inapropiat. S'obre, doncs, un nou capítol del serial de mitja tarda en què s'ha convertit un club històric els darrers anys. Encara que sembli mentida, el rendiment esportiu aquest any, prou satisfactori si es té memòria, ha quedat novament en un segon pla. I els equips de futbol, com a tals, han de jugar a futbol. I prou.
La samarreta amb les quatre barres de la senyera, indumentària insígnia del Sant Andreu, és un símbol d'orgull per tota la seva afició, precisament l'únic que no ha fallat, com sempre, en aquesta temporada al Narcís Sala. Ara la gent comença a veure que els termes 'samarreta' i 'poble' tapen la vista als qui han de tornar a fer gran una entitat històrica. Les samarretes no es presumeixen, se suen. Dins i fora la gespa. I ja és hora que la comencin a mullar d'esforç i criteri els qui no es vesteixen de curt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada