Albert Poch: "Estic en deute amb tots els futbolistes que he entrenat"

Cinc mesos després d'abandonar precipitadament la banqueta del Gavà, amb el canvi de gestió esportiva de l'entitat, que va acabar provocant profundes modificacions a la plantilla, ens citem amb l'Albert Poch, un dels noms clau per entendre el grup català de Tercera dels últims cursos. No en va, Poch era, fins al desembre, el segon entrenador amb més partits ininterromputs a la categoria, amb 169 des que va assumir la banqueta del CF Gavà procedent del juvenil l'estiu de 2010, amb el descens del primer equip gavanenc a Tercera.

Foto: (Arxiu) Alex Gallardo - GallardoPhoto.com

Quan van esclatar els canvis vam quedar per parlar-ho amb fred. I cinc mesos després, amb la temporada finalitzada, era el millor moment. Albert Poch Ciuró, adrianenc (si bé va néixer, de facto, a Barcelona, i ha desenvolupat la seva carrera esportiva preferentment al Baix Llobregat) és un dels tècnics més carismàtics del nostre futbol, una mena de rockstar del futbol català (carisma, personalitat i estètica marcada) que diu les coses clares perquè té les idees clares. Migdia calorós, cafè enmig i el futbol sempre present. Idees de joc, formació de futbolistes i persones, projectes de futur per concretar i dolor i decepció encara latents.

Com està l'Albert Poch cinc mesos després de la sortida de Gavà?

La veritat és que ho trobes a faltar, perquè sempre he dit que és la meva vida i és on em trobo còmode, on sempre m'agrada estar. Però he anat matant el cuc amb els nens de l'Escola de Futbol Gavà, he anat fent coses allà. I ara esperant una mica com es desenvolupen les coses, a veure si hi ha algun projecte que em pugui omplir. Decebut una mica per aquests últims sis mesos, han sigut durs, per la situació i les circumstàncies que es van produir, però amb ganes, jo sempre tinc ganes. El futbol sempre està per sobre de tot el que pugui passar. 

Ho deies ara mateix, has aprofitat aquests cinc mesos per seguir en contacte amb el futbol formatiu, a l'EF Gavà, i també per seguir endavant amb el curs d'entrenador, oi?

Sí, i mirant molt de futbol. Al cap i a la fi, els entrenadors sempre hem de seguir aprenent, veure coses diferents, coses noves. És un esport que en l'aspecte de la preparació física evoluciona molt ràpid, i és important seguir veient i aprenent. Gràcies a que alguns entrenadors amics meus m'han permès seguir veient entrenaments, com el Kiko Ramírez (L'Hospitalet) i el Miguel Álvarez (Sant Andreu), he pogut seguir veient coses, evolucionant, i aprenent d'aspectes que segurament em falten.

Has seguit per tant la temporada al grup català de Tercera. Què en destaques, amb què et quedes?

Crec que el nivell del grup català de Tercera en els últims anys possiblement no sigui el mateix de fa una dècada, perquè hi ha moltes circumstàncies econòmiques, que fan que la categoria estigui tan competida, que fins a l'últim dia hi pugui haver equips per baixar, per salvar-se, per eludir els descensos compensats, que compliquen molt la situació dels equips de baix... Crec que al final no hi ha hagut gaires sorpreses. Els que van acabar a dalt, fent play-off, ho mereixien. Potser també ho hauria merescut el Rubí, el Prat, amb una segona volta espectacular i un magnífic entrenador... però no ha estat res inesperat. Sorpresa era veure el Prat a baix a la primera volta. Després s'ha anat imposant la lògica. I els equips que han baixat han tingut la mala sort de no estar encertats i han acabat descendint; i els del play-off són els millors equips de la categoria; podríem canviar un equip per algun altre aspirant, però per exemple el Figueres també ha lluitat, és un bon club i té una magnífica plantilla. Més o menys la temporada ha estat el que creia que podia ser.

Suposo que vist des de la distància encara augmenta el teu 'mono' de futbol.

Sí, perquè insisteixo, és la meva vida. Ho faci millor o pitjor, però és el que m'agrada fer. Estar en contacte amb la pilota, amb els jugadors, és una cosa que trobo a faltar molt. Estar tantes hores preparant coses... sí que ho trobes a faltar. Però com que en aquest temps tampoc he parat gaire, d'alguna manera o altra he anat suplint aquesta "droga" que necessito amb petites dosis. Veient futbol, parlant amb entrenadors, amb jugadors... he tingut molt de contacte amb els entrenadors de Tercera, que m'han ajudat i m'ajuden, així que en aquest aspecte estic content.

Els jugadors del Gavà, a la prèvia d'un partit a l'inici de curs // Alex Gallardo (GallardoPhoto.com)

Hi ha hagut contactes per al curs vinent, alguna proposta ferma?

Sí, la veritat és que no em puc queixar. Hi ha hagut propostes molt interessants, d'altres en què no crec que encaixi. Però no he decidit res, tinc el cap marejat i no sé cap on tirar. Estic en el primer moment, des que sóc entrenador, en què no sé cap on tirar. I estic esperant a veure si jo mateix, el meu cap, concreta alguna cosa, alguna opció que em faci saltar la guspira i em motivi el suficient com per embarcar-me en una aventura diferent a la que he seguit els últims anys.

Per què un club trobi allò que et motivi caldria un projecte que vagi més enllà d'entrenar un primer equip, amb aposta pel futbol formatiu, a mitjà o llarg termini?

A mi se m'associa molt amb el treball amb gent jove, amb futbol base, amb projectes que tinguin certa durada perquè els resultats no són immediats. Jo ho entenc, arriscar amb un tipus d'entrenador com jo no és fàcil. No ho és perquè jo no canvio la meva filosofia, la meva manera de ser, estigui al Gavà o estigui en un altre club. Serà sempre la mateixa, perquè és la que jo domino, la que a mi m'agrada. Jo entenc que hi hagi clubs als quals els costi apostar per un entrenador que no ha sortit de Gavà, patint molt, fent pujar jugadors joves, però que no ha competit d'una altra manera. Jo ho entenc, és lògic i normal. Però si hi ha algú que ho vulgui fer sempre tindrà una opció de parlar amb mi. No ho sé. També he de pensar que el futbol no s'acaba ni amb el futbol base ni amb jugadors joves, que hi ha jugadors que no són joves que també tenen coses a dir. Jo he estat amb jugadors amb més experiència els primers anys a Gavà i vam fer dues bones temporades. La gent m'ha encasellat a una manera... però no passa res. Ja veurem com acaba tot, no té perquè ser necessàriament associat a un projecte llarg. És senzillament que jo encaixi al club i que el club encaixi amb mi. I això a vegades no és tan fàcil.

Fa temps vaig entrevistar en Dani Fernández, entrenador que havia passat pel Castelldefels, amb molt de prestigi al futbol formatiu (ara entrena el cadet de la Damm), i em deixava un titular impactant: "Al món del futbol, la paraula projecte no té cap sentit" (entrevista a GolCat, desembre de 2013). A la resposta en què exposava aquesta frase, però, deia que el Gavà era l'exemple paradigmàtic de "creure en una filosofia". Comparteixes la seva opinió sobre el futbol actual i desenvolupar un projecte?

Al Dani el conec, no fa gaire vam estar parlant, i la veritat és que té tota la raó. Mantenir un futbol base costa molt. És molt difícil, hi ha molts equips, hi ha molta diversitat de clubs i de jugadors. No hi ha un club potent, hi ha molts clubs. És difícil. I s'ha de reconèixer que el Gavà va apostar per la base perquè econòmicament no podia mantenir un primer equip, va haver d'apostar per aquesta forma de funcionar. Veig difícil que hi hagi grans projectes al futbol català. Grans projectes es poden fer com està fent el Mataró; és a baix de tot i fa una aposta a uns quants anys vista, i fins arribar a la Tercera, que és el límit de molts clubs. Però a Tercera, avui per avui, que hi hagi un club que aposti no per resultats, sinó per un planter, per pujar 10 jugadors de la base cada any, amb 10 jugadors més de fora, amb cara i ulls... avui per avui ho trobo inviable. Em costaria molt veure-ho... però tant de bo! Els clubs, els presidents, volen resultats immediats. No volen baixar, volen estar el més amunt possible, ells també es juguen els seus diners. S'hi suma un problema d'egos personals, i això no casa amb projectes llargs. En moments oportuns o en llocs concrets sí que es poden trobar projectes llargs, però a Tercera no n'hi ha cap.

Vas deixar el Gavà després de ser el segon entrenador amb més partits consecutius a Tercera, només superat per Pedro Dólera (228 partits de lliga seguits, fins a la conclusió d'aquest curs), al capdavant de l'Europa. Mirant enrere, amb què et quedes dels cinc anys viscuts a Gavà?

Amb els jugadors. Les reaccions que han tingut tots, les cares que he vist en ells... Hi va haver un moment puntual, quan vam aconseguir la salvació a l'última jornada del curs passat. Allò va ser com guanyar la Copa d'Europa, al meu currículum i al de molts jugadors. Ells, i en certs moments, alguns dels meus companys entrenadors. M'han donat suport, han estat al meu costat en els moments durs. És el que més m'emporto. Poder treballar a Tercera Divisió, amb tot l'esforç que vam fer l'any passat, amb un equip molt just, i no parlo de qualitat, sinó quant a saber estar, a experiència... molts moments d'aquell any han estat per a mi un màster espectacular d'aprendre a no baixar la guàrdia mai, a lluitar fins l'últim segon i com aprendre de jugadors que no tenen ni 20 anys. Això és el que m'emporto. És el més important que he fet, i la resposta de molts entrenadors cap a mi.

Els jugadors del Gavà van mostrar el suport a Poch en el primer duel després de la destitució // MSA Sports

Mantens el contacte amb la majoria de jugadors?

Sí, de fet em truquen molts d'ells, alguns esperen a veure quina reacció tinc jo, saber si vaig a algun lloc... ells també m'expliquen coses, diferents a les que havien estat vivint. Ni millors ni pitjors. A Gavà se'ls ha tractat molt bé, i ara veuen altres clubs, altres maneres de fer, de jugar... a ells això els ha enriquit molt. Era importantíssim que sortissin de Gavà per veure realment què es podien trobar. I crec que han après més al sortir que quan estaven a Gavà. Mantinc contacte pràcticament amb tots els jugadors d'aquesta temporada, i amb bona part dels que vaig tenir els anys anteriors.

T'hi referies abans, però hi torno a incidir. Molts cops els entrenadors dieu que el vostre col·lectiu té un punt d'insolidari, que és un gremi una mica complicat... però tu en canvi destaques el suport que et van donar els tècnics quan vas marxar de Gavà.

És complicat, perquè partim de la base de que tots els entrenadors volem entrenar. Lògicament cada cop queden menys banquetes, i tothom vol entrenar al Gavà, a l'Europa, al Prat... tothom vol anar a un lloc o a un altre. I quan tu, com a tècnic, entres a un lloc, és perquè un altre entrenador n'ha sortit. És un col·lectiu que sí que ens donem suport, però que lògicament quan a mi em facin fora d'un lloc vindrà un altre company. És una mica la selva, però no deixa de ser una selva normal. Així és la vida, així són les coses. Però en aquest aspecte jo estic molt content, amb la meva relació amb els altres entrenadors. Amb l'Iván Moreno, l'Andrés González, el Pedro Dólera, el Nacho Castro, que crec que és un espectacular entrenador i una bellíssima persona, el Miguel López, el Martín Posse, el Julià Garcia... entrenadors amb qui tinc una molt bona relació, i que em van demostrar que són molt bona gent i que puc anar a sopar amb ells i parlar de futbol sense cap tipus de problemes. És cert que és un col·lectiu difícil, complicat, però hi veig moltes més coses a favor que no aspectes negatius.

En la teva trajectòria, sobretot a Tercera, se't destacava molt per la proposta de joc, i per algunes rodes de premsa en les quals incidies en això, en què vosaltres, i cito, "intentaveu jugar a futbol" i que la resta "jugaven d'una altra manera". Vist ara des de fora, amb quina proposta futbolística de Tercera et quedes?

Estic molt enfadat perquè jo crec que es poden guanyar partits jugant bé a futbol. I això ho diré aquí, i ho diré davant de qui sigui. D'acord que possiblement és perquè és el joc que domino, entre cometes, perquè tampoc és el verb que prefereixo. És el que m'agrada. I estic segur que es pot jugar bé a futbol, i guanyar, i pujar de categoria, i enfrontar-te a qualsevol equip. El problema és que tinguis ganes de fer-ho i que dominis aquestes situacions. Jo no sé jugar d'una altra manera. Respecto totes les maneres de jugar. Entenc que hi ha futbol directe que és fantàstic i va molt bé. A mi m'agrada molt el joc de contraatac, però jo entenc que jugar a futbol es fa mitjançant la pilota, el joc col·lectiu, que tothom pugui participar. I això a Tercera es veu poc. Però llavors hauríem de tornar a la recerca del resultat, a haver de guanyar imperiosament. Segurament si molts entrenadors no tinguessin aquesta espasa de Dàmocles al damunt, de guanyar, guanyar i guanyar, també arriscarien més. I jo entenc que el joc que m'agrada és arriscat, i més quan treballes amb gent jove, que el risc es multiplica. Si tens jugadors amb qualitat, que tenen certa veterania i saben el que han de fer, molts partits perduts de l'any passat no ens haurien passat. Però és que jo no penso canviar. No ho sé fer d'una altra manera. Entenc que el joc és així, i que de la mateixa manera que respecto el joc directe, i el de segones jugades, que alguns cops és molt maco, com que jo no el domino, el joc col·lectiu, el d'aproximació, entrar per bandes (podríem entrar en molts conceptes) és el que m'agrada. El que diuen de no poder guanyar jugant bé... no hi estic d'acord. És el joc que a mi m'agrada, i que també agrada als jugadors que he tingut. Molts cops els ho pregunto als futbolistes. "Jo sóc d'u contra u, de jugar, de regateig". Això és el que has de fer, llavors. Per què has de tenir un jugador així i posar-lo a fer una altra cosa? Per això els meus jugadors tenen un tarannà diferent a d'altres de clubs diferents que juguin de maneres diferents.

Foto: (Arxiu) Alex Gallardo - GallardoPhoto.com

Potser l'errada d'arrel continua sent associar joc combinatiu a "jugar bé" i tota la resta, amb el joc directe al capdavant, a "jugar malament", quan cadascú jugar segons creu que ha de jugar per guanyar, no?

Hi ha equips que juguen directe de manera fantàstica, i també tenen errors defensius; i hi ha equips que juguen molt ofensiu, o menys defensiu... no té res a veure. Qualsevol forma de jugar a futbol és bona. Al cap i a la fi, mentre la pilota entri entre els tres pals, la consecució de la victòria acaba passant per ficar la pilota a la porteria rival. En funció de l'entrenador que tens, de com li agrada jugar, o en el meu cas de com jo era de jugador també, la teva manera de ser és la que vols imprimir al teu equip. Però no és ni millor ni pitjor. Jo he perdut molts partits per jugar molt obert; i altres dies jugant més tancat he guanyat. Depèn de molts factors, però jo me'n guardaré prou de dir que el joc directe no és futbol. Jo parlo del que jo domino, del que a mi m'agrada, de com vull jugar a futbol. I sí que és veritat que no es veu gaire. I insisteixo, crec que sí que es pot guanyar jugant així a futbol, amb bon tracte de pilota.

Abans comentaves que mantens contacte amb la majoria de jugadors a qui has entrenat, suposo que, per personificar-ho en dos noms, dóna orgull haver entrenat un valor jove com el de Luca Ferrone, ara al filial del Llevant... i un veterà com Santi Triguero, que als 38 anys ha acabat sent el màxim golejador del grup català de Tercera.

Tot el que envolta el Santi és espectacular, increïble. Però no m'estranya, és un noi molt intel·ligent futbolísticament, es troba molt bé, perquè físicament està molt bé. És bona gent, i me n'alegro molt per ell, perquè crec que gent com ell són els que donen valor a aquesta categoria i al futbol amateur. Ell, Gerard Boira, Juan Carlos, que es va retirar sent jo entrenador, jugadors que he tingut, amb experiència, que m'han ajudat tant que sempre estaré amb deute amb ell. I el cas del Luca també és espectacular. És un jugador competitiu al màxim, i crec que tard o d'hora ens donarà una alegria important. El vaig anar a veure fa tres setmanes, i està en un nivell altíssim. Ha progressat en quatre mesos el que no havia progressat en dos anys. Aquests dos noms són bastant il·lustratius, però n'hi ha molts més. Jugadors joves amb els quals continuo tenint contacte, que potser no han jugat gaire amb mi, però que continuen interessant-se pel que faig, i si prenen alguna decisió me la comenten... això és el més positiu que me'n duc d'aquests cinc anys. Per la resta... ni fred ni calor... però la dedicació del Ramon López Adán amb els nanos, amb el club i els jugadors és el que més m'emporto.

Un altre nom que ha anat molt lligat a la teva trajectòria a Gavà és el d'Albert Vivó. Va tornar al Gavà l'estiu passat, després d'una temporada entre el Prat i l'Europa, va fer de portaveu de la plantilla quan es va produir la teva marxa i va acabar deixant el club.

Estic en deute amb ell. De fet, ho estic amb tots els jugadors que vaig tenir durant cinc anys. Lògicament amb els últims més, per tot, per la presa de decisions que van fer, que és molt difícil de veure. Però al capdavant de tot això hi havia l'Albert Vivó. Ja no és un jugador que he tingut; és el meu amic. Va ser el primer jugador que li vaig demanar al Ramon [López Adán, director esportiu], quan estava a la Pobla i jo ja l'havia vist al juvenil del Cornellà. Me'l va poder portar i a partir d'aquí vam establir una relació especial. He anat al seu casament, és l'únic jugador de qui he anat al casament. Ara està en un moment complicat. Se sent molt decebut. La setmana vaig estar parlant amb ell, i és una debilitat meva, igual que el Luca [Ferrone], perquè han arribat en moments molt difícils de l'equip, i ells sempre han estat allà. No hi ha diners per pagar tota aquesta entrega. I sempre va per endavant el meu reconeixement cap a l'Albert Vivó. Ha encadenat dues temporades fotut... i està en un moment en què no sap si deixar de jugar... hem d'intentar que segueixi, perquè el futbol català també perdria un futbolista molt important. Ha anat de cop dur a cop dur... esperem que se li giri la decisió i decideixi continuar.

Alguns dels futbolistes a qui ha entrenat Poch en els cinc anys a Gavà // Alex Gallardo (GallardoPhoto.com)

T'ho pregunto en positiu (si se li pot dir així) i en perspectiva. Què has extret, amb quines conclusions t'has quedat cinc mesos després de produir-se la dolorosa sortida del Gavà?

En positiu no he tret res, tot ha estat molt negatiu. Han estat moments difícils per a tots, i jo m'he trobat enmig sense voler-ho, ja que van ser motius extraesportius contínuament, i qui digui el contrari menteix. Crec que tot és molt decebedor, veure com persones que creus que estan a favor del que estàs fent, que participen molt, i a qui deixes participar molt del que estàs fent, i creus que són persones que et donen suport, de cop i volta, d'un dia per l'altre, d'un temps per l'altre, canvien les seves maneres de ser. Crec que el més negatiu va ser confiar en certes persones que després et deceben tant... i que per la vida no es pot anar així. Hi ha uns valors que s'han de respectar. I aquí hi va haver moments en què molts no van respectar aquests valors. Hi ha molta gent en el futbol d'aquestes categories que anteposen les seves vides personals a el que és el club o les persones que s'hi veuen afectades. El que va passar no és amb l'Albert Poch o amb el Ramon López Adán. Són 15 nanos més, a qui talles la trajectòria, quan feia dues setmanes s'estava dient que jo era importantíssim a Gavà, que tenir tants jugadors del futbol base al primer equip no s'havia vist mai... i de cop i volta no interessa tot això. No crec que hi hagi cap explicació possible per a això. Tot va ser negatiu. Per a la institució, que està per sobre de tots nosaltres, i per com es van fer les coses. Però ja s'ha acabat. Vaig dir que no en volia parlar, perquè em dol molt. I no perquè em fessin fora. Vull que la gent entengui que a mi m'és igual que em facin fora. Com a entrenador estic exposat a això. Aniré a un altre equip, i al cap de quatre setmanes, quan no hi hagi resultats, passarà. Hi hem d'estar d'acord, és la llei del futbol, així funciona, així ha de ser. Em dolen altres coses. Podríem parlar, i hi ha assumptes personals, i els jugadors. Tirar per la borda el treball de tants anys... això fa molt de mal. De fet, no estic recuperat d'aquesta decepció tan gran. No l'acabo d'entendre. Però bé, crec que a tots els nois els va fer forts, al cos tècnic també, i ja està. A oblidar, que el Gavà faci el que hagi de fer, són les seves decisions. Com a institució que li vagi de la millor manera possible; la resta no m'interessa, no m'importa, no en vull saber res. És ja aigua passada, i cadascú que s'ocupi de la seva vida.